Viquilletra 2017-18. Una Viquilletra de tràiler!

Activitat 3 sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Punticomatancoparentesi

De Viquilletra
Dreceres ràpides: navegació, cerca


Activitat de tipus altra activitat sobre Carlos a l'obra El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, realitzada per Punticomatancoparentesi del centre Col·legi Sant Lluís de Pla i Amell Bosch durant el curs 2011-12

Aquesta és una activitat col·laborativa feta a partir d'una activitat realitzada pel grup Homilíes enganyoses.


Hola, tornem a ser aquí les punticomatancoparèntesi, a punt per ensenyar-vos la nostra activitat col·laborativa. Aquesta tercera l’ hem realitzat basant-nos en l’activitat sobre la vida oculta del Carlos, un personatge del llibre El temps de l’oblit. Per ser més exactes, a partir de la redacció sobre l’activitat de la vida oculta del grup homilíes enganyoses, hem fet una biografia del personatge, així agafant el seus conceptes i ,a més a més, introduint-hi aspectes imaginatius i creatius del nostre saber, hem creat una de nova .

Modalitats

Escrita

Activitat escrita

En Carles va néixer a Berga, el 22 d’abril de 1984 i va morir el 12 de maig de 2011. Va tenir una infància molt dura, la seva mare se’n va anar de casa quan només tenia 3 anys, encara sense saber el perquè. Des d’aquell moment, el que se’n va fer càrrec del petit Carles va ser el seu pare, un home molt espavilat que es guanyava la vida fent de fuster i de tant en tant ajudava al seu millor amic al bar del poble. En Carles mai va tenir una feina fixa, i anava treballant d’allò que podia.

El seu pare fuster, només podia cobrir les despeses mínimes, per això, no va poder proporcionar a en Carles una bona educació a causa de la manca de diners per pagar bones escoles, fet que va provocar que el seu pare estigués molt a sobre d’ell, i així ajudar-lo a aprendre els conceptes que no va poder aprendre a l’escola.

Quan en Carles va ser una mica més gran, va anar fent feines per poder anar sobrevivint, però cap en va ser una de definitiva, ja que sense estudis no podia aspirar a gaire més. Potser era pel seu aspecte físic que no l’acompanyava gaire.

El 10 de Novembre de 2004, a l’edat de 20 anys, va tenir la seva primera i única feina sòlida, on va treballar de fuster, adquirint els conceptes que li havia proporcionat el seu pare. Va fer un pas de gegant després de treballar amb la seva figura paterna, ja que va anar a treballar a la fàbrica del poble, on va treballar durant 4 anys, ja que el van fer fora a causa de les retallades.

Una persona molt significativa en la vida del Carlos, va ser el seu pare, ja que per a ell, va ser el pare i la mare. En Carles va pensar forces vegades en què havia de fer de la seva vida, però finalment va pensar que el més adient era anar a buscar a la seva mare, i descobrir la raó del perquè va haver d’abandonar-lo i marxar sense que en pogués saber res més d’ella. Només podia deduir com era ella d’aspecte físic, gràcies a un seguit de fotografies que adjuntava a les cartes que s’enviaven de tant en quan els pares de’n Carles, però ell mai havia parlat amb la seva mare, i necessitava fer-ho. El 10 de novembre de 2009 va ser el dia que va decidir anar a buscar-la. Va visitar pobles i pobles , però ningú sabia res d’ ella. Va anar passant els dies, mesos... i seguia sense saber on estava la seva mare.

Un 11 de Maig va tornar a casa amb el seu pare després d’anar a la recerca de la seva mare, encara que va ser nul·la, però en aquell moment, el pare va ensenyar-li una carta on estava escrita la direcció el carrer i població on es trobava la seva mare. El pare seguia enfadat perquè en Carles havia marxat sense dir res, però després de reflexionar va arribar a entendre a en Carles, ja que va poder deduir que era difícil no haver conegut a la seva mare, però abans de retornar per buscar-la, el pare va dir-li uns consells, ja que no li seria tant fàcil. Primer de tot, va repetir-li varies vegades, que en cap dels casos havia de dir a qui estava buscant realment, ja que si havia fugit per que ningú la trobés, no seria lògic que la gent sabés on es trobava. I seguidament, va dir-li que tingués molt de compte, que per aquelles terres no rondava la seguretat com en qualsevol altre lloc.

Al matí d’aquell 12 de maig, va agafar el tren fins al poble on semblava ser que es trobava la seva mare. Després de molt esforç, de moltes hores de viatge i d’una recerca intensa va arribar al poblat, però ja era fosc, per això va haver de quedar-se a dormir en aquell poble estrany. El següent dia era un dia diferent pel Carles, una altre iniciativa, un altre rol. Estava decidit que volia conèixer a la seva mare, i que no tornaria a casa fins que no la trobés.

Varen passar hores i hores fins que al final va trobar la casa que buscava, o això és el que semblava. Va picar a la porta, i al cap d’uns minuts un home va obrir la porta. No havia vist mai a la seva mare, però reconeixia que aquell homenot corpulent i gran no ho podia ser. Va preguntar si hi havia la senyora Laura Gilbert. L’home va mirar-lo amb una cara estranya i sobretot sorpresa, i seguidament va respondre que com sabia el seu veritable nom, i després d’explicar qui era, l’homenot va dir-li al Carles que la senyora que ell deia que era la seva mare, no tornaria fins l’endemà al matí, que ja li comunicaria que havia vingut, i que es tornarien a veure l’endemà a les 10 del matí davant de la porta de casa per retrobar-se amb la senyoreta Gilbert.

En Carles va marxar cap a l’hostal al que residia durant la seva estància, i va quedar-se tota la tarda fins la nit estirat al llit, sense saber què fer, no podia parar de pensar en que l’endemà coneixeria a la seva mare, que després de tants anys podria veure a la persona que tant esperava. Finalment va adormir-se, però a les 6 del matí de l’endemà ja estava despert, va arreglar-se com mai ho havia fet, i a les 9 va sortir de casa per retrobar-se amb la seva mare. Eren dos quarts de deu quan en Carles ja arribava a prop de la casa. Va veure des de la llunyania una dona d’uns 50 anys, davant la porta, potser impacient com ell, i efectivament era la seva mare. Van quedar-se paralitzats, van mirar-se als ulls i en Carles va deixar la bossa al terra, i va córrer a travessar el carrer per arribar a ella i abraçar-la. Era a quatre passes de tocar-la, quan la mare va deixar anar un crit que va ser seguit pel soroll de les rodes quan va frenar l’automòbil de cop.

Estirat al terra, cara amunt, va veure els plors de la seva mare com queien sobre seu, i seguidament com el camioner baixava corrents del seu camió per veure quins danys havia provocat.

En Carles, mirant als ulls a la seva mare, mentre pel seu front regalimaven gotes de sang, va dir-li les seves últimes paraules:“Mare, m’hagués agradat conèixer abans, però almenys me’n aniré sabent qui era la meva mare. Si us plau, torna a Berga, vés a buscar al pare i estigues amb ell, i sobretot, dóna-li les gràcies per tot el que ha fet per mi.”

Acte seguit, en Carles va tancar els ulls, i des d’aquell moment, no va tornar-los a obrir.