Propietat:Escrita

Aquesta és una propietat del tipus Text.

Pàgines que fan servir la propietat "Escrita"

Es mostren 25 pàgines que fan servir aquesta propietat.

(anteriors 25) (següents 25)

A
Activitat 2 sobre Mentida de l'autora Care Santos, pels MariBerti +	Després de llegir tota la carta de l’Èric, vaig indignar-me pensant com podien passar aquestes injustícies al món i vaig decidir anar a veure’l en persona al centre de menors. En aquell moment no volia dir res als pares, sabia que em farien moltes preguntes, s’espantarien i jo només volia parlar amb ell. Vaig agafar un taxi, i en vint minuts ja hi havia arribat. Estava molt nerviosa ja que seria la primera trobada que faríem. Vaig dirigir-me a un dels guardes per preguntar l’horari de visites: -Bon dia, em podria dir quan està permès parlar amb els interns, siusplau? -Bon dia, es podrà entrar d’aquí a... –l’home es va mirar el rellotge- una mitja hora aproximadament. -Ostres... –vaig afegir. -M’hauria de dir a qui ha vingut a veure, per apuntar-la a la llista. -Mmm sí, es diu Èric... -Èric González Pascual? – va dir molt sorprès - Sí. - Perdoni, el que passa és que m’ha sobtat que tingui una visita, no acostuma a venir ningú a veure’l- i seguidament se’n va anar. Em va estranyar la seva reacció, tot i així, em vaig dirigir a la sala d’espera, decidint el que demanaria a la màquina de refrescos. Estava espatllada, i per fi, mentre em disposava a seure sense la meva beguda, va entrar una dona a la sala, cap a la màquina. Anava arreglada, desentonava totalment amb aquell espai. -Perdoni, no funciona. - vaig avisar-la. -És estrany, fa unes hores sí que anava... -Fa tant que espera? -No estic esperant.- va riure- sóc la psiquiatra del centre. -Així, potser deu conèixer el meu amic, l’Èric Gonzàlez...?-vaig preguntar amb esperança. -I tant...I dius que... sou amics? - Bé, amics, amics, el que es diu amics, no. Diguem que coneguts. -T’entenc, no és fàcil tractar amb ell. -Sí, a vegades és molt tímid...-vaig dir pensativa. -Tímid? Jo diria el contrari...No reprimeix els seu impulsos a l’hora de dir el que pensa. – va dir amb un to indignat. -Estem parlant del mateix Èric? – vaig preguntar obrint els ulls com dues taronges. - Bé, crec que sí, no estem parlant del noi que tenia perfils falsos a la xarxes socials? Del mateix noi que s’inventava la seva vida perquè les noies es compadissin d’ell i al quedar amb elles les agredia sexualment fins arribar al punt de matar-ne una...? En aquell moment el món em va caure a sobre, no podia creure que aquell fos l’Èric, el meu Èric. -Com? Està segura que aquest depravat és ell? – em tremolaven les cames. -I tan segura, és un dels pacients que necessita més atenció psiquiàtrica, és mentider compulsiu. L’altre dia vam descobrir que podia accedir als ordinadors del centre i que recentment havia enviat un paquet des d’aquí però no sabem a on. Per cert l’han informada que el canvien de centre? Al ser major d’edat ja pot ingressar a la presó... - Sí, si, gràcies.- no sabia què contestar. Vaig intentar posar la millor cara que vaig poder mentre m’acomiadava de la dona. Un cop va marxar de la sala, les cames em van fer figa i vaig començar a plorar, altre cop m’havia tornat a mentir. Va arribar l’hora de la veritat, el moment en què jo li podria dir tot el que sentia. Van avisar-me per l’altaveu que ja podia accedir a la sala de visites. No sabia el que anava a dir o a fer. Va sonar un xiulet que va fer que el guarda obrís la porta, no em vaig atrevir a entrar, només el vaig contemplar. Ell em va somriure amb complicitat però li va canviar la cara quan em va veure les llàgrimes als ulls i aquella mirada que barrejava l’odi amb el rebuig. Suposo que em va entendre. Vaig marxar sense apartar la mirada fixa al meu mòbil mentre esborrava el compte d’usuària del blog de la biblioteca, i desitjava que l’Éric no sortís mai més d’aquell lloc.  +
Activitat 2 sobre Mentida de l'autora Care Santos, pels Mentida cat +	ENTREVISTA al protagonista de la novel·la MENTIDA: Com et senties dins d’un centre de menors? Què trobaves a faltar? Quan vaig estar dins d’aquella presó em vaig sentir molt sol, crec que mai m’he sentit tan sol. I és que realment ho estava, només m’acompanyaven les quatre parets que m’envoltaven, i els llibres, sobretot els llibres, sort dels llibres. Realment tenia la sensació que la rutina de cada dia m’acorralava i no em deixava ser jo mateix. No tenia ganes d’aixecar-me pels matins, cada dia les mateixes cares, els mateixos ulls que barrejaven la pena i la ira en una sola mirada que em desfeia, els mateixos xiuxiuejos quan passava davant d’altres grups de companys, i els mateixos educadors que pensant que em tranquil·litzarien i em deien -Tranquil, tot anirà bé. Al principi m’aterrava però amb el pas dels mesos em va acabar avorrint, era una sensació horrible. Com és que vas confiar amb la Xènia per explicar-li tot sobre la teva vida, i sobretot la verdadera història sobre la mort de la Marta Villanueva? Quan vaig començar a parlar amb la Xènia de seguida vaig veure que era una noia encantadora, però tenia por del que ella pogués pensar si li deia que estava en un Centre de Menors i per això em vaig fer passar per en Marcel. Al cap de poc temps vaig adonar-me que havia fet les coses malament i vaig decidir explicar-li tot, sense prejudicis, perquè es mereixia saber la veritat i no la volia enganyar més. A través de la manera que m’escrivia els correus notava que podia confiar amb ella i per tant vaig decidir fer el pas i explicar d’una vegada tota la veritat. Necessitava treure-ho de dins, necessitava poder estar tranquil i que algú sabés quina era la veritable història. A més a més la Xènia, encara que no estigués al meu costat físicament, em donava suport moral, sense ella saber-ho, i em va donar un motiu per seguir endavant. Gràcies a ella ara estic fent aquesta entrevista, i estic fora d’aquell lloc, sóc lliure i innocent. Quina era la teva por al moment de dir la veritat sobre l’assassinat? Molts dels metges, jutges o advocats, per no dir tots, pensen que la meva por estava relacionada amb el fet que el Ben em pogués fer alguna cosa perjudicial si jo deia la veritat. Però no és així. No negaré que vaig mentir per por, i tant que en tenia, i molta. Però aquesta por era causada pel simple fet de pensar que podria perdre el Ben. Que si jo no mentia, perdria la persona més propera i més semblant a una família que mai he tingut. En Ben ho era tot per a mi. Era tot el que tenia, tot el que apreciava i tot el que em cuidava. Ell em va estimar com ningú m'havia estimat mai, és cert que a la seva manera, però ho feia, jo ho sé... Jo sabia que si em declarava culpable, seria lliure molt abans que si el Ben confessés. Després d'aquests pocs anys de foscor, podríem ser socis durant tot el que ens quedés de vida, com va dir ell. Oblidaríem el passat