Propietat:Escrita

Aquesta és una propietat del tipus Text.

Pàgines que fan servir la propietat "Escrita"

Es mostren 25 pàgines que fan servir aquesta propietat.

(anteriors 25) (següents 25)

A
Activitat sobre Mans quietes! de l'autor Piti Español, pels Petroski +	Sinopsis: En Manel va a l'escola a parlar sobre el seu fill, però res no va com ell esperava. Tagline: "Manel, accepta-ho, tots sou iguals".  +
Activitat sobre Mans quietes! de l'autor Piti Español, pels Viquipeter +	SINOPSIS: Manel es dirigeix a una reunió a l'escola sobre el seu fill, com la seva exdona, amb qui s'ha divorciat recentment. Dins l'aula on s'havia de dur a terme, inesperadament se l'acusa d'una agressió a un alumne. A partir d'aquest fet es desenvolupa tota la trama, on successius equívocs porten a Manel a situacions compromeses. Mitjançant l'humor, ''Mans Quietes'' esdevé una crítica social en diferents aspectes. TAGLINE: Les mans quietes no les volem lligades.  +
Activitat sobre Mar i cel de l'autor Àngel Guimerà, pels BlackJeans +	Cristians rapats per musulmans i un nen sense pares es va quedar. Començarà un amor prohibit quan la blanca en el vaixell vegi en SaÏd. Quan va sentir el nom de la Blanca amor a primera vista va surgir perquè així es deia la seva mare, s'entendrí! I aquí comença Mar i Cel la historia de mons diferents, començarà una nova guerra al mar i no en la terra. Molt enfadat Carles cridà que la seva filla mai no es casarà. Ferran era un bon candidat, però la blanca entristida el rebutjà. En un dia trist va succeïr que una gran tragedia acabés amb la parella I així acaba aquest llibre cristians i musulmans tots junts, units. Separats per les seves creences, van lluitar. I aquí s'acaba Mar i Cel la historia de mons diferents, començarà una nova guerra al mar i no en la terra.  +
Activitat sobre Mar i cel de l'autor Àngel Guimerà, pels Els rebels +	https://www.pixton.com/es/create/comic/bwvv32gf  +
Activitat sobre Mar i cel de l'autor Àngel Guimerà, pels Les Literàries +	Un amor a cada port Després de la mort de la mare dalt del vaixell, em trobava sol davant la immensitat del món. Al cap de dues setmanes vam arribar a port. Era una ciutat nova i estranya per a mi. No sabia on anar ni què fer. Em passava les setmanes pidolant i robant pel carrer, com molts altres nens. Un dia mentre caminava pels mercats d'Alexandria, un vell pagès va sorprendre'm agafant una poma d'una fruiteria. Aleshores, per una vegada, la sort va somriure'm i el vell va proposar-me allotjament, un sostre i menjar a canvi d'algunes feines. Però al cap d’un temps les feines inicials van acabar convertint-se en esclavatge. Vaig decidir escapar-me. M'alçava del llit cap a les dues decidit a abocar-me a allò que el destí em tenia preparat. La meva pell notava com el fred s'enganxava al voltant del cos. Vaig caminar durant hores fins que vaig arribar a l'últim bar del port, on hi havia una mena de taberna, l'única que encara tenia els llums encesos. Mort de fred, vaig decidir demanar una calenta cervesa de mantega. Entre els mariners va aparèixer una bonica jove, que a mesura que s'anava apropant el meu cor bategava més fort: – Què fa un jovenet tan ben plantat com tu a aquestes hores de la nit i en aquest bar? Necessites els meus serveis? Els dilluns gairebé no tinc feina. Véns a casa? Jo, emmudit i perplex, no sabia què respondre davant la proposta que m'havia fet aquella bella dona, ja que no entenia de què anava tot allò. Finalment, després de rumiar una bona estona vaig caure-hi: havia anat a parar en un prostíbul. Aquella jove devia interpretar la meva cara d'incredulitat i va tornar-ho a intentar. Va refer la proposta d'una manera més subtil: – Sento haver-te espantat, sóc la Yasmin, treballo en aquest bar. Què fas aquí? Després de xerrar una estona amb ella em vaig adonar que les seves intencions eren completament diferents de les inicials. Vaig contestar: – No tinc res, sóc orfe. M'acabo d'escapar d'una vida horrible que desfeia amb angoixa les meves esperances. Ella va somriure, assentint. Era la primera persona que m'entenia i no sentia pena davant la meva situació. Era diferent: – T'entenc més del que et penses. No tots hem pogut viure una vida fàcil, m'incloc. Jo llavors era un nen i no n'entenia gaire, de preguntes indirectes, així que ho vaig fer directament: – Com vas arribar aquí? – Jo també em vaig escapar de casa... Veia el dolor en els ulls d'aquella noia, mentre dues llàgrimes baixaven veloçment per les seves galtes. Després d'aquesta trista història vaig acompanyar-la al camerino i una vegada canviada vam sortir d'aquell lloc de mala mort. No sé quants carrers vam creuar ni quants barris vam recórrer fins arribar a la seva residència. Potser era per l'esgotament que portava a sobre. No sabia on em portava, l'únic que percebia era la pobresa creixent de cadascun d'aquells ambients. La seva casa era molt petita, humil i senzilla. Ella va ensenyar-me la seva habitació i va dir que compartiríem llit si no em feia res, ja que no en tenia cap altre. Sense pensar en res més que el meu cansament acumulat vaig adormir-me en un instant. Al matí següent va despertar-me amb suavitat. Encara no havia sortit el Sol. Em va dir que se n'anava al port, que allà hi havia molt bon negoci i molts clients: mariners que arribaven de ports llunyans a trenc d'alba. També digué que podia quedar-me a casa seva, però que si havia de sortir tanqués amb un cop de porta. Vaig decidir acompanyar-la. Havent arribat al port, ella va començar a flirtejar amb els seus clients habituals, davant dels quals jo no hi feia res. Així doncs, havia arribat el moment d'acomiadar-nos. Sempre la portaria al cor ja que la Yasmin