Propietat:Escrita

Aquesta és una propietat del tipus Text.

Pàgines que fan servir la propietat "Escrita"

Es mostren 25 pàgines que fan servir aquesta propietat.

(anteriors 25) (següents 25)

A
Activitat sobre La filla del rei d'Hongria de l'autor Autor Anònim, pels Garcians +	1. Perquè el teu pare es va casar amb tu? Per que es tenia que casar amb una dona bonica. 2. Perquè et vas tallar les mans? Perquè era una manera d’ amenaça per a que el meu pare no es casés amb mi. 3. Que pensaves, que et passaria quan et van llençar al mar? Que segurament m’ofegaria, perquè nose nedar bé. 4. Com et senties quan estaves a la balsa? Estava espantada perquè pensava que mai arribaria a algun lloc. 5. Et vas alegrar molt quan vas recuperar les teves mans? Si estava molt alegre i feliç. 6. El compte de provança va ser el teu primer amor? Si, el primer i l’únic que he amat. 7. Com va acabar la teva aventura? Va acabar bé, va acabar com jo volia, formar una família.  +
Activitat sobre La filla del rei d'Hongria de l'autor Autor Anònim, pels Goethianss +	La filla del rei d’Hongria és una bella donzella virtuosa que, per defugir els propòsits d’incest del pare, arriba a sacrificis i sofriments fora mesura. Ara, la coneixerem una mica més fent-li unes preguntes. '''-No et va semblar una bogeria molt gran haver-te tallat les mans?''' Al principi no anava a fer-ho, era una mera amenaça per a que el meu pare no es casés amb mi. Però gràcies a la gran fe en Déu que tinc hem va empènyer a fer-ho per evitar-ho i que tingués un fill amb mi. '''-Què li faries a la comtessa de Provença per haver canviat les cartes?''' No li faria res, no soc ningú per a jutjar els actes dels demés. Déu es qui s’encarrega d’això, encara que no em sembla un fet digne. '''-Què creus sobre la decisió del teu pare de casar-se amb tu?''' Em sembla una decisió irresponsable per part seva. Em sembla un acte impur al ser un tabú de la societat el fet d’incest. '''-Que haguessis fet si haguessis estat en la posició del teu pare? T’hauries casat amb la teva filla?''' Jo hauria buscat una altra dóna perquè m’hauria fixat més en el que sentiria la meva filla. A més, segur que hi hauria alguna dona en tot el món que em semblés molt bella. '''-Pots descriure’ns els teus sentiments quan estaves a la balsa?''' Estava espantada perquè no sabia a quin lloc em dirigia, però a la vegada estava segura de que la meva fe en Déu em salvaria. '''-En arribar a la illa, en general com et vas sentir?''' Alleugerida, segura i una mica feliç, però a la vegada trista per haver deixat, finalment, enrere al meu pare. '''-Quina sensació vas tenir al recuperar les teves pròpies mans?''' Agraïda perquè sabia que era un regal de Déu per haver mantingut la fe en ell. També, feliç i sorpresa. '''-Vas conèixer alguna monja amb la que et vas sentir identificada?''' La veritat es que no, perquè la meva historia es molt peculiar, però també vaig conèixer altres histories diferents. Per exemple, una de les històries que vaig escoltar va ser d’una monja que es va enamorar d’un monge i li van començar a passar coses estranyes com a càstig de Déu.  +
Activitat sobre La filla del rei d'Hongria de l'autor Autor Anònim, pels Homèrics +	La filla del rei d’Ungria -Com estas? -Be -Com et sens sense tenir mans? -Em sento genial perquè estic lliure -Com et sents si el teu pare et vol fer la seva dona? -Malament perque jo el volia molt -Que sents sentla filla d’un rei? -Tens molts privilegis -Com et sent tenint fills tant important? -Es un orgull veure com els teus fills han triunfat -Com creus que es anar en un vaixellsense mans? -Era un repte que tenia que fer -Com creus que es sent el teu pare quan et tallen les mans -Es sentía molt trist -Per els teus fills com ha sigut tenir una mare sense mans? -No els han importat  +
Activitat sobre La filla del rei d'Hongria de l'autor Autor Anònim, pels Lul·lians +	'''-LA FILLA D’EN REI D’HONGRIA- QÜESTIONARI''' '''Pregunta 1: Que pensaves que et passaria quan et van llençar al mar?''' Pensava que no tronaria a veure a ningú. '''Pregunta 2: Quan vas arribar a Provença, pensaves que series tan ben rebuda?''' No, creia que ja estava perduda, i estaria per el carrer abandonada. '''Pregunta 3: Perquè no vas intentar tornar a Provença, o insistir perquè no et llencessin al mar?''' Perquè preferia deixar-ho a mans de Déu, i que la seva voluntat decideixi que fer amb mi. '''Pregunta 4: Perquè et vas decidir en quedar-te en el monestir de monjes?''' Perquè, era la decisió de Déu, i em van acollir bé. '''Pregunta 5: Que vas sentir quan el teu estimat, comte de Provença, va dir que anirà a veure al teu pare?''' Malament, ja que no sabia com seria la reacció del meu pare. '''Pregunta 6: Quan vas veure al teu estimat en el monestir que vas sentir?''' Alegria, encara que estava preocupada, perquè no sabia com dir o demostrar que era jo. '''Pregunta 7: Perquè al final no li vas donar la teva virginitat a Déu?''' Perquè el comte em feia sentir coses que no havia sentit mai.  +
Activitat sobre La filla del rei d'Hongria de l'autor Autor Anònim, pels Martipolianes +	'''Com feies per tenir les mans tan boniques?''' Es genética,però també me les cuidava molt bé. '''No set va pasar pel cap una altra opcio que tallarte les mans?''' Si, però vaig creure que aquella era la millor opcio per a que el meu pare em deixes en pau i no volges que jo fosi la seva muller. '''Com vas poder navegar en barca sense mans?''' Em vaig deixar anar per el corrent del mar i cuan no volia anar per un lloc navegava amb els peus. '''Et vas enamorar de devo del comte?''' Si, era molt hermos, i molt bon noi amb mi que mes boldria demanar? '''Vas tardar molt en aprendret el llenguatge d’alla? et va costar molt?''' No, perque com totom o parlava donç era costum. Una mica si, pero vaig fer clases i així era més fasil. '''Perque no volias dir qui era la teva familia?''' Pensava que em deixaria i em deixaria d’estimar. '''Vas pensar en algún momento que aquelles lletres eren verdaderes?''' Si, algunes vegades pensaba que eren veritat, però jo tenia fé de que no o fosin.  +
Activitat sobre La filla del rei d'Hongria de l'autor Autor Anònim, pels Novalians +	El primer de tot el vostre nom? Em dic Naftia d’Hongria. Quan va morir la seva mare, va notar algún canvi en l’actitud del seu pare? Sí que en vaig notar algunes coses estranyes, es llevava per les nits i no menjava quasi res. Quan va sentir que havia de casar-se amb el seu pare per sentència dels consellers com es va sentir? No m’ho podia creure el meu pare acceptaria tenir matrimoni amb la seva filla. Que vas sentir quan et van dir que et treurian a l’ alta mar? Creia que era lo correcte. Creies que tindiras posibilitats de sobreviure? No, però quan vaig veura aqulla isla vaig cambiar al instant d’ideia. Quan vas tornar a veure al teu pare creies que es sorprendria? Sí. Quan vas veure que les mans que hi havia al monestir se’t van enganxar als teus braços sabrias que pasaria? No, no sabia res, tan sols em vaig apropar per rezar unes oracions i s’em van unir. Creus que has tingut sort d’ estar amb vida amb totes les coses que t’ han passat? No, crec que ha sigut la decisió de Deu tot això que ma passat.  +