i viuríem cada minut del present, sense manca de diners, ni discussions familiars, no hi hauria preocupacions. Però això ja no podrà ser. He de dir que el trobo molt a faltar. No, mentida, el trobo moltíssim a faltar. D'ell he après moltes coses, tant bones com dolentes, però totes elles en part, m'han fet ser qui sóc ara. Així que sí, vaig mentir per por. Però per una por completament diferent al terror, o neguit, sinó per una por irremeiable a la pèrdua del Ben. Com vas sentir-te quan vas veure que en Ben no va venir el dia de visita? Et va fer ràbia, més aviat vas sentir tristesa? Esperava amb ànsia aquell dia, pensava que seria com un petit moment de llibertat en el qual podria ser jo mateix. Tenia unes ganes increïbles de veure el Ben i sentir-me com mesos abans. Al veure que no havia vingut, primerament, em va decepcionar molt. En aquell moment realment creia que després de tot vindria a veure’m, a explicar-me com anava la seva vida últimament, i jo pretenia explicar-li també, tot i que tampoc sabria molt bé què explicar… Després vaig parar a pensar, “realment creus que vindria?”, i vaig sentir-me encara més inútil… Però després de tot l’entenia, en Ben sempre havia tingut una vida molt ocupada i crec que ja ha estat dedicant gran part de la seva vida a mi, i realment no li puc agrair més... Com vas sentir-te quan va morir en Ben? Va ser un moment dur? Quan em vaig assabentar de la mort d’en Ben, al principi no vaig reaccionar. M’ho vaig prendre com si m’estiguessin prenent el pèl. Per res del món me’l podria imaginar mort, sempre havia sabut defensar-se i sortir dels problemes d’alguna manera… Un parell de dies més tard, vaig començar a reflexionar i vaig pensar que potser no havia estat una broma i que ja era hora d’anar-ho assumint. Seguidament, vaig estar uns dies envaït per la ràbia que sentia en aquell moment. Sabia que en Ben sempre s’havia posat en molts problemes però no volia dir que mereixés morir. Al cap d’un mes de la seva mort vaig entrar en la pitjor etapa, la de tristesa, depressió… En Ben era el meu cosí però es va convertir en un germà. Va ser qui em va salvar, es va fer càrrec de mi i em va cuidar durant tota la infància mentre els meus pares no ho feien. Sense ell no estaria viu ara mateix…  +
Activitat 2 sobre Més o menys jo de l, pels Blaydiego +	La novel·la s’inicia amb la família del protagonista, el Marc, que és un adolescent de disset anys que va a visitar durant el dia de Tots Sants el seu avi i tiet Oriol morts. Aquesta novel·la explica la vida i l’evolució del Marc durant un parell de mesos on es tracten temes com l’adolescència, l’amor, el desamor, les drogues, el dolor, la solitud, l’amistat, la mort, els secrets.  +
Activitat 2 sobre Paraules emmetzinades de l'autora Maite Carranza, pels 4estacions +	Estimat pare, Perfi has sortit de la presó. Durant aquest temps he estat reflexionant les coses. En un principi el meu sentiment per tu era dificil d’expresar, et tenia masa odi, no entenia perquè em feies això. Sempre he volgut un pare amb qui tingués confiança i no em tractes de tal manera que em fes sentir malament. Sols volia un pare normal com tots els meus amics el tenien. Però tu sempre trencaves tots els estereotips del pare perfecte. No volia estar allí tancada cada dia, necessitava sortir d’aquell lloc. Encara que a mesura que el temps passava, em vaig adonar de que en comptes de ser un sofriment començava a ser reconfortant estar amb tu. Aquests quatre anys que vaig passar al teu costat, tancada en aquell lloc tan fosc, m’han fet sentir experiències que mai he viscut, experiències noves, bones i no tan bones. No cal que t’expliqui com ho vaig passar que tu ets qui més ho sap. Malgrat tot, ara he de confessar-te els meus sentiments per tu han canviat, que ho veig tot amb altres ulls. Sé que el teu tracte cap a mi no ha sigut de pare a filla. Més que res crec que tu m’estimes d’una altra forma. I ara penso que jo també t’estimo d’una altra manera, i amb això et vull dir que m’agradaria retrobar-nos i desprès d’això, depèn de com vagi, podríem anar a més i tenir un futur que no sigui com de pare a filla, totalment diferent. Això si, no penso consentir tornar a estar tancada, vull ser lliure amb tu i marxar junts d’aqui. Bàrbara.  +
Activitat 2 sobre Paraules emmetzinades de l'autora Maite Carranza, pels Paraulesxtu +	LA VIDA OCULTA D’EN PEP MOLINA Va néixer en una família mediocre, sense pare. Vivia amb la seva mare i amb els seus dos germans, el Marc, ell que es deia Toni i el Pau. El Marc i ell eren bessons, eren idèntics, però en Marc sempre era millor amb tot, en les notes, els esports, en les noies... El Toni un dia es va enfadar amb el Marc perquè li havia tret la núvia, i ell es volia venjar. Quan els dos germans bessons feien els 18 anys, el Toni va fer tot el possible per fer que en Marc no gaudís del seu dia, però va ser al contrari. Aquella mateixa nit en Toni es va voler venjar del seu germà, el va matar d’una manera molt suau, ningú no ho va sentir. Més tard va pensar el que havia fet, estava atemorit, tenia les mans plenes de sang, li queien les llàgrimes, no sabia què fer. Al final va voler fingir que l’havien raptat. La policia mai va sospitar que en Toni hagués pogut matar el seu germà, no hi havia cap pista per indicar que en Toni era sospitós. Van estar buscant el Toni, però quan van passar 3 anys van parar. No hi havia esperança. El Toni va decidir canviar la seva vida i va canviar-se de nom, es va ficar el nom de Pep. No li agradava però era simple i el primer que li havia vingut al cap. El Pep havia refet la seva vida, vivia en un petit poblet tocant a Barcelona. La policia el va detenir un parell de cops perquè el van trobar robant, i també per conduir borratxo, però mai no va arribar a trepitjar la presó. Va estar vivint-ne una caseta abandonada perquè no tenia diners i quan podia aprofitava i robava alguna cartera pel carrer. Finalment quan ja va aconseguir suficients diners va decidir estudiar per poder trobar una bona feina, i va acabar sent el secretari d’un jutge, l’ajudava en tot, li portava el cafè, li feia de xofer, de tot, i en canvi ell el tractava malament, i un dia es va cansar, es va plantar davant seu i li va pegar una pallissa fins matar-lo. Es va fer diversos talls i es va trencar un braç. Va ingressar a l’hospital on va estar una setmana , perquè el van operar. La Núria va ser la seva infermera. El va estar curant durant tota la setmana. El Pep se’n va enamorar però la Núria ja tenia parella. Llavors el Pep es va enfadar molt i es va desfer del company de la Núria, el va matar. La Núria després d’un llarg temps es va tornar a trobar amb el Pep. Ell li va tornar a demanar per sortir i aquest cop li va dir que sí. En Pep estava completament enamorat. Van passar 6 anys i finalment, es van casar. La Núria seguia treballant a l’hospital, però en Pep