m'havia ensenyat valors dels quals havia prescindit des de la mort de la mare. Va fer créixer el meu esperit de competitivitat, afany de superació i proximitat envers la vida. Vaig caminar una estona fins que vaig veure un home que tot cridant deia que buscava tripulació, i m'hi vaig apuntar sense pensar-ho. Tan sols tenia setze anys. No era conscient del tomb que la meva vida faria quan embarqués al Galileo. En un any vaig guanyar-me la confiança del capità del vaixell, i ja de gran el capità decidí quedar-se en un port per compartir el que li quedava de vida junt a una bella dama, la qual estimava bojament. Durant els anys següent vaig anar solcant els mars, vivint el meu dia a dia sense saber què m'esperava l'endemà, abocat al meu destí. Al llarg del meu viatge vaig conèixer i deixar enamorades moltes dones, cadascuna a diferents ports. Però cap d'elles em va deixar tanta marca com la Yasmin, exceptuant d'una: la Nura. Tot va començar mentre desembarcàvem al port de Constantinoble. Baixant del vaixell, vaig fixar-me en una pedra preciosa que portava una noia en un collaret. Vaig intentar creuar-hi pel costat per comprovar si encara mantenia la pràctica com a lladregot i poder robar-li el collaret que tant m'havia cridat l'atenció. Poc a poc, anàvem apropant-nos l'un a l'altre, sense ser conscients del que anava a passar. La meva mà es preparava per cometre el robatori, mentre ella duia un somriure maliciós als seus carnosos llavis. Tres passes, dues passes. S'acostava el moment. Una passa... i aixeco ràpidament la mà direcció al seu coll amb l'objectiu de poder desfer-li el nus del collaret, fregant-li el clatell. Vaig immortalitzar el moment de posseir aquella valuosa peça entre les meves mans, com un cofre en les d'un pirata. Seguí caminant com si res, pensant en el meu triomf i memorant vells temps com a lladre. De sobte vaig sentir una enrabiada i picant veu, dirigida cap a mi, que cridava: – Eh, tu! Torna'm això, que és meu! A més, a tu no se't veu necessitat! – Només recordava vells temps, com te n'has adonat, però? Ella em va explicar que ja feia anys que estava ficada en el món dels robatoris i que sabia molt bé de què anava tot allò, que ho coneixia perfectament. Vaig proposar que m'acompanyés a prendre una bon got de rom com a forma de disculpa. Però un got es va acabar convertint en dos, i en tres, i en quatre. Quan portava una bona ració d'alcohol a sobre ella es va aixecar, es va posar la mà a la butxaca i em va tirar un rellotge que em pertanyia. S'acomiadà tot dient: – A Constantioble vigila bé tot el que tens. No et pots fiar de ningú. Espero que ens veiem aviat. Per cert, el meu nom és Nura. Aquella nit no vaig parar de pensar en ella, així que el dia següent vaig anar al mercat. Necessitava trobar-la. Recorrent com un boig tots els carrers al voltant i dins del mercat, vaig trobar-la en una cantonada, ajaguda amb la seva típica rialla confiada i menjant una poma que segur que havia estat robada. El temps transcorria mentre passàvem tardes junts. Cada dia endarreria més el viatge amb alguna excusa, però en realitat només volia estar amb ella. Els mariners s'estaven afartant de mi a mesura que jo els ajornava la sortida de Constantinoble per una pirata. Passat un mes, vaig decidir que havia arribat l'hora d'establir-me en un lloc i formar una família, deixant de banda els meus problemes, els quals ella havia fet que oblidés. Vaig vendre el meu estimat Galileo a uns desconeguts que van prometre cuidar-lo. Tot anava bé fins que un dia d'estiu arribà un vaixell al moll. Ella havia sortit a comprar com cada dissabte al matí. Jo vaig decidir anar a fer un tomb pel port, aquell lloc on havia viscut tantes experiències. De sobte, mentre caminava apreciant la bona vida que portava, vaig veure sortir la Nura d'un vaixell, mentre s'acomiadava d'un home apassionadament, amb un petó. El món se'm va ensorrar. No vaig voler cap explicació ni la necessitava. Decebut i impotent vaig arrencar a córrer cap a casa. Això ja devia anar de lluny. Vaig recollir totes les meves coses, però abans de marxar li vaig escriure una nota: Tota esperança amb tu s'ha esfumat. Els anhels d'amor per tu han estat en va, i ja res em farà oblidar-te. Vaig deixar-ho tot enrere i m'has traït. Has destruït l'única espurna d'amor que em quedava. Adéu per sempre, Nura. Vaig fer un cop fort de porta, deixant enrere tots els meus records, al mateix temps que una llàgrima recorria riu avall la meva galta. Ja no confiaria en cap més dona. Em vaig dirigir al port amb la intenció de comprar un altre vaixell amb els diners que encara tenia, i d'embarcar-me en un llarg viatge. Potser aquest era el meu veritable destí i ningú m'estimaria mai més. Estava ple d'odi contra les dones i contra els cristians. La ira va revifar dins meu.  +
Activitat sobre Mar i cel de l'autor Àngel Guimerà, pels Viquimaníacs +	Blanca i Saïd com dona i marit, un vaixell ha estat envaït i el Joanot s'ha penedit. Saïd sa història ha explicat de tot el que ha viscut, i Blanca, trencant el seu escut, sorpresa, s'ha enamorat. Després d'una dura batalla els cristians són guanyadors, l'amor s'encalla Mar i Cel surten vencedors. Com Mar i Cel units a l'horitzó com Blanca i Saïd morts per la passió.  +
