Propietat:Escrita

Aquesta és una propietat del tipus Text.

Pàgines que fan servir la propietat "Escrita"

Es mostren 25 pàgines que fan servir aquesta propietat.

(anteriors 25) (següents 25)

A
Activitat sobre La noia del descapotable de l'autora Maria Rosa Nogué, pels Lidia.rosa +	La noia del descapotable Desprès del viatge en autocar des de Venècia, entre en Robert i jo no hi fluïa cap mena de paraula ni gest,que em fes pensar que tot anava bé. Va ser un llarg camí fins a Sitges. En arribar, les portes de l’autocar es van obrir i una mà em va ajudar a baixar les escales. Era en Jimmy! Havia tornat a buscar-me. -Bon dia nena. -Jimmy! No havies marxat a Sarrià per anar a Amsterdam? -Sí, però en arribar a casa de ma mare, vaig parar-me a pensar que què hi faria a Amsterdam sense tu? -Oh quin detall!- vaig dir. - He anat a casa teva a parlar amb el teu pare, però un cop allà he vist que tenien molt enrenou i he decidit que hi aniria més tard, fins que estiguessin més tranquils. -Jimmy, perquè has anat a casa? -Vull demanar-li als teus pares un favor, maca. - Quin favor es aquest,si es pot saber? -”Sorprise”- va dir ell amb entonació anglesa. No sabia quina entremaliadura estaria planejant en Jimmy ara, però amb totes les que ha dut a terme no m’estranyaria que hi sortíssim malparats. -Andrius! Vols que et convidi a un gelat? -Andrius?.-vaig preguntar-li estranyada. -Així es com et diré d’ara en endavant! Mola, és divertit. -D’acord Jonàs.- amb una ganyota. Un cop a la botiga xixonenca, en Jimmy va comprar-me el gelat més gran que tenien. Quin bon amic tenia al cantó. -Et sembla que hi anem ara, a parlar-hi amb la Neus i l’Enric?- em digué impacient. -Això està fet! Una carrera? -D’acord! Però amb la condició que qui perdi li deu un petó a l’altre i no a la galta! Això m’havia fet pensar mentre corríem. Potser li agradava a en Jimmy? El meu millor amic des que hi era a l’Inter? Per què no m’ho havia dit abans? I just ara que en Robert i jo estem tan malament i distants?  +
Activitat sobre La noia del descapotable de l'autora Maria Rosa Nogué, pels Martizosa +	- Mira fill, aquella que passeja per davant de l'institut amb un cotxet és l'Andrea, i el que li agafa la mà, l’Antoni, el seu company. Mare meva, han passat 8 anys ja... Quan va acabar l'institut, l’Andrea va fer un mòdul on va conèixer l’Antoni. Com que en aquesta època la gent no es casa, van anar directes a pel nen. El pare i la mare de l’Andrea estan separats i mai es troben, ni pel naixement del nen. El Pol està amb la Lorena; estan casats i estan en procés de crear una família. Segons diuen, ella està embarassada. A hores d'ara no són una família tan adinerada com abans: han hagut de passar del descapotable a la bicicleta. Atent, per allà passa la Diana. Com ja deus de saber, van acabar malament, ella i l’Andrea, però sembla que ara es porten encara pitjor. El xicot de la Diana té una empresa de matalassos, com l’Antoni. Les dues parelles no es poden ni veure. Fill, has de recordar una cosa; de vegades és millor un ou avui que una gallina demà. Però què et puc dir a tu, si ets un nadó? Has de fer-me cas, en el futur et servirà... Tornant amb el tema... Encara no he explicat res del que li ha passat al Jimmy. Segons el que recordo, crec que va entrar en un centre de desintoxicació a Amsterdam, on va conèixer a una tal Cristina. Bé, això és el que diu una actriu de... En fi, tinc mala memòria. Però quan siguis més gran ho entendràs. Saps què? Encara no puc creure que per la meva culpa l’Andrea es porti tant malament amb la Diana, però això no em turmenta, perquè em vaig casar amb una noia preciosa: la Irene. Crec que ja hauríem d'aixecar-nos del banc. La teva mare ha de tenir el menjar preparat. Espero fill que algun dia te'n recordis d'això que et dic: un no sempre pot tenir tot el que vol.  +
Activitat sobre La noia del descapotable de l'autora Maria Rosa Nogué, pels MikiDani +	Acabava de parlar amb el director de l'Institut sobre el tema d'acabar o no els estudis de Batxillerat. El director era un home amable i molt raonable, estava quasi segura que m'entendria. Com ja havia decidit abans, juntament amb la meva mare, li vaig dir que finalment, després de moltes reflexions, havia pensat que la millor opció era deixar temporalment els estudis, ja que després del desaprofitament del segon trimestre era molt complicat recuperar-ho tot. A part no estava en les millors condicions morals de seguir estudiant després del que havia passat amb la meva àvia. Molt resumidament és el que vaig intentar fer-li entendre al director. L'home, una mica desanimat, em va dir que era una llàstima que deixés els estudis, però que entenia perfectament la meva situació, així que, si creia que era la millor decisió tirés cap endavant. La veritat és que em sabia una mica greu deixar els estudis, però jo pensava en el meu futur immediat i el que ara per ara m'aniria millor. Mentre pensava en tot això anava preparant la maleta que agafaria per anar a viure una temporada amb la meva mare a París. Marxaria d’aquí i començaria allà de nou, la meva vida. Mai havia anat a aquella ciutat, mira que els meus pares me n'havien parlat, però no havia tingut l'oportunitat ni voluntat d’anar-hi. Ara en canvi ho veig com a una oportunitat, que aquí no crec que tingui. Em dedicaré a ajudar la meva mare amb els seus dissenys de roba i potser podré trobar alguna feina a temps parcial i guanyar alguns calerons per les meves despeses personals. Estic desitjant anar-me'n amb la mare, crec que un canvi d’aires en aquesta nova ciutat m’anirà bé. Sense adonar-me'n ja estava a dins de l’avió juntament amb la meva mare volant cap a París. Només arribar, ens vam instal·lar en un pis que tenia la meva mare juntament amb el seu company de feina Diego. Va ser la primera vegada que veia el Diego. La meva mare havia parlat molt d’ell però mai l’havia vist en persona fins ara. Em va semblar una persona estupenda tan professionalment, encara que no entenia molt bé el món del disseny, com personalment. Durant un mes aproximadament vaig estar ajudant la meva mare en tot el que podia i entenia, és clar. A més a més, anava aprenent com ser dissenyadora i penso que es una feina genial. En aquell moment vaig decidir que la meva vocació estava en el disseny com la meva mare, però encara tenia molts dubtes i no estava assegurat. Mentre ajudava la mare vaig rebre un missatge del Jimmy. Em vaig sorprendre molt. Feia temps que no sabia res del Jimmy després del problema que vam tenir de l’escapada a Amsterdam. El missatge deia que estava a París i com que sabia que jo estava allà volia veure'm. En el missatge s’especificava el lloc de quedada i la hora. Així que sense pensar-m'ho em vaig dirigir cap allà a l'hora acordada. En arribar el vaig veure assegut en un en un banc mirant el mòbil. No sabia com interactuar amb ell després de tan de temps sense veure'ns. Però finalment em vaig decidir a saludar-lo. Hola Jimmy- vaig dir Hola Andrea, com va?, feia temps que no ens véiem- va dir Sí, des d'allò de l’escapada a Amsterdam- vaig dir una mica neguitosa És veritat. Va ser un fracàs absolut- va dir una mica decebut Jimmy. Tu què fas a París? Per què has vingut?- vaig preguntar He vingut perquè el meu pare ha trobat una bona feina aquí. Jo per descomptat no volia venir a París, però el meu pare m’ha obligat i apart em vaig assabentar que feia poc que havies decidit anar una temporada aquí, així que tampoc em vaig resistir molt- va respondre Vam parlar durant hores sense parar fins que finalment vaig tornar al pis. Em va alegrar molt tornar-lo a veure i així tampoc estaria tan sola a París. Els dies van anar passant fins que em vaig haver d'acomiadar del Jimmy i de París. Va ser una temporada molt bonica i que m’agradaria tornar a repetir. Vaig aprendre moltes coses, vaig conèixer una nova ciutat i la meva amistat amb el Jimmy es va fer mes forta. Malgrat això havia de tornar a Sitges a començar novament el batxillerat i aquesta vegada sí que m’esforçaria a aprovar-lo. Estic trista per abandonar aquesta ciutat, però a la vegada estic contenta perquè em retrobaré amb el pare i el Pol. Això ha sigut una experiència que mai oblidaré.  +
