La Vida Oculta de l'Alba, per Els CARAGOLS: Diferència entre les revisions

Revisió del 23:59, 24 feb 2011

Capítol I - La vida amb el Pare

L’Alba des del dia que va néixer es veia que seria una gran noia. Una noia intel•ligent i astuta, una noia que es sabria enfrontar a tots els problemes que esdevinguessin. Des de el primer dia lluitava per la vida i va esdevenir en la alegria de tot el poble.

Realment no recordava, gairebé res de la seva infantesa en aquell poble perdut de la mà de Déu. Però hi havia detalls que mai podria oblidar. El seu pare tenia un mal treball, no molt ben remunerat, i l’únic que volia al arribar a casa era beure de la seva botella de whisky. Sempre quan bevia, es posava molt violent i culpava a la seva mare i a ella de arruïnar-li la vida i de podrir-se en un treball que no li agradava. Les pegava, perquè mentir, les pegava. A l’Alba menys perquè era més petita però amb la mare no tenia compassió.

Però una calorosa i seca nit, en Francesc, així es com es deia, va arribar a casa i amb un cop de porta que va fer tremolar tot l’edifici. Aquell dia no era normal, aquell dia va arribar molt begut, massa begut. Van començar a cridar sense parar, fins que en Francesc digué”Prou!”. Aleshores agafà una botella de licor i tot prenent-li foc la va llençar contra la paret, la casa va començar a cremar. La mare agafà la seva filla, corrents, sense preocupar-se de on estava el pare, i escapà. El seu destí: Benaura, el poble més proper. No volia tornar-hi mai mes en aquell poble.

Mare i filla estaven molt dolgudes pels esdeveniments passats, va ser un cop molt dur, però s’havien que no podien lamentar-se tota la vida i necessitaven tirar endavant. L’Alba era molt forta i sobretot positiva, al contrari que la seva mare,la Mercè . Encara que l’Alba no arribava als 11 anys era prou madura com per ajudar a la seva mare a superar aquest entrebanc.

Una nova vida els hi esperava a Benaura i semblava que tot s’havia suavitzat. Es van instal•lar a una petita casa que van aconseguir per poc preu, als afores del centre. Des de l’habitació de l’Alba es podia albirar tota la preciosa vall que envoltava el poble : tranquil, petit i alegre. Poc a poc veient els dies més clars, l’Alba va començar a anar a l’escola del poble i va fer molts amics. Jugaven cada tarda i s’ho passaven pipa tots plegats recorrent els carrerons i jugant a fet i amagar pel centre del poble. La Mercè va trobar un treball que li agradava i treia un bon benefici, semblava com s’hi un home hagués entrat de nou a la seva vida i va passar pàgina. Van ser un temps difícils per elles, però amb esperança i esforç, van tornar a reviure.

Capítol II - Benaura i l'amor

Anar a viure e Benaura, era el millor que podien haver fet l’Alba i la seva mare, la Mercè. Abans d’anar a viure a Benaura, l’Alba no tenia molts amics, i mai havia anat a la piscina o a passejar amb ells. Un dia, al sortir de l’escola, en Sergi , un noi alt i amb la cara pigada se li va acostar i la va convidar a anar a la piscina del poble amb tots els companys de la classe. L’Alba no sabia que fer, per una part hi vola anar ja que en Sergi li havia cridat molt l’atenció des del primer moment en que el va veure, però per una altra, acabava d’arribar al poble i havia d’ajudar a la seva mare a casa. L’Alba li va dir que ho havia de consultar amb la seva mare, i així ho va fer, va anar a casa i li va preguntar a la seva mare si hi podia anar. La Mercè, que volia el millor per a la seva filla i veia que aquell noi la feia molt feliç va accedir a deixar anar la seva filla a la piscina.

L’Alba no s’ho podia creure, va posar-se el banyador i les xancletes, va agafar una tovallola i va sortir el més ràpid que va poder de casa. A l’arribar a la piscina va veure al Sergi que s’estava banyant amb els altres companys de classe i ella hi va anar directa. Quan en Sergi la va veure va somriure d’orella a orella i va anar a buscar-la.