Activitat sobre Maria Rosa de l'autor Àngel Guimerà, pels BadCompany +	Estimat Andreu, Fa temps que els nostres cors estan separats i noto dins el meu un gran buit. Necessito veure't, la meva vida sense tu no té sentit. Tant de temps sense tu m'està matant poc a poc. Sé que ets innocent de l'assassinat del qual t'acussen. Aquí al poble estic lluitant per netejar el teu nom i per què vegin que ets una bona persona i un gran home. La vida aquí es força complicada, encara que no m'hauria de queixar tenint en compte la teva situació, al poble tothom et troba a faltar, bé, alguns més que altres, ja t'ho pots imaginar amor meu. Molts homes m'han intentat enamorar, però els hi he donat carabassa a tots, et vaig jurar amor etern i fins el dia de ma mort t'estimaré. Espero que no t'hagis aprimat massa, menja molt, sé que no són grans plats com els que menjaves a casa però has d'aguantar-te fins que tornis. Vigila amb la gent, intenta no apropar-te a les males influències de la presó. Allà a Ceuta tindràs molt de temps lliure, espero que m'escriguis aviat, esperaré la teva resposta impacientment. Sempre teva, Maria Rosa  +
Activitat sobre Maria Rosa de l'autor Àngel Guimerà, pels Capgrossos al quadrat +	Hola, Maria Rosa, t'escrit aquesta carta per un sol motiu, no m'atreveixo a dir-te això a la cara...així que te l'escric per dir-te que estic enamorat de tu des que et vaig veure. Sé que l'Andreu és mort i que ara estàs amb en Marçal però sé que ell no està enamorat de tu, només t'utilitza..Jo sé un secret sobre ell molt fort, ja té l'explicaré quan tinguem un moment nosaltres dos sols, així que més endavant. Ja t'he dit el que no m'atrevia i el que sento per tu, així que d'ara endavant fes el que creguis més correcte i que sàpigues, que aquí sempre tindràs un bon amic i un noi en qui pots confiar sempre. T'estimo, Badori  +
Activitat sobre Maria Rosa de l'autor Àngel Guimerà, pels Clann +	Hola estimada, Maria Rosa: T’escric aquesta carta per dir-te que estic bé. Que et trobo molt a faltar i els dies se’m passen molt lents sense tu. Em passo els dies i les nits pensant en tu. No saps com pateixo sabent que altres persones es troben al teu costat mentre que jo no estic allà, cuidant el nostre amor. Perdona per sentir aquesta gelosia per tot el que t'envolta perquè voldria ser exclusivament jo qui estigués al teu costat. Senzillament és que t’estimo. Encara que estiguis lluny de la meva presència, la teva imatge estarà gravada per sempre en el meu cor, com el record del dia que ens vam conèixer. Aquell dia, vaig creure en l’ amor a primera vista; aquell moment quan em vas curar la ferida i em vas fer un petó al peu. Espero que tot et vagi molt bé, que segueixis somrient amb aquell somriure tan preciós que tens i que tant m’agrada. Estic desitjant poder tornar, per veure’t. Cada dia ,miro per la finestra de la presó i veig els ocells cantar, somio en ser lliure com ells. Dir-te que t'estimo em queda petit i cada vegada que t'ho dic és perquè el meu amor per tu ha augmentat. El meu amor no té temps, el meu amor per tu es infinit. Estimar-te en realitat és un premi, és un regal que qualsevol persona hauries de rebre, però que només tinc jo. Per deixar-me estimar-te et dono les gràcies i t'ofereixo mil anys d'amor que simplifico en aquest petó que et lliuro des del fons de mi mateix. T'estimo.  +
Activitat sobre Maria Rosa de l'autor Àngel Guimerà, pels Elstresporquets +	Estimat Marçal, Fa molt de temps que no ens escrivim i encara més que no ens veiem. Durant els ultims mesos t’he enviat bastants cartes, però suposo que el fet que vagis canviant de feina ha fet impossible que t’arribin amb éxit, així que després de molt buscar per tot arreu, per fi he trobat la direcció del lloc en què estàs treballant actualment i espero que aquesta vegada sí que aconseguim comunicar-nos. M’han dit que estàs treballant en la construcció d’una llarga carretera i que d’aquí poc, quan acabis, marxaràs a un altre lloc. No sé si allà estaràs passant fred o calor, si estaràs sol o acompanyat però espero que això no et desanimi i puguis seguir endavant cada dia. A l'anterior carta em vas explicar els teus pensaments sobre aquesta noia que també treballava amb tu, crec que es deia Maria Rosa, i en aquests moments encara no sé quina és la teva relació amb ella, però suposo que tant tossut com ets tu estaràs a prop d'aconseguir que ella senti el mateix per tu, fins i tot, crec que seràs capaç de qualsevol cosa. A tot això, també he escoltat que han mort a un capatàs per allà a la zona on ets tu i no sé si estarà relacionat amb la teva carretera o si en saps alguna cosa, espero que no tinguis res a veure i no et porti problemes, ja que ficar-se en un embolic com aquest no seria bo ni per tu ni per ningú del teu voltant. En definitiva, espero que estiguis tant bé com sempre i absent de problemes, que tinguis temps per contestar-me i que d’aquí poc ens puguem tornar a veure i parlar de tot allò que ens doni temps i així poder tornar a estar tant units com quan erem petits. Records i una abraçada molt forta!! Atentament, Joan Ramon.  +
Activitat sobre Maria Rosa de l'autor Àngel Guimerà, pels Les esmas +	Estimada Tomasa, Ja sé que nosaltres no ens portem gaire bé i que pensaràs que no tens ganes de rebre una carta meva, però la veritat és que t'enyoro molt. El meu germà Quirze, des del vostre divorci, em ve a veure cada dia aquí, a la presó. Estar a la presó em fa sentir molt malament, la mort del Marçal va ser molt precipitada, encara segueixo sentint que sóc culpable d'aquest desastre i que mai em perdonaré. El teu divorci amb en Quirze va ser la meva culpa, si jo no li hagués demanat al meu germà que em vingués a veure cada dia a la presó, podríeu ser feliços allà, a Aragó. Passar-se el dia entre reixes és molt dur. Estar sola, confiar en mi mateixa en tot el que faig i tenir els meus pensaments de penediment sempre al cap, em fan tornar boja. Les condicions del dia a dia són horroroses. A mi m'agradaria que vosaltres tornéssiu a estar junts, el meu germà ho està passant malament. Has de tenir en compte que la culpa no és del meu germà, que ell es va quedar amb mi perquè jo estava passant una situació molt delicada. Amb això et vull demanar que intentis mantenir el contacte amb nosaltres, perquè heu estat casats molt de temps i no podeu perdre la amistat que us va unir. Maria Rosa.  +