Activitat sobre La noia del descapotable de l'autora Maria Rosa Nogué, pels Musicsdecarrer +	Em trobava a la meva habitació llegint una revista de ''top models'' a internet. Feia una setmana que era a Nova York amb la mama i en Diego. Ells mai hi eren, a casa, i jo no sabia pas què fer tota sola. Vaig sortir un parell de vegades a conéixer la ''City'', i tampoc n’hi havia per tant. Els edificis enormes donaven vèrtig només veure’ls; les botigues eren les mateixes que a Sitges però multiplicant les seves dimensions per cinc; la carretera s’atapeïa de taxis grocs i transports de tota mena; bufava una flaire contaminant a combustible i a humanitat; i l’immundicia es passejava pels carrers embossats de gent amb pressa. A més a més, tot era ple de publicitat de tots els tamanys i colors, i el mareig estava assegurat. Vaig trobar a faltar el viatge a Venècia, aquella ciutat tan tranquil·la, plena d’aventures, d’amor… El record d’en Robert em va fer sentir malenconia i em vaig obligar a oblidar-me’n. De cop, l’Skype em va notificar que la Irene estava connectada. ''Oh my god'', la Irene! Potser anava a parlar amb en Joan, el profe de Filosofia, que havia marxat per treure’s un doctorat a la Universitat de Seattle, ja que a Alemanya li sortia molt car. La veritat és que feien bona parella però, és clar, avui dia no és gaire normal -i tampoc no està ben vist- que una alumna surti amb el seu professor. No m’ho podia creure quan la Irene em va convidar a una videotrucada. Vaig acceptar-la. -Hola Andrea! -em va dir entusiasmada. -Hola Irene! -vaig respondre. -Com va tot per Nova York? -Doncs bastant avorrit, en realitat. No hi ha res interessant. -De debò? Quina decepció… Llavors no has trobat un xurri nou? Em vaig quedar flipant. Què era allò d’un xurri nou? Des de quan l’Irene s’interessava per la vida amorosa -o el que sorgeixi- de la gent? -Què va! -vaig contestar- Els americans van a la seva bola i es passen el dia menjant porqueries al McDonald’s. I tu què tal? Em moria de ganes per saber què feia connectada a l’Skype. -Molt bé! Estic segura que no t’imagines on sóc, tia! Tia? ''Hello''? On era la Irene empanadeta que li encantava anar a l’institut? -Emm… A Sitges? -Meeec! ''You’re wrong'' -haig d’admetre que la seva pronunciació era perfecta-. Estic a Nova York! Vaig quedar-me a quadres pixel·lats, en sentir allò. Què coi se li havia perdut a Nova York, a la Irene, que no faltava mai a classe, que s’estimava els llibres tant com en Jimmy els petas i la festa? Cal a dir que feia molt temps que no hi parlava i no sé que se’n feia de la seva vida. D’en Jimmy, vull dir. De totes maneres, ell és un xaval independent i sap cuidar-se sol, i ara mateix la qüestió de la Irene al continent americà és molt més transcendent. -A Nova York? Com és? -En Joan m’ha convidat uns dies a casa seva. Si em punxen no em treuen sang! -En Joan, de debò? No estava estudiant a Seattle? -Sí però té una setmana de vacances i m’ha regalat el vol per poder veure’ns. -Parleu sovint? -I tant! Per sort, el seu trasllat no ha provocat que perdessim el contacte, que era el que jo em temia. Per contra, parlem gairebé cada tarda per l’Skype. Ho sabia! Em va sobtar positivament aquesta nova actitud de la Irene. Semblava enamorada de caps a peus, disposada a viatjar tota sola per veure el seu amor platònic. Si era veritat allò que em contava, aleshores en Joan havia d’estar realment enamorat també. Quina història tan tendra i alhora tan utòpica! -Andrea, volia preguntar-te una cosa… -Digue’m. -Doncs… Volia dir-te… Tu… Tu no ets verge, oi? -No, no ho sóc. Així de clar li vaig deixar anar. Per què ho havia d’amargar? Al cap i a la fi, tothom es va assabentar de la meva aventura a l’hotel de Venècia… Ai, en Robert! Sobtadament, em va inquietar la pregunta de la Irene: és que volia fer un clau amb en Joan? -Per què ho preguntes? -Bé, és que en Joan i jo serem junts una setmana i no sé… Ell és molt més gran que jo i més expert en la matèria, saps el que et vull dir? -No t’amoïnis, Irene -vaig tractar de tranquilitzar-la, pobreta-. Si ha de passar, passarà. Però si no ho vols perquè encara no et veus amb cor, no et coibeixis. Digue-li, si es dóna el cas, i veuràs com et comprèn. Es va crear un silenci una mica incòmode. -Ara bé -vaig continuar-, si ho fas, vigila si no vols tenir un ''baby''… La Irene va somriure amb la meva ximpleria. Vaig alegrar-me de comprovar que se sentia més calmada. Vam estar parlant una estona més, sobre l’insti, Sitges i tota la colla en general, fins que la videotrucada es va tallar a causa de la mala connexió. Ara sí que es posava interessant l’estada a Nova York.  +
Activitat sobre La noia del descapotable de l'autora Maria Rosa Nogué, pels Pausil +	''' ''''''En Jimmy torna''''''''' Quan vaig tornar de Venècia, vaig anar a fer un volt amb en Robert. Era una tarda assolellada, i vàrem anar a l’espigó a veure el contrast del sol amb el mar: tot era meravellós, un paisatge bonic i amb en Robert al costat no podia demanar res més. El temps anava passant... Al cap d’una estona va sonar el meu telèfon, era el meu germà. Andrea, en Jimmy t’està buscant, on ets? Ostres, sóc a l’espigó, digues-li que vingui. Moltes gràcies germanet. Estava molt sorpresa, tenia moltes ganes de veure’l, ja que no el veia des de l’intent d’escapada cap a Àmsterdam. El vaig veure apropant-se, sabia perfectament que era ell, per la seva forma de caminar. Un cop va arribar en Jimmy, li va sobtar que en Robert i jo estiguéssim junts. Li vaig estar fent preguntes cada dos per tres: Jimmy on eres? Per què no contestaves? On t’havies ficat? Que has fet des del dia de Carnaval? Em vaig posar tan pesada que en Jimmy no em va poder respondre fins que vaig callar i el vaig abraçar fins a deixar-lo sense respiració. Quan el vaig deixar, va començar a explicar històries que em van deixar de pedra. -El dia que no et vas presentar a l’estació de tren no vaig saber què fer, em vaig sentir molt sol i abandonat. Quan em vas trucar, em va saber greu per tu però almenys sabia que no t’havies oblidat de mi. Tot i així, tenia massa ganes de fugir, no volia tornar a aquell internat on m’amargaven la vida, així que vaig seguir sol amb el meu pla. Com et vaig dir, vaig passar la nit a casa la mare i al matí vaig agafar l’avió. Tot era molt nou per mi, vulguis o no estava molt nerviós i si et dic la veritat, dintre meu no volia agafar aquell vol perquè no estava segur i em preguntava: I si no arribo bé? I si l’avió s’estavella?. Però tot i això el vaig agafar. El viatge se’m va fer molt llarg i avorrit. Un cop a l’estació em vaig estressar molt perquè no sabia què havia de fer. Vaig decidir seguir a una persona que tenia tota la pinta de saber el que havia de fer en tot moment. Després d’una gran estona d’espera i d’estrès vaig poder agafar la meva maleta i vaig començar a caminar sense rumb; però em vaig adonar que tot allò era inútil i em vaig encaminar cap al centre d’Àmsterdam. Allà vaig veure moltes coses, passava per carrerons i només veia gent consumint marihuana. Vist això vaig anar preguntant per un camell i començar a negociar, sé que estàs pensant que estic boig, però, ho vaig fer. Estàs boig Jimmy. Andrea, no tenia res a perdre. Oi tant