Es van asseure junts a la gespa i van començar a parlar, van parlar de tot el que els va passar pel cap i més. Fins que finalment en Sergi, convençut del que feia, li va fer un petó a la Alba. Aquesta es va quedar molt tallada, però no es va apartar, al contrari, va continuar-li el petó. Tenia por perquè no sabia si ho havia fet bé, ja que era la primera vegada que feia un petó amb un noi. Va intentar no donar-hi més voltes i va decidir donar-se un bany amb els altres companys de la classe i en Sergi inclòs. S’ho van passar la mar de bé, esquitxant-se, ofegant-se, berenant, xerrant damunt la tovallola... En acabar el dia, en Sergi va acompanyar l’Alba a casa. Durant el camí van estar parlant sobre moltes coses. Quan van arribar –hi, es van acomiadar amb un tendre petó. L’ Alba va donar-se’n conte de que en Sergi era un bellíssima persona i que no el podria deixar perdre.

Capítol III - Adéu Sergi, Hola passat.

La relació entre en Sergi i l’Alba anava cada cop millor, es veien tots els dies a l’escola i al sortir s’anaven al parc del poble i passaven hores junts, el temps els passava volant. Faltaven només dos dies per l’aniversari d’en Sergi, i l’Alba estava molt il•lusionada, li havia comprat un regal per sorprendre’l: dos entrades per anar a veure el futbol. En Sergi era molt aficionat i, en canvi, l’Alba no ho era tant, però feia aquest esforç per ell. Encara quedava un mes pel partit, però ella sabia quin era el seu equip preferit, i només tenia l’oportunitat d’anar a veure’l en aquell moment.

El dia de l’aniversari va arribar, en Sergi no volia donar cap gran festa ni res, només volia estar amb ella, alguna cosa li havia de dir. Quan va arribar l’Alba al parc, en Sergi no li va fer cap petó. Ella el va mirar desanimada, no sabia perquè estava tant distant. Quan li anava a treure el regal de la cartera, en Sergi la va parar i li va agafar les mans. Va prendre aire i li va dir tot de cop: al seu pare li havien ofert una feina a la capital. Havia de marxar aquella mateixa tarda, en realitat dintre de dues hores. L’Alba va esclatar a plorar, i va marxar corrents , lluny, molt lluny. Es va tancar a l’habitació i no volia sortir. En Sergi va marxar sense voler acomiadar-se, no volia patir ni fer-la patir més a ella; no li agradaven els comiats.

L’Alba entre els seus plors, notava alguna que alguna cosa no anava be, però no hi esta molt pendent, ja que ella tenia altres preocupacions. Però un soroll, no sabia d’on provenia, però la molestava. Va baixar fins a la porta de la cuina, però una cosa va impedir que avancés, una veu. No s’ho podia creure, era ell, com gosava a tornar... Ni tan sols apropar-se aquella casa. Davant de la seva incrèdula mirada estava el seu pare. Perquè gosava a retornar amb la seva mare i amb ella?

I aquell soroll sord que havia sentir abans... Déu meu! Tenia a la mare lligada i amb la boca tapada. No s’ho va pensar dues vegades, va agafar el primer que va tenir a mà, un gerro molt pesant, i el va estavellar contra el seu cap. Metre ell queia al terra inconscient va deslligar la mare i van sortir al carrer per demanar ajuda.

Capítol IV - La bona Benaura de la petita ignorància

Al sortir cridant al carrer tot el poble va anar a veure el que passava. Ningú sabia res del passat de l’Alba i la seva mare, tots van quedar commocionats. De cop i volta, una ma senyalava cap a la casa, i va sonar un crit ofegat entre la gentada. Era el pare, amb un raig de sang per tota la car i amb una escopeta a la ma esquerra. Tothom es va quedar immobilitzat, no sabien que fer. Estava boix i begut, volia recuperar tot el que havia perdut. Un tret al cel i tota la gent allí acumulada es va tirar al terra, però aquella sensació va durar poc, un crit es va sentir des de el fons.

Un crit sense por, era en Sergi, havia tornat en sentir tota aquella disbauxa. El pare el va apuntar amb l’escopeta per ell no va tirar enrere, fins i tot el poble en un acte reflex es va ficar en contra del dement. Sense avís previ un tret, ningú, s’ho esperava, però, qui havia estat ferit per el cop de bala? Tothom es va apartar, el pare es va pegar un tret al cap per la pressió de la gent i la seva embriaguesa. Tots estaven commocionats, per alhora alleujats. L’Alba s’abraçà fort al Sergi, sabia que era un comiat. L’Alba va decidir anar a donar un tomb.

Era un camí que portava cap al bosc, però un soroll d’uns nens la va destorbar. Estaven apallissant a un nen negre. Ja n’hi havia prou d’injustícies aquell dia, aniria a rescatar-lo.