Propietat:Escrita

Aquesta és una propietat del tipus Text.

Pàgines que fan servir la propietat "Escrita"

Es mostren 25 pàgines que fan servir aquesta propietat.

(anteriors 25) (següents 25)

A
Activitat sobre Mentida de l'autora Care Santos, pels MariBerti +	Després de llegir tota la carta de l’Èric, vaig indignar-me pensant com podien passar aquestes injustícies al món i vaig decidir anar a veure’l en persona al centre de menors. En aquell moment no volia dir res als pares, sabia que em farien moltes preguntes, s’espantarien i jo només volia parlar amb ell. Vaig agafar un taxi, i en vint minuts ja hi havia arribat. Estava molt nerviosa ja que seria la primera trobada que faríem. Vaig dirigir-me a un dels guardes per preguntar l’horari de visites: -Bon dia, em podria dir quan està permès parlar amb els interns, siusplau? -Bon dia, es podrà entrar d’aquí a... –l’home es va mirar el rellotge- una mitja hora aproximadament. -Ostres... –vaig afegir. -M’hauria de dir a qui ha vingut a veure, per apuntar-la a la llista. -Mmm sí, es diu Èric... -Èric González Pascual? – va dir molt sorprès - Sí. - Perdoni, el que passa és que m’ha sobtat que tingui una visita, no acostuma a venir ningú a veure’l- i seguidament se’n va anar. Em va estranyar la seva reacció, tot i així, em vaig dirigir a la sala d’espera, decidint el que demanaria a la màquina de refrescos. Estava espatllada, i per fi, mentre em disposava a seure sense la meva beguda, va entrar una dona a la sala, cap a la màquina. Anava arreglada, desentonava totalment amb aquell espai. -Perdoni, no funciona. - vaig avisar-la. -És estrany, fa unes hores sí que anava... -Fa tant que espera? -No estic esperant.- va riure- sóc la psiquiatra del centre. -Així, potser deu conèixer el meu amic, l’Èric Gonzàlez...?-vaig preguntar amb esperança. -I tant...I dius que... sou amics? - Bé, amics, amics, el que es diu amics, no. Diguem que coneguts. -T’entenc, no és fàcil tractar amb ell. -Sí, a vegades és molt tímid...-vaig dir pensativa. -Tímid? Jo diria el contrari...No reprimeix els seu impulsos a l’hora de dir el que pensa. – va dir amb un to indignat. -Estem parlant del mateix Èric? – vaig preguntar obrint els ulls com dues taronges. - Bé, crec que sí, no estem parlant del noi que tenia perfils falsos a la xarxes socials? Del mateix noi que s’inventava la seva vida perquè les noies es compadissin d’ell i al quedar amb elles les agredia sexualment fins arribar al punt de matar-ne una...? En aquell moment el món em va caure a sobre, no podia creure que aquell fos l’Èric, el meu Èric. -Com? Està segura que aquest depravat és ell? – em tremolaven les cames. -I tan segura, és un dels pacients que necessita més atenció psiquiàtrica, és mentider compulsiu. L’altre dia vam descobrir que podia accedir als ordinadors del centre i que recentment havia enviat un paquet des d’aquí però no sabem a on. Per cert l’han informada que el canvien de centre? Al ser major d’edat ja pot ingressar a la presó... - Sí, si, gràcies.- no sabia què contestar. Vaig intentar posar la millor cara que vaig poder mentre m’acomiadava de la dona. Un cop va marxar de la sala, les cames em van fer figa i vaig començar a plorar, altre cop m’havia tornat a mentir. Va arribar l’hora de la veritat, el moment en què jo li podria dir tot el que sentia. Van avisar-me per l’altaveu que ja podia accedir a la sala de visites. No sabia el que anava a dir o a fer. Va sonar un xiulet que va fer que el guarda obrís la porta, no em vaig atrevir a entrar, només el vaig contemplar. Ell em va somriure amb complicitat però li va canviar la cara quan em va veure les llàgrimes als ulls i aquella mirada que barrejava l’odi amb el rebuig. Suposo que em va entendre. Vaig marxar sense apartar la mirada fixa al meu mòbil mentre esborrava el compte d’usuària del blog de la biblioteca, i desitjava que l’Éric no sortís mai més d’aquell lloc.  +
Activitat sobre Mirall trencat de l'autora Mercè Rodoreda, pels Boikotejanselsomni +	Estimat Ramon, sóc Maria : “No ets ningú, ningú... ets menys que res.” Aquestes foren les paraules que recordo de la senyoreta Rosa. En aquell moment les vaig ignorar, no les comprenia, no varen fer res en mi, però a hores d'ara, quan penso en tu i en mi, de veres, no sóc res, sense tu no ho sóc. Però tampoc ho puc ser amb tu. M'he enamorat de la persona que té la meua pròpia sang, estic enamorada de tu, del meu germà. Per què no es mor tot? Desitjo que tot s'acabi ara que no podrem ser res. A més a més la mama em mira com si no em veiés, l’àvia dorm sempre i el pare està sempre ensopit i va d'una banda a l'altra amb els ulls plens de pena que no puc resistir de veure'l. Ara que tu te n’has anat, la meva única companyia és la teulada i el cel. Aquí, en la teulada, et crido feblement perquè fos on fos que hagis anat em puguis sentir amb l'ànima i tornes encara que siguem germans. Et trobo a faltar i sé que no tornaràs des d'aquell instant que vaig sentir el teu petó a la porta, la teva galta sobre la fusta em va recordar el que ens vam fer just després que em diguessis que si l'aigua dels teus ulls i la dels meus es barregés jo seria tu i tu series jo, el nostre primer petó, un petó tendre, suau, càlid... Els meus llavis que no havien estat besats per amor d'home, que mai hauran de ser besats per amor d'home d'aquell home de qui jo en desitjava més, sempre més... Sóc presonera de tu i tu de mi, però ja és massa tard. Estic veient els nostres arbres, el nostre jardí, els nostres ocells, el nostre cel, la nostra aigua, al cap i a la fi, el nostre món. Els nostres noms ja no hi són, en aquell tronc, els nostres ocells ja no canten i el cel ja no il·lumina els nostres dies. La flama del meu cor s'ha apagat feblement. La vida sense tu ja no és vida, i em penedeixo tant de totes les coses que he fet en la meva curta existència, perquè probablement... no sé, penso que pot ser algun tipus de càstig i que me’l meresc per les meves actituds i comportaments cap als altres... tu ja saps a què em refereixo. Mai no hauria d’haver tractat malament a la senyoreta Rosa, perquè ella duia raó, mai més tornaré a ser res. Tampoc hauria d’haver intentat que et posessis gelós, va ser un error comès per la meva infantesa, eixa de la qual no vull eixir però malauradament ja és tard. Ja sóc una dona o almenys això és el que diuen. Però, què significa ser una dona? És el que estic vivint ara? Es tracta d'aquest dolor i d'aquesta angoixa? Fer-se major tan sols significa problemes i embolics en la ment i en el cor, és deixar els meus somnis i els teus també, les nostres il·lusions i començar a preocupar-nos de les coses que abans no tenien importància. Recordo com vàrem tractar Jaume i em penedeixo de la seva mort, m'agradaria tornar enrere per poder evitar-ho. No havíem d’haver-ho fet, ell era el nostre germà menut, el més dèbil i hauríem d’haver-lo protegit i no fer-li mal, ell no s'ho mereixia, i penso que també per això estic ara ací, pensant què serà de tu quan jo ja no hi sigui, m'he quedat sola amb el que era meu, el que em va prometre Teresa, i ara només tinc la lluna que em mira i que sap com sóc i com era. Em trobo en un moment en què m'he cansat de cridar-te, m'he cansat de sentir-me cridar-te. A hores d’ara puc pensar que el meu amor per tu ha sigut com una visió, un joc de nens, intens… com quan jugàvem a la casa de les nines a interpretar el món dels adults, on el pare no tenia cap i la Sofia ho controlava tot. La seva mania per tenir-ho tot sota el seu domini és el que em va dur fins ací, i és el motiu pel qual jo me’n vaig per a no tornar, igual que se’n va anar l’ànima del pare, ell viu però es troba absent, i va buscar l’amor de ma mare, com busca el de les minyones, perquè amb la Sofia tan sols pot trobar suplicis i pena. El nostre amor ha estat com el dels meus pares, tan ràpid i tan fort que encara que jo desaparegui per sempre formaré part de tu, estiguis on estiguis, perquè el que jo sento és etern. T’estimo com ningú més ho podrà fer. Maria Sóc un sospir que no arriba a ser a una ploma.  +