treballava d’amagat, la Núria no sabia de què treballava, ni tampoc li preguntava, l’únic que volia era que portés diners a casa. El Pep estava ficat en un merder amb les drogues i armes, era el cap de la colla, el que ho controlava tot. A més, era drogoaddicte, però ningú ho sabia, ho portava en secret. La Núria s’estranyava com en Pep podia arribar a portar tants diners a casa, i el Pep li deia que confiés en ell. En Pep guanyava molts diners, però a casa només portava una cinquena part de tot el que arribava a guanyar. La resta s’ho gastava al casino. Ell es pensava que podia guanyar, però sempre que trepitjava el casino acabava perdent molts diners. No havia guanyat ni tan sols un copa en la seva vida. En Pep estava avorrit de la seva vida amorosa amb la Núria. Va conèixer la Berta, una amiga de la Núria. En Pep la desitjava, però ella no volia i finalment ell la va obligar. La Núria es preguntava per què la Berta no la trucava mai. Ja no parlaven. Més tard en Pep va conèixer la Maria, la veïna del quart i se’n va enamorar, però ella estava casada. El Pep un dia va entrar a casa seva per la força i la va acabar violant, perquè la Maria es negava a mantenir relacions sexuals amb ell. El Pep li va dir que si deia alguna cosa acabaria amb la seva vida i la del seu espòs, així que la Maria va haver de callar. Però no va durar massa temps callada. Un dia baixant l’ascensor el Pep se la va trobar i se la va emportar al mas que la Núria havia heretat dels seus pares. La va tornar a violar i la va mata, la va enterrar darrere el mas, on ningú no la trobaria. La policia va estar investigant la desaparició de la Maria, però ningú no en sabia res. Ningú no l’havia vist sortir de casa. No van sospitar del Pep. Ell ja portava unes quantes morts darrere seu i va decidir que no tornaria a matar ningú. Volia una vida normal. La Núria i el Pep vivien junts i un dia van decidir fer l’amor, i d’allí sortiria la Bàrbara. En Pep estava enfadat, no volia tenir fills i va marxar tot un mes de vacances. Estava enfadat, se’n va anar al llit amb una noieta jove que encara no tenia els divuit, i la va deixar embarassada. Estava atemorit. Se’n havia anat al llit amb una menor i va decidir desaparèixer i tornar amb la Núria, però, abans, perquè la noia no el denunciés per abús, la va segrestar fins que van tenir la Bàrbara, després la va matar i la va tirar en un riu. El cadàver de la noia s’anava allunyant mentre el Pep plorava. No sabia per què matava; era com el seu hobby.  +
Activitat 2 sobre Paraules emmetzinades de l'autora Maite Carranza, pels Roas 40 +	LA VIDA OCULTA DE EN PEP MOLINA Ja em tenien aquí, per fi tots junts un altre cop. El pare a la presó i la mare feliç d'estar amb la seva família i a la vegada trista pensant que l'home que m'havia donat la vida va ser capaç de fer-me totes aquelles burrades. Quan va passar un temps des del que va passar, l'Eva i jo vam decidir investigar sobre en Pep Molina. Volíem saber si hi havia alguna pista de per què va fer allò o si tenia algun trastorn de la infància. No podíem preguntar als avis, ja que encara no assimilaven que jo no estava morta i que el seu fill era un segrestador i violador, així que vam preguntar a gent del seu entorn. Va ser difícil, però la mare ens va explicar que quan va conèixer el pare ell en tenia molts d'amics fins que un dia, el seu millor amic, el que era per a ell com un germà, va aparèixer mort, en una casa abandonada a la que havia anat a passar el dia amb uns amics. Totes les sospites es divisien a en Pep. Tothom es va allunyar d'ell pensant que va ser el causant de la mort d'en Marc. El que més li va fotre al pare, a part que el seu amic estava mort, va ser que ningú va sortir en la seva defensa i ningú el creia, només la mare, i mai es va saber qui va ser el seu assassí. Aleshores el pare va agafar una espècie de trauma o trastorn, diga-ho com vulguis. Li va afectar moltíssim tot el que va passar i va decidir que mai més ningú li tornaria a prendre el pèl ni el deixaria com un mentider. Al voltant dels anys noranta vaig aparèixer jo. Els pares eren feliços, ho desitjaven des de feia ja molt temps, i per fi tenien una nena a les seves mans. Cada any que passava els pares eren més feliços. Al cap d'un temps van néixer els meus germans, dos nens entremaliats. Jo ja em feia gran i començava a arribar a casa tard, a sortir amb els meus amics sovint i a tantejar amb les drogues. El pare s'en va adonar i li va venir a la ment directament la història d'en Marc. No volia que li passés el mateix i no se li va ocórrer res més que segrestarem. No ho entenia. No té res a veure i no sé perquè ho va fer, perquè va haver d'abusar de mi o per què em va fer totes aquelles marranades. Ja sabia més sobre el que li podiea haver passat pel cap al pare com per segrestarme, ja en tenia bastant. Ara només volia centrarme en la meva família que em necessitava més que mai i vam oblidar-ho tot. Al cap de molt temps, però vam aconseguir oblidar-ho.  +
Activitat 2 sobre Per 13 raons de l'autor Jay Asher, pels Loseraxus +	Aquest booktràiler parla del llibre "Per 13 raons" i del qual se'n ha fet una série molt coneguda. Aquesta obra està ambientada als Estats Units i tracta sobre uns episodis de bullying rebuts per una alumna d'institut anomenada Hannah Baker. En el nostre booktràiler hi trobareu un resum del llibre i de les raons per les quals aquesta noia decideix acabar amb la seva vida. Hi veureu introduïts els principals personatges però sense especificar-ne gaires detalls. A més, hem intentat transmetre la informació de manera que, en fialitzar-ne la visualització sentiu ganes de llegir-lo.  +
Activitat 2 sobre Plans de futur de l'autor Màrius Serra, pels Mia Mili +	Aquesta novel·la recrea el peculiar entorn familiar de Ferran Sunyer. Ferran Sunyer va ser un matemàtic paraplègic que va viure a Catalunya entre el 1912 i el 1967. La seva contribució a les ciències exactes fou molt important i els seus treballs van rebre el reconeixement de les institucions catalanes i espanyoles i de la comunitat matemàtica internacional. Un dels objectius del llibre és ressaltar la figura d’aquest català que no ha passat a la història i ha quedat oblidat. Tot i això, el llibre no se centra en la biografia de l’especial matemàtic sinó en el curiós entorn familiar d’aquest.  +
