|
Viquilletra 2017-18. Una Viquilletra de tràiler! |
Cerca per propietat
Aquesta pàgina proporciona una simple interfície de navegació per trobar entitats descrites per una propietat i un valor anomenat. Altres interfícies de cerca disponibles inclouen la cerca de propietats de pàgina i el generador de consultes ask.
Llista de resultats
- Activitat 2 sobre Mentida de l'autora Care Santos, pels MariBerti + (Després de llegir tota la carta de l’Èric, … Després de llegir tota la carta de l’Èric, vaig indignar-me pensant com podien passar aquestes injustícies al món i vaig decidir anar a veure’l en persona al centre de menors. En aquell moment no volia dir res als pares, sabia que em farien moltes preguntes, s’espantarien i jo només volia parlar amb ell. Vaig agafar un taxi, i en vint minuts ja hi havia arribat. Estava molt nerviosa ja que seria la primera trobada que faríem. Vaig dirigir-me a un dels guardes per preguntar l’horari de visites: -Bon dia, em podria dir quan està permès parlar amb els interns, siusplau? -Bon dia, es podrà entrar d’aquí a... –l’home es va mirar el rellotge- una mitja hora aproximadament. -Ostres... –vaig afegir. -M’hauria de dir a qui ha vingut a veure, per apuntar-la a la llista. -Mmm sí, es diu Èric... -Èric González Pascual? – va dir molt sorprès - Sí. - Perdoni, el que passa és que m’ha sobtat que tingui una visita, no acostuma a venir ningú a veure’l- i seguidament se’n va anar. Em va estranyar la seva reacció, tot i així, em vaig dirigir a la sala d’espera, decidint el que demanaria a la màquina de refrescos. Estava espatllada, i per fi, mentre em disposava a seure sense la meva beguda, va entrar una dona a la sala, cap a la màquina. Anava arreglada, desentonava totalment amb aquell espai. -Perdoni, no funciona. - vaig avisar-la. -És estrany, fa unes hores sí que anava... -Fa tant que espera? -No estic esperant.- va riure- sóc la psiquiatra del centre. -Així, potser deu conèixer el meu amic, l’Èric Gonzàlez...?-vaig preguntar amb esperança. -I tant...I dius que... sou amics? - Bé, amics, amics, el que es diu amics, no. Diguem que coneguts. -T’entenc, no és fàcil tractar amb ell. -Sí, a vegades és molt tímid...-vaig dir pensativa. -Tímid? Jo diria el contrari...No reprimeix els seu impulsos a l’hora de dir el que pensa. – va dir amb un to indignat. -Estem parlant del mateix Èric? – vaig preguntar obrint els ulls com dues taronges. - Bé, crec que sí, no estem parlant del noi que tenia perfils falsos a la xarxes socials? Del mateix noi que s’inventava la seva vida perquè les noies es compadissin d’ell i al quedar amb elles les agredia sexualment fins arribar al punt de matar-ne una...? En aquell moment el món em va caure a sobre, no podia creure que aquell fos l’Èric, el meu Èric. -Com? Està segura que aquest depravat és ell? – em tremolaven les cames. -I tan segura, és un dels pacients que necessita més atenció psiquiàtrica, és mentider compulsiu. L’altre dia vam descobrir que podia accedir als ordinadors del centre i que recentment havia enviat un paquet des d’aquí però no sabem a on. Per cert l’han informada que el canvien de centre? Al ser major d’edat ja pot ingressar a la presó... - Sí, si, gràcies.- no sabia què contestar. Vaig intentar posar la millor cara que vaig poder mentre m’acomiadava de la dona. Un cop va marxar de la sala, les cames em van fer figa i vaig començar a plorar, altre cop m’havia tornat a mentir. Va arribar l’hora de la veritat, el moment en què jo li podria dir tot el que sentia. Van avisar-me per l’altaveu que ja podia accedir a la sala de visites. No sabia el que anava a dir o a fer. Va sonar un xiulet que va fer que el guarda obrís la porta, no em vaig atrevir a entrar, només el vaig contemplar. Ell em va somriure amb complicitat però li va canviar la cara quan em va veure les llàgrimes als ulls i aquella mirada que barrejava l’odi amb el rebuig. Suposo que em va entendre. Vaig marxar sense apartar la mirada fixa al meu mòbil mentre esborrava el compte d’usuària del blog de la biblioteca, i desitjava que l’Éric no sortís mai més d’aquell lloc.ue l’Éric no sortís mai més d’aquell lloc.)
