La vida oculta d'Aneris, per Quimera

GRUP QUIMERA

4t A

PASSAT DE L’ANERIS

Fa 500 anys, una espècie dominava els oceans. Eren bèsties humils i tenien una semblança amb els humans. Lluitaven per protegir la seva espècie i estimaven els del seu voltant. Els orígens d’aquesta espècie es van produir a les costes de la Patagònia. En aquelles terres, el calor els començava a incomodar i amb el pas dels anys anaven traslladant-se cap a diferents zones del planeta. Alguna vegada havien sigut vistos pels humans en llocs com, per exemple, el llac Ness, a Escòcia. La majoria d’éssers d’aquella espècie van emigrar cap al sud, d’illa en illa fins a trobar el lloc en què es desenvolupa la història. L’Aneris va néixer envoltada d’una família humil, la qual vivia en una cova al fons del mar, a prop de la costa envoltada d’esculls de tots colors. Era un lloc meravellós. Vivia amb la seva família, que estava formada per 9 membres. Ella era la filla més gran. Tenia quatre germanes, dos germans i els seus pares. Aquells esculls estaven plens de peixos de colors, coralls i plantes de totes les espècies que es poden imaginar. La família de l’Aneris no era la única que habitava allà. Era una zona molt poblada. Com si fos una petita metròpoli de granotots. Hi havia un munt de coves de totes mides i habitades per diferents famílies. Tothom era feliç, era una vida plena de colors i sense complicacions. Un dia, quan la mar estava molt moguda i a fora hi havia un gran temporal, des dels esculls es van començar a divisar un munt d’estranyes siluetes que s’anaven acostant. Ningú sabia què o qui eren. Avançaven molt de pressa i , com més s’acostaven, més grans es veien. Quan només quedaven uns 500m perquè arribessen als esculls, els granotots van veure de què es tractava. Eren uns monstres enormes, que no tenien escates sinó plumes semblants a les dels ànecs. També tenien una boca molt grossa i afilada i anaven armats amb bastons que semblaven llances. Nedaven increiblement ràpid i es movien amb agressivitat. Cada monstre d’aquells mesurava com 2 granotots junts. Els habitants de l’escull van córrer a amagar-se on podien aterrits: entre les plantes, dins les coves que eren una trampa mortal o sota els esculls. En pocs segons aquella petita zona de l’oceà s’havia convertit en un caos. Aquells monstres no van mostrar cap tipus de compassió per cap dels granotots. Se’ls menjaven, els capturaven o simplement els mataven perquè sí. L’Aneris s’havia separat de la seva família, per anar amb un grup de granotots, que es dirigia cap a la superfície per arribar a l’illa. Era un grup que tenia pensat salvar-se en aquella illa desconeguda per a ells. L’Aneris no va tenir més remei que deixar la seva família, que es negaven a sortir a la superfície per por al desconegut. No va ser la millor elecció, però pensaven que amagats a les seves aigües podrien salvar-se. El grup de l’Aneris ho va aconseguir. Allí es van amagar durant 6 dies i 5 nits, fins que l’escull va estar calmat. Eren molt pocs supervivents, però els suficients perquè l’espècie no s’extingís. La gran majoria d’ells havien perdut les seves famílies en aquell atac. A l’Aneris només li quedaven els seus dos germans petits. Tots ho estaven passant malament perquè una gran quantitat de temps fora de l’aigua els assecava la pell i a més no podien retornar a les seves cases per aquella estranya espècie de monstres aqüàtics. A terra ferma s’alimentaven de qualsevol cosa que trobaven. Herba, insectes i altres bèsties. Però tot i així aquella dieta no satisfeia l’espècie que estava acostumada a menjar peixos i altres animals aqüàtics. Aquells dies se’ls van fer eterns i alguns d’ells anaven cada matí a revisar les costes per comprovar si aquells éssers desapareixien. Finalment, un dels granotots va donar la notícia de que els misteriosos monstres havien marxat. Ja no es veien per enlloc i els altres peixos nedaven tranquil·lament al voltant dels esculls. Però només dos o tres van entrar els primers per precaució. Van trobar les seves coves destruïdes i ningú de la seva espècie pels voltants. Els havien devorat a tots. Dels dos mil habitants d’aquella costa en van sobreviure quinze. Els granotots eren una espècie que no expressaven els seus sentiments. No tenien expressions a la cara, però això no volia dir que no sentissin res. Només quan el sentiment era molt profund