Explora el wiki

Saint-Génis-des-Fontaines 08 Març de 1983 Estimat Miquel, Sóc l’Harmonia, amiga teua de la infantesa. Fa molt de temps que no et veig, tal volta ni em recordes. Han passat moltes coses des d’aquell acomiadament tan ràpid que vam tindre. No sé què recordaràs de la teua infantesa, jo tinc molts records, bons i dolents i tots els bons tenen a veure amb tu i el Vicent. Deixa’m que et conte què és de la meua vida i què va passar després de la meua partida. Quan me’n vaig anar fugint de mon pare amb la companyia de teatre, vaig tenir uns altres problemes. La guerra s’acabava i els facistes ens anaven al darrere. Tiràrem cap a Terol, després cap a Barcelona, teníem el front molt a prop, molta gent marxava cap a la frontera perquè la guerra ja estava perduda, arribàrem als Pirineus i allí ens van trobar amb els Maquis. Ells ens donaren un lloc per passar les nits així com menjar, però la situació era molt delicada, la Guàrdia Civil estava per tot arreu i un mal dia ens van descobrir. Els picolets semblaven una partida de caça i nosaltres les preses, ells disparaven, nosaltres corríem, un tret va abastar el Carles, que malferit, va caure per un barranc. Pau va ser capturat i supose que després afusellat. Ma mare i jo vam aconseguir amagar-nos. Quan caigué la nit tornàrem per buscar el Carles, però ja era massa tard, havia mort dessagnat. Jo i la meua mare vam fugir i aconseguírem arribar a França. Allí les coses tampoc ens van anar gaire bé; ens portaren a un camp d’internament que a penes estava a 35 km de Portbou, Argelès-sur-Mer. Passat el temps i coneixedora de tot el que va passar en eixos anys, et puc dir que en realitat era un camp de concentració. Aquest campament estava ubicat a la platja, feia molt de fred, estàvem a la intempèrie i no teníem amb què abrigar-nos, a penes ens donaven de menjar, ni tampoc aigua potable i per suposat no podíem anar a enlloc, estàvem vigilats com si fórem delinqüents. Molta gent va morir desnodrida, de fred, de malaltia... també ma mare. Uns dies després una associació de mestres progressistes entrà al campament per endur-se a tots els xiquets unes hores al dia. Ens donaren un poc de menjar, roba i una mica de humanitat de la que tan mancats estàvem. Una d’eixes dones que era vídua i sense fills em va agafar molta estima i em va adoptar. I així m’he criat a França. Ara sóc feliç però no oblide el meu passat. Ma mare sempre està al meu cor, tal com tu i Vicent. Quan va acabar la dictadura vaig tornar a Burjassot a buscar-vos. Un vellet em va dir que de tu no en sabia res però que Vicent vivia a València, que treballava a Las Provincias. Vaig intentar veure’l però va ser força difícil, mai estava al seu despatx. Al final li vaig deixar la meua adreça i em va escriure. Hem mantingut correspondència durant molts anys. De tu sabíem ben poc, només que paraves per l’estranger. Vicent m’ha escrit per dir-me que t’ha vist, que ha mort ta mare i que vius a París. Quina pena més gran! Tants anys sense vore’ns i tan prop com hem estat. M’agradaria que tu, Vicent i jo ens vérem algun dia per a rememorar els vells temps, eixos temps de quan érem infants. Harmonia