Propietat:Escrita

Aquesta és una propietat del tipus Text.

Pàgines que fan servir la propietat "Escrita"

Es mostren 25 pàgines que fan servir aquesta propietat.

(anteriors 25) (següents 25)

A
Activitat sobre Aigües encantades de l, pels 2Aps +	Estimat Foraster, Encara no fa un mes de la meva fugida del petit poble de la meva infantesa i ja trobo a faltar tot allò que m'envoltava quan caminava per les terres cultivades dels pagesos, encara que aleshores també trobava a faltar, i molt, el fruit d'aquestes terres. Ara em trobo a la ciutat del progrés i de l'art noveau, la ciutat que ha tingut entre les seves mans grans pensadors que, com nosaltres, han estat incompresos com ho vam ser nosaltres en el maleït poble que ens va tenir empresonats. Estic ampliant el meu coneixement a partir del fons que resta adormit a les grans biblioteques d'aquest paradigma del pensament humà. Darrere dels grans murs de París es pot trobar tot allò que es vol, tant si el que es desitja és el reforçament de les idees revolucionàries com si es vol mantenir la corona a sobre el cap. Però aquí desitjaria també tenir la companyia de tots aquells que he deixat en els camps morts del lloc on vaig néixer, atrapats en un inoblidable gorg d'aigua estancada. Tinc por, tinc por de retornar a la utopia de la ignorància de tots aquells que no van marxar quan tocava i no han tingut la sort de rebre el miracle que havia de portar l'aigua del gorg cap a les grans grans extensions de terra dels terratinents, dels meus veïns, dels meus pares i de tota aquella societat rural i tradicionalista. I també m'aturmenta de pensar en el retrobament amb tots aquells que em van retenir en una gàbia que no em pertanyia. Jo vull viure, ser lliure, veure món, aconseguir tot allò que he somiat durant tant de temps! Tinc un viatge preparat a la terra de l'art antic, on es poden veure tots aquells grans artistes que ens van deixar el seu llegat en forma de pintures i escultures. I em pregunto si voldries acompanyar-me a fer aquesta travessia cap a la passional Itàlia. Seria una bona manera de retrobar-me amb un vell amic, un amic en el qual puc confiar i amb el qual sé que puc anar a allà on vulgui. També voldria convidar el mestre Vergés. Sé que no ens va ajudar massa a despertar les consciències del poble del seu somni innocent, però pot aportar emoció tenir un company més amb qui debatre. Fins aviat, Cecília Rue Norvins, 22 París  +
Activitat sobre Aloma de Marcè Rolodera, pels Garbí Pla B +	La vida oculta de Robert Era una nit calorosa, com les de cada vespre, però no sé per què aquell dia feia encara més xafogor. La casa estava en silenci, no se sentia ni la remor del vent. Notava el meu cos ple de suor freda. Vaig pensar d'anar a veure Aloma, però se'm van passar les ganes en recordar que ja feia uns dies que ella estava força retinent amb mi i no em feia gaire cas. Algun cop m'havia preguntat per aquelles cartes, volia saber de qui eren i què hi deia, però jo intentava desviar el tema. Què li podia dir? Que havia de marxar perquè em reclamaven? M'hauria començat a atacar amb milions de preguntes que jo no li podria respondre. Vaig obrir la porta de l' habitació i a poc a poc sense fer el mínim soroll vaig baixar les escales dirigint-me cap al jardí de la casa a veure si allà corria una mica més d'aire i podia aclarir les meves idees sobre el que havia passat aquell matí en llegir l'última carta que havia rebut. En arribar al jardí, vaig començar a reflexionar sobre quina seria la decisió que hauria de prendre: quedar-me a Barcelona amb Aloma o tornar a Amèrica i seguir amb la meva missió. Però si decidia anar-me'n, com explicaria a Ana, Joan i Aloma que era un espia que treballava per a la policia secreta d'Estats Units i que em reclamaven per a una missió que comportava haver de tornar a viure a Amèrica? No m'entendrien. Fins i tot em podrien prendre per boig i no creure'm. També em faria mal deixar la vida que estic portant aquí amb la meva germana i la seva família, sobretot em trencaria el cor haver-me de separar d'Aloma. Estava perdut en aquells moments, veia que triar el camí adequat em seria molt difícil. Tot i que intentava desconnectar, aquella carta no em sortia del cap...Tot era massa complicat. Havia de decidir si complir amb la meva missió o no, però també havia de tractar un altre problema: havia tingut un fill. En una d'aquelles maleïdes cartes també em comunicaven que la noia amb què havia mantingut una relació sentimental fa un temps m'havia amagat que estava embarassada per por a que la rebutgés i ara que havia nascut el nen, volia que tornés perquè em reclamava ajuda, ja que també era el meu fill. No sabia què fer, no estava preparat per tenir un fill. I si li ho expliqués a Aloma? No vull que això l'aparti de mi, necessito que entengui que tot això forma part del meu passat, però ara ella és el meu present. Ja han passat uns quants dies en els quals he estat reflexionant sobre totes les notícies que em van donar i crec que finalment he pogut decantar-me cap a una decisió. Em quedaré aquí, a Barcelona, amb la meva família de veritat. Em retiro de la meva feina i he decidit que aniré enviant diners cada mes a aquest fill desconegut i llunyà que tinc perquè no li falti de res. Finalment he triat el camí d'estar al costat d'Aloma i començar una nova vida amb més tranquil.litat i benestar. Trobaré a faltar una mica la meva antiga vida, però m'és impossible deixar el que tinc ara en aquesta casa: felicitat. Berta Cots Cristina ferré Oliver Andrés Maria Coloma  +
Activitat sobre Aloma de Merçè Rodoreda, pels Siracusa +	Benvolguda Aloma, T'escrivim aquesta carta per parlar-te de l'amor. Potser no serem ningú per explicar, criticar o aconsellar sobre això, però llegint el teu llibre es veu la complicada ment de les noies. De vegades, l'amor pot semblar una ximpleria o un joc de nens, però el que de veritat no saps és que fins ara no l'havies trobat ni valorat. Amb aquesta carta volem fer-te veure que l'amor és un sentiment que no pots controlar i és impossible d'evitar. Amb en Robert has descobert el que és sentir les papallones a la panxa i notar que ets especial. Intenta ser optimista i buscar la part positiva de les coses, no només les negatives, i no pensis que tot pot anar malament. Potser creus que ets massa jove per trobar l'amor de la teva vida, per això no et preocupis perquè l'amor pot arribar en qualsevol moment i ningú sap del cert si l'arribarà a trobar. Si t'angoixa que en Robert sigui més gran que tu, per això encara t'has d'atemorir menys perquè l'amor no té edat. Amb això no volem dir que el Robert sigui l'amor de la teva vida, ni molt menys, el que diem és que si no ho intentes mai arribaràs a saber el que podria haver passat. Volem mostrar-te que posar-te gelosa no serveix de res. Està clar que pots tenir enveja de Coral o d'alguna altra noia, però Robert et prefereix a tu. No et subestimis perquè si t'ho proposes el pots aconseguir a la primera de canvi. Aloma, ets una noia diferent a la resta, i ho has de fer veure, perquè ets especial i és per això que Robert s'ha fixat en tu. No perdis la confiança en tenir-lo, ni et desesperis quan creguis que els teus plans no estan sortint com tu vols. Volem dir-te que t'has d'estimar més i no comparar-te amb altres noies, no en tens cap necessitat, cadascú és com és, i has d'arribar apreciar-te amb els teus defectes i virtuts. Tu tens uns valors que ningú més té i que els has de deixar veure. No et volem induir a fer res que no vulguis, únicament volem fer-te veure el nostre punt de vista. Sabem que no és el mateix llegir-ho que estar-ho vivint en primera persona. Personalment, pensem que no creiem que Robert sigui la persona especial que tu estàs buscant. Encara que sembli que sigui l'únic home interessat en tu, en tens moltíssims més a la cantonada. A mesura que el temps passa t'adones que aquelles persones que et fan estar malament no valen la pena. Suposo que tots hem d'apendre aquesta lliçó, de deixar estar aquelles persones que no ens mereixen i que ens ho fan passar malament. Amb això, el que et volem dir és que si tu creus que et pot fer feliç, ves amb ell, però que vigilis perquè és una persona que encara no coneixes molt. Esperem que els nostres consells t'hagin servit per un futur. Escrit des de l'anonimat.  +