Activitat sobre Maria Rosa de l'autor Àngel Guimerà, pels Lestresmaries +	Estimat Andreu, M'agradaria saber com et trobes, com et tracten. Em sento com si estigués empresonada, perquè tu no ets amb mi. Preferiria estar a la presó amb tu, que lliure però en soledat. Jo sé que no vas ser tu, n'estic convençuda. Quan trobi al que ho va fer me'n revenjaré. Últimament trobo que en Marçal està una mica estrany, és de qui tinc més sospites. És qui passa més temps amb mi i intenta que m'oblidi de tu. Sembla que sigui el que més em recolza, però tinc un mal pressentiment, quan estem tots a la carretera i parlem de tu, diuen que ets el culpable i en Marçal sembla que es posa de la seva part. No entenc com poden pensar això de tu, després d'haver-te conegut durant tant de temps. Desitjo que tornis aviat, fes el possible per tornar... Ja saps, que t'esperaré el temps que calgui. Jo confio en què tornaràs. T'estimo Andreu, Maria Rosa.  +
Activitat sobre Maria Rosa de l'autor Àngel Guimerà, pels Mybelenykkris +	Estimat Andreu, Ja és la vuitena carta que t'escric i em sorprèn que no m'hagis contestat...no entenc res. Pot ser hagués sigut millor que no t'hagués dit els meus sentiments. Crec que estàvem millor com a amics, perquè una relació a distància és quasi impossible de portar bé. Vam quedar que ens faríem visites, cada dia ens escriuríem una carta... Però totes les nostres promeses no s'estan complint. M'agradaria anar a veure't per poder-ho parlar bé, perquè estic molt trista i necessito escoltar la teva veu i mirar-te als ulls i que em donis alguna explicació de perquè no vols saber res de mi. He pensat en anar a fer-te una visita el pròxim divendres. M'agradaria que em diguessis que et sembla aquesta proposta. Espero que tot et vagi bé i que em contestis si us plau. Molts petons. Adéu. De la teva estimada Maria Rosa.  +
Activitat sobre Maria Rosa de l'autor Àngel Guimerà, pels Paambtomàquet +	'''<big>CARTA</big>''' Estimada Tomasa, D’ençà que vaig marxar del poble, trobo molt a faltar a la gent, sobretot a vosaltres dos. Durant la meva estada a casa vostra i la vostra atenció amb mi, vaig passar mals moments pensant amb l’Andreu i intentant fugir d’en Marçal, però també bons moments fent el dinar i estenent la roba amb vosaltres. Tot i que, ja ha passat un cert temps, encara segueixo pensant amb l’Andreu i no hi ha manera de treure-me’l del cap, l’estimava tant! Però el temps passa i la vida segueix, així que només hem de recordar els bons moments passats amb ell. Estic allotjada en un hostal d’uns amics als afores del poble de Viladrau. Estic molt bé i durant el dia treballo al camp on em guanyo algunes garrofes i les tardes les passo passejant per l’entorn d’aquí, o bé anant a donar una volta pel centre del poble. Ah! Abans que se m'oblidi!, digues a en Quirze, que la setmana passada vaig anar a casa dels nostres pares, i us envien molts records a tots dos. El pare ja està recuperat d’aquella malaltia tan greu que tenia, i la mare s’acaba de jubilar, i ja no treballa al camp, i està encantada de la vida. Parlant de feina... Quan vaig marxar del poble just vau acabar la carretera. Què teniu feina? Espero que no estigueu aturats! Si és així, per aquí a prop de Viladrau crec que busquen gent per fer una nova carretera, aleshores podríeu venir cap aquí i així ens podríem veure de tant en tant. La veritat és que m’agradaria tornar amb vosaltres, però sabeu ben cert que només rondar pel poble, m'agafarien per haver matat a en Marçal. Aquí a Viladrau estic segura mentre que aquest cas no surti a la llum. Espero no perdre el contacte amb vosaltres, ja que sou els que em vau ajudar en la meva situació. Un petó molt fort, us estima la vostra germana. Maria Rosa  +
Activitat sobre Maria Rosa de l'autor Àngel Guimerà, pels SABOPOL +	En el següent acte, després que la Maria Rosa assassines al Marçal, els familiars que havien estat trucats per Maria Rosa es presenten i en veure l'espectacle s'horroritzen, i diuen que el més aconsellable és trucar a la policia, però en Badori no li feia cap gràcia, ell l'aconsella fugir tan lluny com sigui possible. Un veí va trucar a la policia perquè estaven fent molt xivarri. La policia en presentar-se el primer que va fer va ser mirar el cadàver, en intentar explicar-ho la policia va fer cas omís de la Maria Rosa, i tenia la intenció d' arrestar-la. Badori, encegat d'amor, va intentar impedir-ho retenint als agents, mentre la Maria Rosa s'escapava per la porta del darrere. Quan estva a molta distància del poble es trobà amb una persona que li resultà familiar. Era l'Andreu. Resulta que no s'havia mort sinó que l'havien apallissat i l'havien donat per mort. En trobar-se els dos, Maria Rosa s'espantà i creu que és una aparició divina i ella en aquell moment passava per un pont i pensava que havia perdut el cap i decideix tirar-se daltabaix del pont.  +
Activitat sobre Maria Rosa de l'autor Àngel Guimerà, pels Silenci incomode +	Estimada M. Rosa, Primer de tot vull fer-te saber que tot el que vaig fer va ser per amor, perquè jo t’estimo Maria Rosa. Però demà és el casament i jo no puc continuar vivint així, amb aquesta culpabilitat. Vaig ser jo qui va matar i va culpar l’Andreu, va ser horrible però ho vaig fer per tu, perquè jo per tu faria qualsevol cosa. Però no puc estar amb tu sabent que el teu marit, el meu millor amic, és mort per culpa meva. No em tornaràs a veure més, però jo sempre estaré pensant en tu. Sempre teu. Marçal  +