Activitat sobre Mirall trencat de l'autora Mercè Rodoreda, pels Irtome +	Havia passat tota la nit caminant i pensant en aquelles paraules del pare. Què faria ara? No volia tornar a casa i trobar-se amb aquella situació. On podia anar? Marina, sí! Pot ser ella podia ajudar-lo… Quan arribà a casa de Marina va obrir la porta una xiqueta que era evidentment la seva filla, se li semblava molt. Ramon va ser atès de seguida, la dona li preguntava molt pels motius pels que havia abandonat la casa i ell evitava parlar del tema i inventava mil excuses. El pare de la xiqueta les havia abandonades, és per això que vivien elles dos soles. Un dia la xiqueta va cridar a Ramon amb el nom de “pare” i en aquell moment Marina s’adonà que li havia agradat i que estava enamorada de ell. Amb el pas dels mesos Ramon cada vegada estava més incomode a la casa i va ser aquest el motiu pel qual va decidir allistar-se a l’exèrcit i anar-se’n a la guerra. El destinaren a Madrid i va voler començar una nova vida dient que estava sol en aquell món. Per primera vegada aniria a la guerra i no sabia com sentir-se. Recorda aquella nit que va sopar una ceba i una punteta de pa, els donaren l’uniforme i es va veure vestit com tots els que estaven preparats per lluitar. Vestit i confós com tots. Abans de gitar-se en uns taulers de fusta col·locats en fila entra un superior i els digué critant: “Esta noche vais a acostaros con vuestros fusiles, y cada uno le dará a su fusil un nombre de mujer. Desde ahora estaréis casados con ese instrumento que es todo de hierro y madera. ¿Me entendéis, capullos?”. Va marxar i tot quedà en silenci. Tot menys els seus pensaments. Després va passar un mes i encara no s’acostumava a la tensió de tots els dies. “Demà serà el dia. Demà em mataran, o potser mataré jo. Ja ho férem amb Jaume. Quina vida més miserable la meva! No puc pegar ull, ja no sé de quin color és la tela que defenso.” Es va fer amic d’un soldat més jove. Veia en aquell noi la il•lusió que ell havia perdut quan es va fer home en aquell moment que el seu pare li digué la veritat arrencant-li amb ella una part del cor. Ramon i el seu company lliuraren moltes batalles junts, cobrint-se l’un a l’altre les esquenes però tràgicament un dia Ramon va perdre el seu únic amic a causa d’un tret prop del cor. Havia vist centenars de persones morir, però pot ser era aquell vent que bufava la causa del seu sofriment. Aquest fet va marcar per sempre la vida de Ramon ja que ara se sentia més sol que mai, es trobava lluny de casa i sense ningú amb qui poder comptar. Recordà el que un dia li havia dit el seu amic: que tenia una germana vivint a Amèrica del Sud. A la setmana següent del tràgic succés, aprofitant la desbandada del final de la guerra, anà a donar la notícia de la mort a la germana del seu amic ja que pensava que era el mínim que podia fer per ell. Era una noia jove, discreta i sentia un gran amor pel seu germà. La notícia no va ser rebuda de bona manera ja que ella també es trobava sola, només li quedava el seu germà, que ja era mort. Ell s’havia fet càrrec d’ella des que els pares moriren en un accident. Ramon sentia pena per aquesta dona i li va prometre que l’ajudaria tant de temps com ho necessités. Començà ajudant-la a preparar el soterrar del germà i estigué amb ella en tots els mals moments. A poc a poc sorgí entre ells una mena de confiança que mai havien tingut. Es convertiren en grans amics que es contaven tot allò que havien fet durant el dia. Al poc de temps decidiren anar-se’n a viure junts per tal de fer-se companyia, ja que els dos estaven sols. Anaren coneixent-se més fins el punt que va sorgir l’amor entre els dos. Eren una parella que no podien permetre’s luxes, vivien al dia. Després de la guerra, sempre amb por, Ramon sortia cada dia a demanar pels carrers, a buscar un rosegó de pa, un rebuig de carn, i la situació empitjorà quan ella es quedà embarassada i tingueren un nen. L’anomenaren Ramon. Ramon pare pensà que era el moment de casar-se, havia tingut un fill amb aquella modista i era una bona dona, no preguntava més del que havia de preguntar i per això ell estava a gust amb ella. Vivien en una ignorància mútua respecte la infància de l’altre. Al cap del temps tingueren una filla, Maria, que li recordava a aquella germana seva que havia deixat a Barcelona. Era la imatge de la seva germana i només de mirar-la reviscolava tot allò que havia sentit per ella anys enrere. Amb el pas dels mesos Ramon s’entristí pels records que li continuava despertant el paregut de Maria amb la seva germana. Trobava els seus fill igual que estaven a casa ell i la seva germana de menuts, i açò li feia plantejar-se tornar a Barcelona abans que es fessin majors. Però la seva dona no acabava d’acceptar el trasllat ja que es quedaria sense l’única cosa que li quedava a la ciutat, el treball en una fabrica de patrons de vestits on guanyava el necessari per mantenir els nens. Mentrestant, Ramon cuidava els nens a casa, la Maria ja caminava i el Ramon era un any més gran, tractava d’ordenar la casa i preparar el sopar per l’arribada de la dona. Quan arribava a casa dinaven sols perquè els nens ja estaven gitats. Tan sols dos mesos més tard, en un sopar com qualsevol altre en què la parella parlava sobre la seva situació, Ramon va trobar angoixada i molt preocupada la seua dona, i de seguida va deixar de sopar per preguntar-li què era allò que tant mal la feia sentir. La dona sense voler donar-li moltes voltes i per no fer-li tant de mal, li va donar a entendre que no tindrien forma de mantenir els nens, i que alguna cosa calia que fessin. Havia perdut el treball a la fàbrica i Ramon, que era l’home i pare dels menuts, es va sentir culpable de la situació ja que no trobava treball. Va pensar en la seva mare, Sofia, estava segur que li donaria diners per ajudar-lo fins que trobaren una solució, així que definitivament tornaren a Barcelona en companyia dels seus perquè coneguessin també la seva dona i els fills. Deixaren la casa on estaven i tots junts van tornar a Barcelona.  +
Activitat sobre Mirall trencat de l'autora Mercè Rodoreda, pels Mirall PMF +	'''Sofia a Londres''' La nit havia sigut tenebrosa, la Sofia no havia aconseguit adormir-se en cap moment. El record de son pare no parava de rondar-li pel cap, ell l’havia cuidada, l’havia ajudada a créixer, ell era l'únic que la volia de veritat i ara no podria tornar a veure'l. L’habitació estava silenciosa, sols se sentia el lleu soroll del vent que bufava a la finestra. Les cortines es movien suaument i la fusta del terra cruixia. La Sofia va alçar-se i va caminar de puntetes pel sol de fusta. Agafà la maleta i començà a emplenar-la amb molta de la roba que es trobava a l'armari. Després es posà un dels vestits negres i s’encaminà fins a la porta d'entrada per deixar una nota a sa mare: ''Me'n vaig a Londres, necessito temps. Adéu, mare. Sofia'' La Sofia havia decidit anar-se’n a Londres amb la intenció d'oblidar el passat, el passat que li havia fet tant de mal. Son pare ara no estaria allí per a fer-li somriure i ara més que mai, ella necessitava consolidar-se i arribar a trobar el seu jo interior. Lluitava per un únic propòsit: aconseguir una estabilitat en la seva vida que la portara a la felicitat. Va eixir de casa, va carregar les maletes al cotxe i va manar que la portaren al port. El viatge fou prou dur, però la durada li va ser de gran ajuda per a poder tranquil•litzar-se i deixar a un costat