Activitat sobre Aloma de Merçè Rodoreda, pels Smoothies +	- Aloma - va cridar Joan des de dalt-. Saps on tinc el botó del coll de la camisa? Aloma es va acostar al peu de l'escala: - No el trobo. Puja. Va pujar l'escala corrent. El seu germà l'esperava al passadís. - Això del botó t'ho he dit perquè pugessis. Fa dies que et vull dir una cosa. Podríem trobar una excusa i sortir junts. Diré que tens ganes de passejar..., el que et sembli. T'he de parlar a soles. - Ha de ser avui? - Com més aviat millor. Ja he esperat massa. Aloma va anar a vestir-se. No estava gens tranquil·la. Es va donar quatre cops de pinta i va anar a trobar el seu germà. Van entrar junts al menjador. - M'enduc Aloma. Diu que te ganes de sortir. No trigarem. Van començar a caminar, anaven passant els carrers i Joan no deia res. Normalment el seu germà no s'estava tan callat, tenia un mal presentiment. Quan estaven passant uns aparadors ho va deixar anar. - Ens n'haurem d'anar de casa, Aloma. Just en aquell moment havia acabat de passar un cotxe pel costat i li va semblar no haver-ho acabat d'entendre però no va preguntar res, va esperar que continués. - T'ho hauria d'haver explicat abans però temia que no ho entenguessis o que fessis alguna imprudència que ens posés en perill a tots. Va mirar el seu germà, que va tornar-li la mirada amb tristesa i li va agafar la mà tot dient: - Saps?... Quan va morir el pare no ens va deixar masses diners, jo no estava prou preparat i a més em vaig encarregar de cuidar-te. Em vaig trobar massa d'hora amb la responsabilitat i no vaig saber què fer. - És això el que m'havies de dir? Que no has sabut administrar bé els diners? - No, no, Aloma. Deixa'm acabar. Hem de parlar molt i no sé com fer-me comprendre. Potser que comenci pel principi. Ara ja tens prou seny perquè t'ho pugui explicar tot. Havien caminat durant molta estona i el paisatge ja començava a canviar. Ja eren als carrers dels afores, les cases eren més petites, grises i tristes, sense jardins. Es aquí on haurien d'anar a viure? Pensar en això la va fer mig marejar. - Estic cansada i ja no puc caminar gaire més. Es van aturar a una granja d'uns quants carrers més avall i es van asseure en una taula apartada de totes les altres, al fons de la sala. Van demanar una xocolata ben calenta, era un dia d'hivern i havien passat bastant de fred fent el passeig. Aprofitant el xivarri que hi havia, Joan va començar a parlar: - Tornant al tema del meu poc sentit del deure... Al trobar-me amb tots els diners de l'herència, no se'm va acudir res millor que fer-los servir al moment. Has de pensar que jo no estava acostumat a haver d'ocupar-me de tot i no em vaig deixar aconsellar. No era conscient del que em feia, ara ja ho sóc més. El cas és que vaig fer un parell d'inversions poc assenyades pensant que em menjaria el món i aconseguiria una vida millor per a tots nosaltres. I com deus suposar, a hores d'ara, la cosa no va anar massa bé. Sentint en Joan li van venir tot tipus de sentiments contraposats. Per un costat pensava en les dificultats per les que havia pogut passar el seu germà sent tant jove i quedant-se al càrrec de tot, aquell fet li feia venir un sentiment de tristor. Per altra banda, el seu germà sempre havia viscut als núvols. Recordava l'àvia dient-li que escoltés les opinions dels altres i que no tan sols pensés en les seves. O al pare dient-li que reflexionés a l'hora de prendre decisions. Això era una cosa que a ella mai li hauria passat si hagués estat més gran quan el seu pare els va deixar. Segur que no estarien passant per aquella situació. - Un dia mentre estava prenent una copa amb uns amics, en un moment que em vaig allunyar d'ells, se'm va acostar un home ben vestit que semblava fora de lloc. Em va arraconar al final de la barra i tot d'una em va deixar anar que per a un home com jo hi havia moltes sortides. Allò va captar la meva atenció, semblava conèixer-me, i vaig escoltar la seva oferta. El fet és que, com ja et deus haver adonat, la situació política del moment no és massa bona. Això és el que pensava abans i ara ho sé del cert. Així que em va convèncer per passar-li tot tipus d'informació, cosa que m'obligava a freqüentar llocs poc recomanables per a gent com nosaltres. És per això que ens deixava soles algunes nits, va pensar Aloma. Més d'una nit havia vist com després d'ésser tothom al llit, el seu germà sortia d'amagat de casa. Més d'un cop li havia passat pel cap de seguir-lo, sort que no ho havia fet. - Amb el temps m'he anat tornant bastant bo en el que faig. Tothom ja m'ha anat agafant confiança. He arribat a parlar amb personalitats d'ambdós bàndols. Quan fins i tot la feina em començava a agradar, vaig veure un parell de fets i em vaig començar a adonar de la realitat. Potser no estava del costat bo. Porto molt de temps pensant en el que he de fer i sóc conscient que no serà fàcil deixar-ho sense conseqüències. Aquest món és més complicat del que sembla. - I quines són les teves opcions? - Com t'he dit abans, la principal i més segura per a tots és marxar i no em referia només a canviar de casa, hem d'anar a l'exili. Això ja va ser massa per a Aloma. Què havia fet Joan? Com podia jugar d'aquesta manera amb la vida dels altres? - Ja és definitiu? No hi ha cap altra sortida? - Aloma, porto molt temps pensant-hi, hi he donat moltes voltes i ho he intentat tot, és l'únic que ens queda. Del contrari m'acabaran agafant uns o altres i Anna i tu us quedareu soles. Aloma semblava absent, entre la incredulitat i la ràbia, tot i que estava fent un gran esforç per entendre la situació del seu germà. Devia ser dur per a ell haver de confessar tot allò. El que més greu li sabia a ella és que haurien de deixar la casa de la seva infància. Hi havia passat tants bons moments allà... A més, segur que a cap altre lloc les flors tenien la mateixa olor que les del seu jardí. En veure que Aloma no deia res, Joan es va aixecar per pagar i van sortir de la granja. La veritat és que a la noia li començava a faltar aire, havia de pair molts canvis.  +