Activitat sobre La filla del rei d'Hongria de l'autor Autor Anònim, pels Pasolinians +	'''Entrevista a la filla del rei d’Hongria''' Bon dia, avui us farem una entrevista. Vostè ens haurà de fer una introducció de la vostra vida i ens haurà d’explicar les experiències que ha viscut. •D’on es vostè? Jo sóc d’Hongria. •Amb qui viu? Amb el meu marit, el comte de Provença i el meu fill. •On viu? A Marsella. •On va viure quan era petita? A Hongria amb els meus pares. •Per què us vau anar de casa dels vostres pares? Perquè vaig tenir una experiència horrible. •Què us va passar? Doncs que el meu pare em va demanar que em casés amb ell. •Quina va ser la vostra reacció i què vau sentir? Em vaig sorprendre molt quan vaig sentir la seva proposta. •Vau acceptar la proposta del vostre pare? No, perquè no volia cometre aquest pecat. Aquesta situació em va portar a fer un sacrifici. •De quin sacrifici es tracta? Doncs em vaig haver de tallar les mans i donar-se-les al meu pare perquè em va dir que s’havia enamorat de les meves mans. •Què va passar llavors? Doncs que el meu pare es va decebre tant que va prendre la decisió de deixar-me mar endins en una barqueta sense rumb i si Déu volia que jo hagués de morir doncs moriria. Però Déu no ho va voler així. Vaig anar a parar a Marsella. •Una vegada allà que us va passar? Doncs que em va acollir un amable comte que passava pel port aquell dia. •Aquest comte que vostè diu, és el vostre marit? Sí, és clar, i ara sóc la dóna més feliç perquè amb ell vaig tenir un fill. •Ara que m’hi fixo, com és que vostè té mans si abans m’ha dit que se les havia tallat? Doncs això és una llarga història. Quan estava a Marsella el meu marit em va preguntar com havia jo arribat aquí i li vaig explicar la meva història. Llavors, ell va voler conèixer al meu pare i se’n va anar cap a Hongria. Llavors, el meu pare va voler que el meu marit es quedés més dies a Hongria i el meu marit em va enviar una carta amb l’home del correu. La nit que l’home portava la carta, es va aturar i va passar la nit a casa de la mare del meu marit. Com la seva mare m’odia doncs va canviar la carta mentre dormia l’home. A aquesta carta va escriure que el comte donava l’ordre perquè la seva gent ens matessin a mi i al meu fill. Però com l’home del correu deia tot el contrari doncs no sabien que fer. Així doncs van decidir tornar-me a deixar dins la mar en una barqueta però aquesta vegada juntament amb el meu fill. Però Déu no ens va desemparar. Vam anar a parar just davant d’una església on vaig haver de treballar. Un dia a l’església, vaig veure unes mans penjades i vaig tenir l’esperança de poder recuperar les meves mans. Va ser tant gran el meu desig que vaig estirar els braços i les mans es van enganxar als meus monyons. •Com et va trobar el teu marit? Doncs després d’haver estat set anys buscant-me, un dia va parar a l’església on jo treballava a demanar menjar i beguda. Allà ens va veure a mi i al meu fill i des d’aquell dia sóc molt feliç.  +
Activitat sobre La filla del rei d'Hongria de l'autor Autor Anònim, pels Verdaguerianes +	1. Com et vas sentir quan el teu pare va voler cansar amb tu ? Em vaig sentir pressionada perquè no volia cansar-me amb el meu pare. 2. Quina sensació vas tenir quan el teu pare et va deixar de costat ? Em vaig sentir sola en aquell moment, perquè no esperava que el meu pare no et falles mai. 3. Com vas arribar a tallar-te les mans ? Per què vaig pensar que tallar-me les mans el meu pare no es cansaria amb mi. 4. Pensaves sobreviure quan et vas tallar-te les mans ? No, perquè em donava igual sobreviure. 5. Pensaves recuperar les teves mans ? No, perquè mai hagués pensat tallar-me les mans i que tornes a sortir. 6. Pensaves trobar el teu amor després de tallar-te les mans ? En aquell moment no vaig pensar en res i després vaig reaccionar i vaig pensar en tot això i vaig pensar que el home que em vulgui ha de voler sense mans. 7. Pensaves tenir fills després de tot això que et va passar ? Si, perquè després de troba el amor de la meva vida vaig pensar em tendre fills.  +
Activitat sobre La filla del rei d'Hongria de l'autor Autor Anònim, pels Victorhuguians +	'''HONGRIA NEWS''' Havuí hem entrevistat a la filla de rei d’Hongria i aquestes han sigut les seves respostes: - '''Mai t‘has preguntat que hagués Passat si t’hagues casat amb el teu pare?''' Mai he pensat com a possibilitat casar-me amb el meu pare. No podría viure amb pecat. - '''Com vas tenir la voluntat de tallar-te les mans?''' Sabia que si feia lo correcte deu em recompensaría pel meu acte - '''Perque creus que han tornat les tevés mans?''' Du sempre recompensa les bones accions. I com la meva acció va ser per no fer un pecat he estat recompensada. - '''Com creus que va acabar el teu pare?''' Segurament va acabar sol segurament perque deu el castigará per intentar pecar. I es molt exigent a l’hora de buscar dona no tindrà hereu i el seu regne s’el quedarà un altre familia - '''Com va finalitzar la teva aventura?''' El principi va ser una aventura molt complicada pero crec que al final a acabat bé. El que jo sempre volia, formar una familia. - '''Si poguesis anar al passat i canviar la teva opinió de casar-te amb el teu pare ho faries?''' No ho canviaria, sempre estaré satisfeta de que vaig fer, gracies a aixó vaig conseguir el millor marit, un fill preciós i una vida meravellosa.  +
Activitat sobre La filla del rei d'Hongria de l'autor Autor Anònim, pels Voltarians +	Entrevista a la filla del rei d' Hongria 1.-Bon dia senyora, com està? -Bé gràcies, contenta de fer aquesta entrevista. 2.-Bé, podria dir-nos el vostre nom? -Sí, es clar, em dic Naftia d’Hongria. 3.-Bé, quina edat té? -Realment aquesta és una pregunta difícil de respondre, uns 550 anys aproximadament. 4.-Quan va morir la seva mare, va notar algún canvi en l’actitud del seu pare? -Sí que en vaig notar algunes coses estranyes, es llevava per les nits i no menjava quasi res. 5.-Quan va sentir que havia de casar-se amb el seu pare per sentència dels consellers com es va sentir? -No m’ho podia creure el meu pare acceptaria tenir matrimoni amb la seva filla. Un munt de coses s’em van passar pel cap. 6.-Que vas sentir quan et van dir que et treurian a l’ alta mar? -Em sentia molt extranyada però jo creia que era lo correcte. 7.-Creies que tindiras posibilitats de sobreviure? -En aquell mateix instant no, però quan vaig veura aqulla isla vaig cambiar al instant d’ideia. 8.-Quan vas tornar a veure al teu pare creies que es sorprendria? -Sí, bastant, la veritat és que fins i tot jo estaria sorpresa. 9.-Quan vas veure que les mans que hi havia al monestir se’t van enganxar als teus braços et vas quedar sorpresa?Sabrias que pasaria? -No, no sabia res, tan sols em vaig apropar per rezar unes oracions i s’em van unir. 10.-Creus que has tingut sort d’ estar amb vida amb totes les coses que t’ han passat? -No, crec que ha sigut la decisió de Deu tot això que ma passat. Entrevistants: Àlvaro Grau, Isaac Garcia, Bastian Nelson i Adrián Carrasco. Entrevistada: La filla del rei d' Hongria  +