el dolor per la mort del seu pare. A l’arribar a Londres una pluja torrencial i inoportuna va rebre la Sofia, tal vegada l’averany d’un futur ple de sotracs i dificultats que haurà de sortejar i més tard superar amb la seva poca visió vitalista. Un taxi la va rebre a l’entrada del port i tot just va acudir a un dels millors hotels de la ciutat. El seu entorn era poc acollidor, l’habitació era obscura, era el lloc perfecte per a ella. El servei va pujar les maletes a l'habitació i a l'endemà, després de baixar i prendre’s un desdejuni continental, va decidir començar la seva nova vida. El carrers de Londres la feien sentir-se bé, la gent solidària, el temps ennuvolat i les pluges inoportunes eren els moments més plaents del dia. A la vesprada, quan va acabar de dinar va dirigir-se a una petita teteria on va prendre’s un té típic del seu nou lloc de vida. Aquest local estava situat prop del Tàmesi, i alçant un poc el cap va aconseguir veure el riu on en aquell mateix moment passaven un parell de vaixells. Aquella situació era diferent, potser el fet de mirar els vaixells, de sentir les botzines, el so de l'aigua o les imatges dels turistes alegres i jocosos fent fotos a tot, la va fer oblidar temporalment la tràgica mort de son pare. El cambrer va interrompre la seva pau, va pagar i es va a tornar a encaminar a l'hotel per a canviar-se de roba per a després anar al Royal Albert Hall a escoltar una de les seves òperes favorites. Ella sabia que a son pare li hagués agradat acompanyar-la a aquell esdeveniment. I després, ja al carrer novament, pensava com li hagués agradat aquella Tosca que acabava de sentir. ''Ed in armonico vol già l'anima va all'estasi d'amor.'' Aquella cançó li recordava el seu pare, ja que quan ella era una xiqueta, ell la va aficionar a escoltar música clàssica i òperes. Tot això la feia tornar a la tristesa de la seva casa a Barcelona, li recordava tots el moments feliços que hi havia viscut amb el seu pare. Tal vegada als pròxims mesos la Sofia passaria molts dies com aquest, desconnectant amb el món per a trobar un poc de pau. Portava ja tres setmanes a Anglaterra i va recordar que son pare coneixia un home que vivia allà a Londres. Ella l’havia conegut al soterrar de son pare; es deia Charles Stewart Rolls, era un home alt, amb bigoti d’època, amb el rostre pàl•lid i molt ben situat econòmicament. Rolls posseïa una fàbrica de cotxes que havia creat molt recentment. La Sofia va decidir contactar amb el senyor Rolls per a que l’ajudara a aconseguir una xicoteta casa. El senyor Rolls la va citar prop del seu hotel. Quan la Sofia va eixir al carrer, el senyor Rolls ja estava esperant-la prop d’un cotxe. -Senyoreta Valldaura, m’alegro de veure-la novament, ara a la meva ciutat- va dir el senyor Rolls agafant la mà de la Sofia i besant-la lleument. -M’alegro molt jo també de trobar-lo, senyor Rolls- la Sofia el va saludar seriosament, no tenia somriures des que el seu pare havia mort i aquell moment no seria una excepció. La Sofia va pujar al cotxe amb l'ajuda de l'amic de son pare i van encaminar-se fins a un petit restaurant. El senyor Rolls va ajudar a la Sofia a trobar una casa en la Warwick House Street. Després d'establir-se en la nova casa pròxima a Trafalgar Square, un dels llocs més emblemàtics de la ciutat londinenca, i fer un passeig per a conèixer la contornada de la que tal vegada no seria sa casa durant molt de temps, cridà el senyor Rolls per a xarrar una estona amb ell i donar-li les gràcies. En el moment de la crida el senyor Rolls es trobava jugant al golf amb uns futurs inversors americans en el Wimbledon Park Golf Club i li diu que en aquell moment estava ocupat, que més tard la cridarà. En aquell mateix moment Sofia s’adonà dels cercles socials per on el tal Rolls es movia... Encara que recorda al seu promès, Eladi Farriols, la Sofia comença a pensar en el britànic, sobretot en tot el que heretaria si es casava amb ell. Van passar els dies i Charles va decidir invitar-la a un banquet on assistiria la classe alta de la ciutat de Londres. Ella va acceptar anar-hi i una vegada va arribar al sopar, el senyor Rolls es va quedar atònit al veure-la, ja que vestia un preciós vestit roig. Allí Sofia va conèixer molta gent, entre ells el cap de la companyia de vaixells britànica per excel•lència, la White Star Line, que va insistir a invitar-la a la seva taula, però que ella va declinar amablement, els seus pensaments anaven en una altra direcció. La Sofia se sentia confusa, pensava en el seu promès a Barcelona, però aquest home que li recordava a son pare, tan altiu, amb un posar elegant, maco, educat i amb unes maneres que podria atraure qualsevol dona, li estava llevant la son. L'havia deixat totalment confosa quant als seus sentiments. -He de llevar-m'ho del cap.- va pensar mentre s'acostava el senyor Rolls. -Esta vostè esplèndida, senyoreta Valldaura.- va dir el senyor Rolls mentre li besava la mà. -Segur que aquesta nit serà el centre d'atenció de tots aquests joves.- Va assegurar, mentre l'agafava per la cintura i l'acompanyava a la seva taula. -Oh senyor Rolls- va dir ella somrient. -No estic interessada en aquests joves, preferisc un home amb més experiència...- Va assentir la Sofia veient la cara de complicitat de Charles. -Però per favor no em parli de vostè, tutegem-nos. Digue'm Charles.- Va insistir amb vehemència. La Sofia se sentia diferent, sentia que s'estava enamorant d'aquell home tan segur de si mateix, tan galant, tan educat. Van estar tota la nit ballant i rient, el temps no passava per a ells, però la festa estava arribant a la fi, i Charles es va oferir a acompanyar-la a casa, no seria de cavallers deixar-la sola, a aquelles hores de la nit. Una vegada que van arribar a casa de Sofia en la Warwick House Street, el senyor Rolls tractà de despedir-se amablement. -Fins demà, Sofia, he compartit una vetlada meravellosa amb tu.- Deia mentre la besava. -Per favor, Charles, no podria estar sola aquesta nit, queda’t.- Va insistir. I la porta va tancar els amants com una presó d'amor de què no es podia escapar. Passen els dies i els mesos, Sofia se sent una altra dona, renovada, plena de vida junt amb Charles, però la felicitat sempre ha durat poc en la seva vida, sap que el temps no és el seu aliat, que té una altra vida lluny d'allí, algú l'espera, ha de tornar, és el seu destí. Aquell matí es va alçar enjorn, estava nerviosa li tremolava el pols no podia escriure la carta per acomiadar-se de Charles, no s'atrevia a enfrontar-se cara a cara amb ell, perquè no podria dir-li que se n'anava, que l’abandonava, que el seu amor per ell no tenia futur. Li recordava molt a son pare, i a ell ja l’havia soterrat, no podria amb una altra experiència semblant. Fent un esforç va agafar un paper i a males penes va poder escriure. “Adéu Charles, m'has ajudat a entendre la vida, la meva recerca de la felicitat, de l'amor. Però no puc seguir a Londres necessito tornar a Barcelona, enfrontar-me a la meva realitat i seguir el meu camí que no sé on em portarà, però que ningú pot recórrer per mi.' T’estimaré sempre.” Sofia  +
Activitat sobre Més o menys jo de l'autor Miquel Duran, pels AlvaroRosetta +	Una novel·la costumista, pero amb estranys costums. Una història realista, però d'una realitat que no és la teva. O sí. Més o menys. "Tu saps qui ets? Jo tampoc". Una edat en què la confusió és fàcil; un viatge de tornada a un món que ja no és el teu; una terra que de tan real resulta gairebé màgica, on les metàfores són reals i tangibles. En definitiva, Més o menys jo és un retrat iniciàtic, una road movie, una novel·la de "ritus de passatge" on unes experiències relativament quotidianes adquereixen tints trascendentals que canvien la vida del protagonista per sempre... i potser també (per què no?) la del lector.  +