Activitat sobre Aloma de l'autora Mercè Rodoreda, pels A Pa Natural +	Introducció: Sinopsis d’ “Aloma” de l’autora Mercè Rodoreda Aloma és una noia jove que viu a Barcelona amb el seu germà, la dona del seu germà i el fill d'aquests dos. El seu germà es diu Joan, la seva dona Anna i el fill Dani. Feia poc Aloma i Joan havien tingut un altre germà, en Daniel, que s'havia suïcidat. Tots ells vivien en una casa que Aloma i Joan havien heretat antigament del seu pare. El germà d'Anna, Robert, havia de venir d'Amèrica de visita, de manera que Joan i Aloma el van anar a rebre al port. Quan Aloma el va veure va començar a enamorar-se d'ell. Dani es va posar malalt i el metge li va aconsellar que anés a la muntanya a respirar aire fresc, i van anar per veure si en Dani hi podia millorar. Un dia Aloma i Robert van anar al cinema i a la tornada a casa Robert li va fer un petó als llavis, en aquell moment Aloma es va adonar de que Robert també estava enamorat d'ella. Va arribar el dia en que Anna i Dani van haver de marxar a casa uns amics a la muntanya. Aloma i Robert estaven molt enamorats però Joan no se n'adonava. El que més li preocupava a Aloma eren les cartes d'Anna dient que Dani no millorava. Quan Dani va tornar estava com abans, la anada a la muntanya no li va servir de res i als pocs dies va morir. En aquell moment l'economia de la casa era molt dolenta i van haver de deixar la casa per la hipoteca. Aloma va demanar diners a Robert però ell no en tenia. Van canviar de casa i van anar a viure a un pis. Va arribar el dia en què Robert havia de marxar a la seva ciutat, Aloma estava molt trista i va dir la veritat a Anna, va dir-li que estava embarassada. L'Anna no s'ho va prendre molt bé perquè sabia que el fill era del seu germà, en Robert. Un dia Aloma va tornar a l'antiga casa i va recordar quan vivien feliços amb en Dani i tots junts. Va sortir de la casa i se'n va anar lluny. Doncs, podem veure que el final de l'obra és obert ja que no especifica res sobre la futura vida d'Aloma, o com li anirà una vegada fuig de la seva antiga casa. Crítiques a favor: El fons del vídeo i la música dels quals es compon el treball creiem que són els adequats al ambient del llibre. A part, l’escenificació formada per les imatges és també adequada al text del qual el treball està format; les imatges estan ben escollides, ja que els personatges atractius solen produir més atracció a l’espectador. Les animacions estan ben treballades i són les apropiades pel treball. Crítiques en contra: En relació amb l’argument que ha de transmetre l’anunci, hi ha una part, en que només es mostren imatges i no s’acaba d’entendre del tot el que es vol transmetre. En relació, cal destacar que, exactament, només apareixen 7 oracions, cosa que trobem que es poca quantitat de text. Parlant de les imatges, surten algunes d’elles repetides. En conclusió, pensem que l’anunci està ben treballat pel grup, les imatges han estat ben escollides, en general, tot i que hi ha més imatge que text. Amb això volem dir que l’argument no s’acaba de transmetre completament, sobre tot a la part del desenllaç del llibre. A part, la part visual està ben treballada.  +
Activitat sobre Aloma de l'autora Mercè Rodoreda, pels LTRM +	Vida oculta d'Aloma A Aloma, quan era petita, sempre li havia agradat el ballet. Acostumava a anar a classes particulars, però ella sentia que no era gaire ben acollida per les seves companyes i es va desapuntar de l’acadèmia. Un any més tard va tornar a inscriure's en una altra acadèmia, però encara li quedava una mica de por de tornar a ser rebutjada per les seves futures companyes. Va estar un any assistint a les classes i com que se li donava molt bé, l’acadèmia li va cedir una beca de dansa contemporània a Nova York. Però clar, a ella el que se li donava bé era el ballet i a més a més si acceptés la proposta s’hauria d'anar sola, sense ningú i tornar a refer una altra vida. Ella estava molt indecisa, no sabia què fer, i va demanar-li opinió a diverses companyes de l'acadèmia. Després de molt temps pensant-ho, va arribar a la conclusió que tenia por de no saber què es trobaria allà, però a la vegada era una oportunitat única. Va parlar-ho amb l’acadèmia, i va rebutjar la beca perquè creia que era molt petita per anar-se'n tan lluny i estar tan temps lluny de la família, i que en un futur podria reintentar-ho.  +
Activitat sobre Aloma de l'autora Mercè Rodoreda, pels Les escopinyes +	Entrevista a Mercè Rodoreda Avui, 13 de novembre del 1974 tenim l'honor d’entrevistar la Mercè Rodoreda, una gran escriptora de la seva època, autora de grans èxits com Aloma. Mercè Rodoreda va néixer el 10 d'octubre de l'any1908. És coneguda sobretot com a novel·lista, però escriu també unes quantes obres dramàtiques i poesia lírica. La seva infantesa va ser solitària. D'una banda és filla única i, de l'altra, no es relaciona amb infants de la seva edat perquè només va a escola entre els set i els deu anys i, encara, en dos centres diferents.  Molt jove va contraure matrimoni amb el seu oncle, fruit que va donar, el naixement del seu fill amb discapacitat. La seva obra més coneguda és Aloma. Bé,doncs comencem l'entrevista: 1) Per què va contraure matrimoni amb el seu oncle? - Va ser un error però no del tot, ja que gràcies a això, va néixer la persona que més estimo en aquest món, el meu fill. 2) Què va suposar per a vostè -tant com a persona, com a escriptora- que el seu fill tingués una discapacitat mental? -Va ser una sorpresa tan negativa, com terrible. Però també m'ha fet créixer com a persona i com a escriptora. Aquest fet em va ensenyar a ser millor persona amb els altres i sobretot amb mi mateixa. 3) Quines influències a la seva infància van aconseguir que es formés com a persona i escriptora? -Bona pregunta. Em recordo molt bé d'aquells dies en què el meu avi em llegia contes , i intentava educar-me com a persona, ja que jo no havia rebut gaire bona educació, tan sols vaig anar a escola quatre anys. 4) Per tant, d'alguna manera el seu avi li va inculcar la passió per l'escriptura, oi? -I tant que sí, sense ell, mai hagués estat escriptora, ni la persona que sóc  actualment. 5)Per què va haver d'anar-se'n a l'exili? -La meva mare em va recomanar sortir del país immediatament perquè les tropes franquistes avançaven cap a Catalunya i segurament vindrien a buscar-me. 6) I ja per concloure la nostra entrevista, ens agradaria fer-li una pregunta molt atrevida: troba arrogants els membres de l'associació d'escriptors en llengua catalana? -Sí, i tant! Mare meva! Vostè sap? El Miquel Martí i Pol és un d'ells, com molts altres, sempre volen lluir les seves novel·les abans de les meves! S'ho pot creure? Bé, senyora Rodoreda, ja veig que no li va agradar gens ni mica quan va entrar com a membre d'escriptors en llengua catalana. Moltes gràcies i que ens continuï escrivint històries tan interessants, sobretot des d’un punt de vista psicològic.  +
Activitat sobre Amb l, pels NavaTenor +	Aquesta obra tracta sobre com un empresari s'aprofita de la ignorància de la gent. Ho creant un petit negoci d'aigua de mar. Poc a poc el negoci va creixent i comencen a haver els petits conflictes d 'aquesta farsa.  +