Activitat sobre La filla del rei d'Hongria, pels Sagarrianes +	'''-Per que vas preferir tallar-te les mans abans de escapar-te? Jo creia que tallant-me les mans el meu pare entraria en raó i podria viure tranquil•la '''- Series capaç de perdonar al teu pare?''' Hauria de ser capaç de perdonar-lo perquè a un pare se’l a d'estimar per sobre de moltes altres coses. Tot el que m’ha passat la gran part d la culpa la tinc jo ja que soc una dona pecadora. Em costaria una mica perdonar-lo '''-Et va costar molt comunicar-te amb el compte ?''' Això es com tot, al començament costa però amb esforç tot es pot aconseguir. A demés estàvem molt enamorats i vam aprendre l'un de l'altre '''- Com et vas sentir quan els consellers et van fer fora de Marsella i amb un fill?''' Molt malament. Apart de que ho trobava injust, no sabia quin destí ens esperaria ami i al meu fill. Estava molt preocupada per ell. '''-Que vas pensar després de veure el teu marit desprès de set anys?''' Estava molt feliç de veure'l. En aquell moment no podia pensar en res més, encara que sabia que tenia moltes preguntes per fer-li. No volia separar-me'n mai mes d'ell '''-Perquè creus que et van tornar les mans?''' Perquè com sempre eh sofert una condemna i no he escapat, cregut en deu i en el destí que em te preparat i he sigut recompensada '''-Com es va prendre el teu fill que os expulsin de Marsella?''' El meu fill no comprenia bé la situació només estava espantat i deia que volia tornar a casa. Jo li vaig dir que no passava res que estàvem de viatge, estava molt preocupada per ell '''-Que vas pensar després de veure el teu marit desprès de 7 anys?''' Estava molt feliç de veure'l. En aquell moment no podia pensar en res mes, encara k sabia k tenia moltes preguntes per fer-li. No volia separar-me'n mai mes d'ell '''-Perquè creus que et van tornar les mans?''' Perquè com sempre eh sofert una condemna i no he escapat, cregut en deu i en el destí que em te preparat i he sigut recompensada '''-Com es va prendre el teu fill que us expulsin de Marsella?''' El meu fill no comprenia bé la situació només estava asustat i deia que volia tornat a casa que s'avorria, jo li vaig dir que no passava res que estaven de viatge  +
Activitat sobre La forma de dur els cabells de l, pels Guachipey +	La forma de dur els cabells Aquell fastigós alemany ja feia dues hores que l’havia clavat en aquell vagó, tenia fam i una set que li pegava la llengua al paladar. A la família i amics feia ja mesos que no els havia vist. Havia estat com un gos perdut fins que el van atrapar. Per a ell tot havia acabat, tot era foscor i soledat. Sols una paraula ressonava dins el seu cap “Auschwitz”, mentre totes les històries de por que li havien contat sobre aquest monstre assassí cobraven vida dins seu. El vagó poquet a poquet s’havia anat omplint fins a l’extenuació. Una forta xiuletada indicà els escassos segons de pau a les vies. El tren eixí, amb tanta força que li va fer una empenta a tots els passatgers que es xocaren entre si. Ell, ja estava suficientment enfonat per a què, a sobre, el trepitjaren. Va alçar el cap per veure qui havia sigut i la va veure. Tindria uns 17 anys, la mateixa edat que ell, tenia la pell tan blanca com la neu, uns ulls verds immensos i el que més cridava l’atenció, una cabellera negra i brillant plena de rínxols. Era tota una llàstima que estiguera tan flaca i tinguera la mirada tan perduda, així i tot estava molt bonica. Es va quedar bocabadat, com una cosa tan bonica podia estar en un lloc i una situació com aquesta? Ella notava com uns ulls negres estaven clavats en ella però no va fer res, ni alçà el cap, li havien ensenyat a callar i no mirar des que havia vingut aquell senyor de gavardina negra a dir-li que era un ser inferior i que ella i tota la seva família havia de deixar-ho tot per anar-se’n a un gueto de mala mort, “amb els seus”... Però al cap i a la fi, que més donava ja? Alçà el cap i es va sorprendre de veure a un xicot ben plantat de la seva edat, estava brut i la seva mirada tan suplicant donava por. Però no la va apartar, va mirar-li als ulls. I així passaren les hores, una conversa de mirades interminable, es digueren el que no havien pogut dir mai amb paraules. Una forta xiuletada indicava els pocs segons que els quedaven. Encara que havia estat un viatge d'hores, a ells se’ls havia passat com segons. I ara, tocava acomiadar-se. Ella va tancar els ulls durant dos segons i una grossa llàgrima se li va esvarar per la galta. Ell, sense pensar-ho, s’acostà delicadament i li féu un bes al front. No era un bes, era el bes, el bes de la llibertat, el bes pur, el bes representant de recordar a tots dos la verdadera ànima humana que tenien oblidada. Els feren baixar i els separaren. A ella, al baixar van rapar-li el cap al zero, a pesar de les seves súpliques. Ell la va intentar buscar, preguntà per una xica amb una bonica melena negra amb rínxols però soles va rebre rialles amb to humiliant per part dels soldats que dirigien el camp. I així, entre cossos sense vida ni ànima es van perdre tots dos, i amb ells, la possibilitat de continuar una bonica història d’amor.  +
Activitat sobre La història de l'Iqbal de l'autor Francesco D'Adamo, pels Cnrp18 +	TAGLINE: Si voleu saber el que passarà, l’heu de comprar!  +
Activitat sobre La memòria de l'arbre de l'autora Tina Vallès., pels Pau Sabarich, Lluís Diestre +	Sinopsis: El nostre trailer intenta recopilar totes les escenes més importants del llibre ja sigui com la pregunta d’en Jan de si es pot posar content, les clonetes a la cuina que suposem que parlen sobre la malaltia de l’avi i com evoluciona, les passejades que fan en Jan i en Joan de tornada cap a casa i en aquestes les converses que tenen on ells dos s’entenen amb preguntes sense resposta i respostes sense preguntes. També recull una mica la malaltia de l’avi de la qual no se'n diu quina es però que es pot intuir que es l’Alzheimer i el seu Desmai que es un arbre al qual li cau un llamp. Tagline: Primer serà la memòria deprés jo.  +
