Explora el wiki

Estimada Harmonia, T’escric aquesta carta per a contar-te la meua vida des que te’n vas anar amb la companyia de teatre. Tot aquest temps t’he trobat molt a faltar ja que les vesprades no eren el mateix sense tu i a més, et necessitava per afrontar les situacions que més avant em vaig trobar ja que la guerra va empitjorar i acabà amb la victòria dels feixistes, on el règim del dictador Franco es dibuixava amb tota la seua crueltat. Vicent i jo vam deixar de ser xiquets per convertir-nos en els homes de la casa i ens vam veure obligats a treballar per dur endavant la nostra família. Un dia estant la meua mare i jo a casa, trucà a la porta una dona jove, que era la germana del company del meu pare a la presó Model. Aquella dona ens va informar que mon pare estava allí condemnat a mort. Des d’aquell dia ma mare i jo anàvem amb freqüència a visitar-lo per dur-li una cistella amb menjar. Encara recorde la data, la nit de l’11 de maig de 194 quan vaig creure presenciar la mort del meu pare al cementeri de Paterna però només va ser un malson. Verdaderament va ser executat el 24 de maig de 1941 i a partir d’aquest moment la meua mare no va tornar a somriure mai més. Ja imaginaràs com era una dona en aquells temps viuda, per tant, es va veure obligada a contraure matrimoni amb el Santiago, un cruel feixista per al qual treballava durant els últims mesos com a serventa. En un primer moment no vaig acceptar aquest matrimoni però després vaig comprendre que ma mare havia condemnat la seua vida per salvar la meua. La meua relació amb el Santiago no anava gens bé i a més em va internar en un seminari, on a part d’estudiar i fer-me un home de bé, m’allunyaria d’ell per un temps. En aquell seminari, vaig conèixer al meu primer amor, l’Eduald, però el pare Cassany s’assabentà dels meus sentiments cap a ell i ser homosexual en aquell temps no era una cosa normal sinó que la gent ho prenia com una desviació sexual, una malaltia, així que em van tirar del seminari. El Santiago volia que em casara amb la Isabeleta, la criada de la casa que ni tan sols tenia setze anys. Dies abans de la boda, Isabeleta em va confessar que estava embarassada del Santiago; aleshores, el Vicent i jo fugírem a Madrid aprofitant l’excusa que a Vicent li concediren una beca per a estudiar, però a mi no m’agradava la vida a Madrid i em vaig mudar a París. A París vaig començar a treballar en una companyia de teatre on vaig conèixer a l’Enrico, la meua parella. El vaig enviar a Burjassot per a ajudar a ma mare i retornar amb ella a París ja que jo no volia tornar mentre continuara la dictadura franquista. Allí a París va morir la meua mare, que vam soterrar en la làpida del meu pare. L’Enrico i jo tornàrem a Burjassot per al soterrat de Vicent però no sabia que tu també assistires al seu soterrat fins fa poc. Pareix que ni tan sols ens vam reconèixer. Qui s’imaginaria el que ens oferia el destí! Espere que la sort canviara per a tu perquè t’ho mereixies. Per finalitzar, dir-te que aquesta és la meua darrera carta, no vull que siga de comiat ni de dol, sinó d’estima i d’alegria per poder haver compartit amb tu els millors anys de la meua infantesa. Ja saps que els anys passen factura i jo no sóc cap excepció. Una abraçada molt forta del teu amic que t’estima. MIQUEL PONS.