Aloma-Mercè Rodoreda

Sandra guerrero, Judith Gomez, Paula Cobo i Africa Drammeh

Hola Aloma, Com estàs? Ja fa temps que no sé res de tu, però suposo que amb el canvi de casa, l’embaràs i tot el que ha passat amb Dani, no has tingut temps d’escriure. Me’n vaig adonar que et vas canviar de casa perquè l’altre dia vaig passar per davant, i hi havia una família números amb tres o quatre fills que jugaven al jardí, i el matrimoni els mirava des d’un banc nou que han comprat i que fa molt de goig, però les plantes no estan tan boniques com quan tu las cuidaves.

Espero que les coses vàgim bé entre Joan i Anna, ara que Dani no hi és, però el teu fill portarà l’alegria a la casa. Quan neixi aniré á veure el nen i a tu.

Adéu. Juan Garcia ,Alan Ferrel,Laura Arzamendia final diferent de la novela Robert tenia una familia oculta a America. Tenia 2 fills Robert un dia es va alistar a l'exercit,llavors un 2 de maig es va anar a lluitar a l'Iran amb el exercit de l'aire. Un dia a Aloma li va arribar una carta dient'hi que Robert avia caigut desaparegut. a Aloma li va caure la casa al damunt . un 3 de maig de 3 anys despres van tocar a la porta,era Robert . l'hi va donar una alegria atothom va deixar a la seva dona de america ,es va casar amb Aloma i van ser felisos per sempre mes

Danny Martin, Héctor Alcántara, Aina Rodríguez i Joan Nieto.

Estimada Aloma, Crec que ets una noia molt forta,no totes les noies serien capaces de fer el que tu has fet,en el segue XXI hi han molts metges especialitzats en els aborts i no hi ha molta gent que a la teva edat sigui capaç de tenir un fill. Ara hauries de plantejarte treballar,perque, en el segle XXI hi han poques persones que puguin mantenir un fill.

Que et vagi tot molt bé,

Petons.

Atentament Danny Martin, Héctor Alcántara, Aina Rodríguez i Joan Nieto.

