Explora el wiki

Me’n penedeixo molt de no haver-lo matat, ja que en aquell moment em va guanyar; en Tetxu va aconseguir persuadir-me i fer-me declinar al seu plaer. En aquell instant vaig pensar que el correcte era perdonar, ja que va ser un error, però cada cop que penso en els anys perduts, malgastats… En fi, enyorats… El que m’agradaria ara és tornar enrere i estar amb el meu pare, però com sé que és una “missió impossible”, he decidit efectuar el meu pla i venjar-me d’Imanol Larreaga Turzaiz! Un any després, sense haver tornat a comentar el tema, va sortir una conversa sobre política mentre escoltàvem Led Zeppelin. Imanol va defensar les tasques d’ETA, per tant, vaig concloure que no s’havia penedit dels seus actes, com s’ha de viure amb gent tan dolenta al món? Així que, he decidit efectuar la meva venjança i lliurar el món d’una de les seves càrregues. Sé que sona malvat, però Déu també efectuà sacrificis dels terribles. Avui dia 3 de novembre he decidit ser valent i fer-me feliç, però no vull perdre un amic com en Tetxu, per tant el pla és complicat. Només aixecar-me he anat cap a la cuina i he preparat un esmorzar molt nutritiu per fer el meu viatge fins al nord d’Espanya, on ara estan en Tetxu i el seu pare. Li vaig enviar una carta a en Tetxu per reunir-nos tots tres al camp, a prop de Lizartza, i així recordar vells temps, tots dos hi van accedir amb molta il•lusió. Ben esmorzat em vaig preparar la motxilla, hi vaig ficar: suc de taronja, galetes, un arma i fotos del meu pare mort a l’estació i de la meva infància amb ell. Mai havia preparat una motxilla així, veure-la em feia sentir que tot això no era real, que no m’estava atrevint. Em vaig pessigar i em vaig fer molt mal, així que un somni ben bé no era. *** Ja havíem pujat amb el taxi de muntanya al nostre alberg. Era bastant bonic, era un alberg molt rural, on la decoració simulava l’interior d’una casa d’obrers del segle XIX. Un cop deixades les maletes vam decidir anar a fer una volta pel bosquet del cantó, però vam arribar a l’altra punta de la vall. Decidírem començar a dinar ja que eren les dues i la panxa ens feia sorolls. No sé si era la gana o l’olor del menjar, però se’m queia la bava. Hi havia tres entrepans, dues bosses de patates, una truita a la francesa, una bona amanida de pasta i dos ampolles plenes de Coca-Cola. - Mmmm... Que bo! – Va dir en Tetxu. - Ho has fet tu, Imanol? – Vaig preguntar. - Doncs és clar!, t’agrada? - Vaig assentir amb el cap. – Per tu i en Tetxu m’esforço el que calgui, però la resta del món... – i va riure subtilment. Aquell comentari em va fer sentir moltes coses. En part em feia feliç que digués que l’importava, però, era realment així? I amb això de la resta del món què vol dir? Segurament es referia a la gent que considerava inferior, com el meu pare. Justament acabar de dinar, a en Tetxu li va agafar mal de panxa i havia d’anar al lavabo, així que vam tornar corrent a l’alberg. Mentre caminàvem estàvem molt callats, cosa que em va anar molt bé, ja que vaig poder crear un pla alternatiu molt més eficaç i ràpid que el que havia preparat prèviament. No sé d’on va sorgir la idea, però era semblant a una bogeria. Si tot anava tal i com ho havia planejat, n’ Imanol moriria com un personatge d’una història dramàtica, com l’Adela al final de la Casa de Bernarda Alba. Quan ja podia atalaiar l’alberg des de la llunyania em sentia com un perfecte afaitapagesos. A poc a poc ens anàvem apropant al nostre allotjament i com menys temps ens faltava per arribar-hi més mal em feia la panxa. Qui hagués pensat que un noi com jo, acabés sent un assassí? Aquesta paraula, assassí, des de ben petit em provocava angoixa, i pensar que en poques hores jo en seria un... *** Quan vam arribar en Tetxu se’n va anar directament al lavabo, mentre el seu pare buscava els prismàtics per observar les copes dels arbres buscant els ocells més estranys i colorits de la muntanya, i altres criatures insòlites. Aquell era al meu momenthavia d’ actuar immediatament, sinó se m’escaparia l’oportunitat i no podria efectuar la venjança. Al cap d’uns deu minuts, l’Imanol va trobar els seus prismàtics al fons de la bossa negra d’esport que duia per les sabates. I va dir-nos que ens esperava per fora mentre donava un tom. ALESHORES! Aleshores podia començar el pla! Vaig sentir com en Tetxu estirava de la cadena, el cor m’estava a punt de sortir del pit! Les meves pulsacions eren més ràpides que el curs d’un riu al començar la primavera, quan es desglaça i pot córrer lliurement. Havia d’actuar amb rapidesa, sense vacil•lar. Així que vaig agafar la cadira vella que hi havia al costat de l’escriptori rústic que decorava una cantonada de l’habitació, i vaig trencar el pany de la porta del lavabo a cops de cadira amb tota la força i ràbia que tenia. Sabia que en Tetxu era fort, i que sense problema seria capaç d’obrir la porta si la forçava, així que vaig agafar l’escriptori rústic i el vaig ficar davant de la porta, ja que sabia que s’obria cap a fora. Després de fer tot això em vaig quedar més tranquil ja que sabia que em donaria prou temps per agafar la pistola de la motxilla, baixar corrents i executar l’Imanol. La escala, que tenia poc menys de cinquanta esglaons, se’m feia excessivament llarga i cada cop més estreta, em sentia per primer cop, claustrofòbic... Vaig arribar a baix i el primer cop d’aire que em va acariciar la pell de la cara com una suau moixaina em va fer sentir com el rei de la llibertat. Mentre donava la volta a l’alberg, buscant l’Imanol, pensava que estaria fent el Tetxu en aquell mateix moment. Segurament no desconfiava de mi, la meva coartada era perfecta. *** Ara ja puc atalaiar l’Imanol des d’on sóc, no tinc temps per tornar enrere, preparo la pistola mentre penso en Stairway to heaven de Led Zeppelin i camino amb decisió cap a la perdició. - Ei hola noi! Pensava que estaves a l’habitació amb en Tetxu.- Aquestes paraules eren ben amistoses, però de ben segur que serien gairebé les últimes que diria.- Què et passa que no dius res? - Potser et penses que ja no me’n recordo, però ja s’ha acabat el meu temps de l’oblit. Ara et toca a tu patir.- Dic mentre trec la pistola de la motxilla i mantinc la mirada fixa en ell. - Què està passant?, Carlos... - Ei! Carlos, papa! No us imagineu el que m’ha passat! Estava al lavabo quan de cop i volt...a... – En Tetxu, no sé com ha arribat, no estava previst.... - Corre Tetxu fill! - Carlos... Què fas?! Estic indecís, mai m’he sentit així abans en la meva vida, el cap em dóna voltes, tinc ganes de vomitar. A qui disparo? A en Tetxu? A l’Imanol?... A mi?... Em suen les mans, he de tenir sang freda.... PUM!