Explora el wiki

Estimada, Lluciana, No sé si ha estat en veure’m la mirada irresolta dels ulls contra el mirall aquest matí, trobar-me la imatge a la finestra de l’autobús o el fet de ser una altra vegada allà, en aquella freda saleta d’espera. I en el fons, sé que no era la dels meus malsons. Almenys no exactament la mateixa. No en tinc clara la procedència, però he evocat la teva imatge. La de la meva germana de fa tres anys en una llitera d’hospital, quan la pau i la tranquil·litat regnava a dins seu. Al voltant, els conscients, sentíem un silenci que semblava gairebé tangible, com si es pogués mesurar i guardar en una ampolleta de vidre. Creixia en forma d’ona transparent fins a produir-nos a tots una sensació d’impotència insuportable. Però, l’esperança per la seva part, semblava mantenir-se constant. I de cop i volta érem allà, les dues, totes soles. Em prenies la mà que jo havia deixa’t descansar sobre la teva, però sense cap mena de moviment. Ho feies de manera que jo ho pogués sentir. Em deies que volies confessar-me alguna cosa important. Em xiuxiuejaves que la vida era meva i em cantaves una mena de cançó, dolça, feies sons d’ocells amb la teva veu i jo m’imaginava les bandades d’aus que vèiem passar sobre el pujol de petites, quan somniàvem que volàvem junt seu. Però de sobte, la cançó es tornava profundament trista. Em confessaves que ja no volies seguir lluitant, que no tenies forces i ara calia que jo en gaudís per les dues. Aleshores, m’ha vingut al cap que res d’això no tenia gaire sentit. Jo mateixa m’he dit que ha estat pel fet que estic acostumada a viure en una realitat a l’espera d’una catàstrofe que m’ha portat aquest estrany record. Cal que m’expliqui, doncs, d’alguna manera també em dec a mi mateixa una explicació. Fa ja tres anys, i potser és això el que m’angoixa tant, que he viscut amb por d’arribar als divuit anys. A l’edat que tenies tu quan malauradament tot va prendre un rumb diferent a conseqüència del teu estat de coma. I, la veritat és que tot va tornar a la normalitat passat un temps, però no sense deixar-ne seqüeles. Diuen que si la por s’instal·la al cor, t’acompanya de la mà, que per un temps es torna el teu propi núvol de tristor. En canvi, al meu voltant, veig com tothom ha refet la seva vida. Tu has vençut totes les teves pors, no puc arribar a imaginar com veus el món ara. Comparteixes instants amb l’Eloi des de fa ja tres anys, tot i que no de la mateixa manera com ho feies abans. I amb la teva amiga, la Loreto, que va vèncer la bulímia. Però en canvi jo he estat buida. De vegades arribava a pensar que ja no sabia qui era. I suposo que és per això que t’escric, germana. Perquè he trobat el moment de dir-te que no tinc més ganes de lluitar contra la meva voluntat. Sempre m’he preguntat si tot aquest temps he estat la teva ombra, la teva successió. Jo vaig créixer a través teu, aprenent de tu el camí que havia de triar. Però ara sento una nova força que em planteja un nou dilema. Seguir un camí fàcil per mitjà teu ja no em sembla correcte, però, a la vegada, buscar el meu propi camí requereix que doni més de mi mateixa del que encara conec. I, com tu, no sempre tinc ganes de lluitar. De vegades em perdo. I, com tu, però diferent a tu, trio lluitar i com ja et deus imaginar, necessitaré del teu ajut en aquesta partida. Perquè en veure els ocells volar vèiem mons diferents i en canvi compartíem el mateix desig de volar. ''Sabíem que la nostra realitat canviaria del tot, era el futur que ens esperava. Però, potser, això volia dir que la vida ens faria més fortes. I tan sols potser, podríem viure amb la satisfacció d’haver-li guanyat la partida d’escacs al nostre millor rival.'' La incertesa que m’he vist aquest matí reflectida als ulls, vol ser confiança. Des del més profund de mi mateixa, Norma Salas