Viquilletra 2017-18. Una Viquilletra de tràiler!

Activitat sobre Quan deixàvem de ser infants de l'autora Gemma Pasqual i Escrivà, pels La paraula viva

De Viquilletra
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Green check.svg Ramonperis ha validat aquesta activitat.

Activitat de tipus vida oculta de sobre Harmonia a l'obra Quan deixàvem de ser infants de l'autora Gemma Pasqual i Escrivà, realitzada per La paraula viva del centre El Quint durant el curs 2012-13.


Aquesta invenció sobre la vida oculta de Harmonia es situa després dels fets narrats en el llibre.

Aquesta activitat narra la vida de l'Harmonia, la millor amiga del Miquel i del Vicent.

Modalitats

Escrita

Activitat escrita

Un soterrar i una sorpresa

Miquel va prendre el primer avió al dia següent. Arribà molt fatigat del llarg viatge a l’aeroport de Manises. Ja estava altra vegada en València i s’encaminava amb l’Enrico cap a Burjassot per primera vegada des de fa molts anys. Anava a tornar a xafar la terra on s’havia criat i de la qual va dir que mai més tornaria a xafar fins que Franco morira. Ell seguia amb la terrible tristesa que li omplia el cor pel seu estimat i millor amic des de la infantesa; Vicent Andrés Estellés. I durant el trajecte en taxi va derramar algunes llàgrimes al recordar el passat. Es varen hostatjar en un hotel a prop del seu poble. Varen deixar les seues pertinences i s’anaren a donar el condol als familiars. Quan aplegaren, instintivament, Miquel va buscar Carmina i li va donar una abraçada mentre els dos ploraven com uns descosits. L’Enrico no va poder evitar soltar-hi uns plors al vore el seu company tan dolgut. Hi havia molta de gent en el vetlatori, Vicent era molt estimat. Al matí següent va ser el soterrar i tots dos es van vestir de negre per donar-li l’últim adéu a un gran poeta i millor persona, Vicent. En el rostre del assistents es percebia un gran dolor. En un moment Miquel va alçar el cap i va veure una dona molt prima, i amb les cames molt llargues; el primer que li va venir al cap va ser aquell dia quan els dos amics estaven jugant amb la pilota i van aparèixer unes llargues cames parant la pilota que se li havia escapat. Es va quedar pensatiu, però prompte es va oblidar i va continuar rendint-li homenatge al Vicent dedicant-li unes paraules que van commoure tot el món. Quan va terminar va tornar a vore a aquesta dona altra vegada i se li va acostar. Ell li va dir:

- Perdona, m’ets molt familiar, et conec? - Ho sent molt però si et conec , ara no caic. - De segur que no? És que et trobe molt familiar, ets família de Vicent? - No, va ser un amic de la infantesa, res més. Veig per les teues paraules que el coneixies molt bé... - Sí, va ser el meu millor amic des de la infantesa. Els dos es van quedar mirant, i sorpresos van dir alhora: - Tu no seràs... Miquel! –Harmonia! - Déu meu! Com has canviat Miquel... Quina alegria! – Va dir sostenint les llàgrimes. - I tu, i tu!, els anys no perdonen- Va fer una rialleta per dissimular tantes emocions alhora i tantes llàgrimes a la vegada. – Mare meua! I que fas ací? Com t’has assabentat? - Ho vaig llegir a la premsa, i vaig decidir vore’l per última vegada; no sabia res de vosaltres ni del vostre paradís; vaig arribar fa uns mesos de Madrid. L’Enrico que passava pel seu costat amb Carmina li va fer un somriure molt dolç, i ell el va agafar del braç i el presentà a l’Harmonia com la seua parella sentimental. No s’ho esperava encara que no es va sorprendre molt. L’Enric es va alegrar per aquell retrobament, el seu amat estava molt trist però al tornar-se a trobar amb Harmonia li va tornar un poc el color en eixe moment tan dur per a ell. 

Més tard es van anar a prendre unes copes a un bar per ofegar les penes i Harmonia li va preguntar què va ser de la seua vida després de la seua partida; ell li ho va contar tot i després va ser el torn d’ella que va començar així:

-Aquell dia de fa tant de temps, quan vaig fugir amb la companyia de teatre, va ser un dels dies mes feliços de tota la meua vida. - va fer una pausa, amb els ulls fixos en un punt en l’aire, rememorant imatges de la seua joventut- Mon pare estava fora de la meua vida definitivament, ja no hauria mes baralles, més discussions que causaven tant de sofriment a la meua família. Per fi érem lliures. Amb el temps em vaig adonar que ma mare s’havia tornat a enamorar, però aquesta vegada d’un home que si la faria realment feliç, que si la tractaria com ella es mereixia, Carles.