si estàs boig.. Robert tu a la teva. Continua Jimmy. Doncs vaig començar a passar maria. Tot anava bé fins i tot sortia de festa amb tot el que guanyava. Tot encaminava bé, fins que el meu camell me la va jugar. Te’n recordes la pasta que em vaig quedar amb allò del Pirata? Doncs bé, el meu camell, en Steven es va assabentar (no sé com) que tenia molts diners i va decidir enviar col·legues perquè me’ls robessin. Al principi no van poder, però van acabar amb mi. No només em van prendre els diners sinó el mòbil i per aquesta raó tampoc t’he pogut trucar. Per sort encara em quedava maria per vendre i no m’ho vaig pensar. Vaig començar a vendre com un boig i la policia gairebé em va enxampar. Quan ja tenia suficients calés vaig decidir de tornar cap aquí. Després de tota aquesta petita experiència i anècdota se’m treuen les ganes de tornar a escapar-me de casa. La Andrea estava amb una cara que no sabia si m’escoltava… A la tarda, vam anar a prendre alguna cosa i a petar la xerrada. Tenia moltes ganes de passar un dia amb la meva millor amiga. Un cop acomiadats vaig anar cap a casa de mon pare. Pel camí no parava de pensar en l’Andrea i cada dos per tres tenia papallones a l’estómac i abans d’entrar a casa vaig fer un somriure amb una cara de ximple.  +
Activitat sobre La noia del descapotable de l'autora Maria Rosa Nogué, pels Suricatas +	Final de la noia del descapotable Després d’un temps, en Jimmy va marxar amb la Diana a Amsterdam. La Diana ho va deixar amb en Peter, després de comprovar que només la volia per fer un clau. Què innocent va ser la Diana, de fet; com jo ho vaig ser. Em vaig deixar anar amb en Peter perquè físicament m'encantava, però era un imbècil de remat. Val a dir que em vaig tornar boja per ell, però sempre em dic que em vaig enamorar perquè no obria del tot els ulls. M’animava dir-m’ho a mi mateixa. En resum, en Jimmy i la Diana van marxar cap a Amsterdam a “viure la vida”, segons en Jimmy. Em van proposar d’anar-hi, però em vaig fer enrere. Encara tenia al cap tornar al batxillerat, però ara estava a Paris amb la meva mare, i aquí s’estava molt bé, no em podia queixar. Al cap d’un mes, em va trucar la Diana. Ja tornàvem a parlar-nos més, puix que ja no ens interessàvem pel Peter; ja tornàvem a ser com abans. Tanmateix, em va trucar per donar-me molt males notícies… En Jimmy havia mort. Primer pensava que era una broma de mal gust, la Diana sempre feia bromes que rarament m’agradaven, però al veure que parlava seriosament, i no estava ni col·locada ni borratxa, em vaig espantar. Quan em va dir que havia mort de sobredosi, se’m va aturar el cor. Em va entrar un atac de pànic. Sentia pel telèfon que la Diana cridava el meu nom, però era incapaç de contestar, no podia. Tots els moments viscuts amb ell, totes les tardes jugant o passejant quan érem petits, les tardes menjant pipes al banc i escoltant música i parlant dels nostres problemes… Em vaig quedar completament bloquejada. No sabia com reaccionar. Vaig penjar l’intèrfon. Necessitava pair-ho. Necessitava plorar, necessitava treure tota la ràbia; encara no m’ho creia. Passades dues hores vaig trucar a la Diana, ens havíem de consolar mútuament. Vam estar parlant tres quarts d’hora, no em preocupava la factura del telèfon. Dos dies més tard, vaig assistir a l’enterrament d’en Jimmy, el seu cos ja era a casa. Va ser molt trist. El van enterrar en el mateix cementiri on descansava la iaia Maria. Un cop finalitzat tot l’enterrament, vaig aprofitar per anar a veure la iaia. Tot i que, literalment, estava parlant amb un cos sense vida, amb una persona morta, em va consola parlar amb la meva difunta iaia. Van anar passant les setmanes, i lògicament, tornava a ser a casa. Amb l’enterrament d’en Jimmy, vam haver de tornar de Paris. Un cop a casa, a Sitges, vaig començar a treballar conjuntament amb la meva meva mare, de dissenyadora de moda i em vaig anar introduïnt poc a poc en aquest món. Gràcies a les petites feines que feia per la meva mare, les coses van començar a millorar. Vaig superar la mort d’en Jimmy, vaig millorar la relació amb ella i amb la meva millor amiga, la Diana. Però continuava tenint un buit dintre meu que només en Robert i en Peter havien omplert abans. La roba i la millora de vida, no era tot el que em calia per ser feliç, jo notava que faltava alguna cosa. No és fàcil superar una mort, però la Diana hem va convènçer per anar a una festa en un bar al costat de la platja, el bar Calipso, on aquella mateixa nit, vaig conèixer a en Gerard, un noi alt, ros i amb els ulls blaus; el noi perfecte. Vaig decidir acostar-m’hi tot i que estava parlant amb una noia. Quan em va veure venir, s’em va quedar mirant, i jo a ell. Vam establir una conversa caminant per la platja que va durar quasi tota la nit, fins que ell em va dir que jo li agradava molt, i jo el vaig contestar amb un somriure i li vaig fer un petó als llavis. Em vaig despedir, però quan m’en estava anant em va suggerir quedar l’endemà i jo feliç vaig assentir. I així va ser com vaig conéixer a la persona que em va acabar d’omplir el forat que sentia dins meu.  +
Activitat sobre La noia del descapotable de l'autora Maria Rosa Nogué, pels TheManis +	Per fi era estiu, ja s'havia acabat el curs. Ara tenia molt de temps lliure, així que vaig decidir anar a París amb ma mare i el seu amic el pintor a visitar als museus d'art i a ajudar-los a prepara la seva pròpia exposició. A casa tot ja estava més calmat i els problemes amb els xalets ja estàvem solucionats, però mentre no tornessin a casa era millor marxar per no coincidir amb el meu pare i la seva horrible advocada, la Hortènsia. Un cop a Paris ens vam instal·lar en un hotel molt luxós just al centre de la ciutat. La meva mare estava molt ocupada organitzant la exposició i el pintor semblava un gos: la seguia a tot arreu. Jo tenia moltes hores lliures en les que estava a l'hotel amb el portàtil parlant amb el eu germà per saber com anava per Sitges, fins que un dia vaig decidir sortir al carrer, encara que fos sola, per visitar i passejar per aquesta meravellosa ciutat. Tot caminant per un porc just al costat de la torre Eiffel em vaig creuar amb un noi alt i morè, i em vaig posar tant nerviosa que em vaig entrebancar i vaig caure. El noi, que anava sol, va venir corrent a ajudar-me. Per sorpresa meva, el noi era català, però havia vingut de visita amb els seus pares a Paris, ells estaven pujant a la Torre Eiffel, però ell tenia vertigen i no es va atrevir a pujar-hi .Vam estar parlant una bona estona, fins que els seus pares van baixar i va haver de marxar amb ells, però vam intercanviar telèfon i vaig tornar a casa molt contenta. Entrant a l'hotel no me'n vaig recordar de picar a la porta i la vaig obrir amb la còpia de la clau de l'habitació que ens havia entregat el recepcionista, i per sorpresa meva vaig trobar al pintor i la mare fent-se petons al sofà, i just quan em van escoltar es van donar la volta espantats, i jo em vaig quedar plantada allà al mig de la porta, sense saber què fer ni com reaccionar, així que vaig donar mitja volta i vaig sortir de l'hotel corrents amb la meva mare darrere, vaig anar al parc de la torre Eiffel i vaig trucar al noi que acabava de conèixer, i li vaig preguntar si el podia veure. Ell va contestar que si, i al cap de deu minuts ja es trobava al meu costat. Vaig apagar el mòbil a causa de que la meva mare no parava de trucar-me i enviar-me missatges, i he de reconèixer que em feia na mica de pena, però no tenia ganes de parlar amb ella. El noi era encantador: era molt amable i atent, característiques que ens agraden a les noies. Tot i que només feia un parell d'hores que ens coneixíem, li vaig explicar el que em passava, ja