Activitat sobre Maria Rosa de Àngel Guimerà, pels SABOPOL +	Estimada Maria Rosa, Des d'aquest lloc tant desagradable t'envio un missatge d'amor i d'esperança. Sé que m'han incriminat, per això t'envio aquesta carta, sospito qui és el culpable però t'ho demano a tu per què em diguis el nom de l'home o dona que és el culpable de veritat. Amor meu fes-ho ràpid perquè aquí dintre ja m'he creat un enemic, és l'amo de la presó i em pot xafar com a una mosca si li ve de gust, per això et demano pressa. Adéu, el teu company sentimental.  +
Activitat sobre Maria Rosa de Àngel Guimerà, pels XXx +	Hola Maria Rosa, T'escric des de la presó perquè no em queda molt temps i vull que sàpigues que t'enyoro molt i que et voldria veure abans de morir. A aquesta presó hi ha unes condicions de vida molt penoses i sé que moriré molt aviat, així que si arribes a llegir aquesta carta i encara no m'he mort voldria que si pots i encara no m'has oblidat em vinguessis a visitar a Ceuta per què si et veig podria recuperar les forces i sobreviure un temps més i així podria arribar a sortir, perquè jo no vaig ser qui va matar al capatàs i tu ho saps. Els companys m' ajuden molt i em donen força per continuar endavant. Espero veure't aviat, t' estimo Andreu.  +
Activitat sobre Matar un rossinyol de l'autora Harper Lee, pels PAMM +	'''SINOPSI''' L’Atticus Finch, pare de l’Scout i d’en Jem, haurà de defensar a en Tom Robinson, un negre acusat d’haver violat a una noia blanca. A més a més, al poble on viuen hi ha la casa dels Radley, la qual atemoreix i fascina als dos petits protagonistes, ja que allí viu l’Arthur Radley, amb el sobrenom de Boo Radley, que diuen que no ha sortit mai de casa i és un monstre. Passen els dies fins que comença el millor: el judici contra Tom Robinson. Allí quedarà condemnat acusat d’una cosa que no va fer. En realitat va ser el la noia qui, cansada d’estar sola, es va insinuar a en Tom, que no volia fer res. Quan el pare de la noia els va enxampar (els negres no estaven ben vistos, i que una noia blanca i un noi negre es portessin no era correcte i semblava que traís a la família), li va clavar una pallissa a la seva filla. Tot i així, com gairebé tothom (menys els Finch i alguns altres, qui ho trobaven totalment injust) defensava la idea de la noia i, com els negres eren “delinqüents”, en Tom va quedar condemnat a pena de mort. Més tard, en una petit teatre del poble, com que hi havia gent que havia amenaçat a l’Atticus per defensar i haver defensat a un negre, mentre l’Scout i en Jem tornaven cap a casa, de nit, van ser atacats. En aquell moment, però, una persona els va salvar la vida. Aquest “heroi”: en Boo Radley. Aquell monstre. '''TAGLINE''' I si tanquem els ulls, què hi veiem?  +
Activitat sobre Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, pels Mel +	Estimada Alba, T’escrivim des de l’Institut Carles Vallbona. Hem llegit la teva història en el llibre ''Mecanoscrit del segon origen''. Sabem que has tingut una vida molt dura i complicada, i estem molt impressionades perquè ets una noia molt forta, valenta, llesta i espavilada, que sempre et busques la vida com pots, per poder sobreviure en les pittjors circumstàncies. Pensem que no totes les persones de catorze anys farien tot el vas fer tu per sobreviure, es quedarien assegudes plorant per les seves desgràcies, però tu vas continuar la teva vida com si tot fos normal per millorar-la en el futur. Vas saber cuidar molt bé d’en Dídac, però al final no va poder sobreviure a les desgràcies de la vida. Ens alegrem que hagis sobreviscut a la catàstrofe, tenies unes condicions molt complicades i tu has trobat la solució a cada problema que tenies. Al principi, semblava que no us en sortiríeu, però a mesura que anem llegint descobrim que us esteu adaptant a aquesta nova vida, tot i les seves complicacions. Per sort vau trobar refugis on conviure i un tractor que us va fer de transport. Vau ser prou llestos com per conrear algunes plantes per alimentar-vos. Quan l’extraterrestre va arribar a Terra i tu i en Dídac estàveu sols a totes ens va agafar por que us passés alguna cosa i vam patir fins que per sort vas ser valenta i vas acabar amb ell, va ser en aquell moment quan vam descobrir que estàveu preparats per sobreviure en aquelles condicions. Esperem que, siguis on siguis, estiguis molt bé, i que sàpigues que nosaltres estem amb tu. Ànims Alba! Petons del grup Mel.  +
Activitat sobre Mecanoscrit del segon origen de l'autor Manuel de Pedrolo, pels Alsepa +	LA HISTÒRIA DE'N MAR Després de la mort de'n Dídac, el seu pare, en Mar va anar creixent amb els anys sense una figura paterna. La seva mare, l'Alba, el va cuidar com si fos un tresor. Fins a l'edat de 12 anys, a en Mar li havia explicat l'Alba que el seu pare havia anat a treballar a un altre país. Però en arribat el moment, l'Alba li va haver d'explixar al seu fill, que en Dídac havia mort accidentalment quan ell era un nadó. Quant en Mar tenia 14 anys, van tenir que marxar de on estaven vivint a un altre lloc més segur per la continua aparició dels platets voladors. Tan ràpid com van poder, van pujar al Jeep i es van dirigir a tota velocitat cap al port. Allà van agafar la barca que uns quants anys enrere havien utilitzat per sortir a navegar. No sabien on anaven, però el destí i les corrents del mar, els van portar fins a una illa desconeguda encara per ells. Quan van arribar allà, es van sorpendre molt perquè totes les cases es trobaven ederrocades menys una. Es tractava d'una casa d'estiu a pocs metres de la platja on les finestres eren obertes i una bona olor a menjar els va atreure cap allà. Un home jove d'uns 30 anys va sortir de la