Activitat sobre Més o menys jo de l, pels Blaydiego +	La novel·la s’inicia amb la família del protagonista, el Marc, que és un adolescent de disset anys que va a visitar durant el dia de Tots Sants al seu avi i tiet Oriol morts. Aquesta novel·la explica la vida i l’evolució del Marc durant un parell de mesos on es tracten temes com l’adolescència, l’amor, el desamor, les drogues, el dolor, la solitud, l’amistat, la mort, els secrets.  +
Activitat sobre Natura quasi morta de l'autora Carme Riera, pels Roger Corbalan Claudia Marteles +	La novel·la està ambientada a la Barcelona dels últims deu anys, concretament a la universitat Autònoma. Constantiu Illiesu, un alumne romanès de La universitat Autònoma desapareix sense deixar-hi rastre. Ningú no coneix massa el tímid estudiant, però les seves amigues italianes Laura Cremona i Domenica Arrigo, en col·laboració amb l’únic alumne autòcton que tenia una mínima relació amb el desaparegut, Marcel Bru, comencen a remoure cel i terra per trobar-lo. En plena ocupació dels anti-Bolonya, a la degana de la facultat de lletres només li faltava afrontar una desaparició, i, a sobre, d’un alumne estranger. Ni els professors encarregats dels Erasmus, ni els mossos d’esquadra no aconsegueixen trobar cap pista sobre Iliescu, però el que menys esperen és la desaparició també de la Laura, després de ser entrevistada per TV3 denunciant l’absència del seu company. Tot això capgira la tranquil·la vida del campus i posarà en problemes les autoritats universitàries i policials del Vallès, gens acostumades a enfrontar-se a casos així.  +
Activitat sobre Natura quasi morta de l'autora Carme Riera, pels RongJing +	21 de novembre del 2008: la desaparició d'un alumne romanès de la Universitat Autònoma de Barcelona en plena vaga anti-Bolonya tan sols és la primera alarma que alguna cosa estranya passa al campus. De la nit al dia, Constantinu Iliescu s'ha literalment volatilitzat.Mossos d'Esquadra, professors i estudiants coordinaran esforços per trobar un rastre fiable. Però aviat una nova desaparició desencadena un terrible malson. Com en un joc macabre, les víctimes i els sospitosos es multipliquen, posant a prova la traça dels implicats. Res és el que sembla. Natura quasi morta és una novel·la d'intriga, astuta i brillant, que ens atrapa des de la primera pàgina. Amb uns personatges propers i actuals, uns crims sofisticats i uns escenaris quotidians, que l'autora coneix de primera mà, Carme Riera sap com mantenir el suspens amb les dosis justes d'ironia i realitat.  +
Activitat sobre Natura quasi morta de l, pels MubinaMartina +	A continuació farem un breu resum del llibre Natura quasi morta de Carme Riera. La novel·la comença el 21 de novembre del 2008, quan un alumne romanès anomenat Constantinu Illiescu, que estava d'Erasmus a la UAB, desapareix. El jove estudiant desaparegut és el novio de la Laura Cremona, una noia italiana que també està d'Erasmus a la UAB. Quan se n'adona que Illiescu ha desaparegut es desespera, fins al punt d'anar a TV3 per anunciar el fet. Curiosament quan surt del plató de televisió és estrangulada amb una bufanda. La desaparició i la nova víctima fan sospitar als Mossos d'Esquadra de que el culpable sigui Marcel Bru, millor amic de Illiescu que estava enamorat de la Laura. Poc temps desprès apareix també estrangulada Domenica, la millor amiga de la Laura i l’alumne que mantenia relaciones sexuals amb el professor Bellpuig. Finalment Bellpuig apareix assassinat el mateix dia de la mort de Marcel Bru, els morts a causa d'un traumatisme cranial. Aquesta novel·la de misteri causa molta intriga als lectors fins al final del llibre, on tots els dubtes acumulats durant la història es resolen.  +
Activitat sobre Nerve, un joc sense regles de l'autora Joanne Ryan, pels Mmbjj +	Quan el que més desitges està al teu abast, què series capaç de fer per aconseguir-ho? Vee és una noia que no destaca massa, així que quan és escollida per concursar en NERVE, un joc anònim de reptes que es retransmet en línia, decideix provar sort. Aviat descobreix que el joc sap coses d'ella: la tempta amb els premis que més desitja i la aparella amb Ian, el seu noi ideal. Al principi tot és genial: els fans de Vee i d'Ian els animen mentre ells superen reptes cada vegada més arriscats. Però el joc dóna un gir inesperat quan els manen a una localització secreta amb cinc jugadors més. Tot d'una descobreixen que estan jugant a tot o res i apostant seves pròpies vides a cada moment. Fins on serà Vee capaç d'arribar?  +
Activitat sobre Nirvana de l'autor Pere Formiguera, pels Els reencarnats +	Hola a tots i a totes, Som els reencarnats. I com que aspirem al Nirvana, hem volgut plantejar el nostre booktràiler de l’obra de Pere Formiguera tal com segueix. Hem concebut la tasca en dos blocs, que seran dues posades en escena. La primera consistirà en un diàleg escenificat entre els dos principals protagonistes de la història. La conversa no correspon a cap episodi o passatge del llibre; en farem nosaltres mateixos el guió escrit per donar compte de la idea central del relat: una mirada diferent a la mort i al més enllà. La segona posada en escena tindrà un format d’espot publicitari que farà la propaganda del llibre. Entremig dels dos blocs, volem incorporar-hi alguns elements de collita pròpia per fer més nostre el tràiler de ''Nirvana''. I nostre també és aquest '''tagline''' sobre el llibre: ''Un altre Halloween, si us plau!'' Confiem a encertar-la de ple! Fins ben aviat, '''Els reencarnats'''  +
Activitat sobre Nirvana de l'autor Pere Formiguera, pels Les perfectes +	Benvinguts al Paradís! Aquí és on ens movem nosaltres. La història comença amb una mort i ens trasllada tot d’una al més enllà, el Nirvana que l’Hipòlit s’esforça a aconseguir i a merèixer. Doncs apa, ben guiat per un esperit angèlic, el veurem reencarnar-se en una colla d’éssers singulars. D’entre els inoblidables, l’acolorit papagai ''culé'', i l’ultramodern, quasi revolucionari, abat de Montserrat. Perquè no els oblideu, nosaltres els hem fet reviure tots, l’Hipòlit i les seves reencarnacions, en el booktràiler que us presentarem. A la fi, el que no podeu passar per alt de cap manera és allò que, amb disfressa o sense, intentem comunicar-vos, i és essència mateixa de l’obra: la pau autèntica arriba després de moltes bregues; cadascú guanya el seu cel després d’haver rodat moltes terres. Vet aquí, doncs, el nostre '''tagline''': ''Que la perfeccció us acompanyi!'' Paraula de... '''Les perfectes'''  +
Activitat sobre Okupada de Care Santos, pels PimPamPere +	Després d'anar-se'n de la casa d'Okupes a un pis de lloguer al Barri Gòtic. Va començar a treballar més en els seus quadres, va inspirar-se en altres tipus d'obres. Després de dos mesos va convertir-se en una pintora professional i va arrasar totes les seves pintures per tot el món. Tota la gent volia tenir quadres pintats per ella a les seves cases, per exhibir-los als convidats que vénen a visitar-los. La Berta va pensar a vendre els seus quadres per internet i així guanyar uns diners per a poder comprar-se'n una casa més gran, on hi hagi més espai per tenir la seva pròpia galeria d'art i per tenir més lloc per poder crear les seves obres. El primer dia, va vendre uns vint quadres, amb això va guanyar cent euros. Va pensar que això era molt poc per tot el que li costaven les pintures i fer-ho. Va trobar un home, Oriol Capdevila, que feia molts anys que estava en aquest treball. Li va aconsellar quins preus podia posar a cada quadre. Ella li va fer cas, i va començar a vendre cada quadre entre quaranta-cinc i cinquanta euros. Així va aconseguir guanyar molts diners. Tres mesos després, va aconseguir els diners suficients