Activitat 2 sobre Quan deixàvem de ser infants de l'autora Gemma Pasqual i Escrivà, pels Els Bonaventura +	ENTREVISTA AMB MIQUEL I HARMONIA Anem a parlar amb Miquel i Harmonia, amics de Vicent Andrés Estellés, i ho farem després del soterrat d’aquest gran home. Entrevistadora: Bon dia xics. Miquel i Harmonia: Bon dia. Entrevistadora: Conta’m Miquel, quina va ser la teua reacció quan t’assabentares que el teu millor amic de la infància va morir? Miquel: En un principi no m’ho creia i quan el meu nuvi m’ho va dir em vaig quedar en xoc. Entrevistadora: Mentres estaves en el soterrat vas veure alguna cosa un poc familiar o estranya per a tu? Miquel: La veritat és que sí, hi vaig veure una xica amb les cames fines i musculoses, em vaig apropar i era l’Harmonia. Entrevistadora: I va ser una gran sorpresa per a tu? Miquel: Per suposat, no la veia des de l’incident del teatre, vaig plorar molt i em vaig alegrar molt al veure-la. Entrevistadora: I que penses ara d’ella? Penses que ha canviat després de tants anys? Miquel: Penses que segueix igual de bonica, ara està molt més alta i prima. L’última vegada que la vaig veure va ser fa molts anys i encara que no ho parega, sí que ha canviat un poc. Entrevistadora: Penses tornar a París o et quedaràs en Burjassot durant una temporada? Miquel: Tornaré a Paris, allí tinc el meu treball i ma casa. Vaig prometre que fins no morira Franco no tornaria a viure en Burjassot i tan sols vaig tornar per al soterrat de Vicent. Entrevistadora: I quan arribes a París què penses fer? Miquel: Tornaré a viure com abans, però amb molta tristesa. A més treballaré més dur per actuar millor i superar-me a mi mateix. Açò és tot. ara començarem amb l’entrevista d’Harmonia. Entrevistadora: Ara conta’m tu Harmonia, quina va ser la teua reacció en assabentar-te que Vicent va morir? Com ho vas saber? Harmonia: Vaig rebre una carta de Vicent en la qual m’explicava com ho estava passant de malament; em vaig quedar molt estranyada ja que creia que ningú sabia on vivia. Al llegir la carta vaig pensar que ja havia mort i per aquesta raó vaig tornar a Burjassot. Entrevistadora: Sabies que anaves a trobar-te amb Miquel? Harmonia: Si, Vicent havia sigut el seu millor amic de la infància i era molt normal que vinguera al soterrat del seu amic. Entrevistadora: I alguna vegada pensares en ficar-te en contacte amb ell? Harmonia: Alguna vegada ho vaig pensar. Vaig veure un cartell a València de la seua companya de teatre, i de l’obra que anava a representar, però no vaig ser capaç de ficar-me en contacte amb ell. Entrevistadora: Perquè no vares ser capaç? Harmonia: Jo pensava que ell estaria molest amb mi per haver marxat tan precipitadament de Burjassot i amb tan de treball em vaig oblidar. Entrevistadora: Els dos haveu sigut molt amics, no crec que estiguera molest amb tu. A què et dediques ara? Harmonia: Sóc entrenadora de futbol femení a València. Entrevistadora: Harmonia, pots contar-nos resumidament tot el que va passar després de l’incident del teatre? Harmonia: És clar. Aquella nit fugírem a València perquè la policia ens buscava per la mort de mon pare, el qual va morir per tant de beure alcohol. Després d’estar uns dies amagats a un hotel i ens compràrem un bitllet de tren cap a Barcelona, allí ma mare i el seu nou marit començaren una nova etapa feliç de les seues vides i jo vaig començar a estudiar per a dedicar-me al món del futbol. Entrevistadora: Moltes gràcies per dedicar-nos el vostre valuós temps, i gràcies per contar-nos els vostres secrets més privats.  +
Activitat 2 sobre Quan deixàvem de ser infants de l'autora Gemma Pasqual i Escrivà, pels Les modernistes +	Estimada Harmonia, T’escric aquesta carta per a contar-te la meua vida des que te’n vas anar amb la companyia de teatre. Tot aquest temps t’he trobat molt a faltar ja que les vesprades no eren el mateix sense tu i a més, et necessitava per afrontar les situacions que més avant em vaig trobar ja que la guerra va empitjorar i acabà amb la victòria dels feixistes, on el règim del dictador Franco es dibuixava amb tota la seua crueltat. Vicent i jo vam deixar de ser xiquets per convertir-nos en els homes de la casa i ens vam veure obligats a treballar per dur endavant la nostra família. Un dia estant la meua mare i jo a casa, trucà a la porta una dona jove, que era la germana del company del meu pare a la presó Model. Aquella dona ens va informar que mon pare estava allí condemnat a mort. Des d’aquell dia ma mare i jo anàvem amb freqüència a visitar-lo per dur-li una cistella amb menjar. Encara recorde la data, la nit de l’11 de maig de 194 quan vaig creure presenciar la mort del meu pare al cementeri de Paterna però només va ser un malson. Verdaderament va ser executat el 24 de maig de 1941 i a partir d’aquest moment la meua mare no va tornar a somriure mai més. Ja imaginaràs com era una dona en aquells temps viuda, per tant, es va veure obligada a contraure matrimoni amb el Santiago, un cruel feixista per al qual treballava durant els últims mesos com a serventa. En un primer moment no vaig acceptar aquest matrimoni però després vaig comprendre que ma mare havia condemnat la seua vida per salvar la meua. La meua relació amb el Santiago no anava gens bé i a més em va internar en un seminari, on a part d’estudiar i fer-me un home de bé, m’allunyaria d’ell per un temps. En aquell seminari, vaig conèixer al meu primer amor, l’Eduald, però el pare Cassany s’assabentà dels meus sentiments cap a ell i ser homosexual en aquell temps no era una cosa normal sinó que la gent ho prenia com una desviació sexual, una malaltia, així que em van tirar del seminari. El Santiago volia que em casara amb la Isabeleta, la criada de la casa que ni tan sols tenia setze anys. Dies abans de la boda, Isabeleta em va confessar que estava embarassada del Santiago; aleshores, el Vicent i jo fugírem a Madrid aprofitant l’excusa que a Vicent li concediren una beca per a estudiar, però a mi no m’agradava la vida a Madrid i em vaig mudar a París. A París vaig començar a treballar en una companyia de teatre on vaig conèixer a l’Enrico, la meua parella. El vaig enviar a Burjassot per a ajudar a ma mare i retornar amb ella a París ja que jo no volia tornar mentre continuara la dictadura franquista. Allí a París va morir la meua mare, que vam soterrar en la làpida del meu pare. L’Enrico i jo tornàrem a Burjassot per al soterrat de Vicent però no sabia que tu també assistires al seu soterrat fins fa poc. Pareix que ni tan sols ens vam reconèixer. Qui s’imaginaria el que ens oferia el destí! Espere que la sort canviara per a tu perquè t’ho mereixies. Per finalitzar, dir-te que aquesta és la meua darrera carta, no vull que siga de comiat ni de dol, sinó d’estima i d’alegria per poder haver compartit amb tu els millors anys de la meua infantesa. Ja saps que els anys passen factura i jo no sóc cap excepció. Una abraçada molt forta del teu amic que t’estima. MIQUEL PONS.  +
