Activitat de tipus carta a sobre Imanol a l'obra El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, realitzada per Les Llufes del centre Lestonnac l'Ensenyança durant el curs 2011-12.

Carta que envia Carlos a Imanol (pare d'en Tetxu); continuació de la nostra primera activitat sobre el llibre

Modalitats

Escrita

Activitat escrita

Estimat Imanol,

Ets una persona molt complicada, molt difícil de desxifrar, ho saps?

Tot i que, en els últims anys, he començat a apreciar-te més, continuo pensant que el que has fet és el correcte, ja que vas assassinar el meu pare.

Això m’ha sorprès molt, però trobo que és un acte de valentia que mostra molt de tu com a persona. La veritat és que jo crec que jo no hagués fet mai una cosa així, per això t’admiro.

Enyoraré els dissabtes que passàvem (en Tetxu, tu i jo) a la muntanya. Aquells entrepans de truita de patata sucats amb molt tomàquet que menjàvem asseguts als troncs dels arbres o a les puntes dels precipicis dels boscos bascs. Les llargues “tertúlies” sobre futbol, noies i música. I aquells debats entretinguts sobre qui havia de portar les begudes a la pròxima excursió… Com ho enyoraré tot… Però tot i així, en Tetxu sempre estarà allà per ajudar-me a recordar tots aquells moments plegats.

Li ho has dit al Tetxu? En cas afirmatiu, com s’ho ha pres? Suposo que ell no comparteix la meva opinió sobre el tema, segur que troba que la teva elecció és completament errònia i injusta amb ell. Però, com ja t’he dit, jo crec que simplement és un acte valent i adequat pel que fa a la situació.

La veritat és que mai havia parlat amb ningú sobre aquest afer, però ara t’ho diré, perquè veig que ets una persona amb honor, fidel i amb un cor tant gran com l’Univers, sense excloure’n ni una sola estrella.

Així que aquí va el meu gran misteri:

Recordes aquell dia que volia intentar assassinar-te a casa teva i en Tetxu em va parar els peus?... Doncs des d’aquell moment no vaig parar de pensar-hi, i a aquella excursió que vam fer a la muntanya, a la qual vam quedar-nos a un alberg... Aquella bala no anava per aquella oreneta, anava per tu, però les teves paraules van entendrir-me i vaig haver de canviar d’idea.

Em vaig preparar una motxilla com mai ho havia fet; hi portava retalls de diaris amb articles sobre l’assassinat del meu pare, una poma, una aigua i una pistola. Quan hi penso em sento inútil, com un estúpid que ha sortit de la seva òrbita. I, ara, al llegir aquesta carta que m’has enviat encara em sento pitjor. Em sap greu, em sento com un hipòcrita que t’ha estat mentint durant massa temps.

M’he adonat que he estat equivocat durant molt temps; durant massa temps. Només veia el mal que m’havies fet en matar al meu pare, però no veia el mal que acabaria fent a en Tetxu si et matava a tu. Em fixava només en mi mateix, però ara per fi m’he adonat del meu error. Ser massa egocèntric és dolent, i sobretot en aquest cas: em preocupava més de la meva venjança que de la felicitat del meu millor amic: en Tetxu.

Amb tot, t’escric aquesta carta per a demanar-te disculpes per haver ocultat tot això fins ara. Un cop vaig disparar aquella oreneta, vaig veure-ho tot clar, però no em vaig atrevir a explicar res. Suposo que a vegades sóc massa covard; incapaç d’admetre segons que. Sigui com sigui, espero si us plau que em puguis perdonar per això, i que puguem tornar a ser els grans amics que vàrem ser tampoc fa tant de temps.

Atentament, Carlos.