Explora el wiki

'''La vida de Guynemer''' –Home! Quant de temps sense veure’t! Què has fet tot aquest temps? –Home! Doncs res. –Ara que m’hi fixo, què t’ha passat a la mà? –M’alegro que em preguntis per aquesta història. Ens podríem asseure en aquell cafè i te la contaré. –D’acord, tinc una estona... –Ens hem de remuntar a l’estiu del 1913. Em vaig divorciar i només se’m va ocórrer allistar-me a l’exèrcit. Vaig conèixer un xiquet genial però amb un final tràgic. Tot va començar la nit abans d’anar cap a la guerra. Cap dels dos podíem dormir, així que jo li vaig explicar el meu divorci i ell a mi la seva vida. El jove es deia Georges Marie Ludovic Jules Guynemer, havia nascut a Lyon. Va tenir una infància una mica difícil: la seva mare era meretriu i del seu pare, no en sabia res. Va ser abandonat als dos anys a les portes d’una fàbrica tèxtil, el cap de la qual el va adoptar, suposadament perquè tenia problemes de fertilitat. Pocs anys desprès, destacava en els estudis, se li donaven força bé les matemàtiques i el llatí, però acabà estudiant enginyeria. Un dia, quan tornava de l’escola, va veure un militar davant de casa seva; ambdós es van asseure davant la porta i li va explicar la tragèdia dels seus pares: havien mort en un accident. El noiet va passar a ser càrrec de l’estat, així que van pensar allistar-lo a la marina. El van enviar a l'embarcació “Cadre de la paix”. Allà va conèixer un home que en poc temps es va convertir en el pare que mai no havia tingut. Una nit reflexionant a la cabina, es va adonar que tenien molts trets tant físics com psicològics en comú i que podria ser que aquell home fos realment el seu pare. Li va agafar molt d’afecte. Un dia que li van encarregar recollir caixes al port, una avioneta de nacionalitat alemanya va llençar un míssil sobre l’embarcació, que va deixar a tots els homes morts i flotant pel mar. En veure aquella escena tan tràgica, Georges va prometre venjar-se de tots els alemanys i es va allistar a l’exèrcit aeri. Em va tocar ensenyar a aquell mocós com pilotar l’avioneta. El que em va impressionar més va ser la seva capacitat de combinar tècnica i les seves habilitats innates. Li van encomanar una de les missions més importants el 10 de març de 1915; també va ser el seu primer viatge com a pilot. La realitzà amb èxit: el 19 de juliol del mateix any va abatre l’Aviatik, una avioneta militar alemanya. Jo, Antonie Guerder, com a copilot seu en totes les missions, vaig compartir amb ell moltes aventures . Ens vam fer molt bons amics. Una de les pitjors experiències que he tingut fins ara, va ser l’accident que vam tenir el 1917. Sí... mai no podré oblidar aquell tràgic accident que va fer perdre la vida al meu company. És una imatge que mai no em podran treure del cap. La figura del míssil apropant-se'ns... se’m va quedar gravada. Ens va ser impossible saltar per salvar les nostres vides! El destí volia separar-nos... Tremolant tot jo, vaig agafar la mà del meu company d’una forma que semblava que li trencaria l'espatlla. No vaig tardar ni mitja mil·lèsima de segon a girar el cap i veure aquell míssil, travessant el meu braç i separant l'avioneta en dos. Podia observar l’altra meitat de l’avioneta caient amb la meitat del meu braç cremat encara agafant l’espatlla del meu company. En aquell moment sentia un dolor profund, intens, general, no sé com descriure’l, a més, pel meu cap només podia pensar en la mort del pilot. Tenia tota la vida per endavant, no havia pogut experimentar l’amor, tenir una família i ni moltes altres coses. El destí li havia confiat un final sentenciat! Tanmateix vaig reaccionar per salvar la meva vida: vaig obrir molt ràpidament amb la mà que em quedava lliure el meu paracaigudes. Vaig caure del cel a un terrat d’un edifici de Bèlgica. Allí em van atendre i em van ajudar a recuperar-me de totes les lesions físiques causades per l’accident. Amb el meu braç, no van poder fer res, era massa difícil. De veritat que mai a la vida se m'esborrarà cap segon d’aquell incident. –Vaja, quina historia. És realment impactant. I ara cap a on tenies pensat anar? –Cap al cementiri. Avui fa dos anys de la mort del meu amic. I jo, segurament, sóc l'única persona que té en aquest món per vetllar-lo. –És una història francament heroica; puc acompanyar-te? M’agradaria conèixer l’home que va perdre la vida per lluitar pel seu país.