Mostra la font per a Activitat sobre Llibreta de Vacances de l'autor Ramon Solsona, pels Andreapaulajudithmarc

{{Activitat
|Grup=Andreapaulajudithmarc
|Centre=Alexandre Deulofeu
|Curs=2012-13
|Obra=Llibreta de vacances de l'autor Ramon Solsona
|Activitat sobre=una obra
|Personatge=
|Tipus activitat personatge=
|Quan vida oculta=
|Tipus activitat obra=altra versió
|Text=LA PROA DEL MÓN


Estimat amic,

No sé si encara et recordes de mi. Sóc aquella noia que vas acollir a casa teva durant un temps. Com et va tot? Espero que tot et vagi perfecte. La veritat és que a mi em va tot molt bé. Ara estic treballant en una empresa que està tinguent força èxit. 

Ara mateix et deus estar preguntant per què t’escric aquesta carta, després de nou mesos sense saber res l’un de l’altre. Bé, doncs ho faig per donar-te les gràcies per tot el que vas fer per mi ja que en aquell moment no tenia on anar. Vull que sàpigues que em van encantar tots aquells dies i moments amb tu. Feia molt temps que no m’ho passava tan bé amb algú, tot i que no ens poguéssim entendre gaire bé ja que parlàvem diferents idiomes. Segurament et deus estar preguntant com pot ser que et pugui escriure en el teu idioma si nou mesos enrere no en tenia ni idea. Doncs això és perquè durant aquests nou mesos que no hem estat en contacte he estat aprenent-lo, només per poder comunicar-me amb tu i donar-te les gràcies per tot el que vas arribar a fer per mi, una desconeguda que no tenia un lloc on dormir i que tu vas acollir com a una filla més sense cap mena de problema.  

El veritable motiu pel qual escric aquesta carta és perquè he de dir-te una cosa molt important per mi, que et revelaré al final. Abans, vull explicar-te tot el que he fet durant tot aquest temps en què hem estat separats i per què ens vam conèixer en aquelles circumstàncies tan estranyes.

Primer de tot, has de saber que el fet que ens haguéssim conegut,  que jo fos allà, al costat del teu far, no va ser pura casualitat. El dia que ens vam conèixer portava molt temps esperant el dia en que tu i jo ens miréssim i parléssim per primer cop. Aquest temps van ser dos anys, dos anys surant els quals vaig estar vivint a casa d’una amiga meva que s’estavaper allà. Des de la seva finestra es podia veure perfectament casa teva, igual que també es podia veure el que feies quan sorties per anar a donar volts pel far, que et quedaves mirant hores i hores pensant vés a saber en quines coses. Totes aquestes estones que passaves a la vora del far eren també les estones en què jo em quedava prop de la finestra veient tot allò que feies sense cansarme’n. Podia quedar-me les hores que fossin mirant-te només a tu. No et coneixia  absolutament de res, però des del primer dia en què vaig obrir aquella finestra i et vaig veure vaig saber que eres el que volia i que et volia conèixer. 

Vaig esperar dos anys perquè mai ho vaig saber com dirigir-me a tu. No sabia com reaccionaries davant d’una desconeguda com jo, com reaccionaries si em presentés a casa teva i et digués que havia estat molt temps observant el que feies des de la finestra de la casa en què viu una amiga meva. Pensaries que estic boja i el més probable és que no m’haguessis fet cas, ja que ens portem una quants anys de diferència. Per això vaig decidir fer veure que jo mai ho havia estat allà i que ens trobàvem per casualitat. Vaig marxar de casa de la meva amiga convençuda que, si et feia entendre que no tenia on dormir ni què menjar, m’acolliries a casa teva i podríem passar temps junts.
Així que vaig agafar la bicicleta de la meva amiga, em vaig tirar una mica d’aigua pel damunt intentant simular una mica se suor i cansament, em vaig posar a arrossegar la bicicleta per aquelles pedres del dimoni, i vaig esperar que em veiessis.

Als primers minuts, quan vaig veure que em miraves i et quedaves indiferent, sense inmutar-te ni una mica, vaig estar a punt de fer mitja volta i tornar cap a casa, avergonyida. Però hi havia un sentiment o una força dins meu que em deia que em quedés allà, quieta, que en algun moment o altre vindries a socorrém, i així va ser. He de reconèixer que em vaig posar molt nerviosa quan vaig veure que t’acostaves. De cop, molts dubtes i inseguretats van començar a rondar pel meu cap: “Ve per oferir-me que em quedi amb ell al far o per indicar-me el camí de tornada? Realment voldrà que em quedi amb ell al far? No serà massa notable la nostra diferència d’edats?” Però ja era massa tard per fer-me enrere. Estava decidia a parlar i convèncer-te que necessitava quedar-me al far.

Els primers dies van ser meravellosos. Per fi havia aconseguit quedar-me al far amb tu. Em feia ràbia el fet de no poder parlar i, suposo, que aquest va ser el motiu pel qual vaig haver de tornar a casa. No suportava estar amb la persona amb qui portava dos anys intentant parlar i que, a l’hora de poder parlar, no ens entenguéssim.

Com t’he dit abans, no t’he escrit per recordar-te la nostra història, t’he escrit perquè volia explicar-te el que va passar fa uns anys enrere, en aquest mateix far, en aquestes mateixes roques on reboten les onades i es cobreixen quan puja la marea i en aquesta mateixa platja de sorra blanquinosa i fina. Era el mes de juliol, en ple estiu, tu estaves treballant en el far i hi havia la típica festa de poble a la plaça major. Aquella mateixa nit vas conèixer una noia alta, amb els ulls blaus i amb els cabells llargs rossos i llisos. Aquella nit vas portar aquesta noia a fer una volta a la platja. Hi havia lluna plena, cap núvol, un cel estrellat. Estirats a la sorra, mirant el cel, vas començar a fer-li petons a la galta i ella te’ls tornava. En l’ambient es notava passió. La temperatura augmentava i vau decidir entrar a l’aigua. L’aigua recobria els dos cossos nus, que a poc a poc es van juntar. Fins al punt que es van convertir en un de sol.

L’endemàt la llum de l’alba us va despertar amb els dos cossos abraçats sobre la sorra. La vas acompanyar fins a la parada de l’autobús per acomiadar-te d’ella. Al cap de nou mesos vaig néixer jo. La meva mare tot això m’ho va explicar fa dos anys per això vaig venir fins aquest poblet i et vaig estar observant durant tant de temps. Tot i així, quan em vaig dignar a anar fins al far no vaig poder explicar-te res per culpa de la diferència d’idioma. Ara ja ho saps. Ara ja saps el perquè de la meva visita al far, les estones asseguda a les roques observant el mar i la platja imaginant-me l’escena d’aquella nit tan bonica i màgica dels meus pares.

Espero que no t’espantis en llegir-la. És molt important per a mi que ho sàpigues i que em contestis. Et pots prendre tot el temps que vulguis per pensar-ho però aquest estiu tornaré al poble i espero que ens puguem veure i parlar. T’he trobat molt a faltar aquests mesos. Fins ben aviat.

T’estimo molt. La teva filla.
|Validada=No
|Validador=
|Destacada=No
|Destacador=
|Activitat premiada=No
|Premiada curs=
|Premiada modalitat=
|Convocatòria premi=
}}
{{Admin-Prova
|Prova=No
}}