que ell em transmetia molta seguretat. També ell em va explicar que vivia en un poblet a prop de Sitges la qual cosa em va deixar il·lusionadíssima, alguna cosa em deia que ell era el noi indicat... Quan em vaig veure amb cor, vaig tornar a l'hotel per parlar amb la meva mare. En arribar a l'hotel em vaig trobar a la meva mare al sofà, però el pintor havia marxat, i ens vam posar a parlar: -Andrea, filla, ho sento... -Què vols que et digui? Com li pots fer això al papa? -Però que no veies les evidències? Pensava que ja ho sabies! -He de reconèixer que ho vaig veure un dia al passeig del mar amb ell, però no m'esperava que arribés a passar això! -Filla, ell m'entén, és un bon home. A més, amb el teu pare teníem problemes com deuries suposar, i el pintor em va ajudar en tot moment, però el que va ser la gota que va tombar el vas va ser trobar-me el teu pare petonejant-se amb l'Hortènsia. Espero que ho puguis entendre Andrea. -Mama, ho sento, no sabia res d'això, però no sabia com reaccionar quan us he vist. Després d'aquesta xerrada amb la mama els dies van anar passant, la exposició va ser un èxit, vaig tornar a quedar un altre dia amb l'Andreu (el noi morè) i al cap de pocs dies vam tornar a casa. Quan vam tornar a casa les coses estaven molt estranyes: els pares no es parlaven i gairebé no esteven a casa. Fins que un dia van decidir que es divorciarien, fet que em va fer molta pena. Els mesos van anar passant, i vaig començar a sortir amb l'Andreu, però no ens veiem gaire al estar una setmana amb la mare i una altra amb el pare, però no em queixava. Se'n podia dir que, en general, em sentia feliç.  +
Activitat sobre La noia del descapotable de l, pels AE +	“Els «milionetis» sou així, ja em va avisar la meva mare; avui sí, perquè em va bé, demà la cosa s’arregla i ni treballar al bar, ni res… fes-te fúmer!” em va dir en Robert. Potser te raó, la veritat és que el problema amb els xalets s’avia arreglat i segurament les coses tornaran a anar com abans. Tot i això, no sé si els meus pares tornaran a estar junts, la mare ja la veia que no tornaria en un bona temporada, per això mateix, no estic segura de si hauria d'anar amb ella. La Pastora em va preguntar perquè volia seguir estudiant, i al principi no estava segura, però ara sé que vull un canvi i aquest canvi l’haig de fer a l’institut, al costat del meus companys. Volia seguir estudiant i així poder demostrar a en Robert que s’equivocava, però si ara me n’anava, ell tindrà tota la raó i res no haurà canviat entre la jo d’abans i la d’ara. Pel dematí vaig veure la mare tot contenta parlant per telèfon i vaig decidir explicar-li la meva decisió. -Hola, preciosa, avui hauries de començar a preparar les maletes que ja tenim els bitllets d’avió per a demà a la tarda -va dir esperant la meva reacció, en canvi. -Mama e decidit que em quedaré aquí amb el pare i amb el Pol. Inesperadament, la mare no es va sorprendre, només amb un somriure va dir: -Cuida bé del teu pare i d’en Pol, i no deixis de divertir-te, entesos? No estava segura, però em vaig posar molt contenta al sentir dir-li això. -No ho dubtis! -vaig exclamar i li vaig donar una gran abraçada. Durant uns dies vaig estar anant a totes les classes, fins arribar el dissabte. Havia decidit que començaria a estudiar per treure’m 1r i 2n de batxillerat, així que vaig decidir d’anar a la biblioteca amb la Irene i que m’ajudes amb els deures que tenia, perquè no em sortia res. Però aquest no era l’únic motiu: un cop ella va rebre la noticia que el de filo se n’anava, no era la mateixa, per això volia que parléssim una mica i poder alegrar-la. El dia va anar bé i la Irene ja no semblava tan afectada, la qual cosa em va fer sentir bé i recordar el primer dia d’institut a Sitges, on la Irene va ser la primera a la qual vaig conèixer. Acabades les hores d’estudi, ens vam posar a recollir quan de sobte, per l’entrada va aparèixer en Robert i la Tessa. En adonar-se’n que jo estava aquí, els dos es van sorprendre i van quedar immòbils. Després en Robert es va començar a apropar cap a nosaltres. -Hola -vaig dir, adreçant-li un gran somriure. -Andrea… -va dir sense saber ben bé per on començar- Què fas tu per aquí? -Què passa, que l’Andrea no pot venir a la biblioteca? -va dir la Irene -No, no… vull dir que es clar que sí, però… no hauries d’estar ja en marxa cap a París? -va preguntar tímid -He decidit quedar-me i començar a estudiar -vaig dir, pensant que la gent es riuria, en canvi veig que ningú s’ho qüestiona, i segurament si ho hagués dit fa unes setmanes, ningú m’hagués cregut, però ara tothom veu que ho dic de debò. -Andrea… ho sento -em diu en Rober, penedit- de debò que ho sento pel que et vaig dir, no sabia que... -No et preocupis -el vaig tallar, perquè d’alguna forma em sentia frustrada al veure’l com se’n va anar tan fàcilment amb la Tessa, després de deixar-me-, espero almenys que a l’estiu encara pugui treballar al bar, ja que necessitaria diners per a comprar-me una nova motxilla -seria super feliç si pot ser una Vuiton. -No hi ha problema -va dir feliçment. Després l’últim trimestre, se’m va passar més ràpid del que semblava i un dia em va trucar en Jimmy des de casa sa mare. -Hola, Drea! -va exclamar -Jimmy -sorpresa-, com et va tot per allà? -Genial, però... saps a qui no li va tan bé? -va preguntar sense esperar a que responguí- la Diana -diu amb la veu apagada -Que es el que ha passat? -Esta molt deprimida i a l’Inter esta molt sola, crec que et troba a faltar i el que necessita, millor dit, el que necessiteu les dues: es fer les paus. Jo vull fer les paus, però no se si se li ha passat l’enuig que tenia. Tot i això en Jimmy m’ha dit que ella vol fer les paus així que no tinc res més a dir. Li vaig donar les gràcies a en Jimmy i li vaig dir que ja el trucaria i que el trobava a faltar. Seguidament i com que era dissabte, em vaig vestir i vaig anar directament cap a casa de la Diana. Truco al timbre, però ningú respon, i truco un altre cop. Aquesta vegada s’obra la porta i veig la Diana. Va caminant lentament, però al apropar-se començà a córrer i finalment es tira sobre meu i em fa una gran abraçada. -Andrea! -diu plorant i fa una pausa- En Peter es un idiota. -comenta i les dues comencem a riure. Entrem a casa i ens posem a parlar i a riure, tal i com ho fèiem abans. Al acabar el dia, la Diana i jo vam estar d’acord en que una amistat com la nostra, després de tants anys, no podia trencar-se tan fàcilment, i menys per un noi, així que al final tot va acabar bé. Amb l’estiu a sobre i les notes donades, em trobava que hauria d’anar a setembre a recuperar, però aquesta vegada em sentia contenta. Havia estudiat i al menys, vaig poder aprovar una mica més de la mitat de les matèries. El que faria que estigues un pas més aprop de segon de batxillerat, i un pas més aprop d’en Robert. El que em recorda que tenia que treballar al Voramar, i contenta de fer-ho, estaria treballant tot l’estiu i aprofitant-lo. Podria tornar a aquells dies amb en Robert i si aconseguíem suficients diners li proposaria d’anar altre cop a Venècia. Finalment i amb l’ajuda de l’Irene intentaria acabar l’institut i intentar trobar alguna carrera que m’agradés. A l’insti no s’hi estava tan malament, al capdavall!  +