“Vàrem viatjar al centre de Madrid, on ens vàrem buscar la vida per trobar un allotjament temporal on poder passar uns dies. Amb el temps, ma mare i Carles feren la seua relació oficial i, després de guanyar alguns diners treballant al carrer, compràrem una casa en la ciutat. Carles era el pare que mai havia tingut, la felicitat que rodejava a ma mare, la nostra vida. Ens vam convertir en una família de veritat, sempre units.

Jo vaig créixer a poc a poc, em vaig fer dona, com sempre havia volgut la meua estimada mare. Quan vaig complir el vint anys, Carles em va posar com actriu principal en una de les seues obres. La nostra companyia s’havia fet famosa amb el temps, més coneguda. Guanyaven més diners i contractàvem a més persones. A vegades actuàvem en llocs importants, a vegades no.

Però ser l’actriu principal d’aquella obra em va fer molt feliç. Aquell dia actuàvem per a gent de diners. Havien homes ben vestits a les cadires, atents al que succeïa. Resulta que un d’aquells homes era un caçador de talents. Se’m va acostar al finalitzar la funció i em va passar la seua targeta, dient-me que es posaria en contacte amb mi, amb l’excusa que sentia que jo tenia talent. En temps com els que corrien, tot ple de bombes i guerres, això era un miracle.

Dons bé, així va començar tot.

Aquell home, anomenat Artur Benicalap, era el que jo deia, un home de negocis. Va veure potencial en mi, es va convertir en el meu mànager, en el meu amic.

Ell era espontani, sense por a dir el que pensava, que mantenia els seus valors sempre per davant, amb un cor gegant. Jo em vaig enamorar.

El que va passar a continuació ho pots imaginar: La meua fama com a actriu va créixer, anava i venia de diferents teatres, vaig obtenir un nom artístic, “La paraula viva”.

Temps després, em vaig casar amb l’Artur.

A partir d’aquesta data, la meua vida es va afonar, això es va veure lligat amb la meua infelicitat. Jo l’estimava massa, però ell no em volia; volia pensar que sí, però mai em va voler. Un dia que em vaig quedar assajant el meu paper amb l’altre protagonista de l’obra, es va endinsar per la porta del teatre amb els ulls injectats en sang i cridant com un boig que era una *puta*, que li estava sent infidel. El vaig intentar calmar, però m’alçà el braç i em donà punyada a la boca. Em vaig callar, em va agafar pel braç i se m’emportà a casa.

Després d’uns nombrosos incidents pareguts, vaig decidir deixar-lo. L’estimava moltíssim però més m’estimava jo.

Més tard, vaig crear una campanya per a les dones maltractades, recol·lectar diners i així poder donar-los un lloc on refugiar-se i tenir on amagar-se, estar protegides de les bèsties amb les quals s’havien cassat i que es pensaven que eren de la seua propietat.

Tres anys després de crear aquesta campanya que va ser tot un triomf, va morir de càncer la meua estimada mare. Vaig caure en una gran depressió la qual Carles em va ajudar a superar. Ell no era mon pare, però com si ho fóra. Ho vam passar desgraciadament molt malament durant un període llarg de temps i encara la tinc en la meua memòria viva com el seu aspecte després de tornar a viure, després d’aquell infern que va suportar, bé; que vam suportar.

I res, fa uns mesos que vaig tornar a Burjassot, amb Carles. Ens compràrem una casa prop de l’antiga i estem vivint allí. He tingut una vida un tant complicada però ara estic completament en pau.

L’Enrico i Miquel es van emocionar en escoltar aquestes paraules tan fortes. Van estar parlant un parell d’hores més i a continuació Harmonia els convidà a sopar a sa casa. Era el començament d’una nova història que compartirien junts altra vegada. Altra vegada com els antics temps, però aquesta sense la innocència, ara eren adults i es forjaria una amistat que duraria per tota una vida.




Altres activitats sobre la mateixa obra


Comentaris i activitats col·laboratives

Títol: Activitat sobre Quan deixàvem de ser infants de l'autora Gemma Pasqual i Escrivà, pels La paraula viva

Encara no s'han fet activitats col·laboratives a partir d'aquesta.



Obtingut de «https://viquilletra.com/index.php?title=Activitat_sobre_Quan_deixàvem_de_ser_infants_de_l%27autora_Gemma_Pasqual_i_Escrivà,_pels_La_paraula_viva&oldid=20211»