Viquilletra 2017-18. Una Viquilletra de tràiler!

Activitat sobre Mirall trencat de l'autora Mercè Rodoreda, pels Irtome

De Viquilletra
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Green check.svg Jgregori ha validat aquesta activitat.

Activitat de tipus vida oculta de sobre Ramon a l'obra Mirall trencat de l'autora Mercè Rodoreda, realitzada per Irtome del centre Salvador Gadea durant el curs 2012-13.


Aquesta invenció sobre la vida oculta de Ramon, es situa enmig dels fets narrats en el llibre.

La vida oculta de Ramon. Al següent fragment ens situem al moment en què se’n va de casa i després narrarem com es desenvolupa la seva vida fins que torna a aparèixer al llibre.

¬“El seu pare el mirava, no sabia com dir-li que ell i la Maria eren germans(…) Tenia ganes de fugir d’allà dintre però la veu del seu pare el clavava a terra, amb les cames juntes, amb el cap baix. Quan el seu pare deixà de parlar sortí de la biblioteca a recules, sense saber ben bé què feia, amb el cervell emboirat com en un malson… (…) Pujà l’escala com un boig, volgué veure la Maria però la porta estava tancada amb clau. La seua germana era presonera perquè l’estimava i ell l’estimava a ella i no podien estimar-se. <<Maria…>>, cridà baixet, i ningú no contestà. Aleshores féu un petó a la fusta de la porta per dir adéu a aquella Maria tan seva que no veuria mai més. (…) Travessà el vestíbul sense aturar-se i caminà com una ombra per sota dels castanyers. Darrera seu tot s’enfonsava; sense tocar-lo, però fent-li mal. A les vuit del matí, mig malalt, trucà a casa de la Marina, la germana del notari Riera.”

Modalitats

Escrita

Activitat escrita

Havia passat tota la nit caminant i pensant en aquelles paraules del pare. Què faria ara? No volia tornar a casa i trobar-se amb aquella situació. On podia anar? Marina, sí! Pot ser ella podia ajudar-lo…

Quan arribà a casa de Marina va obrir la porta una xiqueta que era evidentment la seva filla, se li semblava molt. Ramon va ser atès de seguida, la dona li preguntava molt pels motius pels que havia abandonat la casa i ell evitava parlar del tema i inventava mil excuses. El pare de la xiqueta les havia abandonades, és per això que vivien elles dos soles. Un dia la xiqueta va cridar a Ramon amb el nom de “pare” i en aquell moment Marina s’adonà que li havia agradat i que estava enamorada de ell. Amb el pas dels mesos Ramon cada vegada estava més incomode a la casa i va ser aquest el motiu pel qual va decidir allistar-se a l’exèrcit i anar-se’n a la guerra. El destinaren a Madrid i va voler començar una nova vida dient que estava sol en aquell món.

Per primera vegada aniria a la guerra i no sabia com sentir-se. Recorda aquella nit que va sopar una ceba i una punteta de pa, els donaren l’uniforme i es va veure vestit com tots els que estaven preparats per lluitar. Vestit i confós com tots. Abans de gitar-se en uns taulers de fusta col·locats en fila entra un superior i els digué critant: “Esta noche vais a acostaros con vuestros fusiles, y cada uno le dará a su fusil un nombre de mujer. Desde ahora estaréis casados con ese instrumento que es todo de hierro y madera. ¿Me entendéis, capullos?”. Va marxar i tot quedà en silenci. Tot menys els seus pensaments. Després va passar un mes i encara no s’acostumava a la tensió de tots els dies.

“Demà serà el dia. Demà em mataran, o potser mataré jo. Ja ho férem amb Jaume. Quina vida més miserable la meva! No puc pegar ull, ja no sé de quin color és la tela que defenso.”