Activitat sobre La metamorfosi i altres contes de l'autor Franz Kafka, pels Els kafkkians +	Franz KAFKA, La metamorfosi. ENTREVISTA A GRETE, LA GERMANA DE GREGOR SAMSA. 1- Com et vas sentir quan vas veure que el teu germà s’havia convertit en un escarabat? Al principi vaig pensar que estava somiant, però desprès em vaig calmar i vaig pensar que havia de ser al costat del meu germà per ajudar-lo. 2- Et posava en una situació difícil haver-te de convertir en l’únic eix de connexió entre els teus pares i en Gregor? De vegades sí, ja que havia de suportar els comentaris de mon pare i, sobretot, el fet d’intentar que s’adonés que en Gregor, tot i haver-se transformat en una bèstia estranya, seguia essent el seu fill. 3- Va afectar la teva vida social el que li va ocórrer a en Gregor? Per descomptat. No podia convidar gent coneguda a casa, ni per fer treballs de l’institut ni per passar una estona agradable. A més, m’esforçava a tornar d’hora, per evitar que ma mare, mon pare o els inquilins del pis es quedessin sols amb en Gregor. 4- I en els teus estudis, com va repercutir la situació? Tenia menys temps per estudiar i, quan ho feia, no em podia concentrar, de manera que, efectivament, les meves notes van baixar força. 5- Com et vas sentir en haver de començar a treballar? Malament, perquè jo podria haver seguit estudiant en comptes de posar-me a buscar feina. Però va ser absolutament necessari: ens va caldre suplir, entre tots, el sou que en Gregor no ens podia proporcionar 6- Creus que la teva relació amb en Gregor va anar deteriorant-se amb el temps? Sí, perquè jo intentava mantenir una ficció: per ell era el d’abans, però en Gregor es tornava cada vegada més animal i perdia la seva naturalesa humana. La comunicació entre tots dos va començar a fallar, a bloquejar-se. En aquell moment es va obrir una fractura entre nosaltres dos. I cada vegada es va anar fent més profunda. 7- Com et vas sentir quan vas veure el que havia succeït entre la mare i en Gregor? Disgustada, perquè només els vaig deixar sols un moment, i, sense que ningú ho pogués evitar, la mare va quedar terroritzada en contemplar la realitat amb els seus propis ulls. A partir d’aquell moment, la pobra dona va preferir ignorar en Gregor; li era massa dolorós enfrontar-se a la crueltat absurda del destí. 8- Trobes que la conducta del teu pare amb en Gregor va ser bona? No, jo feia tot el possible perquè entengués que era el seu fill, que les condicions de relació havien canviat, però no els llaços que ens unien. Ara bé, a ell li costa molt de controlar els impulsos, i quan el veia amb aquella aparença repugnant, el tractava a cops, ben bé com a una bèstia. 9- Què vas pensar en saber que en Gregor havia mort? Ho vam saber per la dona de fer feines. Vaig sentir llàstima en un primer moment, però després es va apoderar de mi una sensació d’alliberament: tot havia acabat i tot podia tornar a començar; com abans! 10- Què penses fer ara que ell ja no hi és? El primer, intentar oblidar-ho tot, i mantenir el record d’en Gregor d’abans. Tinc la impressió que he de fer neteja del que hem viscut els darrers mesos a casa. Per això canviarem de domicili. Ara em mou l’esperança de poder reprendre els meus estudis a l’institut i també al conservatori de música. La veritat és que només penso en el futur. En Gregor… és el passat.  +
Activitat sobre La mort a Venècia de l'autor Thomas Mann, pels Núria Colomer +	Han passat ja molts anys. Molts anys, molts viatges, moltes persones, molts llocs... Molts amors. Però mai res no ha estat com abans. Et juro que si t'haguessis quedat aquí m'hagués passat la vida intentant trobar-me amb la teva mirada per casualitat, dia rere dia. Però, amor meu, el destí és capriciós, i a la vegada, savi, i potser l'únic que pretén és fer etern aquest sentiment... Qui sap, potser ja estàvem predestinats a conèixer-nos i a separar-nos tan aviat.´Al cap i a la fi, el món és un lloc massa despietat per a uns amants tan càndids i castos, mai no haguessin entès el que això significava per a nosaltres. Han estat uns anys durs, i per molt que viatgessis la Guerra no ha deixat cap indret indiferent. I saps en què penso jo quan me'n vaig a dormir a llits desconeguts, quan acarono la pell despullada d'exquisides dames? En la teva mirada tímida, en el pas lent de les hores a la platja entre coincidència i coincidència. I llavors... Em sento feliç de nou. Les beso delicadament pensant en besar la teva ànima, tot aquest desig espiritual que els anys han anat forjant quedarà com un secret que res no podrà esborrar. I avui, aquí a Venècia, sembla que el meu pensament s'hagi materialitzat. Encara a hores d'ara m'estiro a la sorra de la platja i sento la teva mirada al clatell... Tot i que ara sóc jo qui no para de cercar la teva presència al cel, Només espero que algun dia la brisa em faci saber que les nostres mirades per fi han tornat a coincidir.  +
Activitat sobre La noia del descapotable de l'autora Maria Rosa Nogué, pels Arletemma +	Mare i filla. Són les 5.17h del matí i ens trobem a l’aeroport del Prat, preparades per agafar l’avió i posar rumb cap a Nova York. El somriure de la mamà em fa veure la il·lusió que li fa passar uns dies amb la seva filla. Però jo no estic del tot convençuda, ja que últimament la nostra relació ha estat tensa, distant i diferent de fa uns anys. Encara que ben mirat, després de rumiar-m’ho molt, he acabat decidint-me per un canvi d’aires, i crec que no m’anirà gens malament. Vull deixar enrere aquest curs, tot el que he passat, i l’any que ve entraré amb més força per estudiar que mai. M’ho he proposat. Trobaré a faltar en Pol, el meu germà petit, que ha optat per quedar-se a Sitges a passar les vacances amb el papà i l’Hortènsia. Bé, més que amb ells, amb la Lorena, la seva xicota. La mamà em dedica una mirada i m’acaricia la cama dolçament, l’avió s’està enlairant. -Serà genial oi, Andrea? -pregunta amb tendresa. -Sí mamà, n’estic segura -li torno la mirada, esperant que sigui així. Les parpelles em comencen a pesar i em va venint la son a poc a poc. Quan em desperto, ja hem arribat al nostre destí. Tot seguit sortim de l’aeroport i la visió d’aquells gratacels imponents fan que em senti minúscula comparat amb la immensa ciutat. Uns minuts més tard estem dalt del taxi en direcció a l’hotel, situat just al centre. En arribar, un noi força atractiu i molt ben vestit ens acompanya fins la suite i ens deixa l’equipatge. Quan marxa tot dirigint-nos un somriure encantador, ens vestim amb el conjunt més elegant per anar a menjar a un restaurant de prestigi. Silencis incòmodes inunden el sopar, no obstant, hi ha petites mostres d’afecte que suavitzen el moment. Les dues haurem de posar de la nostra part si desitgem que això funcioni. Van sorgint