Activitat sobre Antologia de la poesia catalana de l, pels Oneofakind +	'''La vida de Guynemer''' –Home! Quant de temps sense veure’t! Què has fet tot aquest temps? –Home! Doncs res. –Ara que m’hi fixo, què t’ha passat a la mà? –M’alegro que em preguntis per aquesta història. Ens podríem asseure en aquell cafè i te la contaré. –D’acord, tinc una estona... –Ens hem de remuntar a l’estiu del 1913. Em vaig divorciar i només se’m va ocórrer allistar-me a l’exèrcit. Vaig conèixer un xiquet genial però amb un final tràgic. Tot va començar la nit abans d’anar cap a la guerra. Cap dels dos podíem dormir, així que jo li vaig explicar el meu divorci i ell a mi la seva vida. El jove es deia Georges Marie Ludovic Jules Guynemer, havia nascut a Lyon. Va tenir una infància una mica difícil: la seva mare era meretriu i del seu pare, no en sabia res. Va ser abandonat als dos anys a les portes d’una fàbrica tèxtil, el cap de la qual el va adoptar, suposadament perquè tenia problemes de fertilitat. Pocs anys desprès, destacava en els estudis, se li donaven força bé les matemàtiques i el llatí, però acabà estudiant enginyeria. Un dia, quan tornava de l’escola, va veure un militar davant de casa seva; ambdós es van asseure davant la porta i li va explicar la tragèdia dels seus pares: havien mort en un accident. El noiet va passar a ser càrrec de l’estat, així que van pensar allistar-lo a la marina. El van enviar a l'embarcació “Cadre de la paix”. Allà va conèixer un home que en poc temps es va convertir en el pare que mai no havia tingut. Una nit reflexionant a la cabina, es va adonar que tenien molts trets tant físics com psicològics en comú i que podria ser que aquell home fos realment el seu pare. Li va agafar molt d’afecte. Un dia que li van encarregar recollir caixes al port, una avioneta de nacionalitat alemanya va llençar un míssil sobre l’embarcació, que va deixar a tots els homes morts i flotant pel mar. En veure aquella escena tan tràgica, Georges va prometre venjar-se de tots els alemanys i es va allistar a l’exèrcit aeri. Em va tocar ensenyar a aquell mocós com pilotar l’avioneta. El que em va impressionar més va ser la seva capacitat de combinar tècnica i les seves habilitats innates. Li van encomanar una de les missions més importants el 10 de març de 1915; també va ser el seu primer viatge com a pilot. La realitzà amb èxit: el 19 de juliol del mateix any va abatre l’Aviatik, una avioneta militar alemanya. Jo, Antonie Guerder, com a copilot seu en totes les missions, vaig compartir amb ell moltes aventures . Ens vam fer molt bons amics. Una de les pitjors experiències que he tingut fins ara, va ser l’accident que vam tenir el 1917. Sí... mai no podré oblidar aquell tràgic accident que va fer perdre la vida al meu company. És una imatge que mai no em podran treure del cap. La figura del míssil apropant-se'ns... se’m va quedar gravada. Ens va ser impossible saltar per salvar les nostres vides! El destí volia separar-nos... Tremolant tot jo, vaig agafar la mà del meu company d’una forma que semblava que li trencaria l'espatlla. No vaig tardar ni mitja mil·lèsima de segon a girar el cap i veure aquell míssil, travessant el meu braç i separant l'avioneta en dos. Podia observar l’altra meitat de l’avioneta caient amb la meitat del meu braç cremat encara agafant l’espatlla del meu company. En aquell moment sentia un dolor profund, intens, general, no sé com descriure’l, a més, pel meu cap només podia pensar en la mort del pilot. Tenia tota la vida per endavant, no havia pogut experimentar l’amor, tenir una família i ni moltes altres coses. El destí li havia confiat un final sentenciat! Tanmateix vaig reaccionar per salvar la meva vida: vaig obrir molt ràpidament amb la mà que em quedava lliure el meu paracaigudes. Vaig caure del cel a un terrat d’un edifici de Bèlgica. Allí em van atendre i em van ajudar a recuperar-me de totes les lesions físiques causades per l’accident. Amb el meu braç, no van poder fer res, era massa difícil. De veritat que mai a la vida se m'esborrarà cap segon d’aquell incident. –Vaja, quina historia. És realment impactant. I ara cap a on tenies pensat anar? –Cap al cementiri. Avui fa dos anys de la mort del meu amic. I jo, segurament, sóc l'única persona que té en aquest món per vetllar-lo. –És una història francament heroica; puc acompanyar-te? M’agradaria conèixer l’home que va perdre la vida per lluitar pel seu país.  +
Activitat sobre Antologia de la poesia catalana de l: Els amants, pels SofiaAyelen99 +	Ens situem a València els anys 50, la Laura una noia de 18 anys de classe social alta entra a la universitat per estudiar Magisteri. Ella està estudiant obligada pels seus pares, ja que és una de les poques dones que poden accedir a uns estudis tan alts. La majoria de noies a la seva edat estan treballant per portar un sou a casa, o simplement, s’acaben de casar. La Laura no volia estudiar més perquè sabria que no li serviria de res, que d’aquí uns mesos li presentarien un xicot i es tindria que casar. Pare no fa falta que es gasti els diners amb matricules de la universitat -. Li deia la Laura cada vegada que parlaven del tema. No filla, ets la única filla que tinc i vull que et treguis la carrera de Magisteri perquè puguis educar els teus fills millor. Pare, l’educació que he rabut per part vostre ja m’ha servit. L’escola que he anat i he après moltes coses. Era impossible fer entrar en raó en el meu pare. El primer dia de la universitat el recordaré tota la meva vida. Vaig arribar a l’altura de la universitat i, de sobte, vaig veure com tres nois estaven just al costat de la porta. Estaven intentant lligar amb les altres noies que hi entraven i sortien. Quan jo vaig estar a l’altura d’ells hem van dir: Hola bonica, vos anar a beure un cafè amb mi? -. Tenia cara la negra com el carbó, era el típic obrer. Deixa-la que la senyoreta te presa -. Un noi mes o menys arreglat, tenia els ulls blaus com el mar. Ens vam mirar tots dos durant una estona sense dir-nos res. De cop vaig a apartar-la i vaig entrar. Durant tot el matí vaig estar pensant amb aquell noi, mai m’havia passat no poder oblidar a un home. Vaig tornar cap a casa al migdia. Casi tota la tarda la vaig passant estudiant fins de sobte una noia del servei entra: Senyoreta te visita. Jo? -. Vaig preguntar estranyada -. Si m’ha preguntat per una tal Laura i és la única d’aquesta casa. Dili que passí. A la vostra habitació? -. Pregunta rarament. Sí... hi ha algun problema? Es que es un home. Un home?! -. Hem va afirmar amb el cap -. Dili que m’esperi a la sala d’estar. Vaig anar a la sala d’estar amb molta curiositat per saber qui era. Vaig obrir la porta, era ell, el noi d’ulls blaus i portava la meva agenda a la mà. Ell es girà i em dedica un somriure a la vegada hem donava lo meu. Aquest matí se li ha caigut. Moltes gracies! -. Li vaig tornar el somriure -. Per cert moltes gracies per lo que ha fet per a mi aquest matí... si no fos per vostè ara mateix estaria amb el seu amic. No és molèstia per mi -. Li vaig indicar que s’assegués. Com es diu? Hem dic Ian i vostè es diu Laura que ho he vist a l’agenda. Si hem dic Laura i suposo que també ha vist la meva direcció perquè sinó no estaria aquí amb mi. Si... Que estudia? -. Pregunta amb curiositat. Magisteri i vostè? No jo no estudio...tinc un negoci familiar...un bar concretament. On està situat el bar? -. Ell em mira i treu una targeta que me la dona i jo la miro. Algun dia m’hi passaré. Li agradaria venir amb mi el que queda de tarda? D’acord. No podia deixar-lo escapar, sentia que era l’home de la meva vida. Vam passar una estona molt divertida, i si, va passar ens vam besar. Cada dia després de la universitat ens anàvem a dinar junts al seu bar, els seus pares eren molt amables, jo li deia al meu pare que anava amb una amiga a estudiar i a dinar. Sabia que no aprovarien aquesta relació per el sol fet que l’Ian sigues més pobre que nosaltres. Però ja es sap que no es pot ocultar alguna cosa així per més temps i ens van descobrir. Un amic