Activitat de tipus altra activitat sobre Lluciana a l'obra Camps de Maduixes de l'autor Jordi Sierra i Fabra, realitzada per Iogurt de Maduixes del centre Molins Manyanet durant el curs 2015-16.

Per aquesta activitat, el grup Iogurt de Maduixes hem canviat una mica el final de la història de Camps de Maduixes. Esperem que us agradi la nostra feina!

Modalitats

Escrita

Activitat escrita

Diumenge 4

19 hores 29 minuts

Li feia molt mal el cap i no podia moure el cos, la Lluciana s’havia despertat però alguna cosa no anava bé, les alarmes es van disparar, el seu cor anava massa ràpid, estava espantada. De sobte un metge va entrar a la sala corrents, va revisar els aparells i va punxar a la Lluciana. Va tornar a dormir.

La família de la Lluciana seguia en xoc, s’havien alegrat molt quan l’havien vist obrir els ulls però ells també sabien que quelcom no anava bé, no s’havia pogut aixecar,tot i que ho intentava amb totes les seves forces. Els seus ulls amb les pupil·les dilatades i plens de llàgrimes els miraven demanat auxili. Ara ella tornava a estar adormida, quan el metge es va apropar. Era un home gran, de pell negre, amb moltes arrugues i taques a la cara, cosa que feia que sembles molt més gran del que ja era, els seus ulls estaven plens de preocupació. Va apropar-se als pares de la Lluciana.

-A la seva filla li ha donat un atac d’ansietat al sortir del coma pel que sembla un metge haurà de vigilar-la durant la nit - Si, era de nit. Portaven dins de l’hospital uns tres dies, però a ells els hi havia semblat un segle.

Dilluns 5 11 hores 6 minuts

La Lluciana es va despertar, estava marejada i ho veia tot borrós, va intentar aixecar-se del llit, però va vomitar. Com podia haver vomitat si a ella li semblava que no hagués menjat res solid en dies,pensava, però els seus record deien el contrari. La nit anterior havia anat de festa amb els seus amics habituals, s’ho estaven passant molt bé, però aquella nit havia sigut diferent, havia begut massa estava molt marejada, recordava que li havien ofert alguna cosa i havia dit que no, va començar-ho a veure-ho tot negre i ara estava en un hospital. Per la finestra el sol estava a dalt de tot al cel i els rajos de llums s’escolaven per les persianes grises d’una gran finestra amb vistes a la ciutat. Encara era poc conscient d’on era quan un home jove amb bata blanca va entrar per la porta, el seu rostre era blanc com la neu i els seus cabells rossos li queien sobre el front, fàcilment podria haver passat per un reconegut actor de cinema o un cantant d’alguna banda pop. En veure-la desperta va somriure, ella no sabia perquè, però també ho va fer.

-Bon dia sóc el doctor Xavier, com et trobes Lluciana?

-Una mica marejada - Va respondre ella - On estic?, on són els meus pares? com he arribat aquí? - Tenia moltes més preguntes però aquestes van ser les úniques que va poder dir sense haver de tornar a vomitar.

-Ets a l’Hospital del Mar, els teus pares portaven aquí tres dies, fa unes hores han marxat a casa per dutxar-se i menjar alguna cosa, és dilluns i la teva germana ha de estar de camí a casa - Tant feia que que estava allà al hospital?!!, per ella havien passat uns minuts com a molt algunes hores,però ja eren a dilluns. La primera idea que se li va passar pel cap va ser l’ examen de l’Eloi, d’aquell examen dependria el seu futur sobre si seria professor o no. El doctor va seguir parlant.- El cas es que segons ens han explicat els teus amics vas prendre una pastilla, una droga i vas caure en coma.- Ella? Una pastilla? Potser els seus amics haurien pres la pastilla però ella no, mai de la vida, tot i que anés molt borratxa.