Eva López, Paula Atencia, Andrea López, Andrea Gabarron, Elisabeth Garrido

Nou final

De camí cap a casa, va passar per la Rambla, els nens corrien, jugaven i Aloma pensava si el seu fill faria el mateix, si seria feliç encara que no hi tingués pare, eren moltes coses en les que havia de pensar, moltes coses per arreglar i no es veia gaire forta. El cap li donava voltes i de cop i volta es va entravancar i va caure sobre un cosa suau i comode. Va aixecar el cap i quan va veure la cara d’un noi somrient li va començar a pujar els colors a la cara i va sentir molta vergonya. El noi li va semblar molt amable encara que preferia no fixar-s’hi, en aquest moment tenia el cap ple d’un munt de coses, un munt de problemes que no la deixaven estar tranquil•la. El noi tenia una veu suau i dolça i li va preguntar si estava bé. L’Aloma va dir que sí amb el cap i es va disculpar. El noi encara amb el somriure a la cara li va preguntar si volia anar amb ella a fer una volta, però Aloma va dir que no amb el cap. El noi va acomiadar-se’n i va marxar. L’Aloma encara estava en estat de xoc amb tot el que havia passat en un moment i va decidir no entretenir-se més i anar directament cap a casa. Quan va arribar es va adonar que no hi havia ningú, ni l’Anna ni en Joan i va pensar en netejar una mica i després faria una mica de migdiada. Encara no s’acostumava en el pis nou, trobava a faltar molt la seva casa, el seu jardí... Mentre estava netejant l’armari va veure una carta, de sobte va sentir curiositat i va veure de qui era: era d’en Robert. Va mirar la data i va veure que era de fa poc temps, li escrivia a l’Anna. De cop i volta va sentir impotència i ràbia i no li van faltar ganes de trencar-les en mil trossos però va pensar que aquella carta no estava escrita per a ella i que a lo millor era alguna notícia important... quan estava a punt d’obrir-la va sentir la porta, l’Anna i en Joan havien arribat i va deixar la carta on l’havia trobada d’una revolada i va sortir de l’habitació. L’Anna portava la seva cara de sempre, la seva cara de tristesa, però quan va veure l’Aloma la seva cara va canviar a una cara de ràbia. Feia dies que l’Aloma i l’Anna estaven enfrontades, des de que l’Anna es va assabentar de l’embaràs de l’Aloma. No es deien ni una paraula. L’Aloma va tornar a la seva habitació tota sola i va començar a donar-li voltes al seu cap per vint-i-vuitena vegada en aquell dia. Pensava en el seu fill, en el Robert i en el noi sobre el qual havia caigut, aquelles mans suaus, la veu afectuosa i aquell somriure tan dolç. També pensava que havia sigut molt maleducada. Ni tan sols sabia el seu nom, però no se’l podia treure del cap, ni a ell ni el seu somriure. De pensar en això ella mateixa es reprimia, no havia de pensar en conèixer cap noi, sinó en el seu fill. Però per molt que intentava ignorar-lo aquella nit ja va somiar amb ell. Al dia següent va sortir al carrer decidida de trobar treball. Havia de treballar per mantenir-se a ella i al seu fill. Ja no podia suportar les cares llargues d’en Joan i l’Anna, les freqüents disputes, ja estava farta. També pensava anar al cementiri a veure a en Dani i posar-li flors com cada dimecres. Quan va arribar a la floristeria va sentir a una dona gran que es queixava. Va entrar i va demanar unes flors, mentre la dona continuava queixant-se. L’Aloma amb ganes de poder ajudar-la li va preguntar que era el que li passava i la dona li va explicar. S’anava fent gran i no podia encarregar-se de la tenda tota sola, el seu fill se n’havia anat i estava pensant a tancar el negoci. L’Aloma li va dir la seua situació i si podia treballar per a ella i la dona va acceptar encantada. Ja feia uns dies des que havia començat a treballar per a la floristeria i se li donava bé, però la seva panxa cada vegada creixia més i ja es sentia una mica incomoda. La dona de la floristeria es portava molt bé amb ella i sempre era molt amable, però aquell divendres era diferent. Segons li havia dit era perquè el seu nét li aniria a fer una visita, sempre li havia explicat històries, acudits del seu nét i es veia que tenien una relació molt bonica i que el seu nét era una bona persona. La dona li va deixar la tarda lliure ja que ella s’aniria a casa per rebre el seu estimat nét i no volia que es quedés fins tard treballant sola. A la sortida va recollir les seves coses i va sortir de la tenda, va tancar la porta de la floristeria amb clau i quan es va girar va notar que algú la mirava i es va adonar de qui era. Era el noi de la Rambla, el noi amb el qual havia xocat, el noi del somriure dolç. El noi el mirava feliç i es va fixar que el noi la va reconèixer. Ell tampoc se n’havia oblidat tan fàcilment. El noi es va apropar i es va presentar. Es deia Jaume i era el nét estimat de la senyora de la floristeria! L’Aloma va tornar a entrar en estat de xoc com la primera vegada que el va veure. Li va dir que la seva àvia se n’havia anat cap a casa aviat per rebre’lo i el Jaume es va acomiadar i se’n va anar. Al proper dia com molts altres dies següents el Jaume estava a la tenda treballant amb l’Aloma i la seva àvia. Era un noi molt simpàtic i s’avenien molt. Però només com amics encara no podia pensar en un home per més d’això. Tot i així pensava que era un bon noi i que la noia que estigués amb ell seria molt afortunada. Gràcies a ell estava oblidant a en Robert i fins i tot a en Jaume no li semblava importar que l’Aloma estigués embarassada, tot el contrari no sabia perquè li feia fins i tot il•lusió. Un dia a l’hora d’anar cap a casa el Jaume li va dir que si volia que l’acompanyés, havien trigat més a tancar i era ja molt tard i no volia que li passés res. L’Aloma va acceptar contenta i tots dos se’n van anar allunyant de la floristeria. Cada vegada es tenien més confiança i van estar parlant tot el camí. Aloma un dia, en un moment de tristesa li va explicar la seva historia, què li havia passat amb en Robert i el noi semblava no importar-li que estigués embarassada d’un altre home, li havia dit un munt de vegades que ella era la noia més bonica que havia vist i que tenir un fill l’hauria de posar contenta. Al acomiadar-se’n es van fer un petó a la galta i se’n van anar cada un pel seu camí. Aloma ja ni se’n recordara del Robert. Ja estava de nou mesos i Aloma es sentia fatal, segons ella semblava una balena a punt d’explotar. I un dia va trencar aigües. Va passar a la floristeria i entre en Jaume i la seva àvia la van portar a casa on va tenir una bonica nena. Era petitona i totes les penes que Aloma havia sentit havien desaparegut. Era el més bonic regal de tots. Va decidir posar-li de nom Laia. Pocs dies després el Jaume li va demanar que es casés amb ella i Aloma va acceptar de seguida i amb els diners estalviats de tots dos van comprar un petit però acollidor pis. La seva llar. Des de llavors tots dos van ser feliços, amb la seva petita Laia i els nous nadons que en vindrien.

treball 2: judith gomez, sandra guerrero, africa drammeh i paula cobo.

Si vols passar una estona llegint un llibre del qual no te’n penediràs, recordar vell temps, i saber on trastorn la historia i conèixer tots els llocs que s’anomenen al llibre… tenim el llibre perfecte per a tu! Aloma és una novel•la de la escriptora Mercè Rodoreda escrita l’any 1936, que va rebre el premio Joan Crexells l’any 1937. No diré res més si vols gaudir d’aquest llibre COMPRA’L no t’esperis més. Slogans: Llibres, camins i dies donen a l'home saviesa. Allà on es cremen els llibres, s'acaba per cremar als homes. Per viatjar lluny, no hi ha res millor que aquest llibre.