del meu pare va entrar en el bar just quan nosaltres dos ens estaven besant, l’home hem va mirar i va sortir corrents. Sabia que li anava a dir al meu pare. En arribar a casa vaig trobar al meu pare i a la meva mare a la sala d’estar. Crec que ens tens que explicar algunes coses -. Va dir el meu pare seriosament. Jo l’estimo.... -. Son les úniques paraules que hem van sortir de la meva boca. No el pots estimar Laura, no veus que no seràs feliç al seu costat, que tindràs que treballar en aquell bar de mala mort tota la teva vida. Més ben igual, i no tinc perquè treballar en el bar si més no estic estudiant magisteri. Com segueixis amb ell no et penso pagar més els estudis...i no vull que la única filla que tinc es quedi com una analfabeta.... així que demà mateix t’aniràs cap a Londres. Pare, no hem pot fer això, jo l’estimo serè feliç amb ell.... els diners no ho son tot en aquesta vida. No comencis a plorar com una nena petita... les maletes ja estan preparades per demà a primera hora. Vaig anar a l’habitació i vaig veure a la noia del servei, li vaig demanar que li portes una carta a l’Ian que li havia escrit enseguida de rebre la noticia. Dos hores desprès va venir la noia amb una carta d’ell. Al final de la carta hem va escriure un poema molt maco que me l’emportaré amb mi sempre. I aquest poema diu així: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l'amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l'amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdoni el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peço d'una orella. El nostre amor es un amor brusc i salvatge i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò. No hi havia a València, dos amants com nosaltres, car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.  +
Activitat sobre Antologia poètica de Miquel Martí i Pol, pels Els escriptors de Domland +	NARRADOR: Ens trobem a l'any 2320, on la tecnologia ha avançat tant que els ordinadors s'han deixat de banda i ara tot és possible gràcies al control mental i a la visió artificial. No obstant, hi ha un grup de gent que no pretèn seguir les passes que fa tothom i prefereix limitar-se a les facilitats que proporcionava el primer segle del mil·lenni. Un exemple clar d'aquest grup és en Claudi Campvell, un ancià vidu que s'ha passat més de mitja vida treballant en una fàbrica robòtica per poder sostenir la seva família, ja que era l'únic sou que entrava a casa com a conseqüència de la forta crisi que estava afrontant el país. Avui, com és ja costum tots els diumenges per la tarda, en Claudi s'ha de fer càrrec dels seus néts de deu i dotze anys perquè els seus pares estan treballant. Vegem com els va la tarda... Es troba en Claudi assegut en una cadira, i , envoltant-lo, la Bruna i en Martí. CLAUDI (amb un llibre a les mans): I així és com acaba el conte de la tortuga i la llebre. Conte contat, conte acabat! BRUNA: Que bé avi! M'ha agradat molt el conte. CLAUDI: M'alegro que l'hagis disfrutat, Bruna. A tu què t'ha semblat? (dirigint-se al Martí) MARTÍ: Doncs a mi no m'ha agradat gens ni mica. És més, l'he trobat tant avorrit que de què no em dormo. CLAUDI: Vaja noi... em sap greu. Vols que t'expliqui una història real que va succeir ara fa més de tres-cents anys? MARTÍ: Per a mi perfecte, a veure si aquest relat em sorpren més que l'anterior. (amb un to un xic burleta) CLAUDI: Excel·lent. Tu què hi dius bonica, t'animes a escoltar-la? BRUNA: I tant, em moro de ganes! CLAUDI: Aquesta és l'actitud! Doncs bé, posseu-vos ben còmodes que començo! MARTÍ: Jo ja ho estic, de còmode. BRUNA: Calla Martí! CLAUDI: Corria l'any 2014 quan un parell de joves catalanes anomenades Sira i Simona van elaborar un vídeo per a un projecte de la Viquilletra amb el nom de”Las Miquelas”. Aquest narrava el poema “El poble”, del poeta Miquel Martí i Pol. El vídeo, un cop fou penjat a Internet, causà una molt bona impressió als amants de la poesia, fins al punt que es passaren tot el dia reproduint-lo i tornant-lo a reproduir. Tals accions van desembocar en un caos que donà lloc a la censura del vídeo, ja que estava tornant boig a molts ciutadans. MARTÍ: Què fort, no avi? CLAUDI: Ni que ho diguis!! Que, t'estic sorprenent no? MARTÍ: Bé, sí, una miqueta. (sense ganes d'admetre-ho) CLAUDI: Doncs encara et puc sorprendre més si t'ensenyo el vídeo. I a tu també, Bruna, per descomptat. Teniu sort que tingui una copia no registrada, ja que en teoria ara per ara el vídeo no l'hauria de posseir ningú. BRUNA: Que emocionant! CLAUDI: Vinga va, que us el mostro, però no li digueu a ningú, eh! MARTÍ: No, no avi. Confia en nosaltres! (es mostra el vídeo) CLAUDI: Què us ha semblat? MARTÍ: Està força bé, la veritat. Jo crec que hauria pogut estar molt millor si s'hagués acompanyat amb música. BRUNA: És cert, una bona música hauria ajudat a transmetre millor el sentiment del poema i a dissimular el so de fons, que sembla que siguin veus. CLAUDI: Si, noia, segurament tens raó. MARTÍ: L'ús de les diferents imatges és molt bona idea. A mi m'ha semblat que hi havia moments en què parlaven massa ràpid. CLAUDI: Sembleu uns experts ja comentant vídeos! (rient) BRUNA: Tampoc és per tant avi! FI  +
Activitat sobre Antologia poètica de Miquel Martí i Pol, pels The Wassels +	Pare nostre que esteu en el cel, Sia augmentada la nostra nota, Vingui a nosaltres el temps de vacances, faci’s un xic la nostra voluntat Així com la d’aquells que retallen. El nostre aprovat de cada dia Doneu-nos-el més fàcil que no pas el d’avui, Perdoneu els nostres pecats Així com nosaltres perdonem Els dels nostres professors, I no ens deixeu caure a les mans del ministre Wert, Ans aviseu-nos si s’apropa amb les tisores, amén  +
Activitat sobre Antologia poètica de Miquel Martí i Pol, pels Thedreamers +	'''L'institut''' L’institut és un professor estricte és una noia buscant l’amor, és un alumne concentrat en els estudis, és un conserge que et fa cas quan vol. L’institut és un matí radiant de primavera, és un dia gris d’octubre, és una tempesta de principis d’estiu. L’institut són sis anys d’obrir i tancar llibres, són els matins durs de classe, són els amics en moments de fatigues, són els estudiants, companys, etc. L’institut és l’esforç dels alumnes i dels professors, és la meva feina i la seva feina, és el títol dels estudiants i el títol del professors. L’institut és el conjunt de l’esforç i de la nostra feina i del nostre títol. L’institut som tu, jo i ells i els alumnes nouvinguts, i els teus rumors i els rumors dels altres. L’institut és tothom, l’institut és ningú. L’institut és tot: l’inici i la fi, l’enamorament i la decepció, els crits comuns i l’estrany silenci, les vuit del matí i les dues quaranta.  +
