Explora el wiki

Estimat Werther, Res pot comparar-se al gran turment que s’ha apoderat de mi. Per l’amor de Déu, on heu anat? Sóc un cos del qual ha desaparegut l’ànima, una fulla solitària deixada portar per l’atzar del vent. Oh, Werther, la vostra presència em feia mal però la vostra absència està acabant amb mi. Tot i demanar-vos que us allunyéssiu, el meu cor cridava en silenci que us quedéssiu. Ara heu marxat i us ho heu endut tot. Malgrat tot, no us heu endut ni la pena ni el dolor sinó que els heu instal·lat dins meu. Aquesta nit passada he pensat en vós i he lamentat haver-vos deixat marxar sense acomiadar-nos. Quan he tancat els ulls, he recordat cada moment en què vam estar sols, vós i jo. El dia del ball va ser el meu preferit perquè a partir de llavors ens vam conèixer de veritat. Recordo perfectament el moment en què em vau preguntar si ens podríem tornar a veure i així va ser. Cada dia veníeu a casa meva i jugàveu amb els meus germans i els explicàveu contes. De mica en mica, la vostra passió anava creixent, però jo intentava dissimular per fer veure que no la notava. L’arribada de l’Albert us trasbalsà. Ho vaig notar quan veníeu a casa i féieu disbarats davant nostre. Estimat Werther, vull que sapigueu que el bes que em vau fer a casa em va agradar, és més, m’encantà i m’agradaria dir-vos que sou una de les persones que més m’estimo al món, però en aquell moment, la por, que és el pitjor enemic de tota persona, s’ocupà de guiar-me i de no voler acomiadar-me de vós. Estimat, no em puc imaginar la vida sense vós, no vull renunciar a la vostra companyia. Els compromisos que tinc amb l’Albert i amb la meva família són, malauradament, primordials i heu de comprendre que no poden trencar-se així com així. Per això us demano que no marxeu, que no m’abandoneu. Els nens i jo us necessitem. Si us plau, no deixeu de venir-nos a veure. Demà no vingueu, però, que hi haurà l’Albert. Una càlida abraçada, Charlotte