Activitat sobre La noia del descapotable de l, pels Pauvives +	Un bon dia d’estiu, em desperto sobtadament per un fort cop a l’habitació del costat. Em vesteixo apressadament per investigar què hi passava. Surto per la porta de la meva habitació, em disposo a obrir la porta d’en Pol però un munt de roba impedeix que hi pugui passar. Pico fort a la porta, no m’escolta el gamarús del meu germà, té la música massa alta. Pico i pico però com si fos un talp sota terra no escolta res. Baixo les escales de la casa per preguntar què passa amb el Pol i el perquè està tant content. Ma mare no està a casa i mon pare esta treballant. Dons cap problema, em preparo la meva llet calenteta amb una culleradeta de cola-cao i m’espatarro al sofà amb intenció de no moure-m'hi. Acabat el meu temps de descans, recordo que havia quedat amb el Peter ja que el vaig deixar tirat en aquella escola tan pija i superficial. Pujo les escales i trobo tot de roba pel terra, era l'habitació del Pol que estava desbordada de roba. Vaig entrar a l’habitació a la força com si fos una jungla frondosa a través de la roba. En Pol està estirat al llit amb els cascos al màxim. Pregunto al Pol el perquè està amb tot pel terra, tot fet un desastre. Em parla d’un viatge que farem amb la família al dia següent. Ens anirem de viatge al País Basc. Em quedo bocabadada, sobtada perquè no en sabia res. Reflexiono i reflexiono i penso que em podria escapar amb el Peter. El tenia mol abandonat i el vaig deixar en aquell col·legi i d'allí no vaig comunicar-me més amb ell. Uns dies més tard, quan ja érem a l'aeroport, quedo amb el Peter a l'aeroport, li explico el que sentia per ell i li demano perdó per tan ximple que havia sigut. El Peter amb cara enfadada se'm queda mirant profundament als ulls, me'l miro, m'aproximo a ell i el beso.  +
Activitat sobre La pell freda de l'autor Albert Sánchez Piñol, pels Caffotets +	Estimat jove jueu, Li escric per advertir-lo del perill que corre en aquella illa. Si no els ha vist, ja els veurà, no s’hi preocupe. Li recomane que faça esport de manera continuada ja que haurà de poder enfrontar-se a diverses adversitats. La primera, les criatures que viuen en l’illa incloent el previ tècnic atmosfèric. És bon nadador? Pense que li vindrà bé fer ús de la conversa, i si pot de la lectura també, no volem que es torne boig. I bé, què li vaig a dir jo que vostè no puga descobrir durant la seua estança en l’illa? He de comentar-li que quan vaig tindre notícies de la seua arribada vaig sentir pena i frustració; vaig recordar els meus dies allí... aquell any infinit. Quan va ser el meu torn de viure a l’illa no va ser gens fàcil sobreviure-hi, i menys amb el meu company, que es va anant amargant, podrint... com ho podria explicar? Com si estigués tornant cap enrere en el procés que coneixem com socialització, no sé si m’explique. Va ser un any prou dur i sacrificat. Jo crec que això que vostè ha començat no li ho desitge a ningú, cap persona es mereix passar ni tan sols una setmana en aquell infern envoltat d’aigua. Però no és només el que passa a l’illa, sinó que, encara que vostè arribe a sortir no podrà parar de pensar en ella. Quan vaig tornar, em pareixia que en la meua ciutat tot el món anava en contra meua, pensava que quan em girara veuria aquells monstres; em tocarien amb la seua pell freda. Freda com la meua relació amb ells, com les ganes de venjança que brotaven dins meu al recordar les seues faccions, el seu caminar maldestre fora de l’aigua… Però aquestes ganes augmenten veritablement quan pense que aquelles aberracions no es distingeixen tant de nosaltres. Jo crec que en l’única cosa que ens diferenciem d’ells és en l’amor. Erròniament -ara he de pensar que va ser un sentiment equivocat…- me’n va arribar a agradar un d’aquells monstres, i vaig tindre l’oportunitat de tastar el sexe amb ella. Un cúmul de sensacions varen vindre a mi, sensacions que mai li podria descriure. Ja sap, la vertadera realitat no es pot transmetre tal i com és, sinó que el que podem transmetre amb el llenguatge no és més que una metàfora sobre ella mateixa. I considere que foren unes sensacions tan grans i indefinibles que no puc tacar-les amb les meues metàfores sobre la realitat; ja que si intentara descriure-les, no vos les transmetria d’una forma completament neta. Des que vaig gaudir d’aquella experiència estranya i horripilant però alhora plaentera, he anat buscant aquell humit amor en les dones de la nostra civilització, però a hores d’ara encara no l’he trobat. I pense que mai no ho trobaré. Això és una virtut i una maledicció que només els de la pell freda posseeixen. Arribarà un moment on pensarà: si val la pena continuar lluitant o si és millor rendir-se i acabar amb tot patiment. Per experiència pròpia, m’he adonat que morir és fàcil, i el que realment serà un fàstic va a ser el sobreviure-hi. Però, saps? Si viu o si mor, depèn de vostè. Ara em done compte que sempre ha sigut així, sempre hi haurà un Batís Caffó. El cicle mai no canvia, i, ara tampoc ho farà… Segurament deu estar llegint la carta i pensarà que és una broma de mal gust, però vaja… L’únic consell que li puc donar és que quan ja no els quede munició a penes, a vostè i el seu company, estalvien l’última bala. Qui sap si arriba el moment en què es trobe tot sol i no tinga més esperances de vida? Com deia Nietzsche, sempre és més consolador pensar en el suïcidi: d’aquesta manera es pot suportar més d’una mala nit. Jo en algun moment ho vaig considerar, però no els doní el gust de matar-me… No li desitjaré una feliç estança en l’illa… No la tindrà, estiga’n segur. Així és que molt bona sort. Ens veurem l’any que ve? Amb molta compassió, un Batis Caffó que va aconseguir sortir de l’illa... físicament.  +
Activitat sobre La pell freda de l'autor Albert Sánchez Piñol, pels Ferran-Vicente +	Un noi jove, provinent d'Irlanda, desembarca a la platja d'una illa del sud de l'Atlàntic amb una xalupa, ja que decideix allunyar-se de la guerra que està succeint al seu país d'origen. Un cop ja ha arribat, el sorprèn que l'únic habitant de l'illa no surti a rebre'l. Però aviat descobreix que apareixen cada nit molts visitants misteriosos i amenaçadors. Des d'aquest moment, la seva vida -que haurà de compartir amb el brutal Batís Caffó (l'altre habitant de l'illa) i l'Aneris, la de la pell freda la qual és l'esclava d'en Batís- es converteix en una lluita frenètica amb ell mateix i amb els altres, on es barregen els sentiments de rebuig i de desig, de crueltat i d'amor, de por i d'esperança.  +
Activitat sobre La pell freda de l'autor Albert Sánchez Piñol, pels Gerard Armengol +	Justament després de guanyar la guerra d'independència d'Irlanda, el protagonista decideix allunyar-se del món i accepta un treball a una illa aïllada , on se suposa que ha de passar un any sencer. Però inesperadament, el seu primer dia a la illa serà atacat per criatures que no s'hauria imaginat mai. És salvat per l'única altra persona en tota la illa, amb qui lluitarà per la seva supervivència i es preguntarà què és ser humà.  +
Activitat sobre La pell freda de l'autor Albert Sánchez Piñol, pels JuanMarc +	Un antic lluitador de la independència d'Irlanda, desmotivat pels esdeveniments del món occidental, decideix esborrar la seva personalitat i fugir de la societat on viu. Accepta una oferta de treball d'oficial atmosfèric per un any en una illa perduda al mig de l'oceà Atlàntic, on no hi ha més que un far i està lluny de qualsevol ruta marítima. En aquesta illa només hi ha un habitant, l'oficial de senyals Batís Caffó, que no fa cas ni ajuda l'irlandès, l'ignora tot i la informació que té de l'illa. Així que el protagonista ha de passar sol unes nits assetjat per l'atac d'uns éssers monstruosos en la seva cabana de fusta, que anomena granotots, o, posteriorment, els "citauca". Gràcies a la seva astúcia aconsegueix quedar-se al far amb Caffó i així poden resistir als atacs dels granotots. Descobreix com aquest té un d'aquells éssers, la femella Aneris, que no només té domesticat, sinó que també li serveix d'amant. Tot i que l'irlandès primer pensa que els granotots són dolents i volen matar sense motiu, després de conèixer Aneris la desitja i els veu amb sentiments. Però Caffó no s'ho vol creure.  +