Activitat 2 sobre Radiografia de noia amb tatuatge de l'autor Jordi Sierra i Fabra, pels Powers +	RADIOGRAFIA D'UNA NOIA AMB TATUATGE La Carla és una noia jove, d'aquelles que es fa mirar. El dia del seu 1r aniversari amb el seu xicot, ella es queda a casa i ell surt de festa i té relacions sexuals amb una altra. Al dia següent, surt al diari que ha mort una noia i és la noia que ha tingut relacions amb ell. La noia té tres ganivets i el seu espermatozoide dins del seu cos. El noi és empresonat i la Carla creu que ell no ha matat la noia, per tant investiga qui pot ser l'assassí i fa preguntes a gent relacionada amb la Laia, la morta. Finalment descobreix que l'assassí és l'ex del seu actual xicot. La noia tenia claus de casa del noi, per tant podia entrar-hi. La morta portava una samarreta de la Carla en el moment de morir, per això la seva ex la va matar, perquè pensava que era la Carla. Al final l'assassina va al judici, el noi surt de la presó i ho deixa amb la Carla. ESLÒGAN: Una confusió pot canviar-ho tot.  +
Activitat 2 sobre Redacció de l'autor Quim Monzó, pels ELS AAAH +	Personatges: Fill: Harshpreet Pare: Alessio Mare: sac-Adahia Tieta: Alba Polícia: Alba Professora: Adahia Escena: La mestra és a casa seva corretgint redaccions dels nens de primer de primària. -Què vaig fer diumenge... ...Diumenge va ser un dia de sol, i vaig anar a passejar amb el papà i la mamà. Vam passejar tot el matí i jo vaig demanar crussants. Després vam veure flors, i n'hi havia de tots els colors. I el papà va comprar un diari al quiosc. També vam mirar aparadors i el papà li va di a la mamà que s'afanyés. El papá llegia el diari tota l'estona i jo vaig dir-li que em deixés mirar els dibuixos i em va deixar mig diari i em va dir que no el fes malbé. Després, quan ja pujàvem cap a casa, la mamá li va dir que ja n'estava tipa: que el llegia a casa, esmorzant, dinant, al carrer, caminant o en un bar, o quan passejàvem. I el papà no va dir res i va continuar llegint i la mamà el va insultar i després era com se li'n sabes greu, i em va besar i després, mentre la mare era a la cuina preparant l'arròs, el papà em va dir que no li'n fes cas. Després, a la tarda, van venir els tiets, amb el cosinet i els tiets es van posar a parlar a la sala, amb els papàs, i a prendre cafè, i el cosinet i jo vam anar a jugar al jardí, i hi vam jugar a màdelmans i amb un futbolí i a la pilota, i amb el camió de bombers, i a guerres d'astronautes, i el cosí es va posar molt tonto perque no sap perdre, i hi vaig haver de pegar-li una bufa, i es va posar a plorar molt i molt fort, i va venir la mamá i la tieta, i la mamà va dir que què ha passat, i abans que jo li contestés, el cosinet va dir m'ha pegat, i la mamà em va donar una bufetada, i jo també em vaig posar a plorar i vam entrar tots a la sala i la mamà m'agafava de la mà i el papà llegia el diari i fumava un puro que li havia portat el tiet, i la mamà va dir-li els nens són al jardí, matant-se i tu aquí tan tranquil, repapat. La tieta va dir que no tenia importància, però la mamà va dir-li que sempre passava el mateix, que de vegades se n'atipava. Després els tiets van marxar, i quan marxaven el cosí em va fer llengots i jo també li'n vaig fer a ell, i el papà va engegar el televisro, que feien futbol, i la mamà va dir que canviés de canal, que al segon hi feien una pel·lícula, i el papà va dir que no, que estava mirant el partit i que no. Desprès jo vaig anar a la cuina, i la mamà hi plorava i li vaig dir que no plorés. Després de sopar em van anar fer a dormir perque ja era molt tard i vaig pujar les escales i m'en vaig anar al llit i des del llit sentia la pel·lícula i sentia com es barallaven el papàs i discutien, però amb el soroll del televisor no podia sentir ben bé que deien. Després es barallaven a crits i jo vaig baixar del llit per acostar-me a la porta i entendre que deien, però com que tot era a les fosques no m'hi veia bé, només hi havia la llum de la lluna que entrava per la finestra que dona al jardí, i com que no m'hi veia bé, vaig entrebacar-me i vaig haver de tornar al llit, amb por que vindrien a veure què havia estat aquell soroll, però no van venir. Jo sentia que continuaven discutint. Ara ho sentia millor perque es veu que havien apagat el televisor, i el papà li deia a la mamà que no l'emprenyès i la insultava i li deia que no tenia ambicions, i la mamà també li insultava i li deia que s'en anés de casa, i deia el nom d'una dona i la insultava, i després vaig sentir que es trencava alguna cosa de vidre, i després vaig sentir els crits més forts, i eren tant forts que no s'entenien, i després vaig sentir un gran crit, molt fort, i després ja no hi vaig sentir res més. Després vaig sentir molta fressa, però petita, com si arrosseguessin un mòdul del tresillo. Vaig sentir que es tancava la porta del jardí i aleshores vaig tornar a sortir del llit i vaig sentir soroll a fora i vaig mirar per la finestra, i sentir fred als peus, perque anava descalç, i a fora era fosc i no s'hi veia gens, i em va semblar que el papà cavava al costat de l'arbre i vaig tornar al llit i em vaig tapar ben bé tot, fins i tot la cara, amagada sota els llençols i tot a les fosques i els ulls ben tancats. Vaig sentir que deixaven de cavar i després unes passes que pujaven les escales i jo vaig fer-me l'adormit, i vaig sentir que s'obria la porta del cuarto i vaig pensar que devien estar mirant-me, però jo no vaig veure qui em mirava, perque feia l'adormit i no ho vaig veure. Després van tancar la porta i vaig adormir-me i l'endemà, ahir, el papà va dir-me que la mamà se n'havia anat de casa i després van venir senyors a demanar coses i jo no vaig saber que dir-los i tota l'estona plorava i em van portar a viure a casa dels tiets, i el cosinet sempre em pega, però això ja no va ser el diumenge.  +
Activitat 2 sobre Res no és real de l'autor David Gálvez, pels Ferran-Quim +	La historia tracta sobre la vida de Campverd, un pare de família que viu en els camps de maduixes infinits. Són gent senzilla, la seva vida gira al voltant dels grans camps de maduixes, on treballen i viuen, atrapats en una rutina aparentment arbitrària, ignorants del món que existeix més enllà.  +
Activitat 2 sobre Res no és real de l, pels Bervi +	Res no és real tracta la història d'un home que es diu Campverd. En Campverd escriu per salvar les paraules, la seva missió és impedir que desapareguin. Li calen per poder continuar relatant el dia a dia de la seva comunitat aïllada. Són gent senzilla, la seva vida gira al voltant dels grans camps de maduixes, on treballen i viuen, atrapats en una rutina aparentment arbitrària, ignorants del món que existeix més enllà.  +