-Jo no vaig prendre cap pastilla - Va respondre tot intentant aixecar-se, però alguna cosa no anava bé. Sentia com tot el cos li feia mal menys les cames, es a dir, no les sentia, era com si no en tingues. Va començar a notar una suor freda, el sol que s’escolava per la finestra ja no li donava escalfor, es va treure les mantes del llit de sobte i va començar a cridar, no podia moure’s. El metge va cridar pel comunicador que portava a sobre que el cap de la planta vingues urgentment a la seva habitació. Es va plantar davant d’ella i la va aguantar amb força. Però estava molt nerviosa, atemorida i finalment va caure al terra. Tot seguit va arribar el cap de planta i entre ell i el Xavier la van aixecar i la van col·locar al llit. Ella estava plorant, li tremolava el cos sencer, no podia ser, es repetia una i una altra vegada dins el seu cap, ella no. Quan es va relaxar va poder escoltar de que estaven parlant els dos doctors.

-Xavier com pot ser! - Cridava el cap de la planta un senyor de pell negre i que semblava que s’estigues a punt de jubilar-se.- Havíem revisat que tot estigués correcte, tot i després de l’atac d’ahir creia que aquesta noia podia seguir fent vida normal. Però dec haver comes algun error. En aquesta mateixa planta ahir va arribar un xicot de la seva mateixa edat, tenia una gran sobredosis de drogues i va morir just abans del seu atac.

-Segur que no es culpa seva. - Va dir el Xavier mentres mirava a la Lluciana com si encara fos més fràgil que abans, com que si s’atrevia a tocar-la faria que es trenques com una bola de cristall. Es deu haver donat un cop durant el atac d’ansietat i al anestesiar-la se li han paralitzat els músculs. Creguim, es posara bé. - Tot i que ell sabia que no seria possible.

-Vaig a cridar a la seva família han de saber que s’ha despertat i que…- En aquell moment es va parar, una infermera de cabells castanys i una mica grassoneta va entrar per la porta. Tots els de la sala se la miraven estranyats, portava entre el braç un diari enrotllat. A la portada hi havia un títol molt impactant al costat de les típiques noticies sobre la corrupció i el resultat d’un partit de futbol: Ballant amb la Mort, la imatge principal i que ressaltava amb totes les demés era la de una noia jove, a la camilla d’un hospital tota ella connectada per tubs i endollada a unes quantes maquines de les quals depenia la seva vida. La primera reacció dels metges va ser de sorpresa, els números de la habitació de la jove eren els mateixos que els de la habitació de la Lluciana. Es a dir era ella. La cara se li va desfigurar, una sensació d’angoixa li va recórrer tot el cos, per uns instants va oblidar-se de les seves cames i va adonar-se que tan sols feia unes hores ella havia estat en aquella situació entre la vida i la mort, indefensa sense poder fer res només esperar a que el destí decidís. El Xavier va començar a llegir el article.- La seva veu ja no era tan melodiosa com ella recordava ni era tan atractiu.- El article deia que ella havia pres una pastilla d’Eva quan estava de festa amb uns amics i que actualment es trobava en coma. Ara entenia el títol de la portada “Ballant amb la Mort”. Al acabar de llegir-lo ella va dir:

-Això no es cert és tot una invenció! - va cridar desesperada i amb llàgrimes al ulls.- Jo no he pres mai cap pastilla! Es cert que me'n van oferir però no n’he pres mai! - Si en aquells moments els seus ànims s’haguessin pogut mesurar, ella els tindria sota zero. No parava de plorar, tenia els llavis plens de saliva i li queien els mocs. Mai més podria aixecar-se i caminar, córrer, la seva vida mai seria igual i tot per un acte del qual ella tenia la consciencia de que no havia fet, prendre una pastilla. Tots els metges la miraven amb cara de vergonya, creien que era una mentidera, tots menys el Xavier, la seva mirada era de preocupació i de consol, però tot i això no serviria de res. El doctor de pell negre i la metgessa van marxar, a la sala només quedaven ella i el Xavier, qui l’estava vigilant, quan ell va obrir els llavis.