Activitat sobre La pell freda de l'autor Albert Sánchez Piñol, pels Oscar-Matteo +	El protagonista daquesta novela arriba a una illa amb l'objectiu de treballar mesurant els vents de l'illa durant un any sencer; el deixen amb provisions pels próxims dies i el vaixell se'n va deixant-lo aparentment sol a l'illa . Però el primer dia descobreix que no està sol, que hi ha un home que viu en el far, tot i així el protagonista decideix instal·lar-se en la cabanya de l'antic meteoròleg. Encara que a l'endemà, després de haver passat una nit on unes criatures del fons del mar, els cicauques, li atacaven, va pensar que si volia sobreviure havia danar a viure al far, amb aquell home tan estrany, el Battís Caffo. Kollage se li acudeix raptar a l'Aneris per a que en Battís li deixi instal·lar-se en el far. L'Aneris és una femella dels cicauques, una noia monstre qe atreia als 2 homes i que esta amb el Battís Caffo, el qual li serveix com desfogament sexual, gràcies això el Battís accepta, però els atacs continuen produint-se. Al principi Kollage pensa que els cicauques són dolents però després de conèixer a l'Aneris i tb de mantenir relacions sexuals amb ella, de sentir un plaer absolut i de començar a sentir 1 sentiment bonic cap a ella, el protagonista parla amb Caffo i li diu q no són tan dolents, pero aqest no li creu i la seva relació es fa + tensa del q ja era. El far estava molt ben preparat per resistir els atacs, però arriba un moment que no és suficient. En Kollage i l'Aneris van a buscar dinamita a un vaixell que estava enfonsat, estrategien com distribuir les cargues de dinamita per l'illa per fer un atac brutal contra els monstres, la nit arriba i l'atac surt en benefici.  +
Activitat sobre La plaça del diamant de Escenificació, pels Doble M i G C +	. Maria Serres: - La colometa és una noia baixeta, prima, morena i poca cosa (flaca), que al principi tenia problemes de fertilitat per culpa de la mala alimentació. . Carles Llarch: - És una noia amable, bona persona, que molts cops es deixa influenciar per el que li diuen. És agradable i atractiva per als homes. És una noia sumisa. . Genea Creus: - És desesperava per no poder alimentar els seus fills. Era viuda. . Marti Martínez: - És sincera a l'hora de reflexionar, aconsegueix un treball i és molt pacient per a algunes coses. . Marti i Genea: - Era una noia culta, sabia llegir i escriure. '''Diàleg de l'activitat''' Quimet (Marti): (S'acosta per darrera de la Colometa) ''Ballem?'' Colometa (Maria): (Pensa: ''la meva mare morta i sense poderme acosnellar i el meu pare amb una altra'') '' No sé ballar''. (I es gira) Quimet (Marti): '' Tant se val, jo en sé, i te n'ensenyaré'' Colometa (Maria): '' I el meu promés ho sap?'' Quimer (Marti): '' Tant petita i ja tens promés?'' Quimet (Marti): '' Ei! Què heu vist la meva americana? Cintet, Cintet!'' (s'en va) ''Espera't aquí no et moguis'' Julieta (Genea): ''Acompanya'm a treure'm les sabates, em fan mal'' Colometa (Maria): '' No puc! No em puc moure d'aquí, que estic esperant un jove que buscava una americana'' Narrador: Quan el ball ja estava gairébé acabat apareix en Quimet. Quimet (Marti): '' Em de ballar'' (ballen) Colometa (Maria): '' Com et dius?'' Quimet (Marti): '' Quimet, i tu?'' Colometa (Maria): '' Natàlia'' Quimet (Marti): '' No, tu et diràs Colometa'' (riu) Colometa (Maria): (No diu res) Quimet (Marti): '' Tu només et pots dir Colometa''  +
Activitat sobre La plaça del diamant de l'autora Mercè Rodoreda, pels Perepunyetes +	'''Final alternatiu: La Plaça del Diamant''' La Natàlia va sortir de casa moguda per una força que no sabia d'on venia, que la va dur a la plaça del Diamant, i va fer un crit que duia dins seu des de feia molt temps i no havia pogut fer abans, llavors la policia la va detenir per alterar l’ordre públic. Ella es va quedar destrossada, ja que no s’ho esperava gens ni mica; d'altra banda, tampoc no tenien diners per pagar el cost de la condemna d'un any que li va imposar el jutge. La Natàlia es va sentir bé pel crit que va fer, perquè la va alliberar de la pressió, però al final la pobra protagonista cada cop es va tornar més boja, ja que no estava acostumada a aquella vida. Fins que nou mesos després, ja se n'havia cansat, estava farta de la seva vida, no tenia sort amb res, i al veure un tros de vidre al terra, finalment la Colometa, va cedir a ganes que tenia d’acabar amb la seva vida, finalment es va suïcidar.  +
Activitat sobre La plaça del diamant de l'autora Mercè Rodoreda, pels Tresgats +	'''Els secrets de Quimet''' Quimet provenia d’una família de classe mitjana la qual es mantenia amb els doblers que provenien de la fusteria del seu pare. Els primers anys de la seva vida va viure amb els seu pare i la seva mare, però per qüestions econòmiques van haver d’acollir també al seu avi i al seu oncle, al voltant d’uns 10 anys més tard. L’educació d’en Quimet va tenir molta influència dels homes de la casa, els quals eren molt possessius, religiosos i fins i tot una mica misògins. La seva mare intentava participar en l’educació del seu fill però no ho aconseguia ja que significava una incessant lluita contra el seu marit i la seva ideologia, la qual estava recolzada pel seu germà i el seu pare. El resultat d’aquest ambient va ser un Quimet possessiu, egoista i que despreciava a les dones, fins i tot a la seva mare. La seva actitud va anar en augment a base de les seves experiències en la vida. Quimet era un noi atractiu i això facilitava el contacte amb les dones. Va tenir relacions sexuals des de molt jove sense que els seus pares ho sabessin i per tant no podien aconsellar-lo. De fet, ell només tenia com a referència allò que el seu pare, d’una forma despectiva cap a les dones i amb una actitud egoista, li havia contat sobre el sexe i mai havia escoltat a la mare, la qual intentava fer-li entendre els sentiments de la dona i la delicadesa amb que les ha de tractar. Si tot això ja causava molts problemes, la seva actitud encara va empitjorar més quan va estar sortint amb una noia anomenada Coloma. Era una dona brillant, molt intel•ligent i forta, tenia les coses clares i no es va deixar dominar mai per un home. Aquesta dona va demostrar a Quimet que es podia tenir respecte cap a les dones, el va enamorar i ell estava molt content amb ella, però no era fàcil a vegades per a Quimet canviar la seva actitud i la seva ideologia. Sovint tenien moltes discussions i encara que Quimet s’adonava de que ho feia malament no podia fer res per evitar-ho, no sabia canviar la seva actitud. Aquesta situació va fer veure a Quimet que la relació amb la dona que amava estava en perill i va adoptar una actitud gelosa i violenta. La seva relació va empitjorar degut als maltractaments i a les actituds possessives de Quimet. Coloma, que es va adonar de que aquella relació no tenia salvació el va deixar quan va tenir una oportunitat. Ella va fugir amb un altre i va deixar a Quimet destrossat. Ell, per primera vegada havia trobat l’amor vertader i només ell l’havia perdut. Aquest fet el va marcar molt i el va tornar boig durant uns mesos però prest va tornar a sortir amb altres dones, semblava que Quimet havia tornat a la normalitat. Degut a aquest fet, es va originar una alteració en el seus pensaments, aquest abandonament el va deixar realment marcat i encara que des d’un punt de vista extern semblava que havia tornat a la normalitat i havia tornat a sortir amb altres dones, al seu interior no era del tot així. Quimet sortia amb tot tipus de dones, de diferents edats de diferents aparences, però totes tenien un aspecte en comú: davant de Quimet responien