temes de conversa, els típics: estudis, feina, nois… L’àpat sorgeix amb tranquil·litat i m’adono de la quantitat de temps que feia que no passàvem una estona juntes. Passats uns dies de l’arribada a Nova York compartint sessions d’spa, dormint juntes, anant de compres, visitant llocs esplèndids i conversant de mare a filla, ha fet que ens adonem de la veritable estima mútua amagada durant tants anys i que ara ha reviscut i ha sortit a la llum. Es va fent fosc i hem posat música dins l’habitació, per viure uns instants relaxants. Una posta de sol esplendorosa, de roigs vellutats i taronges psicodèlics s’estampen contra el blau del cel. Observo aquest meravellós espectacle des de la finestra i no puc evitar recordar el dia que estàvem junts al Massís del Garraf, mirant el sol com es ponia. M’encantava el Robert, m’ho vaig passar d’allò més bé amb ell per la ciutat de Venècia, o fent campana de classe els dos junts, fins i tot servint al bar, que encara que fos una feina dura i pesada, ens sabíem divertir fent-nos petons d’amagat darrere la barra i somrient-nos de punta a punta del bar. Sembla que això hagués passat fa molt de temps i no em puc creure com va poder canviar tot tan ràpidament. M’agradava en Robert, m’agradava molt. Involuntàriament el meu cap s’omple dels records del dia en que ens vam infiltrar en aquell hotel tan luxós de Venècia, i allà vam fer l’amor per primera vegada. Va ser el dia més màgic de la meva vida. Els ulls se m'omplen de llàgrimes i sento que l'enyoro. Seguia bocabadada per la màgica llum de la posta fins que la mamà em va treure a ballar. Al principi em sentia una mica incòmoda, però aleshores em vaig deixar anar. Semblàvem dues nenes petites amb ganes de devorar el món, cantant i ballant sobre el llit de matrimoni, com si no ens importés aquella relació distant que es va quedar en un passat arraconat. Ens vam deixar envair per la intensitat del moment. Vam riure com mai ho havíem fet abans i per primera vegada en molts anys ens vam sentir unides. Aquells instants a l’habitació van consolidar del tot la nostra relació i em van fer veure que per fi la mamà havia tornat. Al principi no tenia gaire clar això de marxar les dues soles de vacances, però desprès de passar un temps tan meravellós juntes, ara em pesa la idea del retorn. Han passat volant aquests dies i he de reconèixer que no pensava que ens ho passaríem tan bé. La veritat és que m’enduc un bon record. Quan tornem li explicaré al Pol tot el que hem viscut en aquesta ciutat plena d’encants, i ves per on, segur que no em creurà quan li digui que és una dona suau i afable, la mar de sensible i a punt de pescar la perfecció. Com ha canviat la mamà! Tres dies més tard arribem a Sitges. Comparat amb Nova York la meva ciutat és minúscula i amb poquíssima gent. Aquests dies de vacances m’han canviat. Tornar a tenir bona relació amb la mamà i poder explicar-li els problemes fa que em senti més madura. Ara sóc una noia diferent: tinc energia, estic motivada i sé que puc aconseguir tot el que em proposi. Dit això, me’n vaig decidida cap al bar on estic segura que trobaré en Robert. Efectivament les meves sospites són certes i m’aturo un segon a mirar-lo. La seva pell s’ha tornat més bruna a causa dels intensos raigs de sol i em fa l’efecte que el veig més alt. No puc evitar somriure i sense pensar-m’ho dues vegades hi entro. La cara de sorpresa amb un punt d’emoció que fa en veure’m, fan que m’adoni que els sentiments que sentia per mi no s’han esfumat del tot. I ara estic segura que, a poc a poc, podrem arreglar el que teníem i construir de nou una relació. Així que he de començar per tornar-lo a enamorar.  +
Activitat sobre La noia del descapotable de l'autora Maria Rosa Nogué, pels Grela8 +	M’havia costat molt agrupar les meves coses en tan sols una maleta. Llavors era diferent que passar de casa a ca la iaia. Ara havia de preparar-me per una vida nova, no se ni on, ni per a què. “Només el necessari, Andrea”. Des de la cua d’embarcament es veia el cartell “Barcelona-Nova York”. Van ser 9 hores que ni fu ni fa. Estàvem el Diego, la mamà i jo asseguts a la part del mig de l'avió. El temps que no vaig passar dormint, vaig estar escoltant música del meu grup preferit i pensant en el que m'oferiria el futur allà, on hi estava a poques hores. Els papàs, bé, no!, la mamà i en Diego, a penes arribaren estarien en un pis i ja fent el preparatius de l’exposició. A mi aquella idea m’havia semblat correcta, ja que des de sempre m’havia atret l’art. Però, òbviament no m’hi quedaria allà per la resta de la meva llarga estada. Després de recollir les maletes -la meva Sansonite beix estava intacta- vam anar a una cafeteria de l’aeroport. Allà hi havia connexió a Internet. Tampoc ho trobava molt a faltar, però ja que no em costava res… Vaig agafar el mòbil per mirar-lo i era en Jimmy. Ostres, en Jimmy! Sincerament ni me'n recordava. “Andrea! Per fi puc comunicar-me amb tu. Ho sento però he estat molt ocupat a Sarrià amb la mama. M’ha ficat a treballar, ho pots creure?” -Ostres Jimmy, quant de temps! M’has d’explicar moltes coses. Seria millor que parléssim per telèfon. -Sí, estaria bé! Et truco ara? -No, no. Et costaria un ull de la cara. No creuràs on sóc! -Eh? On, Andrea? -A Nova York, justament sóc a l’aeroport. Acabo d’arribar. -Què dius? I què fas allà? -Sincerament ni ho sé. Escolta després parlem, t’aviso quan et pugui trucar. Va pagar en Diego i vam sortir a agafar un taxi. Nova York. La diferència amb Sitges era notable. En arribar al pis vaig ficar-me a descansar, sense investigar-lo ni res. Tenia molta son i després d’hora i mitja dormint, vaig sortir de la més petita de les tres habitacions la qual seria meva, per veure bé la casa. Era un pis petit però elegant i acollidor alhora i estava a poc del centre de Nova York, a menys de mitja hora a peu. Ja tenia ganes de sortir fora, però vaig recordar-me que havia de parlar-me amb en Jimmy, vaig trucar-lo per videotrucada i va contestar a la primera. -Hey Andrea! Com estàs? -Hola Jimmy! M’acabo de despertar, estava cansadíssima. -Però tia, que hi fas allà? -Bé doncs, el curs m’ha anat fatal, i per no passar-lo, he pensat que era millor vindre aquí amb la mamà, que prepara una exposició… i veure si aquí ho puc aprofitar més. Va fer cara de sorpresa i va dir-me: -Has fet bé, crec. Tant de bo jo fos en un lloc així. -I tu què? No estudies? -Des que vam planejar l’escapada que sóc a Sarrià, hauré que tornar, sí, però no tinc massa compromís… Vaig aturar-me i pensar… de cop en Jimmy va veure'm i va dir-me en el que pensava i ‘’estàs pensant el mateix que jo?’’. Segurament coincidíem en el pensament; que bé estaria tenir alguna persona en aquesta petita aventura. -Et semblaria si hi anés, amb tu? Vaig dir-li què sí, és clar. Què bé, estava molt contenta! En parlaríem més endavant per acordar les dates i allò. Vaig apagar el portàtil després de parlar amb en Jimmy i vaig veure una nota a la nevera on deia que la mamà i en Diego havien sortit.  +
