Explora el wiki

Mirà una altra vegada l’última anàlisi de la Lluciana buscant-hi alguna cosa nova, algun petit detall que se li hagués passat per alt, però no semblava que n’hi hagués cap. El seu cervell anava de pressa, aprofitant cada minut, cada segon. Potser no li’n quedaven gaires a la Lluciana. Si la vida de la noia fugia, també ho faria la dels seus pares. Tenia molt present la impotència que havia sentit quan el doctor Pons li havia demanat que busqués en aquelles anàlisis alguna cosa que marqués la diferència en el destí de la Lluciana. “Necesitem un miracle, Lluís” va dir, i a ell li havien tremolat les cames. Qui era ell per fer miracles? Només una rata de laboratori, com deien els seus amics. Volia centrar-se en la feina, però no podia deixar de pensar que algun dels seus amics també prenia pastilles, potser les mateixes que havia pres la Lluciana. Potser algun dia la vida d’un d’ells també estaria a les seves mans. Recordava la seva joventut, la universitat, les nits en vetlla estudiant… i a la Bruna, alegre i divertida, capaç de treure les millors notes als exàmens més terribles. Tot d’ella li agradava, però se’n va anar. Massa jove. Massa ràpid. Massa èxtasi. De sobte, el móbil sonà i els seus ulls van reaccionar. Quant de temps portava immers en els seus pensaments? Era massa tard per salvar la Lluciana? Per salvar-se ell mateix dels camps de maduixes?