Activitat 2 sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Festucs

Activitat de tipus resposta carta sobre Carlos a l'obra El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, realitzada per Festucs del centre Escola Pia de Sabadell durant el curs 2011-12

Aquesta és una activitat col·laborativa feta a partir d'una activitat realitzada pel grup Llibres, camins i dies.

Anònim, 3 de Juny del 2001 Sisplau, no llencis aquesta carta sense haver-la llegit abans. Suposo que a mida que vagis llegint la carta sabràs qui soc. Volia enviar-te aquesta carta perquè sento que t’ho devia. Segurament penses que soc inhumà, que tinc la sang freda, però el cert és que tinc sentiments i no et pots ni imaginar el que em penedeixo del que vaig fer, cosa que no em perdonaré en la vida... i demanar-te perdó és una cosa que volia haver fet des del mateix moment en que vaig cometre aquell atemptat. Carlos, et vull explicar com va passar tot, i sé, que no mereixo ni la vida, i molt menys, dirigir-te la paraula. Jo vaig entrar a l’ETA quan el meu fill tenia cinc anys. Aleshores érem una família feliç i molt unida. Jo tenia uns amics que formaven part de la banda terrorista, així que rere pensar-ho i pensar-ho, al final em van convèncer i hi vaig entrar. En aquell moment pensava que l’ETA tenia uns bons objectius, que es podien aconseguir amb la força de tots el membres i, que jo...que jo seria capaç de suportar-ho tot i fer-me impassible davant dels sentiments. Un dia, després de tres anys des del meu integrament, em van assignar una cas...el cas “DOGO”. Jo vaig acceptar, era la meva primera missió ¿saps? Aquesta consistia en assassinar un home del que no en vull ni parlar. Llavors va ser quan, la mateixa hora, el mateix rostre, la mateixa situació...va aparèixer el teu pare...Ja saps el que va passar després. Va ser una equivocació. El teu pare només era un pobre funcionari innocent, amb una família meravellosa i... La meva vida no té sentit. He destrossat la meva família, la teva, la de moltíssimes persones que cada dia veuen les notícies i se’ls hi trenca el cor amb la duresa de les situacions. Després d’haver viscut el que he viscut no entenc com persones que realitzen aquests tipus de danys poden seguir vivint. Jo ja m’hagués suïcidat, però mereixo viure amb això, i si vaig tindre el coratge per fer el que vaig fer, haig de tindre valor per passar pel que estic passant. Reconec el dany i sofriment que van causar en persones com tu les accions dutes a terme durant la nostra militància en ETA. És per això que vull dir-te que quan estiguis llegint aquesta carta jo ja m’hauré entregat a la policia i hauré delatat els meus companys, perquè vull que s’acabi això, vull que s’acabi tot això! Si em suïcidés directament la meva ànima no quedaria en pau i em sentiria com un covard. Espero que les meves declaracions serveixin d’ajuda a la policia per acabar amb el terrorisme a Espanya. De veritat, Carlos, no espero que em perdonis ni que em comprenguis, perquè sé que és impossible... Ho sento de veritat, Carlos...

Modalitats

[edit]

• Escrita
• Vídeo

Activitat escrita

Carlos, 5 de juliol del 2001

No he necessitat llegir gaires línees de la carta per saber que eres tu, i la veritat és que no m'esperava pas rebre aquesta carta teva. Tota la vida he intentat esbrinar qui va ser el culpable de la mort del meu estimat pare i qui va fer amarga la meva infantesa i adolescència, contemplant aquella imatge desagradable i tètrica que encara avui recordo i que sempre tindré present. Recordo aquella primera nit en la qual el meu pare ja no hi era. Va ser freda, trista i llarga, notava que faltava algun element essencial a casa, algú important que havia marxat i que mai més no tornaria. Les parets de la casa i l'olor van canviar des del moment en que ell va desaparèixer. Al principi, encara pensava que tornaria i notava la seva presència a la llar, no em podia creure que ja no el veuria mai més. Vaig necessitar molt de temps per acceptar les circumstàncies. La mare va passar una època que no sortia de l'habitació i si ho feia no em dirigia pas la paraula. Tot això, va fer que els estudis m'anessin malament i que la meva actitud amb els companys i el professorat de l'escola canviés. Després de passar aquesta primera fase de record i nostàlgia, la meva mare i jo vam arribar a creure que, en el seu passat el meu pare, havia fet alguna cosa malament i que per això l'havien castigat amb la mort. Gràcies a l'ajuda d'amics i familiars, vam poder veure que els únics culpables éreu vosaltres. La meva mare va passar pàgina, però jo vaig investigar molt per poder saber qui era exactament l'assassí i poder-me despendre d'aquest pes que tenia al cor i que arrossegava dia i nit. Quan em vaig plantar al teu davant amb la pistola entre les mans, el primer que em va passar pel cap van ser les sensacions, els moments i els instants compartits amb el meu pare. I, després, el desig de veure't a tu estirat a terra i pagant pel greu error que havies comès. Però quan vaig veure que el Tetxu entrava a l'habitació, els meus sentiments i pensaments van ser substituïts per l'estimació i simpatia que tenia envers el Tetxu, ja que el que menys volia era veure'l patir i que passés per la mateixa situació que vaig passar jo. Un altre sentiment que em va fer canviar d'idea va ser que, encara que tu morissis, el meu pare, malauradament, no tornaria mai més. Latur, sé que estàs penedit, però reconec que encara et tinc odi. A mi sempre m'ha agradat la frase que diu: "Dels errors, se n'aprèn", i veig que tu l'has sabut aplicar, així que t'agraeixo l'esforç que m'imagino que has hagut de fer per reconèixer l'assassinat del meu pare i arribar a enviar-me aquesta carta. Gràcies per aquest carta que m'has dedicat i espero tornar-te a veure.

Carlos.

Activitat registrada en vídeo

Em fet un vídeo, on representem al Latur llegint la carta que li ha escrit el Carlos. I l'hem acompanyat d'unes vinyetes on hi han representats en fotos els pensaments del Latur mentre llegeix la carta. Visca els Festcus!