casa amb una carabina apuntant cap a l'Alba i en Mar. En veure que ells podrien ser actualment els únics humans que quedaven en tota la terra, l'home jove va deixar d'apuntar-los amb l'arma. Ell es deia Narcís i de dins la casa va sortir una noia d'uns 15 anys que es deia Laia. En haver-se presentat tots, van convidar a l'Alba i en Mar a entrar. A l'interior de la casa van poder veure que hi havia un foc encès. La Laia era la germana de'n Narcís i l'Alba els hi va explicar que en Mar era el seu fill. Amb el temps, es van anar coneixent més i les relacions entre l'Alba i en Narcís i entre la Laia i en Mar, cada vegada eren més profundes. Treballaven en equip en tot el que feien, anaven a buscar menjar i al mateix temps, tenien cura del seu hort i alimentaven a les seves vàques. Un dia van decidir anar a navegar amb la barca la qual havien arribat en Mar i l'Alba. Feia un dia solejat i van aprofitar per pescar i pendre el sol. Més tard, van poder visualitzar a l'horitzó el que semblava un veler a la deriva i s'hi van acostar. En Narcís va ser el primer en abordar-lo amb la carabina en mà. Quan es va haver assegurat de que no hi havia ningú a dins, hi van entrar la Laia i en Mar. Es van posar molt contents en trobar a la cuina molt menjar en bones condicions i a la bodega, hi van trobar algunes armes i munició. Després d'haver traslladat a la barca tot el que havien trobat, en Narcís es disposava a saltar-hi per poder empendre el viatge de tornada cap a l'illa. Però la seva cama li va jugar una mala passada i va caure a l'aigua quedant-se amb una cama enganxada entre una corda i la porta de la cabina de comandaments. En haver sortit de l'aigua gràcies a l'ajuda de'n Mar, tots van poder apreciar que en Narcís tenia una ferida i un bony al tormell. L'Alba encara conservava els seus llibres de medicina i va poder diagnosticar-li un esguinç al tormell de tercer grau. Ja a casa, li posar una benda a la zona afectada de tal manera, que no es pogués moure. Va estar en repòs absolut durant 1 mes. Passats 2 anys, l'Alba i en Narcís, fruit del seu amor, van tenir un fill. El qual li van dir Roger. Una nit d'estiu, la Laia i en Mar es trobaven sols a la platja contemplant les estrelles. Ell li va donar un petó i ella es va esmunyir al davall de la tovallola per tal de que ell la penetrés. Un mes després, la Laia se'n va adonar de que estava embaraçada i que en Mar era el pare de la criatura.  +
Activitat sobre Mecanoscrit del segon origen de l'autor Manuel de Pedrolo, pels Caçadors de llibres +	'''QUAN EN DÍDAC VA MORIR''' Quan en Dídac va morir, l’Alba es va posar molt trista i es va quedar callada durant tot un any sencer sense parlar amb el seu fill. I un dia va decidir que aniria a explorar i faria la volta al món amb un creuer per evitar perills. Va preparar totes les provisions pel viatge i moltíssim combustible, menjar enllaunat, embotits, vint pernils en bon estat, moltes verdures del seu hort , que aquell any havia estat de molt bona collita, salva vides,entre d’altres. Va decidir que faria el viatge al cap d’una setmana i quan ja ho tenia preparat va embarcar cap a les Amèriques amb companyia del mar, al cap de dos mesos al creuer una nit van sentir una sotragada a la proa del creuer i va començar a entrar aigua per la bodega i cada cop l’Alba i el fill estaven més a prop de l’aigua. Havien xocat amb un iceberg ja que s’havien desviat i havien arribat al Pol Nord. L’alba va anar corrents cap a la barca de rems de seguretat i va deixar totes les seves pertinències a bord que al cap de mitja hora ja estaven al fons del mar. L’Alba es va desmaiar i sense saber quant temps havia passat, es va despertar a una platja amb palmeres i amb molta calor. Es va endinsar a la terra desconeguda amb el seu fill als braços i va arribar a un poblet, estava desert i va començar a buscar a les casetes de palla i fusta i va trobar unes guies i brugoles que li van servir d’ajuda per saber que estava a Brasil, a 20 Km de la capital; Brasília. On va trobar una petita població indígena amagada entre les runes d’uns grans gratacels. Allà es van quedar i va ser feliç per sempre més. Final, o començament?  +
Activitat sobre Mecanoscrit del segon origen de l'autor Manuel de Pedrolo, pels Caçadors de paraules +	Hola Dídac, T’escric des del cel perquè estic mort. Sé que ets viu i que ets l’únic supervivent del món, juntament amb l’Alba. Et comunico que els de la meva espècie us busquen per liquidar-vos. També us volia dir que no és una manera molt noble disparar per l’esquena amb dos màusers: és una manera molt cruel i per la nostra raça matar-nos així. Nosaltres només veníem en son de pau, però quan vam veure com destrossàveu el planeta, vam decidir governar nosaltres. Per a nosaltres, la llei més important és que tothom és amo del que mata, per això és possible que us anomenin reis dels ŴŒ. Quan em revisqui en un altre cos aniré a buscar-te i et menjaré cada part del teu cos. Quan em vau trobar només volia conversar amb vosaltres i arribar a un acord però com que em vau disparar per l’esquena, no vaig poder dir-vos res i per aquest motiu us envio aquesta carta. Com que seràs rei de la terra ,vull que compleixis cinc coses: 1.Has de fer cinc fills amb l’Alba amb els noms següents: Gandalf, Gremlin, Legolas, Gollum, i un de la nostra espècie que l’adoptareu: es dirà 2. Haureu de regnar amb saviesa i honor, per sobre de tots els vostres problemes, imposant la llei i la justícia per sobre de les grans injustícies. 3. Haureu de tractar els ŴŒ com si fossin els vostres fills, sense marginar a ningú. 4.Quan els vostres cinc fills hagin complert la majoria d’edat, cadascun governarà un continent. 5.Haureu de destruir tot tipus de contaminació que sigui perjudicial per a l’atmosfera de la Terra. Amb aquestes paraules m’acomiado. Espero que compliu en el vostre camí cap a un món millor, així podrem viure tots en pau i harmonia. Que tingueu sort, ĬǖǢŻ (Camaleó)  +