amb el nom de Colometa. Quimet els posava aquest nom degut a que era incapaç de pair els sentiments, encara vius, que sentia per Coloma. Coloma era la seva deessa i per tant, no volia fer comparacions amb les altres dones. Finalment va decidir utilitzar un diminutiu de Coloma per anomenar-les. En aquests moments durs de la seva vida es va aferrar més que mai a l’església ja que hi tenia confiança i fe degut a que el seu pare també en tenia. Ell sempre li havia explicat que es bo creure en l’església i en Déu, de fet, li deia que si creia en l’església Déu els cuidaria i els protegiria com a fills seus. Quimet va ser constant en la seva assistència als sermons i va entrar en contacte amb un gran nombre d’activitats religioses i amb un gran nombre de conceptes i formes de pensar noves. Però, degut a la gran quantitat de temps que passava a l’església i a la influència que rebia per part del capellà, Quimet va arribar a pensar que el seu error més gran va ser el no haver esperat al matrimoni. Per això, va decidir confessar-se i demanar perdó per tots aquells moments en que va aprofitar per tenir relacions sexuals amb diferents dones. Ell necessitava estar en pau amb ell mateix i per això va confessar-ho tot. Una vegada confessat, es suposava que Quimet s’havia alliberat de tot aquell pes que queia a sobre seu. De fet, al principi, ell va creure que Déu li va donar una altra oportunitat per poder refer la seva vida i aprofitar-la al màxim. Però veia que, tot i que, s’havia llevat totes les penes del damunt, ell seguia sense estar tranquil, de fet, vivia de forma angoixant i boja. Per tot on anava cercava a una dona semblant a la Coloma, una dona amb la que ell pogués viure per sempre. El temps d’espera es feia etern, Quimet no sabia què havia de fer. Però, de sobte, va recordar que la Coloma era una dóna que s’oposava totalment a l’església. Ella sempre li contava coses respecte l’església que Quimet mai hauria imaginat. Coloma era una dona que havia estudiat i sabia la vertadera veritat sobre els assumptes de l’església, per això, moltes vegades, Quimet criticava a la Coloma perquè li molestava saber el què en realitat era l’església. Quimet quan va recordar que la Coloma s’oposava a l’església, va veure que esperar al matrimoni era innecessari i absurd. Però aquesta mentalitat va durar molt poc. Quimet, tot i que estimava molt a Coloma, duia les creences eclesiàstiques dins la sang, per a ell formaven part de la seva personalitat i no podia renunciar a elles. Per això va decidir seguir fent cas als consells de l’església i esperar al matrimoni.  +
Activitat sobre La plaça del diamant, pels Catalunyainda +	1.Com va morir la teva mare? Quan la meva mare va morir jo tenia 8 anys. Jo no vaig saber la explicació verdadera de la seva mort fins al cap d'un temps. La meva mare era una dona, molt neta, tímida i endreçada, s'ocupava de la feina de la casa, netejava, feia el menjar, em cuidava i algun cop ajudava ell meu pare. El meu pare era un home seriós, molt reservat i molt introvertit. Treballava al camp, sol estava a casa a la nit. La meva mare, un dia, cansada ja de tot, d'estar sempre tancada en quatre parets, es va suïcidar. Va ser un matí quan va anar a netejar la roba al riu. La va trobar un pastor surant. Jo vaig sentir molta ràbia, impotència, odi. No entenia per què ho havia fet. Vaig haver-me de fer càrrec de la casa, a partir de llavors sempre vaig estar molt unida al meu pare i em vaig tornar més reservada. 2.Com et va afectar la mort de en Quimet? Per una part, ja sabia que estava la possibilitat que morís. Jo poc a poc me n'anava fent la idea, per si de cas. Quan em vaig assabentar, penso que vaig reaccionar prou bé. Sabia que havia de tirar endavant, fer el possible per sobreviure, alimentar els meus fills i a mi, ja que ja no tindria l'ajuda de Quimet .A estones, el trobava molt a faltar, però tenia el consol dels meus fills, i s'havia que per ells, havia de seguir endavant. 3-T’agradava el caràcter d’en Quimet i com et tractava? Dons mira , tenia un carácter molt fort cap a la meva persona, però el que passa en que al cap del temps t’acostumes. Personalment no m’agradava perquè jo sóc una persona i em mereixo un respecte, i a mi m’agrada la llibertat , no que una persona em digui el que he de fer . 4- Què et va passar pel cap per intentar acabar amb la vida dels teus fills? Em vaig sentir angoixada , no era una decisió fàcil , però pensava en aquell moment i en la situació que estàvem, pensava que era el millor per a tots. Els dies cada cop es feien mes difícils a l’hora de menjar , de dormir… Poc a poc la seva casa s’anava quedant més buida , trista, sola. Els nens em feien molta compassió ,temia que arribés un dia en què haguéssim de morir de gana. 5-A qui s’assemblaven més els teus fills? L’Antoni tenia més el carácter del seu pare que el meu.Tenia el carácter fort , difícil d’endevinar el que li rondava pel cap , era un noi molt reservat. De ben petit el seu pare li va comprar un barret i una porra de fusta. Suposo que era perquè ja s’anaven acostumant a defensar-se per ell mateix. Per altra banda, la Rita s’assemblava més a mi , un carácter també reservat , però alhora intel·ligent. Tenia les idees molt clares , sabia el que volia i quan ho volia.  +
Activitat sobre La plaça del diamant, pels Diamants +	LA PLAÇA DEL DIAMANT Vaig anar expressament a la pastisseria on treballava la Natàlia, per dir-li que aquesta nit aniríem juntes a les festes majors de la plaça del Diamant. Volia que m'acompanyés perquè havia quedat amb un noi i no volia anar sola. Em va costar una mica convèncer-la, però ja sabia que m'acabaria dient que sí. Ella era així, sempre patia si algú li demanava alguna cosa i havia de dir-li que no. Quan vam arribar els músics ja tocaven. El sostre estava guarnit amb flors i cadeneta de paper de tots els colors: una tira de cadeneta, una tira de flors. Hi havia flors amb una bombeta dintre i tot el sostre era com un paraigua a l'inrevés, perquè els acabaments de les tires estaven lligats més enlaire que no pas al mig, on totes s'ajuntaven. La Natàlia, mentre es queixava de la cinta de goma dels enagos i observava curiosament els músics. Jo, el vaig veure com s'apropava entre la multitud de gent, amb una rialla d'orella a orella. Era alt i esvelt, amb el cabell negre i amb els ulls petits del mateix color, la seva rialla m'encantava quan reia se li marcaven els seus petits pòmuls i el feien d'allò més atractiu. Només veure'l em va començar a bategar el cor com si hagués acabat de fer una cursa de 100 metres, vaig començar a tremolar com quan les fulles dels arbres són empeses pel vent i em va començar a fer moltes pessigolles la panxa. I de sobte una veu a l'orella va dir-me, ¿ballem? Tota il·lusionada vaig agafar-li la ma i vam ballar tota la nit. Fins que vaig haver de dir-li a la Natàlia que em tapés, que m'havia de treure les sabates perquè no podia més. La Natàlia em va explicar que esperava un jove que havia perdut l'americana. I li vaig dir balleu, balleu... Desprès vaig tornar amb el meu estimat i vam continuar ballant com baldufes un pas doble i la toia de la plaça del Diamant, fins que els músics van deixar de tocar i la gent va marxar per anar a les seves cases. Vaig oblidar la Natàlia i vaig anar amb ell. La nit s'estava ja finalitzant i l'albada es presentava d'allò més romàntica, i no perquè el color rosa del cel inspirés de mil maneres les paraules que sortien de la meva boca sinó perquè estava allí, amb ell, era el moment perfecte i no se m'acudia pensar en una altra cosa. Però de sobte vaig pensar amb el Miquel, què faré ara? Què en pensarà de mi? El primer dia que ho deixem i jo ja me'n vull oblidar i me'n