Activitat sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Omegalosfueltes

Omegalosfueltes ha validat aquesta activitat.

Activitat destacada per Omegalosfueltes en l'edició de Viquilletra 2012-2013

Activitat de tipus vida oculta de sobre Tetxu a l'obra El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, realitzada per Omegalosfueltes del centre Lestonnac l'Ensenyança durant el curs 2012-2013.

Aquesta invenció sobre la vida oculta de Tetxu es situa abans dels fets narrats en el llibre.

Modalitats

[edit]

Escrita
Imatges

Activitat escrita

La vida oculta d’ell o d’ella…

Encara me’n recordo quan tot era perfecte o m’ho semblava. Que innocent era... sembla mentida com d’un any a l’altre les coses canvien tant, madures molt ràpid i te n’adones que el món en el qual vius és tot una gran mentida. Era petit encara que suficientment madur per notar que alguna cosa no rutllava del tot bé. Trobava a faltar el pare, puix que sempre estava fora i quan ell tornava jo ja dormia. Recordo veure la mare amoïnada, jo em preocupava, però tant el pare com ella me n’amagaven les causes. El dia del meu aniversari vam anar tots tres d’excursió per la muntanya. Era un dels millors dies, tothom estava content i no hi havia males cares. La tranquil•litat ens envoltava fins que van arribar, va ser tot molt ràpid i inesperat. Del cotxe que va parar davant nostre en van baixar dos guàrdies armats i amb els objectius ben clars, anaven a pel meu pare. Jo no entenia res, mirava les expressions de tant ell com la mare, intentant deduir el significat d’aquell assalt, però no aconseguia extreure’n una resposta. Vaig començar a pensar i mil i una imatges se’m passaren pel cap en un mateix instant, però la possibilitat de que el meu pare fos un etarra no estava entre elles. Gairebé no sabia el que aquesta paraula volia dir, i menys, el que significava ser un membre d’aquest grup. Per mi era un mot pràcticament desconegut. Em va semblar que aquells dos homes robustos feien el gest d’agafar-lo pel braç, a continuació van venir les esposes i d’un cop sec el van espentejar contra el cotxe. Vaig mirar a la mare i una por barrejada amb impotència es va apoderar de mi, quelcom fos, va tardar uns dies en anar-se’n i en ocasions, aquesta sensació encara em torna. Izaskum va començar a cridar, desesperadament, com si aquesta fos la seva única arma per defensar-se i no tingués més remei a utilitzar-la. Ens vam creuar les mirades, per a res m’imaginava que aquella seria l’última vegada que ho faríem, però un cop va entrar al cotxe finalment resignat a resistir-s’hi, vaig tenir el pressentiment de que fos el que fos que el futur m’augurava, seria lluny d’ell. Els dies passaven i seguia sense veure al pare, somiava que algun dia trucaria a la porta i apareixeria, però aquest dia semblava no arribar mai, el sentiment de desesperació m’anava consumint molt poc a poc. La meva mare ho va anar superant,encara que la tristor romania en els seus ulls des del dia que se’l van emportar. Ella intentava esquivar el tema; no parlar-ne,com si així tot fos més fàcil d’oblidar, és per això que quan em va dir que havíem de parlar em vaig quedar de pedra. No sabia que esperar-me, vaig resar per que fos una bona notícia. L’havien trucat de la presó, comunicant-li que el seu marit n’havia tocat el dos. Ja feia unes hores que havien donat l’ordre de busca i captura, gairebé totes les comissaries n’estaven assabentades i la premsa no va tardar en posar-s’hi pel mig, a la pobra mare només li faltava això. L’arribada de dos homes robustos no ens va sorprendre gaire, puix que intuíem les seves intencions. I no, no sabíem on era el pare, o almenys això és el què em va fer creure Izaskum durant anys. Els policies semblaven molt neguitosos per trobar el parany on s’amagava el meu pare. Tots em veien com el fill d’un fugitiu, però per mi, ell era un desaparegut que havia tingut sort. Encara que al cap d’un temps, tot el que deia la gent es va anar introduint lentament en la meva ment, i si ells tenien raó? En aquell instant, me’n vaig adonar que no coneixia al meu pare, què estaria disposat a fer a canvi de poder i de diners? Era un egoista, si, això és el que era i el que la meva mare sempre m’havia dit: ens havia deixat sols i això mai li perdonaria.

Amb el temps, he anat creixent, la vida m’ha ensenyat que un s’ha d’espavilar. Mai facis cas del que els altres et diguin o pensin, solsamènt guia’t pel teu cor, aquesta és l’única manera de trobar-se amb un mateix.

Activitat en imatges

S'ha produït un error en crear la miniatura: Fitxer inexistent