Activitat 2 sobre Robinson Crusoe de l'autor Daniel Defoe, pels ElsFashion +	ROBINSON CRUSOE, el gran reciclador. Adaptació teatral lliure de l’obra ‘Robinson Crusoe’, de Daniel Defoe, a càrrec de la USEE de l’INS Príncep de Girona. Personatges: Narradora: Fàtima. Robinson: Juanes. Divendres: Tarik. Pare de Robinson: Ignacio Mare de Robinson: Camila Lloro: Ignacio Onada: Marta. Gat: Tarik. Gos: Adrián. Cabres: Raquel, Marta i Mari. Caníbals: Adrián, Marta, Mari. Capità anglès: Ignacio. Tramoistes: Adrián, Mari, i Tarik Escena 1.- Atrezzo: capsa de material, matalàs, bola del món de plàstic, vaixell de joguina. Escenari amb la capsa de material enmig. Robinson assegut sobre un matalàs amb una bola del món de plàstic. Entra el narrador. NARRADOR.- Ara sentireu la història de Robinson Crusoe, Un home que des que era molt petit tenia un somni: Anar a córrer món. (Robinson mira la bola girant-la a poc a poc). Es va fer mariner i va viure moltes aventures. (Robinson treu el vaixell de joguina de la capsa de cartró). Però una vegada, el vaixell en què viatjava va naufragar. (Robinson deixa el vaixell al terra, tombat, i fa com si nedés sobre el matalàs). Robinson va anar a parar a una illa deserta, on va viure tot sol durant molts anys. (Robinson fa com si es despertés a una platja, desorientat). Va haver de cultivar la terra (Robinson fa el gest de cavar), i amb imaginació, construir molts objectes que necessitava reciclant les coses que va poder salvar del naufragi i amb tot el que va trobar a l’illa. Reciclant i reutilitzant va aconseguir viure vint-i-set anys sense cap ajut, per això diem que el nostre Robinson és el GRAN RECICLADOR. (Entreacte: Robinson guarda dins de la capsa el vaixell i la bola del món Dos alumnes posem a l’escenari dues cadires i una taula. Entren a escena pare i mare de Robinson). Escena 2.- Atrezzo: taula i dues cadires, matalàs. Una habitació amb una taula i dues cadires. Robinson i el seu pare seuen a banda i banda de la taula. La mare de Robinson està dempeus al costat del pare. Té el matalàs al darrere per desmaiar-se. NARRADOR.- Tot va començar així... (es retira a un costat). ROBINSON.- Pare, me’n vull anar d’aventures pel mar, en un vaixell, per viure la vida de mariner. PARE.- Robinson, això és mot perillós. I si prens mal? I si et perds al mar? I si no et tornem a veure? I sobre, no has estudiat gens! (La mare plora al seu costat). ROBINSON.- Ho sento, pare, ho tinc decidit, me’n vaig. PARE.- Com vulguis, però no em faig responsable del que et passi! Adéu, cuida’t! ROBINSON,- No ploris, mare, tornaré. (La mare es desmaia a sobre del matalàs). (Entreacte: Dos alumnes retiren la taula. Marxen pare i mare enduent-se cadascun una cadira. La resta d’alumnes treuen de la capsa de cartró el material que necessiten per fer els efectes sonors i se’l col.loquen al davant). Escena 3.- Atrezzo: matalàs, 2 fulls de cartolina, 2 pals de pluja, 2 ampolles d’aigua tallades en serrell, flotador. Robinson sobre el matalàs com si estigués dalt d’un vaixell, remant. Se sent el so del mar (efectes sonors), de la pluja (efectes sonors), del vent (efectes sonors), trons (efectes sonors). (Efecte sonor dels trons: amb fulls de cartolina, agitar-les amb força.) (Efecte sonor pluja: tirar arròs o llenties sobre una font de metall, ampolla de plàstic -tallar-la formant serrell i agitar-la-, pal de pluja -amb tub de cartró posant-hi a dins llenties-). Entra a escena el narrador. NARRADOR.- Robinson es va embarcar a un vaixell que anava a Amèrica. Tot anava bé fins que va arribar una gran tempesta. El vent era molt fort (la resta d’alumnes, darrere fent el soroll del vent). La pluja era molt intensa (la resta d’alumnes, darrere fent el soroll de la pluja). Hi havia grans onades (la resta d’alumnes, darrere fent el soroll de les onades). Robinson, a sobre el vaixell, va fent com si estigués marejat, com si volgués treure aigua del vaixell, com si caigués i tornés a aixecar-se, treu un flotador de la capsa i se’l posa). NARRADOR.- De sobte, es va aixecar una gran onada de trenta metres...! I va caure sobre el vaixell, enfonsant-lo! ONADA.- Sóc l’onada de 30 metres…! (L’alumna que fa d’onada cau sobre el matalàs i sobre Robinson. Robinson fa intents de nedar, l’onada rodola sobre sí mateixa i surt d’escena). Escena 4.- Atrezzo: matalàs, 2 suro i 2 ampolles de vidre. Robinson estirat a sobre el matalàs, com si estigués inconscient a la platja. La resta d’alumnes estan al darrere fent efectes sonors del mar i d’ocells. (Efecte sonor del cant dels ocells: suro humitejat fregant sobre ampolla de vidre, i onomatopeies dels alumnes.) Robinson es desperta, i obre molt els ulls. ROBINSON.- On sóc? Estic sol! Mare, pare! (plora, camina per l’escenari lentament. Mira a banda i banda). En aquesta illa i hi un munt de coses! Me’n sortiré, i algun dia tornaré a casa amb els meus pares! (Entreacte: els alumnes dels efectes sonors guarden el material dins de la capsa. Surten d’escena). Escena 5.- Atrezzo: dues fulles de palmera, dues capses de cartró, tub de cartró llargavista, 2 testos de plàstic marró, cinturó). Robinson a l’escenari, amb la capsa del material i pel terra dues fulles de palmera i dues capses més de cartró). NARRADOR.- Robinson va recuperar tot el que va poder del vaixell (Robinson va remenant el material de dins de la capsa de cartró, treu un tub de cartró i va com si fos un llargavista, testos de plàstic marró). I va trobar a l’illa moltes coses que li podien anar bé. (Robinson aixeca una fulla de palmera). Robinson es va fer un refugi amb el que va trobar. (Robinson agafa una de les capses de cartró buides i s’hi fica a dins). Robinson es va haver de fer roba amb el que va trobar (s’agafa la fulla de palmera amb el cinturó). Robinson es va fer una taula i una cadira per seure (La mateixa capsa que ha servit per fer de refugi, fa de taula, i una altra capsa de cartró buida fa de cadira). Robinson es va fer plats i gots amb fang (treu de la capsa del material dos testos de plàstic marró). Robinson es va fer una barca buidant un tronc d’arbre (s’asseu a sobre el matalàs i aixeca els dos costats fent com si fos una canoa). (Entreacte: Robinson guarda els objectes de fang a dins de la capsa de material. Dos alumnes retiren les altres capses de cartró). Escena 6.- Atrezzo: tres caretes de cabra, una careta de gos i una careta de gat. ROBINSON.- Vaig trobar un lloro a l’illa i li vaig ensenyar a dir algunes paraules. (Entra a escena l’alumne que fa de lloro i diu alguna cosa gracioa i surt d’escena). Vaig domesticar algunes cabres que vivien a l’illa. (Apareixen en escena tres alumnes que fan de cabres, amb caretes i a quatre grapes). Tenia un gos i un gat que es van salvar del naufragi. (Apareix el gat miolant, seguit del gos, que l’empaita bordant. Cabres i gat surten corrents d’escena perseguits pel gos). (Entreacte: Entra un alumne i deixa al terra un full amb la petjada de peu gegant). Escena 7.- Atrezzo: petjada de peu gegant. NARRADOR.- Un dia, Robinson passejava per la platja i va trobar una petjada a la sorra. (Robinson camina per l’escenari, mira al terra, es posa les mans a la boca, obre molt els ulls, aixeca el full amb la petjada i l’ensenya al públic). ROBINSON.- Estic molt espantat! De qui pot ser aquesta petjada? Serà d’algú dolent? (Robinson s’amaga darrere la capsa de material). (Entreacte: Robinson deixa la petjada a dins de la capsa de material. S’amaga al darrere. Entren a escena Divendres, que està dempeus amb les mans al darrere com si estigués lligat, i els caníbals, que es posen al seu voltant). Escena 8.