Explora el wiki

No recordo ni on ni com. Només sé que aquesta malaltia m´ha canviat la vida radicalment. Tot començà pel meu setè aniversari. Aquell matí estava trucant totes les famílies convidades. Vivíem al nord d'Alemanya. La nostra casa era tan gran que hi podia convidar a tota la classe. Però aquell any no va ser així, només vaig convidar als meus amics i amigues, incloses les seves famílies. Les primeres en arribar van ser les bessones Renata i Anna. Una de les sorpreses que més em va agradar va ser la visita del meu oncle Bimfred a casa. Ell vivia al sud de la ciutat i pràcticament no el veia mai. Ja era l'hora de dinar. Per postres, la meva iaia va portar-nos un pastís típic d'Alemanya. Ella sap que m'encanta ! Després de bufar les espelmes, vaig tallar el pastís. El meu pare es va oferir per talla-ho perquè jo no hem fes mal. Jo no vaig fer-li cas I vaig fer-me un tall al dit. Mai no havia vist tanta sang ! Els meus amics cridaven i ploraven de la por. Jo en canvi , em vaig desmaiar. En obrir els ulls, em trobava estirada sobre un llit que es movia per un passadís amb la meva mare plorant de fons. A la tarda, un metge va donar-me la notícia: tenia la SIDA. No entenia res. Més tard, aquell metge tan simpàtic m'explicà que tenia una malaltia que m'acompanyaria tota la vida. Va explicar-me que en una transfusió de sang que van fer-me de petita, per accident van passar-me la SIDA. Vaig espantar-me molt, va continuar dient-me que era contagiosa i incurable. Abans de dormir, el meu oncle va portar-me crispetes. A la capsa hi havia una etiqueta que hi posava "Crispetes per la Norma Schweizer". Vaig menjar-les amb un somriure enorme agraint-li la visita i el detall. Des de llavors sempre esmorzo crispetes. Quan tenia dotze anys, els meus pares em van dir que aniríem a Catalunya perquè el meu pare havia trobat treball allà. Mentre viatjàvem, vaig sentir molta nostàlgia pel meu país, pels meus amic, per la meva escola, per la meva casa, per la gastronomia... Era conscient que no tornaria a anar-hi i vaig entristir-me molt. El primer dia d'escola estava molt nerviosa. En entrar, em va presentar una senyora a la que seria la nova classe. Tothom em mirava i jo no sabia com reaccionar a tot aquella atenció. Una noia molt amable, va oferir-me el lloc del seu costat. Aquesta noia es deia Mireia i va ser la persona que més va ajudar-me a superar els quilòmetres de distància que em separaven d'Alemanya.