Les Literàries ha validat aquesta activitat.

Activitat destacada per Les Literàries en l'edició de Viquilletra 2012-13

Activitat de tipus vida oculta de sobre Saïd a l'obra Mar i cel de l'autor Àngel Guimerà, realitzada per Les Literàries del centre FCP Sagrat Cor durant el curs 2012-13.

Aquesta invenció sobre la vida oculta de Saïd es situa abans dels fets narrats en el llibre.

Modalitats

Escrita

Activitat escrita

Un amor a cada port

Després de la mort de la mare dalt del vaixell, em trobava sol davant la immensitat del món. Al cap de dues setmanes vam arribar a port. Era una ciutat nova i estranya per a mi. No sabia on anar ni què fer. Em passava les setmanes pidolant i robant pel carrer, com molts altres nens. Un dia mentre caminava pels mercats d'Alexandria, un vell pagès va sorprendre'm agafant una poma d'una fruiteria. Aleshores, per una vegada, la sort va somriure'm i el vell va proposar-me allotjament, un sostre i menjar a canvi d'algunes feines. Però al cap d’un temps les feines inicials van acabar convertint-se en esclavatge. Vaig decidir escapar-me. M'alçava del llit cap a les dues decidit a abocar-me a allò que el destí em tenia preparat. La meva pell notava com el fred s'enganxava al voltant del cos. Vaig caminar durant hores fins que vaig arribar a l'últim bar del port, on hi havia una mena de taberna, l'única que encara tenia els llums encesos. Mort de fred, vaig decidir demanar una calenta cervesa de mantega. Entre els mariners va aparèixer una bonica jove, que a mesura que s'anava apropant el meu cor bategava més fort: – Què fa un jovenet tan ben plantat com tu a aquestes hores de la nit i en aquest bar? Necessites els meus serveis? Els dilluns gairebé no tinc feina. Véns a casa? Jo, emmudit i perplex, no sabia què respondre davant la proposta que m'havia fet aquella bella dona, ja que no entenia de què anava tot allò. Finalment, després de rumiar una bona estona vaig caure-hi: havia anat a parar en un prostíbul. Aquella jove devia interpretar la meva cara d'incredulitat i va tornar-ho a intentar. Va refer la proposta d'una manera més subtil: – Sento haver-te espantat, sóc la Yasmin, treballo en aquest bar. Què fas aquí? Després de xerrar una estona amb ella em vaig adonar que les seves intencions eren completament diferents de les inicials. Vaig contestar: – No tinc res, sóc orfe. M'acabo d'escapar d'una vida horrible que desfeia amb angoixa les meves esperances. Ella va somriure, assentint. Era la primera persona que m'entenia i no sentia pena davant la meva situació. Era diferent: – T'entenc més del que et penses. No tots hem pogut viure una vida fàcil, m'incloc. Jo llavors era un nen i no n'entenia gaire, de preguntes indirectes, així que ho vaig fer directament: – Com vas arribar aquí? – Jo també em vaig escapar de casa... Veia el dolor en els ulls d'aquella noia, mentre dues llàgrimes baixaven veloçment per les seves galtes. Després d'aquesta trista història vaig acompanyar-la al camerino i una vegada canviada vam sortir d'aquell lloc de mala mort. No sé quants carrers vam creuar ni quants barris vam recórrer fins arribar a la seva residència. Potser era per l'esgotament que portava a sobre. No sabia on em portava, l'únic que percebia era la pobresa creixent de cadascun d'aquells ambients. La seva casa era molt petita, humil i senzilla. Ella va ensenyar-me la seva habitació i va dir que compartiríem llit si no em feia res, ja que no en tenia cap altre. Sense pensar en res més que el meu cansament acumulat vaig adormir-me en un instant. Al matí següent va despertar-me amb suavitat. Encara no havia sortit el Sol. Em va dir que se n'anava al port, que allà hi havia molt bon negoci i molts clients: mariners que arribaven de ports llunyans a trenc d'alba. També digué que podia quedar-me a casa seva, però que si havia de sortir tanqués amb un cop de porta. Vaig decidir acompanyar-la.

Havent arribat al port, ella va començar a flirtejar amb els seus clients habituals, davant dels quals jo no hi feia res. Així doncs, havia arribat el moment d'acomiadar-nos. Sempre la portaria al cor ja que la Yasmin m'havia ensenyat valors dels quals havia prescindit des de la mort de la mare. Va fer créixer el meu esperit de competitivitat, afany de superació i proximitat envers la vida.