- Activitat 3 sobre Mentida de l'autora Care Santos, pels MariBerti + (Després de llegir tota la carta de l’Èric, … Després de llegir tota la carta de l’Èric, vaig indignar-me pensant com podien passar aquestes injustícies al món i vaig decidir anar a veure’l en persona al centre de menors. En aquell moment no volia dir res als pares, sabia que em farien moltes preguntes, s’espantarien i jo només volia parlar amb ell. Vaig agafar un taxi, i en vint minuts ja hi havia arribat. Estava molt nerviosa ja que seria la primera trobada que faríem. Vaig dirigir-me a un dels guardes per preguntar l’horari de visites: -Bon dia, em podria dir quan està permès parlar amb els interns, siusplau? -Bon dia, es podrà entrar d’aquí a... –l’home es va mirar el rellotge- una mitja hora aproximadament. -Ostres... –vaig afegir. -M’hauria de dir a qui ha vingut a veure, per apuntar-la a la llista. -Mmm sí, es diu Èric... -Èric González Pascual? – va dir molt sorprès - Sí. - Perdoni, el que passa és que m’ha sobtat que tingui una visita, no acostuma a venir ningú a veure’l- i seguidament se’n va anar. Em va estranyar la seva reacció, tot i així, em vaig dirigir a la sala d’espera, decidint el que demanaria a la màquina de refrescos. Estava espatllada, i per fi, mentre em disposava a seure sense la meva beguda, va entrar una dona a la sala, cap a la màquina. Anava arreglada, desentonava totalment amb aquell espai. -Perdoni, no funciona. - vaig avisar-la. -És estrany, fa unes hores sí que anava... -Fa tant que espera? -No estic esperant.- va riure- sóc la psiquiatra del centre. -Així, potser deu conèixer el meu amic, l’Èric Gonzàlez...?-vaig preguntar amb esperança. -I tant...I dius que... sou amics? - Bé, amics, amics, el que es diu amics, no. Diguem que coneguts. -T’entenc, no és fàcil tractar amb ell. -Sí, a vegades és molt tímid...-vaig dir pensativa. -Tímid? Jo diria el contrari...No reprimeix els seu impulsos a l’hora de dir el que pensa. – va dir amb un to indignat. -Estem parlant del mateix Èric? – vaig preguntar obrint els ulls com dues taronges. - Bé, crec que sí, no estem parlant del noi que tenia perfils falsos a la xarxes socials? Del mateix noi que s’inventava la seva vida perquè les noies es compadissin d’ell i al quedar amb elles les agredia sexualment fins arribar al punt de matar-ne una...? En aquell moment el món em va caure a sobre, no podia creure que aquell fos l’Èric, el meu Èric. -Com? Està segura que aquest depravat és ell? – em tremolaven les cames. -I tan segura, és un dels pacients que necessita més atenció psiquiàtrica, és mentider compulsiu. L’altre dia vam descobrir que podia accedir als ordinadors del centre i que recentment havia enviat un paquet des d’aquí però no sabem a on. Per cert l’han informada que el canvien de centre? Al ser major d’edat ja pot ingressar a la presó... - Sí, si, gràcies.- no sabia què contestar. Vaig intentar posar la millor cara que vaig poder mentre m’acomiadava de la dona. Un cop va marxar de la sala, les cames em van fer figa i vaig començar a plorar, altre cop m’havia tornat a mentir. Va arribar l’hora de la veritat, el moment en què jo li podria dir tot el que sentia. Van avisar-me per l’altaveu que ja podia accedir a la sala de visites. No sabia el que anava a dir o a fer. Va sonar un xiulet que va fer que el guarda obrís la porta, no em vaig atrevir a entrar, només el vaig contemplar. Ell em va somriure amb complicitat però li va canviar la cara quan em va veure les llàgrimes als ulls i aquella mirada que barrejava l’odi amb el rebuig. Suposo que em va entendre. Vaig marxar sense apartar la mirada fixa al meu mòbil mentre esborrava el compte d’usuària del blog de la biblioteca, i desitjava que l’Éric no sortís mai més d’aquell lloc.ue l’Éric no sortís mai més d’aquell lloc.)