Activitat sobre Mecanoscrit del segon origen de l'autor Manuel de Pedrolo, pels Diftong girls +	'''La vida oculta d’en Mar''' '''Quadern del creixement''' L’Alba, una mare vídua però amb el cor fort, va tirar endavant ella sola amb el seu fill. Va trobar una balança amb la qual va anar pesant-lo per assegurar-se que creixia sanament. També va trobar bolquers i altres objectes de puericultura que li van facilitar la proesa de fer-se càrrec del seu estimat fill. En Mar, un nen de set anys, fort i de pell bruna, va créixer ràpid i sa gràcies a la llet materna que li va proporcionar, durant set anys, la seva mare, l’Alba, de vint-i-cinc. Per la seva edat, era un noi amb molt seny, com el seu difunt pare, en Dídac. No li va costar gens comprendre la situació en la qual es trobaven i va acceptar molt madurament el que els esperava en un futur pròxim: ser els pares de la nova civilització humana. A poc a poc, en Mar va anar aprenent diferents mètodes per obtenir aliment a fi que ell i la seva mare poguessin gaudir d’una dieta equilibrada. Tenia un instint caçador tan desenvolupat que semblava que els animals vinguessin a ell i no pas que ell els trobés. Però el que més li agradava era pescar, perquè era una activitat relaxant que li feia obrir la ment i reflexionar sobre el seu futur. L’Alba va ensenyar-li a conduir el gran tractor perquè ambdós poguessin desplaçar-se sense dependre de l’altre per aquelles terres inhòspites. '''Quadern de la supervivència''' En Mar, un nen de deu anys, fort i de pell bruna, va trobar una terra fèrtil, no gaire lluny de la seva llar, que la seva mare i ell van decidir conrear i plantar-hi tot tipus de llavors amb l’esperança que creixés un fructuós hort per acabar d’assegurar-se una bona alimentació. La sequera de l’estiu va obligar mare i fill a aprofitar al màxim tots els recursos més bàsics de què disposaven, ja que l’hort no era tan productiu com abans i van tenir molts problemes per cercar aigua amb la qual hidratar-se i poder-se netejar. Després de molts dies de sol intens i sense una gota d’aigua, una nit va ploure. L’Alba i en Mar es van alegrar molt perquè per fi l’hort seria regat i ells podrien cobrir les seves necessitats. Però la seva alegria va durar ben poc: la llum encegadora d’un llamp, seguida pel fort soroll provocat per un tro indicant tempesta, va atemorir ambdós. En Mar va mirar per la finestra de la roulotte i va veure que la tempesta havia acabat. Però una resplendor que provenia del bosc i que anava creixent paulatinament li va cridar l’atenció. L’Alba va sortir a corre-cuita del refugi per comprovar si els seus pensaments eren certs: l’olor de cremat i l’espetec de les flames li van donar la certesa que hi havia un incendi al bosc. Mare i fill van recollir ràpidament les seves poques pertinences que tenien i ho van carregar tot al gran tractor, amb el qual van fugir d’allà el més ràpid possible. Molt espantats, no sabien ben bé on anar i després de rumiar-s’ho una bona estona van decidir tornar a la cova, que havia estat la primera llar d’en Dídac i l’Alba, allà estarien protegits del foc gràcies al rierol que li barrava el pas. Van arribar quan el sol ja despuntava, ella reconeixia el lloc perfectament, no havia canviat gens: es trobaven en un replà alt, de terra, a dos-cents metres de les roques, on el rierol queia amb una petita cascada transparent i prima. A l’Alba, aquell lloc li va causar malenconia, en recordar els bons moments que havia passat amb en Dídac. I hi van traslladar llurs minses possessions a la cova, i molt cansats es van adormir. '''Quadern de la valentia''' En Mar, un noi de tretze anys, fort i de pell bruna, va viure amb la seva mare a la cova durant una temporada. Per alimentar-se, en Mar pescava al rierol i caçava per l’espessa vegetació del bosc i l’Alba recol•lectava fruits i plantes medicinals, per si eren necessàries en algun moment. Una nit, ella pensava en que ja era el moment de continuar amb la creació de la nova civilització. Creia que en Mar ja era prou madur per afrontar la situació. L’endemà, després que ell tornés de caçar, la seva mare l’esperava a dalt del gran tractor, per anar els dos cap a la platja on en Dídac i ella es van estimar per primera vegada. Una vegada allà, l’Alba es va treure la roba fins quedar-se nua per anar a banyar-se en aquelles aigües cristal•lines. Ell es va quedar enlluernat per la bellesa d’aquell cos de dona tan esvelt que encara semblava d’adolescent. Va anar passant el dia, i quan el sol ja s’amagava en l’horitzó, ella va pensar que ja era hora. Va treure del cistell de vímet una beguda que havia preparat ella per tal de posar-lo una mica content per aquella nit plena d’estrelles. La hi va donar tot dient-li que era un suc de fruites del bosc, i ell se’l va prendre tranquil•lament i passat una mitja hora va començar a notar els efectes que li va causar la beguda, va començar a excitar-se i a suar. Llavors l’Alba li va explicar que ja havia arribat el moment de fer l'amor, però com que ell no tenia erecció va haver de masturbar-se. Tot seguit, ella es va estirar a la sorra, ell s'hi va posar a sobre i la va penetrar. Passades unes setmanes va començar a tenir símptomes de l'embaràs: feia dies que no li venia la regla, tenia un caràcter molt irritable i irregular, es notava molt més feble i marejada, i tot allò que menjava ho treia. Durant els mesos de la gestació, en Mar va haver de fer-se càrrec