Activitat sobre La noia del descapotable de l'autora Maria Rosa Nogué, pels Insomni +	Ens trobàvem el papà i jo mirant per la finestra. Era un dia de pluja, un dia lleig, es respirava tristesa. Vaig sentir una sensació estranya i em vaig apropar a la iaia. -Papà! Vine, la iaia sembla no respirar! -vaig dir entre plors. El papà es va acostar a la iaia i de seguida va comprovar que les meves paraules eren certes. -Un metge, si us plau! Va aparèixer un metge acompanyat de diverses metgesses a l’habitació. Després de pocs minuts les infermeres van sortir on érem el papà i jo. -Sento comunicar-los que la senyora Maria Solà ha mort. Vaig arrencar a plorar i vaig abraçar al papà molt fort. Ens van deixar entrar a l’habitació uns instants per poder visitar-la per última vegada. Pobra iaia, me l’estimava molt. Volia fer una última abraçada a la meva estimada iaia, però va venir la infermera i ens va fer fora, ja que havien de preparar els papers per poder portar-la el tanatori. Vaig creuar la meva mirada amb el papà. Tenia els ulls plens de llàgrimes. Era la primera vegada que el veia plorar d’aquesta manera. Al cap d’una hora vam baixar a dinar el bar de l’hospital mentre fèiem els últims tràmits. No es va sentir ni una sola paraula amb tot el dinar. Potser era la tristesa, o bé el desconsol. De sobte va aparèixer una infermera i va trencar aquest silenci: -Perdoneu, haig de comunicar-los que la vostra parent ha tornat a tenir pulsacions. -Com que pulsacions?-va dir el papà tot sorprès. -Hem fet varies proves per confirmar el que ens ha semblat la mort de la Senyora Solà. Per sort o desgràcia ella es troba amb estat de catalèpsia. -Ca-ta-ta-le què?-vaig dir estranyada. -Catalèpsia jove. És una malaltia que pot deixar el malalt en estat vegetal en qualsevol instant i després tornar a la normalitat. -Per tant la iaia és viva? Puc anar a veure-la? -Andrea filla, deixa treballar el metge i ja la veurem amb tranquil·litat. -Tranquil senyor, podeu passar a veure-la, nosaltres ja hem fet la nostra feina. - Anem-m'hi doncs papà. -vaig dir tota emocionada. - Encara no he entès ben bé el que li ha passat. -va dir el papà intentant comprendre les coses. - No et preocupis per això ara el que és important és saber com es troba la iaia. -vaig dir jo emportant-me’l cap a dalt. Vam pujar corrents les escales i vam entrar a l'habitació de cop i volta. La iaia tenia el mateix estat, però alguna cosa canviava, respirava per si sola. No m'ho acabava de creure. -Papà, és veritat, la iaia respira! -vaig dir girant-me amb un somriure d’orella a orella. - No m'ho puc creure -va exclamar el pare en veure la iaia. Ens vam abraçar tot d'una. - Iaia, iaia! -vaig exclamar en veure com es movia. - Deixa-la estar, necessitarà diversos dies de descans fins que pugui tornar a portar la vida com abans -va dir el pare tot emocionat. - Però és que... -vaig dir-li al pare intentant fer-li entrar en raó. - Millor deixa-ho estar i sortim de l'habitació. -va dir el pare mentre m'arrossegava cap a fora. Volia sentir parlar a la iaia, ni que fos una paraula, però el pare preferia deixar-la descansar un parell de dies més. L'endemà vam tornar a l'hospital amb ganes de veure-la com una rosa. Pels passadissos ens vàrem trobar la infermera. - Es troba millor? -va preguntar el pare a la infermera. - Sí, sí passin vostès endavant, em sembla haver sentit les primeres paraules, com un xiuxiueig. Vàrem passar tot dos emocionats. - Maria Solà! -va exclamar el pare. -Andrea? -es va sentir una veu molt fina. - No pot ser! -vaig abraçar-la com vaig poder al llit i em vaig quedar adormida al costat.  +
Activitat sobre La noia del descapotable de l'autora Maria Rosa Nogué, pels Irenelesly +	En Jimmy va decidir anar a Amsterdam tot sol, sense l'Andrea. Va vendre totes les targetes pirata que quedàven i es va comprar un billet d'avió. Li van sobrar molts diners i van anar a l'aeroport en taxi. Després d'esperar dues hores i mitja perquè l'avió es va retardar, va pujar-hi. Al costar d'on seia ell, va veure una noia morena, amb ulls verds i bastant alta. En Jimmy es va quedar embadocat una estona fins que la noia el va saludar: -Hola. - va dir -Hola, em dic Jimmy. -Que viatges tot sol? - va preguntar-li tota sobtada. -Sí, en teoria havia de venir una amiga amb mi, però han hagut diversos problemes i he decidit viatjar sol. I tu? - va respondre tot nerviós. -Jo també viatjo sola, abans vivia a Amsterdam, però em vaig mudar a Barcelona. Fa tres setmanes, em vaig barallar amb els meus pares i tenia pensat tornar a viure allà, però no vaig preparar les coses i vaig encaminar-me a Amsterdam fins que no vaig aguantar més -va explicar-li la noia, -per cert, em dic Noèlia. Em dic Jimmy no va saber que respondre i només li va retornar un somriure. No parava de mirar-la. Fins que ell mateix es va adonar que s'havia enamorat d'ella. Després d'uns quants minuts de silenci, la Noèlia va decidir fer alguna cosa: - I per quina part d'Amsterdam vius? - Pel Nord – va respondre en Jimmy vergonyós. - Jo també! A un poblet al costat d'un museu. -Igual que jo! -es va animar una mica més. Van concretar una mica més on vivien i es van adonar que eren veïns. L'estada en avió se'ls va anar fent més curta a mida que anaven xerrant i agafant confiança. Quan l'avió va aterrar, van baixar i van anar camí a casa seva en taxi. Passàvem els dies fins que van arribar els pares de la Noèlia a Amsterdam i ella va a anar a viure a casa del Jimmy. Vam viure junts diversos anys i fins i tot van pensar de tenir un fill. Al cap de tres anys la Noèlia va quedar prenyada i van tornar a viure junts a Barcelona.  +