Activitat sobre Antologia poètica de l'autor Miquel Martí i Pol, pels Els escriptors de Domland +	NARRADOR: Ens trobem a l'any 2075, on la tecnologia ha avançat tant que els ordinadors s'han deixat de banda i ara tot és possible gràcies al control mental i a la visió artificial. No obstant, hi ha un grup de gent que no pretén seguir les passes que fa tothom i prefereix limitar-se a les facilitats que proporcionava el primer segle del mil·lenni. Un exemple clar d'aquest grup és en Claudi Campvell, un ancià vidu que s'ha passat més de mitja vida treballant en una fàbrica robòtica per poder sostenir la seva família, ja que era l'únic sou que entrava a casa com a conseqüència de la forta crisi que estava afrontant el país. Avui, com és ja costum tots els diumenges per la tarda, en Claudi s'ha de fer càrrec dels seus néts de deu i dotze anys perquè els seus pares estan treballant. Vegem com els va la tarda... (Es troba en Claudi assegut en una cadira, i , envoltant-lo, la Bruna i la Martina.) CLAUDI (amb un llibre a les mans): I així és com acaba el conte de la tortuga i la llebre. Conte contat, conte acabat! BRUNA: Que bé avi! M'ha agradat molt el conte. CLAUDI: M'alegro que l'hagis gaudit, Bruna. A tu què t'ha semblat? (dirigint-se a la Martina) MARTINA: Doncs a mi no m'ha agradat gens ni mica. És més, l'he trobat tant avorrit que de què no m' adormo. CLAUDI: Vaja noia... em sap greu. Vols que t'expliqui una història real que va succeir ara fa uns seixanta anys? MARTINA: Per a mi perfecte, a veure si aquest relat em sorprèn més que l'anterior. (amb un to un xic burleta) CLAUDI: Excel·lent. Tu què hi dius bonica, t'animes a escoltar-la? BRUNA: I tant, em moro de ganes! CLAUDI: Aquesta és l'actitud! Doncs bé, poseu-vos ben còmodes que començo! MARTINA: Jo ja ho estic, de còmode. BRUNA: Calla Martina! Deixa parlar l'avi! CLAUDI: Corria l'any 2014 quan un parell de joves catalanes anomenades Sira i Simona van elaborar un vídeo per a un projecte de la Viquilletra amb el nom de ”Las Miquelas”. Aquest narrava el poema “El poble”, del poeta Miquel Martí i Pol. El vídeo, un cop fou penjat a Internet, causà una molt bona impressió als amants de la poesia, fins al punt que es passaren tot el dia reproduint-lo dia rere dia. Ai, com recordo aquells dies de bogeria... (es veu en Claudi de jove mirant per primera vegada el vídeo) CLAUDI: Tals accions van desembocar en un caos que donà lloc a la censura del vídeo, ja que estava tornant boig a molts ciutadans, un d'ells, jo. MARTINA: Què fort, no avi? CLAUDI: Ni que ho diguis!! Que, t'estic sorprenent no? MARTINA: Bé, sí, una miqueta. (sense ganes d'admetre-ho) CLAUDI: Doncs encara et puc sorprendre més si t'ensenyo el vídeo. I a tu també, Bruna, per descomptat. Teniu sort que tingui una copia no registrada, ja que en teoria ara per ara el vídeo no l'hauria de posseir ningú. BRUNA: Que emocionant! CLAUDI: Vinga va, que us el mostro, però no li digueu a ningú, eh! MARTINA: No, no avi. Confia en nosaltres! (es mostra el vídeo) CLAUDI: Què us ha semblat? MARTÍ: Està força bé, la veritat. Jo crec que hauria pogut estar molt millor si s'hagués acompanyat amb música. BRUNA: És cert, una bona música hauria ajudat a transmetre millor el sentiment del poema i a dissimular el so de fons, que sembla que siguin veus. CLAUDI: Si, noia, segurament tens raó. MARTINA: L'ús de les diferents imatges és molt bona idea. A mi m'ha semblat que hi havia moments en que parlaven massa ràpid. CLAUDI: Sembleu uns experts ja comentant vídeos! (rient) BRUNA: Tampoc és per tant avi! FI  +
Activitat sobre Antologia poètica de l'autor Miquel Martí i Pol, pels Las miquelas +	Sóm la Sira i la Mariona i hem recitat el poema "El poble" de Miquel Martí i Pol i l'hem acompanyat amb imatges.  +
Activitat sobre Antologia poètica de l, pels Els Viquings de la Neus +	''''''GUIÓ DE LA TERCERA ACTIVITAT Entrevistadora: (corrent) perdona, perdona. Entrevistat 1: (passant de ella) no. Entrevistadora: Perdona, perdona tens un moment. Sóc la Laia Tomàs de la empresa Copinsa S.A. i necessito que miris un vídeo i opinar sobre ell. Entrevistat 2: Pufffff és que estic molt ocupat. Entrevistadora : És un moment. Entrevistat 2: Vinga vale va. Entrevistadora : I que opina. Entrevistat 2: La veritat és que ha estat bé. La música potser ha abarcat una mica massa el vídeo peró està molt ben buscada la cançó i si llegeixes el llibre m’ha quedat molt clar el que veuria. Entrevistadora: I que us ha semblat? Entrevistada 3 : Està bé. Entrevistat 4: Per mi queda molt bé la música així en català, però tinc una petita discrepancia enlloc de llegar fragments del llibre podien fer un petit resum per saber de que va el tema. Entrevistada 3: Està molt bé.  +
Activitat sobre Antologia poètica de l, pels Musicsdecarrer +	Jo, per exemple, em llevo cada dia molt adormit i miro el mòbil encisat esperant rebre un 'WhatsApp', un a un, els contactes i omplir-me'n el cor. Són llargs els missatges, llargues les hores lentes, i ara la gent escriu massa de pressa i tothom comet faltes d'ortografia. Jo, per exemple, no esmorzo quasi res i m'encenc una cigarreta al portal de casa meva, però tot té un aire plàcid quan arribo a la cantina, i l'aroma de croissant em fascina. L'encís no dura gaire, en empresonar-me a la gàbia. Però ara la gent surt molt de festa, i tothom gasta els diners en ximpleries. Jo, per exemple, dintre de poc ja farà quatre anys que sóc a l'institut cinc hores cada dia, i he viscut sempre al poble i he passejat pels passadissos, i estimo la penya, i el soroll i encara em vaga als vespres pels carrers de la ciutat rient i fent el bèstia. Però la gent és massa seriosa- ja se sap- i llegeix molt i pensa molt més i tothom perd el temps en ximpleries.  +
Activitat sobre Antologia poètica de l, pels Pauvives +	A claus de sorra he penjat els ormeigs i he desat tots els llibres a la prestatgeria de boira. Ara, amb les mans pintades de colors, em posaré la roba de les festes i esperaré les noies quan surtin del casalot. Si plou duré un paraigua de color marginat i unes sabates grosses d'un verd exagerat. Les noies entraran i diran: - Bones tardes (potser cap, qui sap!, m'estimen en silenci), i escaparan pels carrers tenebrosos a perdre's dins de les urpes d'homes d'estirp incerta. Quan sigui fosc retornaré cap a casa repetint en veu baixa versos que encara recordo, cansat i decebut; i em pesarà la roba damunt el gest pèssim de peresa. Hi hauria a cada portal una parella besant-se o qui entén que , mentre que jo, sol i indefens, pensaré que la nit és una dona verge que m'espera i a crits estriparé l'embruix que me'n separa.  +
Activitat sobre Antologia poètica de l, pels Thedreamers +	'''L'institut''' L’institut és un professor estricte és una noia buscant l’amor, és un alumne concentrat en els estudis, és un conserge que et fa cas quan vol. L’institut és un matí radiant de primavera, és un dia gris d’octubre, és una tempesta de principis d’estiu. L’institut són sis anys d’obrir i tancar llibres, són els matins durs de classe, són els amics en moments de fatigues, són els estudiants, companys, etc. L’institut és l’esforç dels alumnes i dels professors, és la meva feina i la seva feina, és el títol dels estudiants i el títol del professors. L’institut és el conjunt de l’esforç i de la nostra feina i del nostre títol. L’institut som tu, jo i ells i els alumnes nouvinguts, i els teus rumors i els rumors dels altres. L’institut és tothom, l’institut és ningú. L’institut és tot: l’inici i la fi, l’enamorament i la decepció, els crits comuns i l’estrany silenci, les vuit del matí i les dues quaranta.  +