de les feines més pesades i dures per tal de que l'Alba no hagués de patir esforços innecessaris i que el fetus es desenvolupés correctament. A les nits ambdós parlaven sobre el fill i el seu futur, en una de les quals l'Alba va adonar-se'n que el ventre era molt més gran que la vegada anterior i va sospitar que possiblement portés més d'una criatura al seu úter. En una d'aquestes nits també proposaren del nom (o dels noms) que podien posar al seu fill. En Mar va dir que si era nena li agradaria que es digués Montserrat, com la muntanya, i si era nen, Riu. L’Alba va dir que li semblava bé i que per tot el que havia era just que decidís ell el nom. '''Quadern de la maternitat''' Després dels nous mesos que durà l’embaràs l'Alba cada vegada els símptomes agreujaven, en Mar estava cada cop més neguitós per l'arribada del seu fill. L'Alba el tranquil•litzava dient-li que tot sortiria molt bé i que faria excel•lentment de llevador. El dia més inesperat de tots, l'Alba va trencar aigües, però va reaccionar molt madurament, al contrari d'en Mar, que va començar a suar envaït pels nervis. La dona va adoptar aquella posició amb la que va donar a llum per primer cop perquè era la més còmoda i ordinària. En Mar va intentar calmar-se i va agafar-li la mà. Quan l'Alba va nota que la criatura sortia va dir al seu fill gran que l'agafés. El nin, que va sortir amb molta facilitat de l'úter matern, va ser recollit pel Mar, qui el mirava embadalit. No obstant, el dolor no va cessar. L'Alba va demanar a en Mar que emboliqués el nen amb un llençol i que vingués ràpid a ajudar-la de nou, ja que notava el seu ventre encara inflat i sentia molèsties a l'úter. A en Mar gairebé no li va donar temps a agafar al nou infant que naixia en aquell mateix moment. L'Alba, esgotada per l'esforç que havia sofert, va jeure al terra una mica confosa. En Mar va embolcallar al nadó en un altre llençol i va esperar a que l’Alba es refés del seu estat. Aquesta va acomodar-se i li va demanar que li donés les cries que acabava de donar a llum per tal d’alletar-los. D’aquesta manera, la mare també va confirmar el sexe dels bessons: un nen i una nena. Així doncs, cadascuna de les criatures es diria com en Mar havia desitjat, Montserrat la petitona i Riu el xiquet. Els dies van transcórrer successivament, i la veritat és que en Mar se’n sortia prou bé com a pare. Era molt responsable en totes les tasques de puericultura que li havia encomanat la seva mare, que encara se sentia molt fluixa com per encarregar-se’n ella, i no li va fer cap nosa canviar el bolquers. Van passar dies, setmanes, anys, i la Montserrat i en Riu van créixer vigorosos i alegres, juntament amb els seus peculiars pares, que sortien endavant com una família unida amb molta convicció. Una vegada crescuts mentalment, van assumir amb maduresa la important missió que haurien de dur a terme en algun instant no gaire llunyà: continuar la procreació de la raça humana. I per complir-la, hauran de tenir fills... entre ells.  +
Activitat sobre Mecanoscrit del segon origen de l'autor Manuel de Pedrolo, pels El segon origen +	<big>'''LA VIDA OCULTA DE.... L'ALBA''' </big> '''CAPITOL 1:UNA INFÀNCIA MOLT DURA''''' L'Alba va obrir els ulls per primera vegada a una mansió de Palafrugell el 13 de gener de 1993. El seu pare treballava d’advocat i la seva mare d' infermera a l'hospital del poble. Es va criar amb la seva germana gran, la Laura. La Laura tenia quinze anys més que ella, i a elles dues les va mantenir la veïna de l’altra mansió del costat,que es deia Júlia. En sortir de l’escola, la veïna portava l'Alba al parc, mentre la Laura se n’anava amb els seus amics. Un dia, en arribar a casa, l'Alba es va empipar perquè volia estar més estona al parc, i com que la veïna no la va deixar, es va escapar de casa. ''''CAPITOL 2: PADRÍ SEGRESTADOR?'''' Quan l'Alba es va escapar de casa, al principi no sabia on anar, així que va decidir anar a casa d’en Pablo, el seu padrí. Era molt estrany que ells dos no estiguessin junts: portaven junts tota la vida. La va acollir a casa seva perquè els seus pares no hi eren a casa, eren als Pirineus. L’Alba es va posar malalta als tres dies i el Pablo, que no tenia ni idea de nens, va deixar-la al llit com si només estigués refredada. A les 11 del matí va aparèixer la veïna a casa del Pablo per intuïció (el coneixia de vista), perquè ella no sabia qui era ni d’on havia sortit. El Pablo li va explicar tot el que va passar i qui era, perquè la Júlia, la veïna, no es pensés que era un segrestador. '''CAPITOL 3:UN NOU AMIC QUE ENS CANVIA LA VIDA''''' L’Alba es va tornar molt rebel, però la seva germana va saber controlar-la. Al cap d’un temps va tornar a ser ella mateixa, la noia independent i tranquil·la que tothom coneixia. El Pablo va deixar de fer cas a l’Alba perquè ja era, segons ell, major d’edat. Al cap d’un mes, L’Alba va conèixer en Dídac, un noi senegalès de 7 anys, que per ser immigrant, ningú estimava, menys l’Alba. Sempre que s’ajuntaven es barallaven per bajanades, però en el fons s’estimaven com bons amics. Totes les tardes després de l’escola, s’ajuntaven per jugar al parc els dos junts, encara que la germana de l’Alba no trobava bé que una noia blanca jugués amb un noi negre. Tot semblava molt racista, fins que la Laura li va presentar a l’Alba el seu xicot, un noi negre i ella no el discriminava; era com si algú l’hagués hipnotitzat. Als tres mesos d’estar junts, van trencar perquè ell tornava al seu lloc d’origen, i la Laura, plena de ràbia, va esdevenir més racista que mai. L’Alba es va enamorar d’en Dídac, però es van separar per raons de trasllat, i el destí ho va canviar tot.  +

(anteriors 25) (següents 25)