Explora el wiki

ENTREVISTA A EN CARLOS: En Carlos, un noi de 18 anys, es va aventurar a venjar la mort del seu pare en un petit poble del País Basc. Allà coneix a Tetxu, el fill de l’assassí del seu estimat pare. Al principi era una amistat creada per interès però, amb el temps aquesta es fa més forta i ni tan sols les anteriors vides dels seus pares i els errors que aquests van cometre, aconseguiran separar-los. (Veu en off: El tren Bilbao - Lleida Pirineus està arribant a l’andana) Fa poques hores s’acaba d’acomiadar del seu gran amic Tetxu i ha agafat un tren directe cap a Lleida, la seva ciutat natal. D’aquí a uns pocs minuts estarà amb nosaltres dedicant-nos part del seu valuós temps per a respondre a unes quantes preguntes. P: Bon dia Carlos! R: (sospir) Bon dia.. P: Òndia, se’t veu molt cansat! Com ha anat el trajecte? R: Bé doncs bastant dur i esgotador. En tot el viatge no he pogut parar de pensar en l’acomiadament entre en Tetxu i jo..haestat..estrany, la veritat. P: Així doncs, t’ha resultat difícil deixar tantes coses enrere? R: Doncs sí, la veritat. Al principi tan sols era una estratègia per superar la mort del meu pare mitjançant la venjança però a l’hora de la veritat tot ha estat molt més complicat. He viscut una gran barreja d’emocions i sentiments en molt poc temps i això m’ha permès conèixer gent que realment val la pena i que m’ha fet comprendre que no t’has de centrar en la venjança i s’ha de seguir endavant. P: Què et va portar a voler-te venjar d’aquesta manera? Em vaig deixar emportar pels meus impulsos i suposo que per estar en pau amb mimateix havia de venjar tot el mal que em van fer i la única solució, la única manera que em va venir a la ment en el primer moment era venjar i fer pagar amb la mateixa moneda a tots aquells etarres responsables de la mort del meu pare, especialment al pare d’en Tetxu, el seu assassí. P: Quina sensació provoca el sentir la paraula ETA? R: Bé doncs, com ja pot suposar, aquesta paraula ha estat molt present en la meva vida, especialment durant tota la meva infància i, la veritatés que em provoca molts sentiments contradictoris, per una part em recorda a la tragèdia que va viure la meva família i per tant una profunda tristor, d’altra banda aquesta paraula sempre ha format part de la meva vida i no la puc rebutjar, m’ha format com a persona i em recorda també a un dels meus millors amics, a una bonica etapa de la meva vida que vaig poder viure amb ell. P: Una curiositat: perquè buscaves venjar-te de la seva mort deu anys després i no abans? R: Fàcil, per la majoria d’edat. Sonarà estrany, però igual que qualsevol altra persona espera amb il•lusió els divuit anys per tal de tenir un cotxe, jo els esperava tan sols per poder venjar la mort del meu pare, a la meva manera i que ni res ni ningú m’ho pogués impedir. P: Abans de marxar t’has quedat amb les ganes d’acabar de venjar la mort del teu pare? R: No, és més, he après que l’important d’aquest viatge al cap i a la fi, ha estat descobrir la veritat sobre la història i que, darrere de tot això, seguraments’amaguen sentiments i altres emocions desconegudes que ningú podria arribar a sentir. P: Si poguessis tirar enrere canviaries alguna cosa? R: La mort del meu pare, sens dubte. Pensi que en tota família, la figura del pare és fonamental i jo vaig haver de viure i patir tota la meva vida fins al dia d’avui sense aquest. Tornaria enrere tan sols per evitar aquell instant, canviar el transcurs del passat i haver viscut una vida sense ràbia al cos ni pensaments que duien en lloc. P: Vols dir que erets conscient del que hagués pogut passar si en lloc d’abaixar la pistola haguessis premut el gatell? R: No, segurament que no n’era de conscient però, pensava que valdria la pena patir les conseqüències i, encara que pot semblar una tonteria, estava convençut de que, si ho feia, trobaria la pau i la tranquil•litat que feia tant de temps que buscava com un desesperat. P: Aleshores, n’estàs orgullós del que has fet o no? R: I és clar que si! Ara que ho miro i ho penso tot en fred i ben relaxat, n’estic més que orgullós! No em puc arribar a imaginar lo molt que s’hauria complicat la cosa i la serietat que hauria tingut l’assumpte si hagués venjat la mort del meu pare segons el pla establert en la meva ment. Hauria estat horrorós i m’hauria convertit en una mala persona venjativa i rancorosa, persona que no he volgut ni espero ser mai de la vida. P: Bé, i la darrera pregunta: quina lliçó o quina conclusió n’has extret de tota aquesta història en conjunt? R: Com ja he dit, torno a repetir que, la venjança, no és un bon mètode per tal de trobar la tranquil•litat i la pau interior en un mateix, és més, tan sols et pot portar conflictes molt perjudicials que no et convenen de cap de les maneres. També penso que els valors i la força de l’amistat i l’amor, poden d’alguna manera reemplaçar i alleugerar tot el mal que has patit, poden fer-te obrir els ulls, omplir aquell buit que tens al cor i impulsar-te a aconseguir nous reptes i a tornar a començar un nou camí. Bé doncs, és tot fins aquí! Moltes gràcies per la seva assistència a l’entrevista i li desitjo el millor d’ara en endavant Carlos. Gràcies i igualment! Arreveure i fins una altra!