-Jo et crec. - va dir en veu baixa i atemorida - Crec que tu no vas prendre la pastilla. Fa uns anys, la comarca de Barcelona va tenir un cas en el qual un adult va ser drogat i va morir, mesos després de la seva mort es va demostrar que l’havien drogat i que ell no s’havia suïcidat com tothom creia, sinó que l’havien assassinat.

-Es cert que vaig estar de festa i que havia begut molt, però no vaig prendre cap droga, ho juro. Els meus amics estaven allà amb mi, tots menys el meu novio, que tenia exàmens, tot i això, sé que jo no en vaig prendre.

-De veritat que m’ho crec Lluciana, per no saps com demostrar-ho.

-Ell tenia raó, potser ella sí que havia pres la pastilla, potser sí que havia sigut tant estúpida de deixar-se portar per l’alcohol i els seus amics i havia pres la puta pastilla, i per la seva culpa ara no podria tornar a moure les cames.

Dilluns 5 13 hores 32 minuts

La Lluciana es va adormir. Tot i que portava tres dies seguits dormint, va aconseguir aclucar l’ull. De sobte es trobava a casa seva, marxava de casa quan va sonar el telefon, òbviament la seva germana no va tenir la intenció d’anar-lo ha agafar i tot i que portava tacons va sortir corrents a agafar-lo però al despenjar el telefon no va contestar ningú, es devien haver equivocat. Va sortir de casa, era tard tot i això encara feia sol. Havia començat l’estiu i era el primer dia que portava màniga curta i uns “shorts” massa ajustats. Es dirigia cap a l’entrada del metro però va aparèixer al portal de casa l’Eloi, ell li estava donant un petó, quan ella va voler entrar a casa seva, ell no li va permetre, deia que ho tenia tot escampat, típic en l’Eloi, quan marxava va notar una cosa que la va estranyar, el llum de casa l’Eloi era apagat com si no estigués a casa tot i que ell havia pujat. Es va fer fosc. De cop era de festa en una discoteca “cutre” dels barris del raval de Barcelona, els seus amics havien comprat una pastilla i li oferien, ella no parava de dir-los que no. Estava a punt de mirar el seu telefon mòbil quan de sobte... Es va despertar, aquesta vegada eren els seus pares els que estaven a l’habitació. Tenien els ulls envermellits i les cares vermelles, com si haguessin estat plorant. La seva mare es va adonar de que ella havia obert els ulls. Va aixecar-se d’un bot de la cadira, es va apropar a ella i li va donar mil petons al front , després son pare va fer el mateix.

-Com et trobes? - Va preguntar la mare

-Bé, però…- Va escatar a plorar. Ella no era així, ella s’enfrontava a la vida com si estigués en una partida d’escacs, potser havia de sacrificar algunes peces però sempre acabaria guanyant. Ara es trobava indefensa, i en la única cosa que podia pensar era en com seria el primer dia d’escola.

Els metges de l’hospital li havien dit que havia de passar un cop per setmana a reabilitació i que li farien probes cada mes. Ara ella hauria d’acostumar-se a la seva companya, segurament de per vida, la cadira de rodes. Els dies següents va estar fent repòs a l’hospital, van passar-la a visitar l’Eloi i els seus amics, tots estaven molt contents de que per fi hagués sortit del coma. La Loreto ja no havia tornat a vomitar i era sorprenent que en una setmana hagués canviat tant el seu aspecte, se la veia més bonica, més colorida, amb més força. Per altra banda els pares dels seus amics els havien castigat a tots de per vida i no podrien tornar a sortir de festa. Però aquest no era l’únic problema el dia que la Lluciana havia despertat, el pacient que havia mort de sobredosis a l’habitació del costat era el Raül. La Lluciana no el coneixia gaire el Raül, l’havia vist una o dues vegades en algunes festes, però se li va esquinçar el cor. A aquell noi ja l’havien advertit del risc de prendre les drogues que consumia, però no n’havia fet cas. L’Eloi, al contrari si que el coneixia bastant, eren amics des de petits, tot i que no semblava gaire afectat, és probable que sigues perquè era íntim amic del traficant que havia donat les pastilles als seus amics.

