Explora el wiki

ESCENA I En una taula propera al mostrador Rafael, Baldiri, Gallaret, Antonet i Moreno juguen a cartes. Cares serioses i, de tant en tant, crits eufòrics del guanyador de la partida. Darrere la barra el propietari del cafè, Libori, neteja uns gots mentre xerra amb Salvadora: SALVADORA: Què, no teniu res més interessant a fer? No hauríeu d’estar a la botiga? Em pensava que fins les vuit no plegàveu, així què hi féu aquí?(a Gallaret, Antonet i Moreno)I, a tu (a Baldiri) no et fa vergonya, sortir de la fàbrica i córrer al bar a jugar a cartes? BALDIRI: (ofès) Per tu és molt fàcil, com que no et passes tot el dia treballant per quatre duros, oi que no? SALVADORA: (mira al carrer i diu a Gallaret, Antonet, Moreno, Rafael, però sense mirar-los) Els joves cada dia esteu més mandrosos. (Entra Rufí, amb la mateixa cara de tristor i decepció que duia des que s’havia quedat a l’atur.) SALVADORA: Amb el dia tan magnífic que fa avui hauríeu de ser al carrer fent alguna cosa de profit. Fent esport, o quedant amb els amics per xerrar a l’ombra d’un arbre. I no gastant-vos els diners en alcohol i apostant al pòquer. Hauríeu de gaudir d’un dia d’estiu tant assolellat i temperat. RUFÍ: Sí, home amb la calor que fa a fora. Libori posa’m una cervesa, sisplau. (Libori assentí amb el cap i li preparà una cervesa) LIBORI: (li dóna la cervesa)Aquí ho tens. I tu (a Salvadora) deixa que facin el que vulguin. Tampoc no aconseguiràs res enfadant-hi. SALVADORA: Sí, és clar. A tu ja et va bé. Com que es passen el matí bevent en el teu bar. Per a tu és un gran negoci. LIBORI: Ei, que tampoc no guanyo tant! Que no hi ha dia que no trenquin alguna cosa i la majoria del que prenen m’ho deixen a deure. Com ahir, oi? (mira a Rufí per fer-li veure que parlava amb ell) No recordes que tampoc vas pagar-me? (Rufí s’encongeix d’espatlles amb indiferència.) LIBORI: Però, quina barra! Quina barra que tens! Quan penses pagar-me? RUFÍ: (es torna a encongir d’espatlles) Quan trobi feina, suposo. (Libori torna al mostrador remugant.) BALDIRI: Libori, porta’m un vermut que acabo de guanyar la partida. RAFAEL: I jo plego. BALDIRI: Ei, ei! Es pot saber a on vas? RAFAEL: Vaig a la fàbrica que m’he oblidat la bossa i he d’arribar abans no pleguin els últims torns que sinó no podré entrar. Escolta Libori, tens idea d’on és la teva filla? En tot el dia no la he vista. LIBORI: No, no ho sé. Deu voltar pel barri, com sempre. Sempre va d’aquí cap allà, sense parar a enlloc ni dir-me res. I mira que li he dit cops que necessito un cop de mà amb la cafeteria però ella res, com si sentís ploure. RAFAEL: D’acord, para de remugar. Si la veus, pots dir-li que he anat a la fàbrica i que ara torno? (Libori afirma amb el cap, enfadat.) ESCENA II (Baldivi, Gallaret, Antonet, Moreno, Libori parlen del Bernat i la Caterina.) BALDIRI: És massa bona noia per ell, no la mereix. MORENO: No hauria d’ haver començat a sortir amb aquesta mala peça! On s’és vist! Una noia tan ben plantada, tan educada amb un noi del carrer com ell. LIBIRI: Bé, si ella l’estima no deu pel que té (que no és gran cosa), sinó per com era... Crec jo GALLARET I ANTONET: Doncs nosaltres pensem que fan molt bona parella, i tant que sí. MORENO: Apa, apa! No digueu ximpleries. (Mentrestant, en una altre habitació, sent la conversa. Però no vol escoltar-ho. Tant li era el que ells pensessin, o inclús el que ella mateixa pensés, l’amor que sent per ell és molt gran. Sense adonar-se, agafa un tros de roba i comença a cosir-lo.) CATERINA: I si ell...no m’estima? No puc parar de sentir tot això que sento ara. Tot el que diguin no m’importa, m’importa ell i no hi és... Que desgraciada em sento en aquests moments! Bojament enamorada d’un home que ha marxat de la meva vida. ESCENA III (S’obre la porta i sona una campaneta que avisa als cambrers de que entra algú. Moreno és l’únic que s’adona de que entren les noies, deixa les cartes i exclama) MORENO: Mira-les, hola noies! ROSA: Hola nois! Què tal? (Mirant amb curiositat) ANTONIET: Apa! És veritat, què hi feu aquí noies? MARIA: Res, venim a veure-us nois! I vosaltres, què tal? BALDIRI: Bé, aquí! No ens