per poder comprar una altra casa, i va deixar el piset en el qual estava. La casa se situa a la vorera de Platja d'Aro, és una casa independent de les altres, té tres plantes i un jardí amb piscina. En aquesta casa, va poder organitzar-se bé l'espai per les seves obres. Passats quatre anys, va guanyar molts diners. Per no desaprofitar-los els va donar a una ONG d'Àfrica, per ajudar als nens que no tenen per menjar, roba ni cap recurs. Més tard, va decidir adoptar a un nen petit per poder ajudar-lo. El nen, tenia cinc mesos, era de pell moreneta, es deia Artur. El nom l'hi van posar les monges de l'orfenat, perquè significa fort com un ós. La Berta va decidir deixar-li aquest nom perquè li agradava el seu significat. La Berta va voler fer un quadre on dibuixar al seu fill, i penjar-lo a l'habitació, com a record de quan era petit. Va deixar de vendre quadres, ara només els feia per a ella. Va pensar a fer un quadre del retrat del seu fill per a cada aniversari que complia, així veia el canvi des que era petit. El nen va créixer, i va desenvolupar el seu interès per la pintura, com la seva mare. Va començar a fer quadres petits de paisatges, a mesura que va anar creixent, dibuixava quadres més complicats de fer, fins que va a arribar a dibuixar persones en 3D. La Berta estava molt contenta de tot el que l'Artur havia après d'ella, i van fer un quadre entre els dos, que van decidir enviar a l'orfenat per a veure si les monges el recordaven. Dues setmanes després, van rebre una carta on les persones de l'orfenat van contestar-li, li van dir que les monges ja no hi eren allà, però que havien contactat amb elles i van dir que sí que se'n recordaven molt d'ell. Quan l'Artur va fer els divuit anys va decidir anar-se'n a estudiar a l'estranger, i la Berta va conèixer un home amb el qual es va casar. L'home era alt amb els ulls blaus, el cabell ros i un somriure molt bonic. Treballava en una empresa d'electrodomèstics on feia de cap i guanyava molts diners. Van tenir dos fills i uns anys després van anar-se'n a viure on treballava l'Artur i així estar tots junts.  +
Activitat sobre Paraules emmetzinades de l'autora Maite Carranza, pels Efectes col.laterals +	'''EL PASSAT D'EN PEP MOLINA''' == En Pep va néixer en una família no molt adinerada, en un poble al nord de Catalunya. Quan tenia un any i mig, la seva mare el va deixar davant la porta d'un convent. El va abandonar. Durant els anys que va passar al convent –setze i mig en total– va tenir una vida austera i estricta. Les monges no li donaven l'amor que un nen hauria de rebre, i a les nits no dormia com ho hauria de fer un nen petit. Imaginava com serien els seus pares i què estarien fent en aquell moment. Un dia plujós, quan tenia deu anys, una de les germanes el va trobar a les golfes, al costat d'un toll de sang, sang que sortia del coll obert d'un gat. Des d'aquell dia les germanes van saber que ell no era com els altres nens, i començaren a vigilar tot el que feia. Va haver-hi un parell d'incidents més –un relacionat amb un estofat de rata i colom, i l'altre amb una noia que sortia amb ell, que va acabar desapareixent– i tot i així, mai van portar en Pep a cap reformatori o a la comissaria. Les monges mai es van atrevir a informar la policia del que havia passat. Als divuit anys, en Pep va marxar a Barcelona a estudiar la carrera d'Administració i Direcció d'Empreses. Allí va conèixer al que, per molts anys, seria el seu millor amic i company de pis, l'Iñaki Zuloaga. Tot i que un era el contrari de l'altre –l'Iñaki era alegre i llibertí, i en Pep seriós i estricte– es portaven de meravella. Mentre vivien junts, va ocórrer un fet que cap dels dos voldria recordar avui en dia, estiguessin on estiguessin, un fet que va marcar la vida de Pep i la seva amistat. Una nit de borratxera, els dos amics van emportar-se a casa a dues noies que havien conegut en una discoteca. Després de dos cigarrets i algunes copes de més, se les van endur al llit. Les dues noies no volien fer res, només havien accedit a entrar al pis perquè anaven molt begudes, i necessitaven un lloc per dormir. Però, els dos nois havien begut massa, també, i ells sí que tenien la intenció que passés alguna cosa aquella nit. L'Elena i la Daina –així es deien– al principi no van oposar resistència, però al cap d'una estona, quan l'Iñaki i el Pep van començar a despullar-les, els punys i les puntades de peu van començar a volar per l'habitació. Al dia següent, el resultat d'aquelles copes de més va ser el de dues noies violades i dos joves penedits del que havien fet. Els nois mai van saber res més sobre l'Elena i la Daina. Quan l'Iñaki va acabar la carrera se'n va anar a Londres, a investigar al Natural History Museum, i va conèixer l'Elisabet Solís, la que més tard seria la seva dona. L'Iñaki va presentar la Núria, la germana de l'Elisabet, a en Pep, el trobava massa sol i ressentit amb la vida i es va imaginar que necessitava algú. La Núria, des del primer moment, va pensar que el Pep era una espècie de Zeus, amb el seu aspecte seriós i atractiu, i de seguida va caure als seus peus, enamorada. Més tard es van casar, i la Núria va acabar convertir-se en la criada de seu marit. Ella no se n'adonava, cegada per l'amor, que el seu marit la tractava com si fos idiota, i que només la volia per desfogar-se a les nits després d'un llarg dia de treball. Al cap d'uns anys de casats, la Bárbara va arribar. El matrimoni no podia estar més feliç, el naixement de la seva filleta havia fet que, durant uns mesos, tornessin a ser la parella que la Núria havia volgut que fossin des d'un principi. Aleshores, però, va ser quan en Pep va començar a actuar d'una manera estranya. Estava constantment pendent de la seva filla. Des de que tornava de treballar fins que se n'anava a dormir, necessitava tenir a la Bárbara en braços, i passava tot el seu temps lliure amb ella. Després de tindre la nena en Pep ja no volia més fills, però sense que se'n pogués adonar, els bessons van aparèixer, tot d'una, a la seva vida. Tot així, ell només tenia ulls per a ella. A mesura que la Bàrbara anava creixent, en Pep era cada vegada va més dur amb la seva filla, sempre volia que fes el que ell deia. Quan ella va arribar a l'adolescència, ell ja l'havia ofegada. Controlava tothom amb qui anava i tot el que feia, i no se li escapava res. ''''Efectes Col·laterals''''  +
Activitat sobre Paraules emmetzinades de l'autora Maite Carranza, pels Els Quatre +	'''La vida oculta de la Núria''' La Núria Solis va néixer en un poble al voltant de Barcelona. La seva infància no és que fos de les millors, ja que de ben petita els seus pares van morir i ella es va quedar sola a càrrec de la seva àvia. La seva àvia, com que era ja molt gran, quasi no es podia fer càrrec de la Núria, i li va ensenyar a valer-se per si mateixa. Li va ensenyar tot el que li seria útil en un futur. Quan la Núria ja tenia 7 anys, la seva àvia es va morir i ella va quedar en adopció. Va passar 3 mesos fins que una família la va adoptar. Aquesta família era molt estricta. No li deixaven fer res sense el seu permís, i si no els agradava no la feia. La Núria va ser maltractada moltes vegades per la seva madrastra. Si feia alguna cosa malament, ella ja li pegava i fins que no plorava no parava. Van passar 8 anys, els anys més amargs de la seva vida, ja que la seva família la maltractava. I als 15 anys va decidir anar-se’n de casa. Al principi, se'n va anar a casa d'una amiga, l'Elisabeth, una noia molt simpàtica i a qui la Núria li ho explicava tot. Va estar amb ella 1 any. Mentrestant ella va conèixer un jove que li agradava molt. Al final van acabar sortint i amb la qual cosa ella se'n van anar a viure tots dos al pis d'en Marcos. Van anar passant els anys i la