Dilluns 12 10 hores 56 minuts El primer dia de classe va ser estrany, tothom se la mirava pels passadissos, no la saludaven i el professors no paraven de fer preguntes. Estava farta no suportaria més tanta pressió. Va anar al lavabo, el lloc on solia anar a plorar quan era a casa. Diuen que els lavabos de les noies son molt més nets que els dels nois, però en aquells moments ella pensava que no. Els lavabos de l’escola mai li havien agradat, eren bruts i feien olor a pixum, però de vegades no hi havia més remei que entrar-hi. Era sobre la tassa del vàter quan es va obrir la porta i va escoltar a dues noies entrar.

-Tia, aquest cap de setmana la liarem parda- va dir una de les noies, Aquesta portava unes bambes Nike de color rosa, la típica roba d’una “choni”. Era curiós, la escola estava plena de gent com ella.

-M’han dit que hi ha un nou venedor de xocolata, i que és molt barata, la festa no s’acabara mai! - va contestar l’altre, que portava unes botes amb unes plataformes de 4 centímetres.

-Ja ho he escoltat, però té molt poques unitats i s’han de reservar, però per sort nostre un dels de quart el coneix.

-I com ho farem per que ens la reservi?

-Diuen que el podem trobar a…- La campana per tornar a classe va sonar, les dues noies van marxar a corre-cuita del lavabo.

-Anirem demà per la tarda. Es que avui no puc tia... - es va poder escoltar una vegada havien creuat la porta.

Van passar uns minuts, es va quedar pensant al lavabo, després de tot el que havia passat encar hi havia gent que es seguia jugant la vida i gastant els diners en drogues que els podien arribar a matar.Va sortir del lavabo. Se li feia complicat pujar i baixar de la cadira de rodes, portava els pantalons mal posats i la seva samarreta de tirants descol·locada, encara necessitava molta pràctica.

Les classes van ser tranquil·les aquell dia, menys per l’Eloi. Van entregar-l’hi l’examen i el tenia suspès.

-Òbviament culpa meva - va pensar la Lluciana, si no hagués sigut tant estúpida ara no estaria en aquesta situació, l’Eloi no estaria suspès, els seus amics no estarien castigats i ella no aniria en cadira de rodes. Es va enfadar.

Dilluns 12 17 hores 19 minuts

Quan va arribar a casa aquella tarda es va tancar a la seva habitació i va intentar acabar els deures que tenia pendents de les dues setmanes anteriors, però va ser complicat, no s’enrecordava de res, no estava concentrada hi havia alguna cosa que no li deixava pensar amb claredat. Potser algú hauria d’avisar a aquelles noies del lavabo ,o hauria de demanar perdó a l’Eloi.

Dilluns 12 23 hores 43 minuts Per la nit la Lluciana va tornar a tenir el mateix somni que la setmana anterior, amb la diferència de que ningú la va despertar, i per això va poder continuar el seu somni, es trobava amb els seus amics de festa, ells li oferien una pastilla i ella no parava de dir que no, quan va sonar el mòbil, el va agafar, era l’Eloi.

-Lluciana ja he estudiat, on sou? m’apunto a la festa.- La seva veu sonava ronca, com si hagués estat plorant o cridant.

-Estàs bé?

-Si, si estic una mica refredat - refredat a principis d’estiu, el seu novio mentia molt malament. Va riure per sota el nas.

-D’acord ens veiem al Pandora’s - L’Eloi va tancar el mòbil de cop. No era normal en ell aquest comportament, sempre es despedia amb uns petons.