veieu jugant al pòquer? GRACIETA: Sí (riu) és clar que us veiem. MORENO: Voleu jugar? ROSA: D’acord, ens hi apuntem! Però només una estona, eh! MARIA: No, jo no vull jugar! MARIA: Perquè no estic d’humor. GRACIETA: Au, va Maria, apunta’t que és molt divertit, i per una partida no et moriràs pas. MARIA: Està bé (diu de mala gana), quan acabeu aquesta ronda ens apuntem. (Rosa i Gracieta afirmen amb el cap.) ANTONIET: No dona, no fa falta que us espereu! Nosaltres parem de jugar i així podeu començar a jugar vosaltres! ROSA: De debò? Moltes gràcies. Bé i, on seiem? BALDIRI: Oh, és cert. Un segon... (Agafa tres cadires de la taula del costat.) MORENO: Va, reparteixo les cartes. (Moreno es disposa a agafar les cartes però Baldiri les agafa abans i comença a fer-se el fatxenda.) MORENO: Va Baldiri reparteix les cartes ja! BALDIRI: Que si home, ja vaig. No t’ho prenguis així. (Reparteix les cartes). MORENO: (Comença la partida. Moreno mira amb un somriure maliciós a la Rosa) Que Rosa, com va? ROSA: Doncs bé, com sempre, per què? MORENO: No res. Bé, com sabràs ben aviat hauràs de dormir al terra. ROSA: Què? Però què dius tu ara? (Una mica indignada però prenent-s’ho amb broma) MORENO: (riu) Ja saps que Salvadora ha perdut els seus diners. ROSA: Sí, i què? MORENO: Sense diners, on penses dormir? (Fa una pausa per descartar cartes i continua) No tindreu diners per pagar la casa! ROSA: Quines ximpleries que dius! No et preocupis per això home! (Amb cara d’haver entès la broma. Segueixen jugant). ESCENA IV ROSA: Ei, Moreno, què fas? Un solitari? MORENO: No, faig uns trucs de cartes. ROSA: Com ho fas això de les cartes? MORENO: Cal tenir una mà molt àgil i molts anys de pràctica. ROSA Segur que és més fàcil del que sembla. MORENO: També sé fer altres coses amb les cartes. ROSA: (encuriosida) Com ara què? MORENO: Puc llegir-te el futur. Mira... ROSA: No, a mi no. No m’agraden aquestes coses. MORENO: Doncs et diré el futur del teu fill. ROSA: (Reflexiona, poc convençuda) No ho sé. MORENO: Sí dona, sí. Les cartes diuen la veritat, mira diuen que...(comença a riure) ROSA: Què diuen? Serà molt intel·ligent, oi? MORENO: Diuen que serà un borratxo i beurà més que jo! (continua rient) ROSA: Ets un imbecil (comença a plorar) LES DONES: Però com li pots dir això, saben que es casa demà! MORENO: Jo no he sigut, ho han dit les cartes (continua rient, sense poder ocultar-ho). LES DONES: Fot el camp d’aquí tros de burro! MORENO: Jo no en tinc la culpa, adéu Rufí (mentre marxa, el Rufí no el sent perquè està dormint) LES DONES: Tranquil·la Rosa no facis cas d’aquest. RUFINA: (entra per la porta) Hola com va tot? ESCENA V RUFINA: (entra enfadada) on està el meu marit? LIBORI: aquí el tens. Però no el despertis, ha begut massa. (Rufina sacseja a Rufí) RUFÍ: Què? Què passa? RUFINA: Què passa? (comença a parlar amb to irònic i a poc a poc es va indignant cada cop més amb el seu marit) Quina barra que tens! Porto tot el dia treballant i tu, no només no t’has molestat en buscar feina, sinó que a més et dediques a gastar-te els diners que jo guanyo. I encara preguntes què passa? RUFÍ: No trobo feina, Rufina. Estic a l’atur des de fa més d’un any. No creus que tinc dret a una mica de diversió? No puc estar tot el dia sense fer res! RUFINA: El meu cap t’ha ofert una feina a la fàbrica. No podries, com a mínim provar-ho. Ja sé que no és gran cosa, que són moltes hores i pocs diners. Però estic cansada de les teves excuses. RUFÍ: Ei, espera un moment jo... RUFINA: Ni un moment ni dos. Estic cansada d’escoltar aquestes històries. Que si et fa mal l’esquena, que si és molt difícil, que si no t’agrada... Ets un gandul, Rufí. LIBORI: Sisplau, podríeu sortir a fora a discutir, he de tancar el bar. RUFINA: D’acord (esbufega intentant calmar-se) sortim al carrer. RUFÍ: Jo no vull anar enlloc, no m’agrada que sempre m’estiguis criticant. LIBORI: Au, va, Rufí. Avui has begut massa, no penses amb claredat. Vés cap a casa i dorm. Demà serà un altre dia. (Rufina l’arrossega al carrer de mala gana. Libori es queda a veure com marxen i llavors tanca el bar i se’n va a casa.) (Entra Caterina per la porta del darrere.)