- Atrezzo: tub de cartró com si fos pistola o fusell. NARRADOR.- Un dia, Robinson va veure que a la platja hi havia uns caníbals que tenien lligat a un home a un pal i ballaven al seu voltant (Caníbals dansen al seu voltant, cantant). Robinson va observar durant molta estona, fins que els caníbals es van adormir. CANÍBALS.- Oooooh…, quina son! Anem a dormir! (Caníbals s’estiren al terra). ROBINSON,- Vaig a deslligar a aquest home! (Robinson s’apropa a ell, fa com si el deslligués i surten corrent d’escena). NARRADOR.- Quan els caníbals es van despertar, Robinson va disparar un tret, es van espantar i van fugir. (Se sent un tret -onomatopeia- i els caníbals surten d’escena corrent). (Entren a escena Divendres i Robinson, amb el fusell -tub de cartró-. Divendres s’estira als peus de Robinson). DIVENDRES,- Omiuemai embamba lupepe! omieuemai embamba lupepe! (Robinson el fa aixecar). ROBINSON,- (parlant molt a poc a poc) Jo em dic Ro-bin-son. Com et dius tu? DIVENDRES.- Neymar! Neymar! ROBINSON.- Què…???? DIVENDRES.- (parlant molt a poc a poc) NE-Y-MAR ROBINSON.- Aaaah! Divendres! què maco! i a més és el dia en què t’he trobat. DIVENDRES,- Divendres??? (Divendres mira al públic fent una mirada d’estranyesa, alça el dit fins la templa i el fa girar en senyal de ‘aquest no hi toca’). (Es fan una abraçada d’amics i surten junts d’escena). Escena 9.- Atrezzo: 2 tubs de cartró -llargavistes-, vaixell de joguina. Entren a escena Robinson i Divendres, amb dos tubs de cartró que fan servir de llargavistes, guaitant l’horitzó. NARRADOR.- Un dia, Robinson i Divendres van veure des de la platja, amb els llargavistes, que s’apropava un vaixell anglès. (Robinson i Divendres miren pel llargavistes i fan senyals al vaixell amb les mans, saltant, perquè els vegin.) Entra a escena un capità anglès amb un vaixell de joguina a la mà, el va movent com si navegués. CAPITÀ.- Esteu salvats! Us portaré a Anglaterra! ROBINSON,- Sí, amb el pare i la mare, que fa vint-i-set anys que no els veig! DIVENDRES,- A mi, deixi’m a l’illa del costat, que és on viu la meva família, si us plau. ROBINSON.- Adéu, amic! Sempre et recordaré! DIVENDRES.- Si tornes per aquí, vine a veure’m! (es fan una abraçada. Surten d’escena). Escena 10.- Atrezzo: matalàs. Entren a escena Robinson, el seu pare i la seva mare. La mare de Robinson està dempeus al costat del pare. Té el matalàs al darrere per desmaiar-se. NARRADOR.- Robinson va tornar a casa. Els seus pares van estar mot contents de veure’l. El pare el va abraçar i la mare, de l’emoció... es va tornar a desmaiar! (cau la mare desmaiada a sobre el matalàs). I CONTE CONTAT, AQUEST CONTE S’HA ACABAT!  +
Activitat 2 sobre Romeu i Julieta de l'autor William Shakespeare, pels Els segadors +	'''DIARI DE ROMEU ''' '''28 de setembre de 1496''' Avui, després d’una nefasta nit, m’he apropat a l’ombra d’uns aurons a pensar en tan meravellosa bellesa com ho és la de Rosalina. Temps després he divisat al meu cosí Benvolio dirigint-se cap a mi, però com no gosava de la seva companyia, m’he endinsat en el bosc per aclarir els meus inquiets pensaments. Després d’unes llargues hores de cabòries , me l’he tornat a trobar i hem tingut una conversa on Rosalina n’era la protagonista. '''29 de setembre de 1496 ''' Avui, un criat ha vingut a dir-nos que hi havia una festa a Can Capulet. Aleshores m’he assabentat que la preciosa Rosalina també hi anava, així que he decidit anar-hi per conquistar-la. A l’hora indicada , hem arribat a la festa amb màscares per ocultar els nostres rostres de la família Capulet i m’he fixat en la bellesa de Julieta. Era preciosa, tan bella com una rosa. Avui he comés el pecat de tastar el sabor dels seus vermellosos llavis i d’oblidar-me completament del nom de Rosalina. Ara, el meu cor només pertany a la dona dels meus somnis, Julieta. '''30 de setembre de 1496 ''' Avui m’he llevat a trenc d’alba per visitar Fra Llorenç. Ell encara creia que patia d’amor per Rosalina, però li he explicat que el meu cor ara és pertinença de la preciosa Julieta . '''1 de octubre de 1496 ''' Tibald, el cosí de Julieta m’ha reptat a un duel. Jo, que sóc un home pacífic i racional, m’he escapolit de la baralla però Tibald ha matat el meu amic i jo l’he venjat matant a Tibald. Per aquesta acció tant deshonrada cap a la família de Julieta, el príncep m’ha desterrat de Verona. He explicat a la Dida, amiga de Julieta, que avui per la tarda, quan el sol estigui a punt de desaparèixer, Julieta i jo consumarem el nostre matrimoni. Ja he estat casat amb Julieta. Totes les meves pregàries han estat escoltades i he pogut aconseguir el meu desig. Ara només falta esperar a la nit per poder demostrar-li a Julieta el meu amor i poder consumar-lo. Maleït sigui el temps, les hores, els minuts i els segons, ja que per la seva culpa no puc estar amb Julieta. Però l’espera valdrà la pena, d’aquí a quatre hores la podré fer una autèntica dona.  +
Activitat 2 sobre Se sabrà tot de l'autor Xavier Bosch, pels Munspoza123 +	'''Sinopsi del llibre''' «El càrrec em va durar unes sabates», confessa Dani Santana. Quines circumstàncies van empènyer el director del diari Crònica a plegar precipitadament? Quin joc d'equilibris entre el poder i la política fa bascular el diari? Què s'amaga darrere les seductores bambolines del món del periodisme? La veritat sembla emmanillada per una xarxa de corrupció i de silenci.Quan el Senza, cap de Societat del Crònica, s'implica a fons en una investigació sobre el terrorisme islamista a Barcelona, els fets es precipiten i els dos periodistes comencen a perdre les regnes del seu destí.Situada en la Barcelona de la bombolla immobiliària, Se sabrà tot és una novel·la directa, vivíssima i trepidant, amb tots els ingredients per captivar els lectors.  +
Activitat 2 sobre Se sabrà tot de l'autor Xavier Bosch, pels Pau Carante +	El nostre booktràiler consisteix en que una persona va caminant per Barcelona i va veient coses . Aquestes coses són temes relacionats amb notícies del llibre, com les prostitutes del born o les rambles... L'hem editat utilitzant el sony vegas i em afegit música mentre la persona camina.  +
Activitat 2 sobre Senyoria de l'autor Jaume Cabré, pels Carles pons +	Sinopsi: El nostre llibre tracta sobre l'entramat de relacions polítiques, personals i socials que s'estableix entre l'aristocràcia barcelonina, encarnades en el regent civil de la ciutat. L'assassinat de la cantant Desflors desencadena una crisi moral que el durà a escollir entre els seus interessos polítics i la justícia que representa, mentre que el principal sospitós del crim espera per a ésser condemnat a mort.  +