parella anava molt bé malgrat el fet que la Núria creia que la seva parella l'enganyava amb una altra noia. Cada vegada la Núria desconfiava més, fins que va arribar el dia que la Núria va enxampar el seu xicot, el Marcos, amb la seva millor amiga, l'Elisabeth. Aquesta se'n va anar molt afectada, i ningú dels dos, ni en Marcos ni l'Elisabeth no van fer res per aturar-la. La Núria, després de tot això, va decidir ser una persona civilitzada, ja que ja tenia 19 anys i, com a tal, li tocava buscar una feina i un lloc on viure. Va començar treballant de cambrera en un restaurant, però no rebia el sou suficient per pagar el seu pis al centre de la ciutat. Llavors va deixar la seva feina i en va començar a buscar una altra. Van haver-hi moltes entrevistes de treball però cap de bona per a ella. Fins que va arribar la seva ultima oferta de treball, no era el que ella buscava però era la seva ultima opció. L'oferta de treball era per cobrir la vacant de secretària. Ella va acceptar, i als dos dies va començar a treballar. La gent del treball era molt simpàtica amb ella, sobretot l'encarregat de les finances de l'empresa. Aquests dos tenien una relació molt estranya. Fins que ell li va invitar a un dinar a soles en un restaurant de luxe, i ella va acceptar. Després d’això la seva relació va anar augmentant fins que van acabar sent nuvis. La Nuria estava molt enamorada del Pep, el seu nuvi. Van passar els anys, fins que el Pep li va demanar que es cases amb ell, i ella cegada d’amor en va dir-ne que si. Després de que es cassessin van tenir tres fills i a la filla més gran li van posar el nom de Bárbara, a la qual actualment el seu pare la té segrestada en un lloc apartat de la ciutat, i intenta que la mare no es preocupi per ella, i no es deprimeixi fent-li tomar pastilles antidepressives.  +
Activitat sobre Paraules emmetzinades de l'autora Maite Carranza, pels Mata'm +	Entrevista a la Carme Berguedà La Carme és la dona de l'inspector Lozano i ha accedit a ser entrevistada sobre el cas de la Bàrbara Molina i sobre el seu marit. El senyor Lozano va ser qui va portar tot el cas de la Bàrbara Molina fins a la seva jubilació. Periodista: Bon dia Carme, després de deu anys d'haver resolt el cas de la Bàrbara, com se sent vostè? Carme: Ara per ara, estic bé. M'ha costat acceptar la mort del meu marit. Moltes persones m'han ajudat ha superar la seva mort. Periodista: Després de la mort del seu marit, ha tornat a tenir contacte amb la Núria Solís o amb el pare de la Bàrbara? Carme: Amb el Pep, després del judici, no li he tornat ha veure el pèl, i, sincerament, tampoc en tinc ganes. I amb la Núria Solís, poc a poc hem establert un bona confiança. Ella i jo vam començar a parlar des que vam coincidir a una teràpia poc després de tot lo que va passar. Periodista: Avui, deu anys després dels successos en el cas de la Bàrbara Molina, ha tornat a sentir parlar d'ella? Carme: Ens hem vist un parell de cops. Un dia va venir a casa meva, i vam estar parlant una estona de com ens sentíem i em va agrair tot lo que va fer el meu estimat per continuar mantenint l'esperança que ella estava viva. Periodista: A casa, l'inspector continuava posat en la seva feina? Carme: Sí, no parava mai. Els seus temes de conversa giraven al voltant els seus casos a investigar. Era un home que complia les seves promeses. Periodista: Com creus que hauria estat la seva vida després de la seva jubilació? Carme: Hauria continuat sent el mateix, però estaria orgullós de la seva feina feta, d'haver resolt el cas de la Bàrbara. Periodista: Què creus que va ser l'últim que va pensar de l'inspector abans de morir? Carme: Imagino que es va sentir culpable d'haver confiat amb el Pep Molina, de haver-li explicat masses coses sobre com dominaven el cas. Periodista: Què creu que pensava en Lozano de l'inspector Susqueda? Carme: Que faria molt bé la seva feina, però que ningú arribaria a fer la feina tan ben feta i organitzada com ell. Periodista: Creus que el seu marit va fer bé en aprofitar les seves ultimes hores investigant el cas de la Bàrbara? Carme: Sí, perquè era la seva feina i ho volia acabar de resoldre, però no sabia que hi perdria la vida. Periodista: Doncs fins aquí l'entrevista. Moltes gràcies, Carme, per haver estat amb nosaltres i haver contestat totes les preguntes. Un plaer. Carme: De res, estic molt agraïda d'haver estat aquí. Gràcies a vosaltres.  +
Activitat sobre Paraules emmetzinades de l'autora Maite Carranza, pels PADAP +	-Adéu Pep, me'n vaig a l'hospital -diu la Núria mentre surt de casa. -Adéu Núria -respon en Pep. Fa poc més de dos anys des de que la Bàrbara va desaparèixer i, la Núria encara no ho ha oblidat. Cada vespre mentre camina cap a l'hospital pensa en la Bàrbara, on deu ser, que li va passar, i mentre pensa en tot allò se'n adona que segurament no la tornarà a veure mai més. Mentrestant, en Pep es a casa seva, sol sense ningú. Els bessons han anat a veure l'àvia i la Núria per fi se'n ha anat -pensa en Pep. Així doncs en Pep es disposa a fer el que fa quasi totes les nits: es fica la jaqueta, agafa el mòbil i les claus del cotxe i baixa al garatge un cop allà, agafa el cotxe i se'n va capa a la casa d'estiueig. En Pep condueix, i com la Núria, també pensa en la Bàrbara, en com s'han complicat les coses i alhora com de bé li han acabat sortint, té la seva dona mig drogada sota els efectes dels antidepressius que pren, els bessons sembla que no visquin en aquest món i, mentrestant ell continua fent la seva sense que ningú sospiti d'ell. Ja ha arribat, baixa del cotxe, obre la porta de la casa i hi entra, baixa al celler, allí hi ha la Bàrbara. -Hola Bàrbara -Hola... papa -respon ella sense saber exactament si considerar-lo un pare després de tot el que li ha fet. -Saps, crec que la mama ja no sent pena per tu, s'ha ben oblidat de la teva existència, crec que ja no sap ni qui ets o qui vas ser. -Mentida! Es tot mentida! -exclama la Bàrbara entre plors mentre s'acosta a en Pep per pegar-lo de ràbia. - I tu que saps!? Portes més de dos anys tancada aquí dins, no en tens n'idea del que passa al món -contesta en Pep clavant-li una bufetada per llançar-la al terra-. Venia a deixar-te menjar. -Gra... Gràcies -respon ella entre plors. -Au va, no ploris. Tinc plans per tu i per mi -i amb aquestes paraules en Pep obre la porta i s'envà. En Pep és una altra vegada al cotxe i torna capa a la ciutat mentre condueix pensa en els plans que ha mencionat anteriorment, són, fugir amb la Bàrbara, fugir lluny, segurament al Brasil. Però per començar de nou li falta una cosa, diners, per això, cada nit que va a veure la Bàrbara al tornar, es dedica al mateix. Deixa el cotxe a casa seva i se'n va als suburbis de la ciutat un cop allí espera al seu client en una cantonada, al cap de poc, s'apropa un home que no fa gaire bona pinta, té la roba bruta i fa una olor a tabac impressionant. -Tens la neu? -li pregunta l'home. -Sí aquí tens, mig quilo, i de la bona -contesta en Pep ensenyant una bossa plena de droga. -Té això és per tu -li diu l'home entregant-li uns bitllets. -Gràcies, ets un bon client -i dient això li entrega la bossa. Un cop finalitzat el tracte repeteix aquest procés dues vegades més, amb dos clients diferents i un cop acabada la feina, torna a casa. A casa no hi ha ningú la Núria encara treballa i els bessons s'han quedat a dormir a casa de l'àvia així que en Pep, com si no hagués passat res es fica el pijama i se'n va a dormir.  +