vaig amb un altre xicot. Però se'm va passar de pressa, aquell pensament va passar fugaç i al meu cap solament hi havia tres paraules: “aprofita el moment”. Em vaig fer coratge i el vaig besar, al meu cap hi havia mil pensaments mentre que al meu cor mil sensacions. Mentre estávem veient la sortida del sol ell em va agafar de la cintura i jo a ell, i la Natàlia amb aquell noi tan lleig i la meva mare preocupant-se d'on estava i el meu pare patint sobre amb qui estava i tothom buscant-me desesperadament i jo tan tranquil·la estant amb aquell noi que acabava de conèixer. I ell que no sabia ni el meu nom i que jo tampoc m'atrevia a dir-li i que mai havia vist un somriure tan perfecte i que aquell dia no podia començar d'una altra manera, no podia ser mes esplèndid. El sol brillava, jo tornant a casa i ell que encara no marxava i jo pensant que no em trobés a en Miquel. Ell que no se'n volia anar de cap de les maneres i que ell m'acompanyava a casa no fos cas que una noia tan maca és perdés pel camí o que algú la raptés. I esperant que els meus pares no estiguessin a casa i pogués estar una estona més amb ell. Ell volia anar al forn a comprar l'esmorzar i esmorzar junts i jo li deia que no perquè justament ell volia entrar al forn d'en Miquel i que ell tenia gana i que jo li deia que esmorzaríem a casa meva i que mai havia conegut una persona tan tossuda i imposant com ell. Vaig pensar en un moment que li diria que m'esperava a fora del forn perquè si es trobaven els dos nois podia passar alguna cosa desagradable.Jo no volia dir-li perquè encara que en Miquel i jo ho haguéssim deixat molts cops, aquest per mi era el definitiu. I al final vaig plantejar bé la situació i vaig considerar que si ja no érem parella jo tenia el dret de veure'm i quedar amb qualsevol altre. Així que a les vuit i mitja del matí vam entrar al forn que dies abans hagués segut la meva futura casa i feina. Però tot s'havia acabat. Em va deixar passar, tot el meu cos tremolava, la intranquil·litat que jo patia era tan perceptible, que ell va dir:- Et passa res? Jo li vaig contestar: -No, no res, una mica de fred. Aleshores una vegada dintre, no hi havia ningú servint, encara estava tot dintre del forn, jo seguia tremolant, ell em mirava, el silenci era tan ofegador, jo no podia empassar-me ni tan sols la saliva, no podia parar de pensar què faria si sortia ell i em mirava, o si sortia i em preguntava alguna cosa, o tan sols si em mirava. El pare del Miquel em va preguntar què volia, jo tan sols vaig aixecar els muscles, no podia ni parlar. Era tant la por de pensar que si em sentia sortiria pensant-se que poder el venia a veure’l a ell i que al veurem amb un altre pensés que vaig molt a la lleugera. Era com si el món s’hagués aturat, el temps era etern, la vista la tenia clavada a la porta de on sortien ells, la obsessió era tanta que el cor em bategava tant fort que els cops crec que fins i tot sonava amb “eco”. De cop al fons es van sentir veus, jo vaig tanca els ulls no volia ni saber, ni sentir, ni respirar m’hagués agradat fondre'm com la xocolata de qualsevol pastís o tapar-me amb qualsevol cosa que per un moment em convertís amb invisible, però que estava pensant, que estava imaginant, tot allò no em deixava respirar de cop tot en silenci vaig sentir la porta del carrer i més silenci, uns passos al fons amb retrò de solitud i un petó . De cop vaig obrir els ulls, no m’ho podia creure el noi que acabava de conèixer m’havia portat allí perquè l’hi havia demanat en Miquel, jo necessitava aclarir-me, pensant, en un moment el meu cap es va adonar i ho havia fet per demostrar-me que confiava amb mi, em va demanar perdo, perdo, perdo mil vegades plorant però jo l’hi vaig dir: -No perdona’m tu, perquè no sabem el que tenim fins que ho perdem aixi que no facis més el mec i deixeu-vos de tonteries, t’estimo i t’estimaré sempre. De sobte van sortir tots de dintre, aplaudint, ell el Miquel em va agafar i va pujar-me al coll donant-me una volta i una altra, una volta i un altra...  +
Activitat sobre La porta dels tres panys de l, pels Melons +	CARTA A EN NIKO Alumnat delgrup MELONS Meritxell, Bochra, Cinta, Nerea, Pau C/ Carretera de Jesús a Roquetes Jesús-Tortosa 43590 Sr. Niko Hokli C/ Rol·lijtorius Món Quàntic 2501556 Hola Niko, Avui ens hem reunit el consell de savis i hem parlat sobre la teva estada al món quàntic, hem estat pensant que ha estat una estada molt agradable i molt dinàmica. També hem arribat a la conclusió que gràcies a tu s'han solucionat molts problemes, com per exemple: els dementors, hem aconseguit canviar de president del consell, etc. A més, també ens va sorprendre la teva relació amb la Quiona, tant agradable, tant sincera... Un tipus de relació molt natural. Ens ha sorprès la teva forma de ser, i un tret que destaquem és la teva manera d'afrontar els problemes que se't presenten. Estem encantats d'haver-te conegut Niko, esperem poder veure't en el futur. Petons, ELS HABITANTS DEL MÓN QUÀNTIC. Jesús, 10 de març de 2015  +
Activitat sobre La ratonera de l'autora Agatha Christie, pels CLGIC +	L'obertura de la casa d'hostes de la Mollie i en Giles Ralston no es la millor de totes. Un client inesperat, incomunicats per la nevada i amb un policia que investiga un assassinat.  +
Activitat sobre La ratonera de l'autora Agatha Christie, pels Irismarinaankemada +	La obra trata d'un parell de personatges que per culpa de la neu es queden atrapats a la casa d'hostes Monkswell Manor. Resulta que es veuen embolicats en un crim que ha passat recentment a Londres. Tots els personatges desconfíen els uns dels altres i es crea una trama de misteri i suspens, intentant trobar les/els sospitosos de les víctimes.  +
Activitat sobre La sessió de maquillatge de l'autora Empar Moliner, pels Dizaketa +	Aquí deixerem el guió de l'activitat  +
Activitat sobre La sessió de maquillatge de l'autora Empar Moliner, pels Mites +	[[Fitxer:IMATGE (1)|thumbnail|center|Guió tècnic del bibliotràiler del conte La sessió de maquillatge]]  +
Activitat sobre La veritable història del capità Garfi de l'autor Pierdomenico Baccalario, pels PerAllegir +	Fry, Què tal va tot per allà? M’agradaria parlar-te sobre tu i la teva personalitat. Em sembla que ets una mica orgullós, però també em sembla que ets molt valent en prendre la decisió d'anar al port i embarcar-te tot sol en aquesta aventura. També penso que ets molt fort perquè t’has enfrontat a moltes adversitats i combats, saps cuidar molt bé de la teva tripulació i, al cap i a la fi, dels teus amics i això és molt respectable. M’agradaria que m'expliquessis el perquè de la teva decisió d'embarcar-te tot sol i encara continuar navegant. També et vull parlar de tu i en Delroy. En Delroy a vegades és una mica desconfiat i s’enfada molt ràpidament, però jo crec que si tinguessis una mica més de paciència amb ell, descobriries que és capaç de moltes coses i pot ser molt alegre i simpàtic. També vull saber què vas pensar quan va aparèixer la teva cosina de la Família Reial, la veritat és que jo no sabria què fer, però probablement jo desconfiaria d’aquesta persona perquè no és normal que algú d’aquesta categoria es presenti davant d’un pirata i es fiqui enmig d’una batalla molt perillosa. Volia saber què opines del professor Neville, ja que va entrar com un desconegut al vaixell i va acabar sent un dels teus millors amics i vas sentir-te molt afectat per la seva mort. A mi, personalment, també m’agrada tant la seva forma de ser com la seva personalitat. Ho vas passar bé quan vas visitar a la reina? Com és el seu caràcter? Espero que t’arribi la carta i em responguis quan puguis. Gràcies pel teu temps. Cordialment, PerAllegir  +

(anteriors 25) (següents 25)