Vaig caminar una estona fins que vaig veure un home que tot cridant deia que buscava tripulació, i m'hi vaig apuntar sense pensar-ho. Tan sols tenia setze anys. No era conscient del tomb que la meva vida faria quan embarqués al Galileo. En un any vaig guanyar-me la confiança del capità del vaixell, i ja de gran el capità decidí quedar-se en un port per compartir el que li quedava de vida junt a una bella dama, la qual estimava bojament.

Durant els anys següent vaig anar solcant els mars, vivint el meu dia a dia sense saber què m'esperava l'endemà, abocat al meu destí. Al llarg del meu viatge vaig conèixer i deixar enamorades moltes dones, cadascuna a diferents ports. Però cap d'elles em va deixar tanta marca com la Yasmin, exceptuant d'una: la Nura.

Tot va començar mentre desembarcàvem al port de Constantinoble. Baixant del vaixell, vaig fixar-me en una pedra preciosa que portava una noia en un collaret. Vaig intentar creuar-hi pel costat per comprovar si encara mantenia la pràctica com a lladregot i poder robar-li el collaret que tant m'havia cridat l'atenció. Poc a poc, anàvem apropant-nos l'un a l'altre, sense ser conscients del que anava a passar. La meva mà es preparava per cometre el robatori, mentre ella duia un somriure maliciós als seus carnosos llavis. Tres passes, dues passes. S'acostava el moment. Una passa... i aixeco ràpidament la mà direcció al seu coll amb l'objectiu de poder desfer-li el nus del collaret, fregant-li el clatell. Vaig immortalitzar el moment de posseir aquella valuosa peça entre les meves mans, com un cofre en les d'un pirata. Seguí caminant com si res, pensant en el meu triomf i memorant vells temps com a lladre. De sobte vaig sentir una enrabiada i picant veu, dirigida cap a mi, que cridava: – Eh, tu! Torna'm això, que és meu! A més, a tu no se't veu necessitat! – Només recordava vells temps, com te n'has adonat, però? Ella em va explicar que ja feia anys que estava ficada en el món dels robatoris i que sabia molt bé de què anava tot allò, que ho coneixia perfectament. Vaig proposar que m'acompanyés a prendre una bon got de rom com a forma de disculpa. Però un got es va acabar convertint en dos, i en tres, i en quatre. Quan portava una bona ració d'alcohol a sobre ella es va aixecar, es va posar la mà a la butxaca i em va tirar un rellotge que em pertanyia. S'acomiadà tot dient: – A Constantioble vigila bé tot el que tens. No et pots fiar de ningú. Espero que ens veiem aviat. Per cert, el meu nom és Nura. Aquella nit no vaig parar de pensar en ella, així que el dia següent vaig anar al mercat. Necessitava trobar-la. Recorrent com un boig tots els carrers al voltant i dins del mercat, vaig trobar-la en una cantonada, ajaguda amb la seva típica rialla confiada i menjant una poma que segur que havia estat robada.

El temps transcorria mentre passàvem tardes junts. Cada dia endarreria més el viatge amb alguna excusa, però en realitat només volia estar amb ella. Els mariners s'estaven afartant de mi a mesura que jo els ajornava la sortida de Constantinoble per una pirata. Passat un mes, vaig decidir que havia arribat l'hora d'establir-me en un lloc i formar una família, deixant de banda els meus problemes, els quals ella havia fet que oblidés. Vaig vendre el meu estimat Galileo a uns desconeguts que van prometre cuidar-lo. Tot anava bé fins que un dia d'estiu arribà un vaixell al moll. Ella havia sortit a comprar com cada dissabte al matí. Jo vaig decidir anar a fer un tomb pel port, aquell lloc on havia viscut tantes experiències. De sobte, mentre caminava apreciant la bona vida que portava, vaig veure sortir la Nura d'un vaixell, mentre s'acomiadava d'un home apassionadament, amb un petó. El món se'm va ensorrar. No vaig voler cap explicació ni la necessitava. Decebut i impotent vaig arrencar a córrer cap a casa. Això ja devia anar de lluny. Vaig recollir totes les meves coses, però abans de marxar li vaig escriure una nota: Tota esperança amb tu s'ha esfumat. Els anhels d'amor per tu han estat en va, i ja res em farà oblidar-te. Vaig deixar-ho tot enrere i m'has traït. Has destruït l'única espurna d'amor que em quedava. Adéu per sempre, Nura.

Vaig fer un cop fort de porta, deixant enrere tots els meus records, al mateix temps que una llàgrima recorria riu avall la meva galta. Ja no confiaria en cap més dona. Em vaig dirigir al port amb la intenció de comprar un altre vaixell amb els diners que encara tenia, i d'embarcar-me en un llarg viatge.

Potser aquest era el meu veritable destí i ningú m'estimaria mai més. Estava ple d'odi contra les dones i contra els cristians. La ira va revifar dins meu.