Activitat sobre Paraules emmetzinades de l'autora Maite Carranza, pels Roas 40 +	CARTA A L'EVA. Estimada Eva: T'escric aquesta carta perquè sé que puc confiar en tu. Suposo que et preguntaràs on estic. Ni jo mateixa ho sé. Només et puc dir que és un lloc horrible on no puc aguantar molt més temps, per això et demano ajut. Eres, ets i seràs la meva millor amiga, tot i que últimament no ens portem molt bé. Vull que sàpigues que ets l'única que estarà sempre al meu costat i que sóc una estúpida per deixar-me portar per persones que en un futur no em tindran en compte i que em tractaran com un gos. Sempre m'has ajudat en tot, tant tu com tota la teva família, féieu que em sentís una més i la meva família t'adorava. Eres la germana que mai he tingut i desitjava tenir,la meitat que em faltava per ser jo mateixa. Hauría de haver-te fet cas i ara no passaria res del que està passant. T'explico. Estic sola, lligada de mans i cames sense poder fer res. L'home que em té aquí amagada no te'l puc dir perquè vull sortir d'aquí i encarregar-me jo d'ell. És un infern, no saps les burrades que em fa, tinc molta por Eva, moltíssima por. Necessito que vinguis a buscar-me si us plau. Digues-li a la mare que no es preocupi que sortiré d'aquí. A la vora del lloc on estic hi ha una mica de bosc i com un riu pel que no passa aigua. És tot fosc i a vegades es senten sorolls estranys, com de branques trencant-se o passes que se't fiquen dins del cap i no surten. Eva no sé com ho faré per fer-te arribar aquesta carta, ni com aconseguiré que no la trobi, però et juro que ho aconseguiré i tot tornarà a ser com abans. Vull que la llegeixis i tot seguit la portis a la meva mare, no vull que estigui malament. T'estimo moltíssim. Eva, et necessito.  +
Activitat sobre Per 13 raons de l'autor Jay Asher, pels Loseraxus +	Aquest booktràiler parla del llib re "Per 13 raons" i del qual se'n ha fet una série molt coneguda. Aquesta obra està ambientada als Estats Units i tracta sobre uns episods de bullying rebuts per un alumna d'institut anomenada Hannah Baker. En el nostre booktràiler hi trobareu un resum del llibre i de les raons per les quals aquesta noia decideix acabar amb la seva vida. Hi veureu introduïts els principals personatges però sense especificar-ne gaires detalls. A més, hem intentat transmetre la informació de manera que, en fialitzar-ne la visualització sentiu ganes de llegir-lo.  +
Activitat sobre Per 13 raons de l'autor Jay Asher, pels loseraxus +	"Per 13 raons" es un llibre (i posterorment série) on s'explica un cas de bullying molt extrem que culmina amb la mort de la protagonista Hannah Baker. En el llibre s'expliquen les 13 raons per les quals la jove va decicidr acabar amb la seva vida i, al nostre torn, en aquest booktràiler hem intentat copsar-ne algunes per tal d'introduir l'espectador en la història però sense desvelar-li cap detall.  +
Activitat sobre Per 13 raons de l, pels Loseraxus +	Aquest booktràiler parla del llib re "Per 13 raons" i del qual se'n ha fet una série molt coneguda. Aquesta obra està ambientada als Estats Units i tracta sobre uns episods de bullying rebuts per un alumna d'institut anomenada Hannah Baker. En el nostre booktràiler hi trobareu un resum del llibre i de les raons per les quals aquesta noia decideix acabar amb la seva vida. Hi veureu introduïts els principals personatges però sense especificar-ne gaires detalls. A més, hem intentat transmetre la informació de manera que, en fialitzar-ne la visualització sentiu ganes de llegir-lo.  +
Activitat sobre Plans de futur de l'autor Màrius Serra, pels Mia Mili +	El llibre que hem llegit com a part de l’assignatura de Llengua i Literatura Catalana aquest 2n trimestre ha estat Plans de Futur, de Màrius Serra. Va ser publicat l’any 2013 per Edicions Proa, després de guanyar el Premi Sant Jordi de Novel·la l’any anterior. Aquesta novel·la recrea el peculiar entorn familiar de Ferran Sunyer. Ferran Sunyer va ser un matemàtic paraplègic que va viure a Catalunya entre el 1912 i el 1967. La seva contribució a les ciències exactes fou molt important i els seus treballs van rebre el reconeixement de les institucions catalanes i espanyoles i de la comunitat matemàtica internacional. Un dels objectius del llibre és ressaltar la figura d’aquest català que no ha passat a la història i ha quedat oblidat. Tot i això, el llibre no se centra en la biografia de l’especial matemàtic sinó en el curiós entorn familiar d’aquest. Des d’una edat primerenca, viu només amb la seva mare i els seus cosins. El seu pare i la seva tieta moren a temprana edat. A més, el seu tiet, pare dels seus cosins, marxa inexplicablement de casa. La configuració inestable de la família gira sempre al voltant del Ferri, que és com anomenen els membres de la família al Ferran Sunyer. El seu cosí, Ferran Carbona, és qui l’introdueix en el món de les matemàtiques, ja que ell té una formació en enginyeria. A causa de motius polítics s’uneix a la CNT-FAI, una organització anarquista i s’acaba exiliant a París. A mida que els membres de la família van disminuint en nombre, les relacions es van fent més intenses. Sempre, però, orbiten al voltant del Ferri. Així doncs, són les tres dones restants a la família, les que tiren endavant en Ferran. Àngels, la seva mare (a la novel·la se li dóna el nom de Teresa); i Àngels i Maria Balaguer, les seves cosines. Aquestes dones accedeixen a passar a un segon pla per tal que en Ferran pugui fer un carrera en el món de les matemàtiques. Aquesta entrega absoluta és un dels pilars principals de la novel·la. L’amor que les tres dones tenen pel Ferran supera tota lògica. I és que, sense aquesta abnegació per part de les dones de la família, hagués esta impossible per a en Ferran triomfar en el món de les matemàtiques. Així doncs, per tal d’aconseguir el reconeixement, tres persones renuncien a les seves il·lusions. Aquesta actitud suposa una confiança absoluta en l’altre, ja que cap de les tres dones arriba a entendre mai l’activitat científica del matemàtic. El segon pilar de la novel·la és el sentiment de pèruda i totes les reflexions que se’n deriven des dels diversos punts de vista dels protagonistes de la novel·la. Hi ha diverses morts de progenitors de els dues famílies abans d’hora, de forma, que la família queda una mica “coixa”. A més, el pare dels cosins del matemàtic, desapareix. Aquest últim personatge esmentat, resulta ser, tot i no aparèixer en cap moment de la novel·la, un dels personatges més rellevants. Primer de tot, una de les seves filles té una obsessió amb que és present en la seva vida. Al avançar la novel·la descobrim que, en realitat, el pare ha estat visitant les filles a les nits. És a dir, no són imaginacions de la noia, que es passa la vida pensant que està boja. A més, el pare dels tres Carbona acaba sent també el pare del Ferran matemàtic. La novel·la acaba amb el descobriment del pare mort en unes golfes. Les últimes frases de la Maria són: “Ets l’home que ha omplert la meva vida d’absència. Ni m’espantes ni em commous. Covard!”