Dimarts 13 6 hores 2 minuts La Lluciana es va despertar, encara era d’hora, el sol ja estava sortint, devien ser les 6, no tenia ni idea de que feia desperta aquella hora. Va intentar aixecar-se del llit i va caure, es va fer mal, havia picat amb el cap al terra i s’havia mossegat una miqueta el llavi, sort que no havia sigut res greu ni havia fet gran enrenou, els seus pares ja estaven prou preocupats per ella com per que encara possés més llenya al foc. A dures penes va poder tornar al llit, va estar pensant en l’Eloi i aquell somni tant estrany, l’Eloi era a casa quan ella va prendre la pastilla, els seus amics no l’havien vist i van cridar-lo per dir-li que… La porta es va obrir i va entrar la seva germana Norma. Portava el pijama mig descol·locat. Ella si que havia sentit el cop, els últims dies no havia pogut dormir amb tranquil·litat, tenia bosses als ulls i estava tot el dia despistada.

-Bon dia - va dir endormiscada - he sentit un soroll i he vingut corrents, estàs bé?

-Si tranquil·la, he caigut del llit, de vegades no recordo que… - La seva mirada de tristesa es va dirigir a les seves cames.

-He tingut un mal son, no puc dormir.

-Vine amb mi.

La Norma va entrar dins el llit amb la Lluciana, feia molt que no es trobaven així les dos juntes, des de que la Lluciana havia conegut l’Eloi, la seva germana ja no parlava tant amb ella, per alguna raó i tot i que era una mica estúpid, la Lluciana sospitava que a la Norma li agradava l’Eloi. Se li va escapar el riure, la Norma la va mirar estranyada i van riure juntes.

Dimarts 13 17 hores 16 minuts

Aquell dia l’escola va anar millor tot i que l’Eloi seguia estrany, la evitava, ja no li deia que la estimava i ella no tenia clar perquè. A la tarda a la sortida de l’escola es va quedar parlant amb la Loreto . Feia dies que no tenien temps per parlar a soles les dos juntes, la Loreto ja no feia tant mala cara, se la veia més feliç, més carinyosa fins i tot.

-Loreto veus aquelles dues. - Va dir la Lluciana en veu baixa.

-Si, que “chonis” les dues si us plau. - Va dir la Loreto però en veu alta com si no se'n adonés de que anava el tema.

-Vols baixar el to de veu! Ahir les vaig escoltar d’amagat al lavabo i deien que anaven a comprar drogues a un noi de quart.

-Em sorprèn que segueixin així sabent el que va passar.

-Hauríem de dir-lis alguna cosa.

La Loreto es va aixecar i va començar a moure a la Lluciana. Tot i que encara era com un fideu, tenia prou força com per portar-la, tot i que no corrents. Les dues noies van marxar a tota velocitat, les van començar a perseguir. No paraven de cridar que s’aturessin però cada vegada caminaven més ràpid. Fins que es van parar a un carreró. La Loreto i la Lluciana es van apropar amb molt de compte, i van poder observar que al carreró hi havia un noi, alt amb una caputxa negre. Les dues noies es van apropar amb por al noi, que s’arrepenjava a una paret plena de “graffitis” on es podien llegir diversos insults i on hi havien dibuixades xeringues de droga. La Lluciana i la Loreto estaven massa lluny per poder escoltar la conversa que mantenien les dues noies amb el noi misteriós. Una va deixar uns quants bitllets a les mans del noi, en aquell moment un cotxe de la policia va passar per davant d’aquell carrer estret i fosc i es va parar en sec. El noi de la caputxa va començar a córrer cap a la direcció on estaven amagades espiant la Lluciana i la Loreto. El que va passar després va succeir molt ràpid, el noi de la caputxa va girar el carrer i va xocar amb la cadira de la Lluciana, la Loreto el va intentar agafar però tot i que el seu aspecte físic havia millorat durant les últimes setmanes no tenia prou forces com per agafar a un noi que era el doble de corpulent que ella. El noi va escapar, la policia el seguia, però els havia tret molt avantatge.