Activitat sobre Antígona de Salvador Espriu, pels Viquillibre +	Entrevista al Lúcid Conseller Hola bon dia. Estem aquí una altra vegada transmetent des Ràdio flaix. En aquesta ocasió entrevistarem el Lúcid Conseller. Entrevistador: Hola bon dia, gràcies per haver assistit aquest matí a la nostra petita ràdio. L.C.: De res; és un plaer. Entrevistador: Bé, comencem. Primera pregunta: quina llei o quina acció hauria d’haver dictat Creont en lloc d’executar Antígona i Eumolp, que volien enterrar Polinices? L.C.: Jo crec que aquesta llei va ser molt absurda, que realment Creont es va equivocar en aquesta decisió, ja que Polinices va ser un gran lluitador i no es mereixia deixar-lo així a mercè del voltors. Entrevistador: Vostè qui paper tenia en el govern de Creont? L.C.:Doncs jo com, tots els altres consellers, ajudava a prendre decisions a Creont sobre el que havia de fer o guiar-lo una mica en el seu diguem “ofici”. Entrevistador: Per quina raó creu que Creont va fer que s’enfrontessin els dos germans? L.C.: Doncs bé: això està molt clar. Ell el que volia era tenir poder i manar i si feia que s’enfrontessin, tindria més proper el seu regnat. Li va sortir bé la jugada perquè van morir els dos germans, no un. Entrevistador: Sembla que això ho tenia planejat feia temps, oi? L.C.: Sí, perquè li va sortir molt bé i sense gaire complicacions. Entrevistador: Com creu que ha pesat la mort d’Antígona a la ciutat de Tebes? L.C.: La mort d’Antígona va fer molt mal a la ciutat. D’altra banda, penso que ella hauria manat millor que Creont; la van matar només per enterrar el seu germà i no deixar-lo tirat fora del poble. Entrevistador: Va servir d’alguna cosa la mort d’Antígona? L.C.: En realitat no ha servit de gaire encara que ella va morir feliç i amb l'esperança que amb la seva mort es recuperi el poble, desgraciadament no va ser així. Entrevistador.: Última pregunta, que hauria fet vostè estant en aquesta situació? Quines decisions hauria pres? L.C.: Primer de tot no hauria fet que s’enfrontessin, però si hagués passat hauria deixat que enterressin el perdedor i que tingués un funeral digne. Entrevistador: Bé, gràcies per haver estat aquí amb nosaltres. L.C.: De res. Ha estat un plaer. Moltes gràcies per haver-me convidat.  +
Activitat sobre Antígona de l'autor Salvador Espriu, pels Circ de paraules +	Estimada Antígona, Si llegeixes aquesta carta és que Lúcid Conseller ha complert amb la seva paraula d’ajudar-nos. Nosaltres, gent del poble, ens hem vist amb l’obligació d’escriure-li un comiat. Sabem que els Déus ens han marcat un destí, però trobem la situació molt injusta. La nostra ciutat, la gran Tebes, no hauria d’haver acabat amb aquest tràgic final. I tu, apreciada Antígona, no hauries d’estar tancada entre reixes ni acompanyada de la plena solitud que t’envolta. I pensar que tot aquest enrenou ha vingut per no saber parlar com a persones civilitzades… En quin caos ens hem ficat? Maleïda hora en què els Déus es van posar contra nosaltres! Ni tu mateixa saps quan arribarà el teu fatídic final. Però abans d’encaminar-vos cap al món dels morts, on la vostra ànima serà jutjada per Minos, Radamantis i Èac i, amb la gràcia de Tique, el teu veredicte serà favorable, per tant arribaràs a l’Elisi i podràs gaudir de l’etern descansa; heu de saber algunes coses. Tebes ja no és la mateixa. Creont cada dia aplica més lleis i cada cop més gent està d’acord amb ell. Ignorants... Ignorants tots aquells qui no preveuen el que vindrà! En canvi, nosaltres hem recolzat en tot moment la vostra causa i el difunt Polinices. Tot i que sabem que eres partidària de posar pau entre els dos germans, no ens podràs negar que et decantaves més per a Polinices. El fet d’haver actuat contra la paraula de Creont per voler enterrar-lo de forma idònia, tal i com diuen els nostres ritus, ho hem trobat un acte de gran coratge. Alguna gent adepte de la vostra causa es va manifestar davant el palau reial de Tebes perquè us deixessin en llibertat. La pena és que no va servir de res. Ràpidament Creont va enviar soldats perquè posessin fi a l’escàndol que, segons ell, s’estava produint. I ja us podeu imaginar com va acabar tot... Us prometem que Tebes tornarà a ser lliure. Quan? Per mala sort no ho sabem. Els Déus no ens indiquen cap senyal. Però lluitarem per a la llibertat. Ara i sempre. Ningú ens podrà aturar. Posarem totes les nostres forces per continuar endavant amb la lluita en què creus i creiem. πίστις, ἐλπίς, ἀγάπη, Antígona Atentament, el poble  +
Activitat sobre Antígona de l'autor Salvador Espriu, pels El món inexistent +	Entrevista a Antígona '''Plató de televisió Parc Audiovisual de Catalunya, del programa “El Penjat”. Apareixen els dos presentadors i el públic deixa d’aplaudir.'' Presentador: Benvinguts un dia més a “El Penjat”! (aplaudiments) Avui tenim, amb tots nosaltres, una convidada molt especial que ha vingut directament des de Grècia. Ella es considera una persona lluitadora, segura de si mateixa i que vol la pau i la justicia del poble. Està disposada a contestar qualsevol de les nostres preguntes. Presentador 2: Bon dia Jordi, i bon dia a tots vosaltres. Doncs sí! Així és, aquí la tenim. Benvinguda, Antígona! (aplaudiments) Antígona: Bon dia a tots i a totes! És un plaer estar aquí, a Catalunya, amb tots vosaltres. Ha sigut un viatge llarg, però sé que valdrà la pena. Presentador: Igualment, el plaer és nostre. Presentador 2: Bé, què us sembla si anem al gra? Què li sembla l’actitud del rei Creont? Antígona: La veritat és que em sembla una actitud poc adient al seu càrrec; ell és rei i actua com a dictador. No m’agrada gens el que fa amb Polinices i les normes que va imposar amb el seu cos. Presentador: Però... Vostè què creu que hauria d’haver fet? Antígona: (mig plorant) Doncs era la seva decisió com a rei matar-lo o salvar-lo… però si el matava, l’hauria d’haver enterrat i no tirar-lo als extramurs i deixar que se’l mengessin els ocells. (plora desconsoladament) (El presentador intenta calmar Antígona, que sembla força afectada) Presentador 2: Tranquil•la, Antígona, sabem que li costa parlar d’aquest tema... Presentador: Ara bé, de veritat vostè estimava més a Polinices que Eteocles? Antígona: Ui, no, no és veritat! (ara somriu i riu) El que em passa a mi és que sempre defenso el més feble. En aquest cas, era Polinices però si hagués sigut Eteocles també l’hagués protegit. De petits l’havia defensat molts cops a ell també... Presentador: Per què creu que el seu germà ¡a no va respectar el pacte? Antigona: La mateixa pregunta li vaig fer jo. Si ho mirem així, ell és qui es va comportar inadequadament. Segons ell molta gent, de cop, odià Polinices per les seves injustícies i la seva actitud. Eteocles va dir que es va veure obligat a actuar així. Presentador 2: Com és que Eumolp la va ajudar tant? Antígona: (emocionada) Perquè tenim una amistat sincera, i jo l’estimo molt. Ha vingut amb mi fins el final i això no ho fa pas tothom. Presentador: I què ens pot dir del famós rumor de la seva relació? Antígona: Oh no! Una altra vegada això, no! Ell i jo no tenim res! Jo sempre l’he tractat bé i ell m’ho va agrair d’aquella manera. Presentador 2: (somriu) D’acord, d’acord… Presentador: I, per finalitzar la nostra entrevista, l’última pregunta és: està contenta amb el seu personatge? Antígona: Sí molt, en Salvador Espriu va fer un bon treball amb mi (Banda sonora del programa “El Penjat” i aplaudiments) Presentador: Benvolguts espectadors, fins aquí acabem amb la preciosa Antígona... Esperem que s’ho hagi passat molt bé i que hagi valgut la pena el llarg viatge. Moltes gràcies, Antígona! Presentador 2: (clica l’ull al presentador) I que a tots vosaltres també us hagi agradat! Us esperem la setmana que ve amb l’Eumolp! (s’acomiada d’Antígona) Antígona: Adéu amics! Un gran plaer! Presentadors: Fins la setmana vinent! Apaguen els micròfons, s’aixequen i es posen a xerrar amb el públic i la convidada. Banda sonora del programa “El Penjat” i aplaudiments de fons.  +