gemegaven i cridaven de dolor o de felicitat. Aneris, igual que els seus companys, mantenia la compostura i l’expressió indiferent. Només el granotot més petit de tots, que havien separat de tota la seva família i amics per salvar-lo, gemegava fluixet, com si volgués evitar que el sentissin. Van refer la vida junts i, de tant en tant, sortíen a la superfície, només a la nit, ja que la temperatura era inferior. Un bon dia, com tots els altres des que havien olvidat mínimament el que havia passat van sentir un soroll molt estrany. Era el motor d’algun estrany aparell. Tots van avançar amb curiositat cap a l’origen del soroll. Els més petits, a la vegada els més valents i exploradors, hi anaven més ràpid. Ningú sabia si aquells sorolls suposaven un perill per a la seva espècie. Van veure una mena d’iceberg negre i d’un material que no coneixien que es submergia a les seves aigües més profundes, just abans que els coralls comencessin a formar-se. Finalment, sense que els adults els veiessin, els petits van treure el cap de l’aigua i van veure una espècie totalment desconeguda per a ells. No tenien ni escames ni plomes ni pèl. Els envoltaven draps de materials que desitjaven tocat i investigar. Es morien de curiositat, però es van quedar allà palplantats. Preferien vigilar i més endavant actuar. L’Aneris, en canvi, quan va arribar va treure el cap exageradament de manera que aquelles bèsties cridaneres anomenades humans la van veure i amb una arma curiosíssima van ferir el seu braç. Ella es va quedar imobilitzada. Els petits, que ho havien vist tot van alertar els companys ràpidament i la família, en sentir allò, de seguida es va pensar que eren enviats dels mateixos éssers que van atacar a les seves famílies feia uns anys. En aquells moments aquelles bèsties ja havien capturat l’Aneris. Els granotots havien de fer alguna cosa. En sentir aquella mala notícia, tots plegats van decidir que ja començava a ser hora de combatre els seus grans enemics. Van comunicar-li al granotot més vell, que era el que donava consell a tots els d’aquella costa i també el que solia donar les ordres donada la seva saviesa. Aquest els va dir que no pugéssin sota cap concepte a l’illa, però és clar, com que els petits eren tan curiosos i una mica desobedients, van pujar-hi una nit. Mai més els van tornar a veure. Des d’aquell moment els granotots van passar a veure els habitants nouvinguts com a grans enemics i com una amenaça mortal igual que l’espècie per la qual havien hagut de fugir dels esculls anteriorment. A partir d’aquell dia no van tornar a sortir fins al cap de molt temps. Un dia, de sobte, van veure un objecte, semblant al vehicle dels humans però aquesta vegada blanc per sota que parava al costat de l’illa una estona i després marxava. Això va despertar la seva curiositat i, per tant, aquella mateixa nit van tornar a investigar què passava en aquella illa i a intentar descobrir qui eren aquelles maleïdes bestioles que havien matat els seus cadells i havien capturat l’Aneris. Ella sortia sovint al balcó del far, per a mirar el seu estimat oceà. De vegades veia alguns dels seus companys i els gemegava perquè fessin alguna cosa. A l’Aneris no li agradava estar allà. Els granotots van decidir que atacarien els humans de l’illa. Sortien cada nit i lluitaven amb totes les seves forces per recuperar el que un dia havia sigut seu. Aquelles terres, la pau, l’Aneris i tots aquells altres éssers que havien desaparegut. Morien en massa cada nit, però no es rendien. Des de la primera vegada que els havien atacat, quan només en van sobreviure quinze, el nombre d’aquella població havia augmentat increïblement. Ara n’eren deu mil aproximadament, una xifra difícil de creure. Per tant, en serien suficients per muntar un exèrcit com calia. Cada nit en morien i també conseguien salvar-ne alguns, a la vegada que la seva ràbia augmentava. Mentre tot això estava passant l’Aneris començava a sentir-se bé en aquell lloc. Es sentia estimada i li demostraven l’amor com ningú ho havia fet mai amb ella. Tots els de la seva espècie eren tan inexpressius com ella, però amb aquell humà no. Es sentia esclavitzada, això sí, però valia la pena ja que el que ella havia desitjat sempre era sentir-se estimada d’aquella manera tan humana

Sergio Carrión

Ariadna Wilkinson

Laura Balet

Jordi Monfort

Eric Martínez

Sergio Martínez

Anna Sànchez