Explora el wiki

Una vesprada després d'estar buscant a Franciszka, l'hem trobada en un banc del parc, així que anem a entrevistar-la, si vol. -Xiques: Bon dia, Franciszka, té un moment per a conversar amb nosaltres? -Franciszka: Bon dia, xiques. Sí, és clar, que voleu? -Jenny: Som unes estudiants de 4ESO i aquest trimestre ens ha tocat llegir la vida que li ha tocat viure. Volíem fer-li unes preguntes perquè ens ha agradat molt la seua història i ens ha aparegut molt interessant. -Franciszka: Començeu, xiques. -Carla: Bé, Franciszka hem estat tot aquest temps intentant aconseguir una entrevista amb vosté, així que no anem a perdre ni un minut. Pensa que la mort del seu fill va ser justa? -Franciszka: No, la mort de tots els jueus em va parèixer injusta, ningú mereixia morir i sobretot no mereixia morir el meu fill perquè era molt honrat el meu xiquet (recorda trista). -Jenny: No volem fer-la sofrir, si vol no contestar alguna pregunta, no cal. -Carla: Però quan de temps fa de tot l'ocorregut? -Franciszka: Ja fa 18 anys, però va ser molt traumàtic, perquè la pèrdua d'un fill és molt trista. Però no anem a parlar de coses tristes. -Jenny: Com es va prendre la seua filla la notícia que tenia amagats dos famílies i un soldat? -Franciszka: La veritat és que em va dir que era la millor mare, que com ho vaig poder fer, que estàvem en perill. -Carla: No va tindre por d'amagar famílies amb xiquets petits...? -Franciszka: Sí, la veritat és que jo tenia molta por perquè no era gens fàcil, és més, venien els alemanys a sopar a casa i era una situació incòmoda. -Jenny: Jo no podria ser tan valenta com vosté, l'admire, quan estava llegint el llibre pensava que tenia un cor gegant. -Carla: L'Helena i el Casmir continuen junts? -Franciszka: Sí, és clar, ja tenen un fill i una filla. -Jenny: Oh! Enhorabona, i el Casmir i l'Helena què pensen de tot l'ocorregut als amagats que han sobreviscut? -Franciszka: Van quedar sorpresos, i em varen donar l'enhorabona per salvar dues famílies i un soldat. Molta gent volia salvar la gent però a quasi tots els trobaven i els mataven. (li sona el telèfon) -Franciszka: Mireu, és la meua filla!! Perdó, però he d'agafar-lo. -Xiques: No pasa res, agafe'l. (5 minuts despŕes) -Franciszka: He d'anar-me'n. Els meus néts em necessiten. Un plaer recordar aquesta història després de tants anys. -Xiques: El plaer és nostre. Que vaja molt bé amb els seus néts, que és segur, perquè tenint una iaia com vosté, és clar. -Carla: Moltes gràcies i que passeu un bon dia. -Xiques: Adéu, Franciszka. -Franciszka: Adéu, xiques. Espere us haja servit per a l'institut.