Després de mesos de feina, de lectures i relectures, presentem les nostres conclusions sobre la vigència dels referents clàssics en l’obra de Jesús Moncada, El Cafè de la Granota. El nostre treball pren cos en els blocs d’aula que esdevenen, en el nostre centre, tribuna per al comentari, el debat i la recerca. Així, a partir d’una intervenció inicial de la nostra professora de Llengua catalana i literatura en el Litecat, nosaltres hem anotat les nostres aportacions en el Bloc de Clàssiques de l’institut, Aracne fila i fila, seguint la pauta que ens ha marcat la nostra professora de Llatí i de Grec. Hem dividit la tasca en aquests apartats: una introducció que presenta l’objectiu i el contingut de la feina realitzada. Un article a propòsit del mite de Caront, la seva presència i el seu significat en l’obra de Moncada. Un segon article sobre el mite Sísif, seguint la mateixa orientació que l’anterior. Un darrer article sobre el llatí litúrgic, que se centra en algunes fórmules llatines eclesiàstiques, presents en els relats de Moncada amb una explícita càrrega de sentit. Tot plegat, cal veure-ho com un doble joc de pèrdua i de recuperació. El material clàssic que es pot identificar en els contes de Moncada hi és desproveït del seu contingut heroic i transcendent, però en guanya d’altre, anecdòtic i popular, que, a parer nostre, immortalitza el mite i la llengua dels antics. Qui va dir que, per créixer, calia matar el pare? Potser també als referents clàssics els cal morir per prendre nova vida, encarnats en homes i dones dels nostres pobles i dels nostres cafès. Nosaltres els hem trobat ben vius, gairebé immortals, passejant per la vora de l’Ebre, recorrent amunt i avall els carrers de Mequinensa.