Es va fer amic d’un soldat més jove. Veia en aquell noi la il•lusió que ell havia perdut quan es va fer home en aquell moment que el seu pare li digué la veritat arrencant-li amb ella una part del cor. Ramon i el seu company lliuraren moltes batalles junts, cobrint-se l’un a l’altre les esquenes però tràgicament un dia Ramon va perdre el seu únic amic a causa d’un tret prop del cor. Havia vist centenars de persones morir, però pot ser era aquell vent que bufava la causa del seu sofriment. Aquest fet va marcar per sempre la vida de Ramon ja que ara se sentia més sol que mai, es trobava lluny de casa i sense ningú amb qui poder comptar. Recordà el que un dia li havia dit el seu amic: que tenia una germana vivint a Amèrica del Sud. A la setmana següent del tràgic succés, aprofitant la desbandada del final de la guerra, anà a donar la notícia de la mort a la germana del seu amic ja que pensava que era el mínim que podia fer per ell. Era una noia jove, discreta i sentia un gran amor pel seu germà.

La notícia no va ser rebuda de bona manera ja que ella també es trobava sola, només li quedava el seu germà, que ja era mort. Ell s’havia fet càrrec d’ella des que els pares moriren en un accident. Ramon sentia pena per aquesta dona i li va prometre que l’ajudaria tant de temps com ho necessités. Començà ajudant-la a preparar el soterrar del germà i estigué amb ella en tots els mals moments. A poc a poc sorgí entre ells una mena de confiança que mai havien tingut. Es convertiren en grans amics que es contaven tot allò que havien fet durant el dia. Al poc de temps decidiren anar-se’n a viure junts per tal de fer-se companyia, ja que els dos estaven sols. Anaren coneixent-se més fins el punt que va sorgir l’amor entre els dos. Eren una parella que no podien permetre’s luxes, vivien al dia. Després de la guerra, sempre amb por, Ramon sortia cada dia a demanar pels carrers, a buscar un rosegó de pa, un rebuig de carn, i la situació empitjorà quan ella es quedà embarassada i tingueren un nen. L’anomenaren Ramon. Ramon pare pensà que era el moment de casar-se, havia tingut un fill amb aquella modista i era una bona dona, no preguntava més del que havia de preguntar i per això ell estava a gust amb ella. Vivien en una ignorància mútua respecte la infància de l’altre. Al cap del temps tingueren una filla, Maria, que li recordava a aquella germana seva que havia deixat a Barcelona. Era la imatge de la seva germana i només de mirar-la reviscolava tot allò que havia sentit per ella anys enrere.

Amb el pas dels mesos Ramon s’entristí pels records que li continuava despertant el paregut de Maria amb la seva germana. Trobava els seus fill igual que estaven a casa ell i la seva germana de menuts, i açò li feia plantejar-se tornar a Barcelona abans que es fessin majors. Però la seva dona no acabava d’acceptar el trasllat ja que es quedaria sense l’única cosa que li quedava a la ciutat, el treball en una fabrica de patrons de vestits on guanyava el necessari per mantenir els nens.

Mentrestant, Ramon cuidava els nens a casa, la Maria ja caminava i el Ramon era un any més gran, tractava d’ordenar la casa i preparar el sopar per l’arribada de la dona. Quan arribava a casa dinaven sols perquè els nens ja estaven gitats. Tan sols dos mesos més tard, en un sopar com qualsevol altre en què la parella parlava sobre la seva situació, Ramon va trobar angoixada i molt preocupada la seua dona, i de seguida va deixar de sopar per preguntar-li què era allò que tant mal la feia sentir. La dona sense voler donar-li moltes voltes i per no fer-li tant de mal, li va donar a entendre que no tindrien forma de mantenir els nens, i que alguna cosa calia que fessin.

Havia perdut el treball a la fàbrica i Ramon, que era l’home i pare dels menuts, es va sentir culpable de la situació ja que no trobava treball. Va pensar en la seva mare, Sofia, estava segur que li donaria diners per ajudar-lo fins que trobaren una solució, així que definitivament tornaren a Barcelona en companyia dels seus perquè coneguessin també la seva dona i els fills. Deixaren la casa on estaven i tots junts van tornar a Barcelona.





Altres activitats sobre la mateixa obra


Comentaris i activitats col·laboratives

Títol: Activitat sobre Mirall trencat de l'autora Mercè Rodoreda, pels Irtome

Encara no s'han fet activitats col·laboratives a partir d'aquesta.