Explora el wiki

'''L’ESPERADA ARRIBADA''' Només se sentia el soroll del gas sortint del domo de vapor que anunciava que era l’hora de marxar. La locomotora començà a funcionar i en Tetxu no parava de pensar en la calamitat que acabaven de cometre ell i el seu amic. Estaven deixant enrere, allí, damunt de la grisa i freda catifa el cos trist, penedit i sol d’un assassí. En Tetxu sabia que havia fet el correcte però tot i així estava descol•locat ja que aquell pobre home era el seu pare. En aquell moment, en Carlos que era coneixedor dels pensaments del seu amic, li va dirigir una mirada de complicitat. Amb aquell gest li volia demostrar el seu suport i la seva estima. Encara que semblés relaxat, a en Carlos no li parava de venir la imatge en la qual premia el gallet d’aquella pistola carregada prèviament amb pólvora i que només li permetia fer un tret amb el qual no podia fallar, acabant així amb la vida de l’home que els havia fet tan mal a tots dos. Es trobaven en el ple apogeu de la Primera Guerra Mundial i ells amb només divuit anys formaven part del regiment militar espanyol, per això en el fons estaven tranquils perquè sabien que aquest fet passaria molt més desapercebut en aquests temps. Haver viscut un experiència així els fa fer adults, forts i emprenedors; tenien por però l’esperança d’un nou començar els feia tirar endavant. El trajecte va ser silenciós i només s’observaven les dones prenent el te i ventant-se mentre els homes comentaven que el front encara continuava estabilitzat. Sonà la botzina i al mirar per la finestra s’observaven les cares de felicitat de tots aquells familiars que veiem esperançats com els seus fills, marits, germans, amics..., arribaven sans i estalvis d’aquest combat que dia a dia anava apagant les il·lusions i els somnis de molta gent. I allí, enmig d’una multitud aclaparadora brillaven les cares de la mare i l’Ainoha que vestien les seves millors gales per venir-los a rebre.Dos anys abans, el Tetxu havia marxat amb companyia d’en Carlos quedant-se les dues dones soles davant d’una temorosa guerra. Desconeixien realment la causa que els va portar a unir-se a l’exèrcit i no sabien quan seria el retorn, per això cada dissabte esperaven l’arribada del tren amb el desig que anessin com a passatgers. Al baixar del tren, els dos amics es van agafar de la mà simbolitzant la lluita i la força emprada durant tot aquest temps. Des de l’andana, la mare va observar que aquells dos nois de vint anys ja no eren uns nens innocents sinó que s’havien convertit en homes de valors que havien lluitat i matat per uns principis. Per fi, aquell home que deu anys abans havia marxat de casa amb preocupacions i remordiments a l’esquena, havia pagat el seu pecat i això els feia està en pau. En Tetxu va abraçar-se amb una carinyosa i vella mare que plorava desconsolada davant l’alegria de veure que el seu fill estava a casa. L’Ainoha estava al cantó contemplant la bonica estampa; ella era una preciosa i culta dona que durant tot aquest temps havia estat esperant l’arribada del seu únic amor. Els dos es van submergir en un tendre i esperat petó que feia pensar que la seva unió no acabaria mai. Al girar-se, el Tetxu no va veure el Carlos, el va començar a buscar però l’intent va ser fallit. Llavors va entendre que l’agafada de mans al baixar del tren no era un “Ja som a casa” sinó un adéu. A partir d’aquell moment començava el temps de l’oblit, qui sabia quan acabaria...