El seu pare s’havia especialitzat en la cuida d’animals i treballava en una granja de un empresari molt important en Alemanya. El treball allí era molt dur i moltes vegades els alemanys s’aprofitaven de la seua situació econòmica, fins al punt de explotació màxima de tots els treballadors. El pare aguantava aquesta situació ja que, el seu, era el únic sou que entrava a casa.

La mare, com que era dona, no podia treballar i per tant es dedicava a ensenyar-li a la seua filla a escriure; el seu pare (l’avi de Franciszka), va ser professor i li va donar uns estudis, que encara que no eren de gran nivell, li van servir, a Helena, per a tindre un nivell d’educació de subsistència. La seua mare, també li va ensenyar a fer les tasques de casa. Helena era coneguda al poble, per la seua bellesa i la seua simpatia. En resum, tothom la volia, ja que era un exemple a seguir per a totes les xiquetes del poble.

Tenien una veïna, molt amiga de la família, anomenada Lluïsa que vivia sola, ja que era viuda, era la millor amiga de Helena i sempre la ajudava en tot.

Un matí de Desembre, Damián arribava tard al treball i amb les preses va oblidar l’esmorzar. Quan Helena es va adonar d’això, va decidir anar a portar-li’l, li va dir a Franziska que no li obrira la porta a ningú, que tornaria de seguida, i dit això, va marxar cap a la granja. Quan Helena va arribar, va preguntar pel seu marit. Tots els homes que passaven a prop d’ella la miraven i li tiraven flors; això a ella l’incomodava. Anava acompanyada per dos homes, un dels quals era el cap de l’empresa, qui no havia apartat la mirada d’ella. Quan Damián la va vore es va estranyar, però quan es va apropar i va vore que portava l’esmorzar, a la mà, ho va entendre. Va notar les mirades que el seu cap llançava a la seua dona i no li va fer gens de gracia. Quan Helena va donar-li l’entrepà, al seu marit, el cap va intentar seduir-la per a anar-se a un lloc mes privat, i així, “establir una conversa” amb ella. Damián, que ja sabia per on anava la cosa, va interrompre la seua conversa i va manar-li, a la seua dona, que tornara a casa. Helena va excusar-se del lloc, el cap la va mirar i, seguidament, va advertir a Damián, dient-li que anava a sofrir les conseqüències, tant ell, com la seua dona. Finalment, Helena va tornar a casa i li va dir a Franziska que tenien que buscar un lloc on refugiar-se del cap de son pare, però que no s’alarmara, que nomes era per seguretat. Varen anar a casa de Lluïsa, amb tan mala sort, que aquesta no hi era dins. Van estar un parell d’hores buscant i preguntant, pel barri, si les podien hostatjar, però els veïns (encara que s’estimaven moltíssim a la Franciszka, i als seus pares), coneixen el perill que tenia el cap; ell era realment important, a la par que perillós. Helena, va tornar a casa de la mà de la seua filla, que encara no entenia molt bé la gravetat de la situació.

M’entres tant, a l’altra part d’aquesta història, un dels nostres protagonistes, Damián, acabava d’eixir de treballar. En el camí de tornada a casa, es veu sorprès per uns hòmens corpulents (els quals, no va tardar a relacionar amb el seu cap i l’advertència que li havia fet hores abans, en front de la seua dona). Van estar una estona barallant, però aquestos li guanyaven, al Damián, en nombre i, encara que el pobre treballador tenia força, ja tenia una certa edat. Li varen ferir amb una navalla i es va quedar al sòl, agonitzant, mentres perdia sang, com si de les cascades del Niàgara es tractara. A casa de la família, Helena va ver que, el seu marit, tardava molt en arribar a casa, aleshores va eixir a buscar-lo, a tan mala hora, que el va trobar dessagnat a pocs quilometres de l’eixida de la granja. Els homes del cap, que es trobaven parlant tan normal, darrere de un camió (com si no acabaren de carregar-se a un home, innocent, fa una estona) i quan van vore a la dona del Damián, van anar a per ella, tapant-li la boca amb un trep amb cloroform. Helena va lluitar per fugir, però no o va aconseguir. Els homes varen telefonar al seu cap, m’entres que Helena estava inconscient al sòl. Quan el cap va arribar, va fer el que havia volgut fer des d’aquest matí, quan va vore per primera vegada a Helena. Quan va acabar, es va desfer del seu cos.

Franciszka estava nerviosa i plorava, tenia un llaç a la gola... i no sabia bé la raó. Era tard i els seus pares no tornaven a casa.

Al dia següent, Lluïsa va anar a casa de Helena a tomar cafè, com tots els Diumenges. Era tradició a sa casa, feia ja deu anys. Quan va trobar a Franciszka, sola, es va estranyar molt i se la va portar a sa casa.

Aquell mateix matí, als diaris de la localitat, no es parlava d’altra cosa que no fora l’assassinat de la parella. Lluïsa va decidir adoptar a la xiqueta, i la va criar com si fora la seua neboda.

Van passar el anys i Franciszka es va fer major i, ja una anciana Lluïsa, va decidir casar-la.

Franciszka va tindre dos fills, un baró i una xiqueta preciosa, els quals, van rebre, en herència, els noms dels seus avis.