-Estàs be? - Va preguntar la Loreto am el cor encara a cent i esbufegant.- Quasi em tira al terra!

-Tranquil·la estic bé, només li ha fet un cop a la cadira, llàstima era nova. On són les dues noies?

-Han fugit corrents al veure el cotxe de la policia.

-Qui era aquell noi? - Va preguntar la Lluciana, quan de sobte va veure una cartera de pell fosca. Semblava cara, tot i que estava molt deteriorada segurament per el pas dels anys. Havia caigut en un bassal d’aigua bruta. La Lluciana va estirar el braç i va agafar la cartera, que pesava més del que s’hauria imaginat. La va ensenyar a la Loreto.

-Que és això? No ho agafis amb les mans tia, ves a saber on ha estat.

-Em sembla que li ha caigut al noi de la caputxa.

-Què hi ha?

La Lluciana va obrir la cartera.A dins hi havien algunes cigarretes i dues pastilles guardades en una bossa. També hi destacaven una full de publicitat del Bar Restaurant La Perla, un bar que estava de camí a casa de l’Eloi, i un carnet de la biblioteca de l’escola, en aquest no hi havia cap foto ni nom, només un codi de barres. Havien de saber qui era el noi encaputxat, el traficant de l’escola.

Dimecres 14 7 hores 36 minuts

La Lluciana es va despertar de cop, havia tornat a somiar el mateix, estava farta ja d’aquell estúpid somni, no podia parar de recordar-li l’error que havia comès, i que tota la culpa era d’ella, que si estava en aquella situació era perquè havia pres una puta pastilla. Va aconseguir aixecar-se del llit i va seure a la seva cadira, estava esgotada. La nit anterior no havia pogut parar de donar voltes al llit pensant qui era el noi encaputxat. Tenia por de que aquell noi portes drogues a l’escola i que a algú li pogués passar el mateix que va patir ella. Havia parat de posar-se pantalons ajustats, eren massa complicats de posar i molt incòmodes si havia d’estar tot el dia asseguda.

Dimecres 14 9 hores 25 minuts Quan va arribar a l’escola no se sabia res de l’Eloi, no havia enviat cap SMS ni havia trucat a l’escola per avisar de que estava malalt. A l’hora del pati la Lluciana i la Loreto es van trobar, les seves mirades es van creuar, en uns instants descobririen l’ identitat del noi encaputxat. Van entrar a la biblioteca i van passar el codi de barres on s’asseia la bibliotecària. Va ser tant fàcil com dir-li que havien trobat el carnet i volien saber de qui era per tornar-li. Però la sorpresa va ser inquietant, el carnet era el de l’Eloi. A la Lluciana se li van ennuvolar els pensaments, va començar a plorar i se li va encongir el cor en un puny. La persona que més estimava en el món, que s’havia encarregat de buscar al camell que havia proporcionat la droga als seus amics aquella nit, per salvar a la Lluciana. Mai s’ho hagués imaginat. La Loreto estava igual d’espantada, no sabia si consolar a la Lluciana o plorar ella també.

Dimecres 14 16 hores 18 minuts

Eren les quatre de la tarda, la Lluciana estava desesperada, encara no li cabia al cap la idea de que el seu novio, l’Eloi, fos el traficant que estava venent droga a l’escola, però del que tenia més por era de que estigués relacionat d’alguna manera amb el coma d’en Raül o el fet que ella mateixa hagués estat en coma. Va trucar-lo durant tota la tarda i no va haver resposta fins que va ser tard.

Dimecres 14 20 hores 43 minuts

El telèfon va sonar, era l’Eloi. La seva veu sonava ronca com en el somni que havia tingut la Lluciana.

-Hola, que ets la Lluciana? - Va preguntar amb la veu com si s’estigués ofegant. - He vist les teves perdudes i SMS. Estic una mica refredat i tinc la veu ronca, per això no he anat al cole.

