Explora el wiki

''' ''''''En Jimmy torna''''''''' Quan vaig tornar de Venècia, vaig anar a fer un volt amb en Robert. Era una tarda assolellada, i vàrem anar a l’espigó a veure el contrast del sol amb el mar: tot era meravellós, un paisatge bonic i amb en Robert al costat no podia demanar res més. El temps anava passant... Al cap d’una estona va sonar el meu telèfon, era el meu germà. Andrea, en Jimmy t’està buscant, on ets? Ostres, sóc a l’espigó, digues-li que vingui. Moltes gràcies germanet. Estava molt sorpresa, tenia moltes ganes de veure’l, ja que no el veia des de l’intent d’escapada cap a Àmsterdam. El vaig veure apropant-se, sabia perfectament que era ell, per la seva forma de caminar. Un cop va arribar en Jimmy, li va sobtar que en Robert i jo estiguéssim junts. Li vaig estar fent preguntes cada dos per tres: Jimmy on eres? Per què no contestaves? On t’havies ficat? Que has fet des del dia de Carnaval? Em vaig posar tan pesada que en Jimmy no em va poder respondre fins que vaig callar i el vaig abraçar fins a deixar-lo sense respiració. Quan el vaig deixar, va començar a explicar històries que em van deixar de pedra. -El dia que no et vas presentar a l’estació de tren no vaig saber què fer, em vaig sentir molt sol i abandonat. Quan em vas trucar, em va saber greu per tu però almenys sabia que no t’havies oblidat de mi. Tot i així, tenia massa ganes de fugir, no volia tornar a aquell internat on m’amargaven la vida, així que vaig seguir sol amb el meu pla. Com et vaig dir, vaig passar la nit a casa la mare i al matí vaig agafar l’avió. Tot era molt nou per mi, vulguis o no estava molt nerviós i si et dic la veritat, dintre meu no volia agafar aquell vol perquè no estava segur i em preguntava: I si no arribo bé? I si l’avió s’estavella?. Però tot i això el vaig agafar. El viatge se’m va fer molt llarg i avorrit. Un cop a l’estació em vaig estressar molt perquè no sabia què havia de fer. Vaig decidir seguir a una persona que tenia tota la pinta de saber el que havia de fer en tot moment. Després d’una gran estona d’espera i d’estrès vaig poder agafar la meva maleta i vaig començar a caminar sense rumb; però em vaig adonar que tot allò era inútil i em vaig encaminar cap al centre d’Àmsterdam. Allà vaig veure moltes coses, passava per carrerons i només veia gent consumint marihuana. Vist això vaig anar preguntant per un camell i començar a negociar, sé que estàs pensant que estic boig, però, ho vaig fer. Estàs boig Jimmy. Andrea, no tenia res a perdre. Oi tant si estàs boig.. Robert tu a la teva. Continua Jimmy. Doncs vaig començar a passar maria. Tot anava bé fins i tot sortia de festa amb tot el que guanyava. Tot encaminava bé, fins que el meu camell me la va jugar. Te’n recordes la pasta que em vaig quedar amb allò del Pirata? Doncs bé, el meu camell, en Steven es va assabentar (no sé com) que tenia molts diners i va decidir enviar col·legues perquè me’ls robessin. Al principi no van poder, però van acabar amb mi. No només em van prendre els diners sinó el mòbil i per aquesta raó tampoc t’he pogut trucar. Per sort encara em quedava maria per vendre i no m’ho vaig pensar. Vaig començar a vendre com un boig i la policia gairebé em va enxampar. Quan ja tenia suficients calés vaig decidir de tornar cap aquí. Després de tota aquesta petita experiència i anècdota se’m treuen les ganes de tornar a escapar-me de casa. La Andrea estava amb una cara que no sabia si m’escoltava… A la tarda, vam anar a prendre alguna cosa i a petar la xerrada. Tenia moltes ganes de passar un dia amb la meva millor amiga. Un cop acomiadats vaig anar cap a casa de mon pare. Pel camí no parava de pensar en l’Andrea i cada dos per tres tenia papallones a l’estómac i abans d’entrar a casa vaig fer un somriure amb una cara de ximple.