Activitat sobre Antígona de l'autor Salvador Espriu, pels Els poetes del vers +	'''Estimada Antígona:''' Sento molt la mort dels teus dos germans, Polinices i Etèocles. Encara no m’ho crec pas. Quan vam rebre la notícia vaig caure a terra destrossat, sense poder articular paraula. Sé que en aquests moments estaràs destrossada i lluitant contra les injustícies de Creont. Vull que sàpigues que t’estaré recolzant en qualsevol decisió que tu prenguis, perquè ja estic assabentat de la greu injustícia de Creont contra el teu germà Polinices. A mi, em sembla que aquesta prohibició i càstig que ha fet Creont cap al cos del teu germà és totalment una injustícia. He estat parlant amb la teva germana Ismene i m’ha dit que ella tampoc hi està d’acord. Però no estem d’acord en una de les coses que ella pensa, ja que ella té molta por que li passi alguna cosa. En canvi,jo penso com tu i que faré el possible perquè el cos de Polinices pugui estar enterrat, encara que això em porti a la mort. Polinices quan havia regnat sempre s’havia portat molt bé amb el poble, cosa que Etèocles a vegades oblidava bastant i també ens menyspreava per ser d’una classe social més baixa. Amb Polinices això no passava, tot el contrari, sempre estava disposat a ajudar-nos sense mirar la nostra classe social. Et conec des que eres petita i sempre m’has semblat una noia molt valenta, fins ara no t’he dit qui era, però suposo que ja t’imagines que sóc Eumolp. Des que el teu pare Èdip va morir, he estat pendent dels teus passos i crec que ets diferent de tots els teus altres germans. Tens molta valentia i, per això, estic disposat a ajudar-te en tot el que faci falta i més. No m’has dit res però ja m’imagino que vols anar aquesta nit a enterrar el cos de Polinices. Així que aquesta nit, estaré esperant a la cantonada del costat de la plaça de Tebes. Hi seré cap les 12 de la nit, així tindrem més temps per anar on jeu Polinices i ja que jo conec tots els carrers i amagatalls de Tebes, podrem arribar-hi més fàcilment. Cap a les 12 els guàrdies tenen un descans i si anem ràpid, podem arribar-hi sense cap problema. L’únic problema serà si els guardes em veuen donant-te un cop de mà a tu. Però ja saps que jo donaré la vida per això, i si cal, diré que tu no hi tens res a veure. Ens veiem aviat, intenta no fer res fins que arribi, mai em perdonaria que tu sola, haguessis de fer front a aquest gran problema i a totes les conseqüències. Mai oblidis d’aquestes paraules ''“Mai deixis que ningú et digui que no pots fer alguna cosa, ni tan sols jo. Si tens un somni, el d’enterrar el teu germà, has de protegir-lo. Les persones que no són capaces de fer alguna cosa et diran que tu tampoc pots. Si vols alguna cosa, lluita i punt."'' Cuida’t, Antígona, ens veiem a les 12. '''Eumolp.'''  +
Activitat sobre Antígona de l'autor Salvador Espriu, pels LaRosaNegra +	Ciutat de Tebes 19 de març. Sa Majestat Creont, El meu nom és Times, i sóc un dels germans d’Antigona, Polinices i Etèocles. Sóc el més petit de tots ells, però ningú sap de la meva existència... És simplement pel trist fet que vaig néixer just abans de la mort de la mare. Ningú va voler cuidar-me i el pare em va fer fora de casa sense haver tingut el plaer de conèixer els meus pobres germans que ara són tots morts. El pare em va desterrar de casa perquè deia que jo estava maleït, per això la mare havia mort després del meu naixement. Em vaig haver de buscar la vida jo sol, pels pobres afores de la gran ciutat de Tebes. De tant en tant, entrava a la ciutat per robar menjar... Ningú em coneixia ni sabia d’on venia ni qui era. El meu nom me’l va posar un vell rodamón que errava com jo. El cuido des que jo era molt petit; ell em va trobar quan havia abandonat el meu pare: estava a punt de morir, sense aigua i amb massa sol. Ell em va salvar. Però, ara, és mort. I, quan estava a punt de morir, em va dir que havia de recuperar el meu regne com fill de reis que sóc. Per això li escric aquesta carta, perquè sàpiga que hi ha algú altre amb sang reial. Ha de saber que em pertany el regne de la meva estimada ciutat. Deu voler proves, oi? Com a prova tinc una pedra preciosa com a anell, que també la tenien tots els meus germans. És la que la nostra mare ens va posar a cada un quan vam néixer. És el símbol de la reialesa de Tebes. Segurament, a hores d’ara, deu tenir molts interrogants sobre la meva existènia, per aquest motiu, espero que es reuneixi amb mi, a les portes de la ciutat a l’alba. Cordialment, Times. _________________________________________________________________________________ 20 d'abril, Tebes. Estimada Antígona, Escric aquesta carta anònimament per fer-te saber que valoro molt la teva actuació d’intentar posar pau entre els teus dos germans però, a visió de tot el poble, creiem que és inútil. Voldria comunicar-te, també, que el poble està enfrontat. Hi ha dos bàndols: els Esteocites i els Polinicites. Cada dia mor algú, cada dia veiem una ànima acomiadant-se de la seva família; un adéu. Un adéu que és més dolorós que qualsevol disputa pel govern. La nostra situació es podria resumir en dues paraules: dolor i fatiga. Estem farts de veure famílies destrossades a causa de contraposicions inútils. Estem passant temporades dures i no tenim res per subsistir com perquè les revoltes produïdes pels teus dos germans agreugin la situació. Personalment, t’aconsellaria que actuessis ràpid, ja que aquesta situació podria acabar molt malament i conduir a la mort a algú d’ells dos. Si t’escric aquest fragment és perquè considero que ets la persona més raonable entre tots els teus familiars i la que més es preocupa pel seu poble. I, per tant, les queixes són una manera que puguis entendre la meva situació i la de tots nosaltres. Com deia el meu avi “Un governant no és governant sense el poble, i el poble no és poble sense el seu governant”. Espero que aquesta situació arribi al seu fi ràpidament. Sabem que des del teu punt de vista és dolorós veure com dues persones a les quals estimes es barallen d’aquesta manera, però vull que entenguis que nosaltres ja no podem més , estem farts. Gràcies. La Paraula del Poble.  +
Activitat sobre Antígona de l'autor Salvador Espriu, pels Taniapaulaana +	Estimat Polinices, Avui hem pensat molt en tu. Estem molt preocupades pel teu pròxim enfrontament a vida i mort amb el teu germà Etèocles. Pensem que aquesta situació per a Tebes no serà favorable, ja que es podria evitar. Tu i el teu germà Polinices hauríeu d’acabar amb la disputa que teniu des de fa tants anys. Sou germans, hauríeu de recolzar-vos l’un en l’altre: ser rei els dos; hauríeu d’apreciar més la pau que el vostre pare va deixar sobre aquesta ciutat. Pensa que les teves dues germanes, Ismene i Antígona, estan patint molt, i no s’ho mereixen. Antígona sempre ha dit que entre vosaltres, els germans, hi ha hagut molta rivalitat, però per honor al vostre pare hauríeu de regnar conjuntament (un any un, i un any, l’altre). No poseu la ciutat de Tebes en lluita, separada per dos germans que només es barallen per ambició. No ho feu, Polinices. Ara bé, si finalment la guerra s’inicia, volem que sàpigues que estem amb tu, que t’ajudarem en tot el que podem. Cordialment, Astimedusa i Eurídice  +

(anteriors 25) (següents 25)