Activitat 2 sobre Simulacions de vida de l'autor Enric Herce, pels Carla i Julia +	La història que narra és sobre un futur proper i fàcilment reconeixible, tothom està connectat de forma permanent a la xarxa a través del log, un artilugi (no existencial) portàtil amb aplicacions infinites. En aquest context , una sèrie de fets estranys, aparentment aïllats, entrellaçaran els destins de diversos personatges (no tots estan conectats entre ells) per dibuixar una trama trepidant i alhora humana entorn de la socitat de l'informació. Una història creada per Enric Herce, consisteix en un thriller de ciència ficció, en que les relacions personals es veuran abocades en realitats virtuals. Una història creada per Enric Herce. Consisteix en un thriller de ciència ficció, en que les relacions personals es veuran abocades a realitats virtuals.  +
Activitat 2 sobre Solitud de Victor Català, pels Els Solitaris +	Fins on arribaries per conèixer el teu veritable jo? Personatges que deixaran la seva vida enrere per iniciar una de nova. Conflictes, amor, desamor, misteri...  +
Activitat 2 sobre Solitud de l'autor Víctor Català, pels Els reis de l'edició +	En un ambient on predomina l’entorn paisatgístic, Víctor Català ens narra el viatge iniciàtic de la Mila. El seu camí no és plàcid. Es creua amb en Matías, el Pastor i l’enigmàtica figura de l’Ànima. La gràcia de la nostra adaptació de ''Solitud'' se situa en el punt de vista en què es visualitza l’acció.  +
Activitat 2 sobre Temps de miracles de l'autora Anne-Laure Bondoux, pels Llacy +	ENTREVISTA DE FICCIÓ A L’ AUTORA Bon dia, avui tenim amb nosaltres a l’ Anne Bordeux, l’ escriptora del llibre de Temps de Miracles. - Hola bon dia, moltíssimes gràcies per convidar-me avui aquí en aquest meravellós programa. És un honor estar aquí amb tots vosaltres. En què et vas inspirar a l’ hora d’ escriure aquest llibre? - Doncs bé, farà cosa de sis anys estava a casa amb la meva mare i mirant algunes fotografies del meu avi quan estava a la guerra, llavors vaig començar a inventar-me una història basada amb una guerra real, arrel d’ aquest fet vaig començar a inspirar-me amb el que avui el llibre de Temps de Miracles. Com se’t van acudir els noms dels protagonistes? - Glòria i Kumail són dos noms totalment diferents, ja que Glòria és un nom d’ origen llatí mentre que Kumail és un nom d’origen Pakistanes. No obstant això, els noms no me’ls vaig inventar, tinc una neboda que és diu Glòria, per a mi és una persona molt especial, i vaig pensar que podia ser la protagonista de la història, mentre que el nom de Kumail vaig pensar que seria un nom curiós per a molts lectors. Per què la major part de la història passa a Rússia? - Perquè la guerra del Caucas és un fet que passa a Rússia, per part de l’ imperi Rus per la conquesta del Caucas nord. Es veritat que escrius llibres per a nens amb dificultats? I perquè? - SI, farà cosa d’ un any vaig començar a escriure comptes per a nens amb discapacitats, bàsicament perquè vegin que tots som iguals, que no existeix cap diferència entre ningú, per això vaig començar a el•laborar llibres per aquests nens.  +
Activitat 2 sobre Temps de miracles de l'autora Anne-Laure Bondoux, pels Oker's Team +	'''ENTREVISTA A LA GLÒRIA''' En l’activitat d’avui entrevistem un personatge clau del llibre Temps de Miracles. La Glòria, protagonista i fidel companya d’en Kumail, juga amb un paper molt important. Comença sent una relació d’amistat i acaba representant la persona més important en la vida d’un nen anomenat Kumail. '''1. Com et definiries?''' Em defineixo com una persona forta i que no em rendeixo fàcilment. També crec que he estat una persona amb mala sort, tot i així he superat molt moments difícils i mai m’he rendit. També crec que sóc una persona que ajuda molt els altres. '''2. T’agradaria tornar a veure en Zem-Zem?''' Per una part si, perquè clar era el meu estimat fa uns quants anys i tot el que va passar junts no ho oblidaré mai, però per l’altre no, ja que li tinc molta por després que el deixés i me n’anés. '''3. Quin moment ha estat el que ho has passat més malament?''' He passat molts mals moments però el que potser recordo com a pitjor va ser quan vaig haver de tenir relacions sexuals amb el camioner,per poder passar a França. '''4. No et va importar vendre el teu cos per a que en Kumail pogués arribar a França?''' He hagut de fer molts sacrificis pel meu preciós fill i aquell va ser un dels mes durs, ja que la prostitució és un món molt negre. Però el passat, passat és. '''5. Per què vas decidir explicar-li la veritat en aquell precís moment?''' Perquè no em volia morir, sense que ell sabés tota la veritat. Ja n’hi havia prou de dir-li tantes mentides i d’explicar-li una inventada història. Havia arribat el moment i així ho vaig fer, sota un arbre. '''6. Com et vas sentir, quan li vas haver de dir la veritat a en Kumail?''' Doncs, malament. Sabia que li hauria d’haver explicat la veritat feia molt de temps, però no m’hi veia amb cor. Quan ens trobàvem a sota d’aquell arbre, al costat d’un banc vaig haver de dir-li la veritat d’una vegada. No podia aguantar més amb allò a sobre. Em sentia culpable per una banda però, sabia que ho havia fet per un bé seu. '''7. Per què un tren descarrilat per explicar la vida d’un nen?''' Tot improvisat, quan en Kumail em preguntava com l’havia trobat, se’m feia un nus a la gola. Em deixava portar per allò que veia o sentia, així fins a crear una història fictícia, però a la vegada creïble. Potser era una història una mica tràgica, però per en Kumail saber que la seva mare va donar la vida per a ell, ho era tot. '''8. En totes les històries hi ha una part positiva, quina és aquesta per tu?''' És cert, a vegades ens pensem que no hi han coses bones en les tragèdies, ens les guerres, i potser en certa manera és veritat; però per a mi aquest viatge ha set molt més que una tragèdia o una guerra que ha matat a milions de persones. Puc esmentar que aquesta història m’ha fet créixer, m’ha fet adonar-me que la vida no només és recollir fruits en el camp del teu pare i que a vegades les coses passen per un motiu. També puc dir que no canviaria res del que m’ha passat, perquè han hagut moments de desesperació i angoixa, però també petits instants de felicitat que m’han fet seguir endavant, un d’ells, i el més important, en Kumail.  +
Activitat 2 sobre Tirant lo blanc de l'autor Joanot Martorell, pels Animi +	Tirant a Anglaterra Tirant i l’ ermità: Tirant anava de camí a Anglaterra on devia rebre l’ordre de cavalleria a les noces del rei anglès. Va fer una aturada al camí per descansar, i es va trobar amb l’ ermità (El comte de Varoic) ell va descavalcar i li va fer una reverència, i a continuació va contar-li el motiu del seu viatge. El comte adonant-se de la puresa del llinatge de Tirant el convida a lluitar amb ell per demostrar la seua força. Tirant accepta, com correspon a un cavaller del seu nivell, i desprès d’un combat de moltes hores a peu i a cavall, El comte de Varoic derrota a Tirant i acaba el capítol i el llibre.  +

(anteriors 25) (següents 25)