Només puc dir que la meua vida no ha sigut gens fàcil, coneixeu una xicoteta part d'ella; no és una vida de merda perquè n'hi ha moltes de pitjors, però ha sigut dificil, amb molts obstacles. Vaig ser conscient de l'absència paterna perquè de no tindre un pare al costat un se se n'adona, a l'hora de créixer sense ell però al final t'hi acostumes. Encara que ell no estava, no voldria ser mai com ell, que va deixar la seua familia. Clar que havia d'haver anat al funeral de l'àvia perquè després de tot són familia, millor dit, mare i fill. Eixos dies, quan perds algun familiar, es perdona tot. No sé si eren correctes les decisions que havia pres al llarg de la seua vida però sí, va ser un gran colp decebedor i em vaig sentir malament, com se sentiria qualsevol en eixa situació. La veritat va ser que no vaig pensar res perquè la ment se'm va quedar blanca com la llet, i són molts sentiments que se'm van passar pel cap però a la vegada no sabia com expressar-me i explicar-ho tot. La meua àvia es mereixia el millor ja que era la persona més estimada en la meua vida i ningú li podia fer mal. El que va passar en el tren... va ser una impuls que vaig tindre repentinament i la veritat que tenia moltes ganes de dir-li coses, tot el que pensava, però quan em vaig adonar que no era ell em venia de gust sortir corrent perquè em moria de vergonya. Vaig fer aquesta tonteria per ella, encara que reconec que va ser molt vergonyós , tot i que sóc dels que pensen que si aquesta persona t'agrada no importen les opinions de la gent. Espere que siga del vostre gust la meua resposta.

Una salutació.