Activitat sobre La noia del descapotable de l'autora Maria Rosa Nogué, pels Johannaissatou +	'''20 d’abril''' Ja han passat tres mesos des que vaig fer aquella bogeria amb el Peter. Encara no m'ha baixat la regla. Sincerament, estic preocupada. No sé què fer amb el Peter. Per altra banda, tinc al Robert i m’he adonat que l’estimo. Els dies a Venècia amb ell han estat fantàstics, m’he sentit protegida,respectada i estimada. El Robert em dóna aquella espurna de bogeria i això m’agrada, m’agrada molt. Aquell dia sota el pont vaig sentir coses que més tard vaig comprovar a l’hotel. Amb en Peter va ser especial, ell va ser el primer i no ho oblidaré mai. Però amb el Robert...va ser tan màgic! Una aventura més al seu costat. Però...i si el possible nen ho espatllés tot? Era d’en Peter, això ho tinc clar, el que no tinc clar és si vull que ell sigui el pare. Ja no m’inspira confiança com per ser-ho. En Robert potser sí, però què pensaria ell de tot això? Respectaria la meva decisió de tenir-lo? Voldria jo tenir-lo? '''25 d’abril''' Ahir vaig parlar amb el Peter. Les coses no han estat tan malament com pensava. El Peter es va emocionar molt i estava d’acord de tenir-lo. Vol tenir-lo. Avui m’ha vingut a buscar i hem anat a passejar. M’ha dit que va deixar a la Diana per la nit, que volia formar una família amb mi. M’està tractant realment bé, es preocupa molt per mi. Hem anat a mirar roba pel futur bebè, se’l veia realment content i decidit a fer el pas. Crec que serà bon pare. Té moltes ganes de ser-ho. Estic bé al seu costat, el sento molt proper a mi. Potser no és tan mal noi com creia. Va ser culpa del Jimmy que ho deixéssim. Tenia molta enveja i va fer tot el possible perquè estigues amb ell, però no li va sortir bé del tot. El que està fet, està fet. Ara hem de seguir. Demà tenim l’ecografia. '''29 d’abril''' He parlat amb el Robert. Li havia de ser sincera i dir-li tot el que passava i la meva decisió. Al principi s’ho va prendre bastant bé, estava content, volia ser pare. Però quan li vaig dir que el pare era en Peter i ell també volia ser-ho i tenir-lo, li va canviar la cara. Es va marxar sense dir res. No sé què fer. Perdria una vida al costat del Robert amb totes les nostres bogeries? El Robert m’havia fet sentir més viva. La setmana a Venècia va ser important per mi. Però ara ja no podia estar per ximpleries, m’havia de centrar, havia de pensar en el meu fill. Em va fer molt mal que en Robert no fos capaç de respectar la meva decisió de manera més madura. En aquests temes el Peter era l’indicat. El Peter li donaria una vida més luxosa, com la que jo havia tingut. Potser en Peter no estaria tant per casa, però al nostre fill no li faltaria mai de res. '''20 de maig''' Gerard. Es dirà Gerard. Ho vam decidir ahir en Peter i jo mentre compràvem algunes coses per al nen. Perquè és nen, l'ecografia ens ho va confirmar. Segur que serà un nen maquíssim i molt feliç, el cuidarem molt. En Peter ha canviat de debò, m'ho està demostrant cada dia. No em deixa sola ni un segon; m'aguanta els meus canvis d'humor, em fa massatges, m'acompanya al doctor... no em puc pas queixar! Els meus pares no saben res. A en Pol, en canvi, li vaig haver de dir, em coneix massa i de seguida va notar que alguna cosa passava. En Peter, donada la situació, em va presentar els seus pares l'altre dia. Va estar un sopar agradable per ambdues parts. Segons el que m'ha dit el Peter, els agrado. Diuen que fem bona parella. No crec que triguem gaire en dir-los la notícia, perquè dintre de poc necessitarem ajuda. Amb els meus pares no hi puc comptar. La mamà està a Nova York i el pare no para gaire per casa. Seran els últims en saber-ho no tinc ganes d'explicar-los-ho als dos per separat. Un dia els reuniré i els ho explicaré. Serà el millor. Amb tot l'embolic d'en Robert s'ha creat una nova parella. En Robert i la Diana fa poques setmanes que surten. Com es nota que la Diana i jo tenim gustos molt iguals. Tot i que en Robert està molt dolgut per tot el que ha passat se'l veu d'allò més feliç amb la meva millor amiga. La Diana i jo tornem a ser millors amigues. Diu que vol ser la padrina d'en Gerard. Tothom està bé com està. De moment, jo estic bé com estic.  +
Activitat sobre La noia del descapotable de l'autora Maria Rosa Nogué, pels Laiaainajuliahelena +	Feia un mes que havíem tornat de Venècia. Tot havia canviat i la relació amb en Robert s’havia consolidat. El nostre amor s’havia tornat més fort. Sentia que formava part de la meva vida i era imprescindible en ella. Cada di el vivíem com si fos l’últim, l’un al costat de l’altre. Mai res ens podria separar. -Bon dia amor! Com estàs?- va preguntar-me en Robert. -Molt bé, com sempre. Avui no sé que em passa. Estic molt marejada-. -D’això et volia parlar. Fa uns dies que estic preocupat perquè sempre estàs marejada. T’ha vingut la regla?. -Doncs no, encara no m’ha vingut. Potser m’hauria de fer un test, però em fa vergonya anar-lo a comprar. -Jo t’acompanyo o si vols ja el vaig a comprar jo- va respondre. En sortir de classe vam anar cap a la farmàcia plegats. Em van robar catorze euros amb noranta-cinc i això que era dels més econòmics. Després, en vàrem dirigir cap a casa d’en Robert. Estava molt nerviosa. -Robert, estaries disposat a ser pare?- vaig preguntar-li. -Si fos així no tindríem més remei que fer de pares. No el podríem deixar pas sol al carrer. Quan vam arribar a casa seva, vaig anar directament al lavabo i vaig demanar a en Robert una mica d’intimitat. Vaig pixar sobre aquell aparell . Em va fer una mica d’angúnia però ho havia de fer. Mentre esperava el resultat de la prova no parava de passejar-me per fins del lavabo. Aquells minuts varen ser els més eterns de la meva vida. Potser era el principi d’una nova etapa al costat d’en Robert o d’en Peter. Aquí van començar els meus dubtes. Qui seria el pare? El test va començar a donar el resultat. Va aparèixer una careta somrient. Segurament per algú seria un dia feliç, però per mi no ho era. Era massa jove per fer de mare i ocupar-me d’un nadó. Amb un petit gest en Robert ho va entendre tot. -Robert si us plau no t’enfadis. -Tranquil·la, digues el que m’hagis de dir. -Em sap greu, però no sé qui és el pare. -Andrea, com que no saps qui és el pare? El silenci va envair la sala. Cap dels dos no sabíem que dir. De sobte vaig recordar que només feia un mes que havíem viatjat a Venècia i que ho havia fet amb en Robert i l’aparell marcava que feia tres mesos que estava embarassada. Lligant caps vaig veure que en Peter era l’únic possible pare. -Andrea si us plau contesta!- va cridar. -Ho sento molt Robert! No era la meva intenció fer-te mal… -Ja ho he entès tot. No cal que diguis res més. Marxa immediatament de casa meva!. -No Robert, deixa’m explicar-me si us plau. Jo t’estimo. -Jo fins fa uns segons també, però ara marxa. No et vull tornar a veure mai més!  +
