Explora el wiki

'''Diàleg''' -Recordes com tocaves el violí quan no estàvem aquí empresonats? -Recordo mentre el tocava a la golfes la majoria de dies plujosos. Totes aquelles vegades la soletat era la meva única companyia. I ara que estic envoltat de gent, l’enyoro. Una petita llàgrima s’obria pas per les seves parpelles, però abans que el seu amic se n'adonés, va canviar de tema. - Creus que sortirem d’aquí algun dia? -El destí ens demana força quan ja estem esgotats. Després es va crear un silenci que, tant al Bronislaw com a en Daniel, els va semblar etern. Cap dels dos no sabia si serien capaços de suportar el pes que aquestes paraules portaven. Els dos eren ocells sense un cel on volar, tan tristos que, amb els pas del temps, es van oblidar de com fer-ho. Eren tan diferents, però tan iguals a l’hora: amb somnis que només havien estat destruïts pel soroll que feia el fusell en morir un company. Cap dels dos tenia res més que dir, o si? Potser tenien tantes coses a dir-se que ells mateixos s’adonaven que no era el moment. Trobaven a faltar l’olor de la gespa, que els primers dies de primavera quan estava encara un mica molla per la rosada, feia d’escenari per grans concerts de gala. Un pensament de l’Eva va passar pel cap d’en Daniel deixant un buit al pit que el va deixar sense respiració durant uns segons. -La trobo a faltar molt Bronislaw -va dir en Daniel mentre finalment la llàgrima que abans s’obria pas, queia per les seves galtes. -Quan sortim d’aquí passaràs tot el temps amb ella, no pateixis. En Daniel no desitjava res més que aquestes paraules fossin veritat. -M’enrecordo d’ella, dels seus llargs cabells castanys, de la forma com somreia mentre jugava amb la Regina. Sí, la recordo perfectament: la Regina escoltant encuriosida les històries de l’Eva que oscil·laven entre la realitat i la completa ficció. Recordo els ulls verds de l’Eva que encara avui, en les nits més fosques, em fan sentir com si encara fos a casa. Com si tot això només fos un malson que desapareixeria en aixecar-me. Sé que mai no veuré la meva neboda créixer, casar-se ni tenir fills. Mai no la veure plorar, ni estaré allà per consolar el seu dol. A vegades penso que seria millor morir que no pas viure així En Daniel ja no tenia ganes de seguir resistint. Ja no, tot i que en aquell infern tampoc no hi havia gaire cosa per sentir res més que tristesa.