-Estava preocupada, com que no has trucat a ningú…- Ella només tenia un fil de veu que se li anava trencant cada vegada de deia una paraula. -Et trobes bé tu? Et noto una mica inquieta. T’ha passat res?. - Aquest cop la veu de l’Eloi era com quan li parlava a cau d’orella i li deia coses que li feien venir calfreds a tot el cos.

En aquell moment per el cap de la Lluciana van passar mil i una preguntes. Li dic la veritat? , ho hauríem de parlar cara a cara? , i si em vol fer mal? , i si estic equivocada, s’enfadarà? si li deia la veritat i la idea de la Lluciana no era correcte, es trauria un pes de sobre. De lo contrari segurament la seva vida ja no seria la mateixa, no podria tornar a confiar en algú mai més, si de veritat l’Eloi era el traficant… No podia preguntar-s’ho més, va decidir.

-He trobat una cartera negre de pell, hi havia un carnet teu. - Estava espantada, la veu li tremolava, quasi es va ofegar mentres deia la frase. Es va fer un silenci incomode a la trucada.

-On l’has trobat! - Va cridar l’Eloi, estava furiós.

-Això vol dir que és teva? - No podia arribar a creure’s que el seu novio era el traficant de l’escola.

-A hores d’ara ja sabràs que sóc el traficant de l’escola. - La Lluciana tenia por.

-Tu vens droga a l’escola, diguem perquè! - Va cridar tant fort que fins i tot els veïns ho devien haver escoltat, no hi havien parets suficientment gruixudes com perquè no es poguessin escoltar els seus plors mentre l’Eloi li explicava el perquè.

-El meu tiet és el cap de la màfia, estan situats al bar La Perla. Mentres tu estaves en coma jo estava perseguint a en Poli, un camell estúpid per matar-lo i recuperar el carregament d’Eva que tenia planejat emportar-se de la ciutat. Per desgracia meva aquell canalla va morir i les píldores van caure a la claveguera i ara el meu tiet em fa treballar venent drogues a l’escola.

La Lluciana va començar a marcar el número de la policia al telefon fixe de casa, de mentres l’Eloi seguia explicant. - Cap dels nostres amics se’n havia adonat, només el Raül, estava massa enganxat a aquella merda. La nit anterior a que et despertessis, tot i que ja tenia una pastilla, em va demanar que li portes més, però no portava diners a sobre. Em va amenaçar dient que si no li donava trucaria a la policia, i li’n vaig donar, però una dosis més de la necessària i va morir de sobredosis curiosament a l’habitació del teu costat.

La policia va contestar.

-Carrer Murilló, numero 183, numero quart segona. Drogues. - Van ser les úniques paraules que li van sortir dels llavis. No podia més.

-La nit que tu vas caure en coma jo estava buscant aquell canalla del Poli, per això va regalar la droga al Santi, tot i que ell us va dir que l’havia comprat. Us va donar les defectuoses. Lluciana, estàs així per culpa meva… - L’Eloi va esclatar a riure. - Jo he matat al Raül i per culpa meva ara estàs en cadira de rodes, però com saps la meva historia hauré de matar-te. - De fons van començar a sonar sirenes, la policia s’apropava a tota velocitat a l’edifici on vivia l’Eloi.- Mala puta!!, has trucat a la policia!, maleïda siguis!. - La Lluciana es va armar de valor.

-Ara pagaràs per el que m’has fet i per el que li vas fer al Raül, moriràs a la presó i no podràs tornar a veure la llum del sol. - Estava enfadada, furiosa, va fer un cop de peu a la paret, les cames li havien reaccionat. Es va quedar sorpresa. Nomes escoltava respirar fort a l’Eloi.

-Ahhhhh!!! - El crit de l’Eloi va ser de desesperació. Després va sonar un tret i es va tallar la línea.

Carla Gil / Joana Riera / Marc Garcia/ Jun Jin