Activitat sobre La noia del descapotable de l'autora Maria Rosa Nogué, pels Laiapep12 +	A la discoteca hi ha l’Andrea amb en Jimmy. Es troben amb el pare de l’Andrea , la advocada i en Peter amb els seus amics. Les pastilles que s’havien pres van començar a fer efecte. L’Andrea en veure a en Peter es va sentir molt confosa i incòmoda en no estar amb ell. Llavors decideix enrotllar-se amb en Jimmy per fer-li enveja, i comença a petonejar-lo apassionadament. En Peter en veure allò no pot reaccionar i decideix que el millor que pot fer és marxar d’aquell lloc. L’Andrea no pot deixar-lo marxar d’aquesta manera, el segueix fins a la porta i el crida. Ell en girar-se li diu que únicament volia arreglar les coses amb ella, i en veure el que ha fet amb en Jimmy queda impactat. L’Andrea plora, ella vol recuperar-lo, tot i que li hagi posat les banyes amb la Diana. El passat, passat està, i en Peter decideix perdonar-la tot i haver-se enrotllat amb en Jimmy ja que ell també ho va fer malament al estar amb la Diana. En Jimmy s’ha emprenyat perquè ell sentia alguna cosa per l’ Andrea i el petó l’ha fet posar la pell de gallina, i que ara l’utilitzi i el deixi d’aquesta manera no li senta gens bé. De sobte senten uns cops molt forts, és el pare l’Andrea. Està fent cops a un cotxe i està cridant molt enrabiat, ha begut més del compte. L’Andrea corre cap a ell i li diu que deixi de fer cops, que perquè ho fa. Ell diu que no té res, són molts problemes els de casa i els del treball, i que la mare hagi marxat el fereix. L’Andrea li diu que la té a ella i al seu germà, que passi el que passi estaran units i que són una família, junts se'n podran sortir de tots els problemes que esdevinguin. Tot i sentir les paraules de la seva filla, el pare no gosa a parar i no li respon. Ella li diu que sisplau que pari, que ho faci per ella, i marxa amb en Peter a un lloc més tranquil per parlar mentre en Jimmy es queda mirant ple de tristor i amb els ulls ennuvolats per les llàgrimes que li anaven a caure. Ella no mira enrere, vol fer-se la dura i no vol adonar-se’n de tot el mal que li ha fet al seu pobre amic. En Peter li posa el braç sobre la cintura i la rodeja suaument, quan s’allunyen suficientment com perquè els altres no els vegin, en Peter apropa l’Andrea als seus llavis, i es fan un petó molt intens. Ell està encantat però ella en el fons sap que no ha fet el correcte i que ha perdut un gran amic per culpa del seu egoisme. Si no fa res ara per solucionar-ho, possiblement no tornin a ser amics. La decisió està en les seves mans. Però finalment deixa portar-se per la situació i s’oblida d’en Jimmy.  +
Activitat sobre La noia del descapotable de l'autora Maria Rosa Nogué, pels LauraHelenOscar +	Capítol Final Torno de París, no ha estat gaire divertit com jo em pensava, ja que la meva mare em va deixar sola en aquella ciutat. Jo quan vaig marxar de Sitges em pensava que tot seria com abans, que la mare tornaria a ser la d’abans, però tot va ser diferent. Els primers dies sí que va estar amb mi, però després em va deixar sola a l’hotel i se’n va anar amb en Diego amb l’excusa que havia de treballar. I que se suposa que devia fer jo? Estava sola en una ciutat desconeguda, sense ningú. Per això he tornat a Sitges el lloc d’on mai hauria d’haver marxat. Estic fora de l’aeroport intentant trobar un taxi que em porti a Sitges i lluny a uns trenta metres em sembla veure a algú conegut, torno a girar-me i veig uns ulls molt coneguts mirant-me eren els ulls d'en Robert, aquells ulls que em van enamorar a Venècia. El meu cor es va accelerar, no sabia què fer, però els meus peus com si tinguessin vida pròpia van començar a caminar cap en Robert, no sabia què dir-li, ni què fer, només sabia que volia arribar on era ell, l’havia trobat molt a faltar, només havia pensat en ell. Vaig arribar al seu costat i va ser ell el primer en parlar -Hola - Em diu, i vaig adonar-me que estava nerviós -Hola, fa molt que no et veia- li vaig dir molt nerviosa -Ja però això ha sigut perquè has estat a París sis mesos, però igualment jo t’he trobat molt a faltar- em diu i jo torno a sentir aquelles pessigolles que abans en l’institut sentia per Robert -Jo també t’he enyorat molt, bàsicament per això estic aquí, Robert, m’he adonat que em vaig equivocar quan vaig marxar, i si no és massa tard i no segueixes sent el xicot de Teresa vull que tu i jo tornéssim a intentar el nostre.-Això últim li dic amb el cor en la mà, però tots els nervis desapareixen quan veig com Robert em mira amb un somriure, en aquell mateix moment sé que Robert vol el mateix que jo així que amb tota la felicitat que sóc capaç de sentir em llanço en els seus braços i li faig un petó, immediatament ell també em fa un petó i jo em sento feliç. No vull preguntar-li res de la Teresa. Jo confio en ell, junts agafem el taxi i li dono al taxista la direcció de la meva casa, quan el taxista arriba a la meva casa jo baixo i la meva mirada es desvia cap a la casa de la Diana, ara que sóc aquí, no puc evitar preguntar-me com li van les coses a ella. De sobte un descapotable vermell passa pel costat meu i aparca davant de la casa de la Diana i d’aquell cotxe surten Diana i Peter, ella dóna la volta i agafats de la mà entren a casa seva. Sé que m’ha vist però no m’ha dirigit la paraula, esta clar que no vol saber res de mi, i me n'adono que jo havia de fer el mateix; oblidar-me d'ella com m’he oblidat del Peter. Robert molt cavallerós agafa les meves maletes i les porta a casa, jo entro darrere seu i dins em trobo a tota la meva família esperant-me, està el meu pare amb l'advocada i també està el meu germà: m’apropo a ell i li dono una abraçada, va ser de les persones que més vaig extranyar, per la meva sorpresa també esta la Irene ella s’apropa a mi i m’abraça i em diu: -Et vam extranyar molt tots. -Jo a vosaltres també, m’he adonat que tots vosaltres els que sou aquí ara mateix sou la meva família, us estimo molt- Això últim ho vaig dir en veu alta, volia que ells s’assabentessin que sí que els estimava, i que per fi ja hi era a casa. FI.  +
Activitat sobre La noia del descapotable de l'autora Maria Rosa Nogué, pels LauraMarionaLaiaMaria +	Em vaig dirigir cap en Peter decidida a dir-li d’una vegada el que pensava més segura de mi mateixa del que havia estat en les últimes setmanes. -Es pot saber què hi fas aquí Peter? Creia que tu i jo havíem acabat. -Jo t’estimo -Però tu vas ser el primer, que sense donar explicacions vas marxar i per si no fos poc, vas començar a sortir amb la Diana, la meva millor amiga. -Si, però mira ara sóc aquí, penedit del què vaig fer i del meu comportament. -Molt bé Peter, però jo no soc cap joc, també sóc humana i sento i pateixo i no penso permetre que tornis a utilitzar-me i jugar amb els meus sentiments com vas fer. -No t’enfadis darling! -No em tornis a dir darling, de fet no tornis a dirigir-me la paraula, s’ha acabat, desapareix de la meva vida. Em vaig girar i em vaig adreçar cap a l’institut on m’esperava en Robert i fins que no vaig escoltar el motor del descapotable no em vaig quedar tranquil·la. En Robert estava assegut al banc de davant de consergeria, em vaig asseure al seu costat, el vaig abraçar i li vaig dir en veu baixa que en Peter ja era història, que s’havia acabat tot i que només tenia ulls per a ell. En Robert em va donar un petó i li vaig demanar que sortíssim d’allà i que anéssim al passeig com els primers dies. Allà em vaig adonar que començava una nova etapa millor que l’anterior juntament amb en Robert.  +

(anteriors 25) (següents 25)