. Aquesta proclamació demostra fins a quin punt aquesta falta omple la vida d’aquesta família. En el llibre també és tracta d’aquesta falta i pèrdua en molts altre sentits. Es reflexa de forma profunda la falta de suport de la Teresa per a lidiar amb la situació del seu fill, així com la falta d’empenta de les cosines per a fer la seva vida. Finalment, es parla de la falta de suport que rep la família. Al llarg de tota la vida del Ferran Sunyer, mai rep el suport necessari per a desenvolupar la seva activitat en les altes esferes, sinó que, és més aviat ell que ha de buscar-se el vida. Tot i això, mai no els falta forces als membres de la família per tirar endavant. I és potser això el més important de la novel·la, la capacitat de lluita envers les dificultats. La novel·la tracta amb molt tacte un tema que toca molt de prop l’autor: la discapacitat. Màrius Serra va tenir un fill discapacitat, de forma que té integrada i acceptada aquesta condició vital. Podem veure com, des de fora, la discapacitat del Ferran es tracta molt cruelment, fins al punt de negar-li suports econòmics i reconeixements per ser un impedit. Per altra banda, des de la família es mira al Ferran amb admiració. Així, la novel·la compara dos punts molt diferents d’aproximació a la discapacitat. Com que narra la vida sencera de Ferran Sunyer, el llibre té molt rerefons social i històric. Situem a la família en un context burgès, tot i que molt decadentista, ja que en alguns moments arriben a tenir problemes econòmics. Situem també la narració durant la primera meitat del s XX, per tant la guerra i post guerra tenen un gran impacte en la vida dels personatges. El Ferran Carbona fill s’uneix amb els anarquistes, la família ha de canviar de vivenda... Però sobretot, l’impacte recau en la postguerra: els temps de recessió, la negació de la parla catalana, les complicacions d’accées als nivells universitaris causats per la precària situació del país... A més permet veure com la vida té etapes que es van repetint, i tenim la sensació de reviure escenes llegides anteriorment; ens adonem que és un procés cíclic. Finalment, la novel·la també té algunes bromes i jocs de paraules amagats entre línies. Els capítols no tenen una numeració ordinària, sinó que van numerats amb números primers (1, 3, 5, 7, 11...). Un altre exemple és que el llibre comença dient Si les parets parlessin, i ja que el pare visita les filles de nit, es parla d’ell com a pare paret. En conclusió, aquesta és una història d’esperança i superació. Ens dóna un testimoni de que, per molt complicada que pugui ser la vida, sempre hi ha un motiu per a tirar endavant. És un llibre que, tot i reflectir una situació molt dura, transmet una força i il·lusió immenses.  +
Activitat sobre Quan deixàvem de ser infants de l'autora Gemma Pasqual i Escrivà, pels Els Villalonga +	ENTREVISTA A MIQUEL I HARMONIA Harmonia i Miquel es retroben al soterrar de Vicent. Després, van a prendre alguna cosa, i una entrevistadora els fa preguntes, ja que està escrivint la biografia de Vicent Andrés Estellés. Harmonia (Celia Badia) es troba als peus de la tomba del seu amic recordant moments feliços de la seua infantesa, quan de sobte apareix Miquel (Pablo Ruiz) i se l’emporta a prendre un refresc. Mentre s’ho prenen apareix una entrevistadora que es diu Estel·la Ferrer (Vanessa Folgado) i els fa unes preguntes per a completar la biografia que està fent sobre Vicent Andrés Estellés, aquest meravellós escriptor. En el soterrar; Harmonia es troba als peus de la tomba de Vicent, quan apareix Miquel. +Harmonia! Ets tu? -Oh Miquel, com has canviat! Que bé que hages vingut! +Sí, no podria faltar-hi. Vicent formà una gran part de la meua vida. Harmonia trenca a plorar mirant a Vicent. +Anem i que ens done l’aire.(L’agafa de la mà i l’alça) -Sí, serà millor... Estem en la cafeteria. -Tots els moments que hem viscut junt amb ell... +Tens raó... -Les vesprades interminables... +Però això és passat. S’apropa l’entrevistadora. +Hola! Lamente la vostra pèrdua. Podríeu concedir-me un poc del vostre temps? -Miquel: Qui ets tu? (mirada furtiva) +Sóc Estel·la Ferrer, una periodista que està redactant la biografia de Vicent Estellés; m’han dit que vosaltres fóreu el seus millors amics. -Harmonia: Doncs, sí. Què vols saber-ne? +Tinc unes quantes preguntes, vos les podria fer? -Miquel: Endavant. Possibles preguntes: +Quan i com vos coneguéreu? -Miquel: Doncs jo el vaig conèixer al col·legi quan un professor va pegar a Vicent i les nostres mares ens van canviar a un col·legi privat i des d’aquell moment ens férem més amics, a més a més, ell era el meu veí. -Harmonia: Doncs jo els vaig conèixer als dos mentre ells jugaven a futbol, al costat de la via del tren, i eixe moment fou el principi d’aquesta gran amistat. +Què solieu fer junts? -Harmonia: Jo els solia convéncer d’anar a la séquia, on hi havien uns camps i els deia que eren del meu oncle, aleshores agafàvem coses, fins que un dia ens enxamparen i vam haver de fugir a corre-cuita. També solíem anar al dacsar on ens tombàvem i llegíem històries que ens deixava la tia de Vicent. +Hi ha cap moment que vulgueu ressaltar de la vostra infantesa junts? -Miquel: Ara que ho dius... Un dia estàvem tots tres a la séquia quan vam escoltar el crit d’un nadó plorant. I de sobte vàrem vore una nena petita surant a l’aigua. Tant Vicent com jo ens quedàrem tot parats però la valenta Harmonia es tirà a l’aigua per salvar-la. Em digué que la subjectara i quan vingué la gent es van creure que era jo l’heroi i em donaren xocolata. -Harmonia: I com no, no es va poder resistir (mirada amenaçadora) +Com arribà a ser un gran escriptor? -Harmonia: Com que ell solia escriure moltes obres de teatre, nosaltres dos les representàvem per a ell, fins que un dia jo el vaig animar a presentar-la en una companyia de teatre que en aquell moment es trobava al poble. Encara que no es quedaren amb l’obra sencera agafaren alguns poemes ja que consideraven que eren molt bons. +És veritat que era molt faldiller? -Miquel: Doncs sí, no et vull mentir. Sempre que véiem alguna xica maca ell anava darrere com un gosset i em deia coses sobre ella, ja que ell encara no sabia que m’agradaven els hòmens. Amb el pas del temps, em tenia un poc fart sobre aquest tema, però com que era el meu amic el suportava. +Harmonia, has tingut alguna relació amorosa amb Vicent? -Harmonia: La veritat és que no, tan sols era una amistat molt bonica. Encara que no haguérem pogut tindre res, ja que jo vaig sortir del poble de molt petita amb la meua mare i el director de la companyia de teatre, ja que el meu pare sempre estava borratxo i ens maltractava. +Miquel, sempre has estat tan unit amb Vicent des de la infantesa? -Miquel: La veritat és que estiguérem molt units fins que va morir el meu pare defensant els republicans contra la dictadura de Franco i es va haver de casar amb l’amo de la casa en la qual netejava. Però un dia, l’amo s’assabentà que jo era homosexual i em volia casar amb la nova criada. Aleshores jo vaig fugir amb Vicent a Madrid. +Perquè Vicent se n’anava a Madrid? -Miquel: Perquè tenia una beca per poder estudiar allí. +D’acord, moltes gràcies per la vostra participació, espere que compreu el meu llibre i gaudiu tant o més com jo escrivint-lo! Fins aviat! -Harmonia: Adéu i moltes gràcies per fer-nos recordar aquests moments.  +
Activitat sobre Quan deixàvem de ser infants de l'autora Gemma Pasqual i Escrivà, pels Els unicelles +	Saint-Génis-des-Fontaines 08 Març de 1983 Estimat Miquel, Sóc l’Harmonia, amiga teua de la infantesa. Fa molt de temps que no et veig, tal volta ni em recordes. Han passat moltes coses des d’aquell acomiadament tan ràpid que vam tindre. No sé què recordaràs de la teua infantesa, jo tinc molts records, bons i dolents i tots els bons tenen a veure amb tu i el Vicent. Deixa’m que et conte què és de la meua vida i què va passar després de la meua partida. Quan me’n vaig anar fugint de mon pare amb la companyia de teatre, vaig tenir uns altres problemes. La guerra s’acabava i els facistes ens anaven al darrere. Tiràrem cap a Terol, després cap a Barcelona, teníem el front molt a prop, molta gent marxava cap a la frontera perquè la guerra ja estava perduda, arribàrem als Pirineus i allí ens van trobar amb els Maquis. Ells ens donaren un lloc per passar les nits així com menjar, però la situació era molt delicada, la Guàrdia Civil estava per tot arreu i un mal dia ens van descobrir. Els picolets semblaven una partida de caça i nosaltres les preses, ells disparaven, nosaltres corríem, un tret va abastar el Carles, que malferit, va caure per un barranc. Pau va ser capturat i supose que després afusellat. Ma mare i jo vam aconseguir amagar-nos. Quan caigué la nit tornàrem per buscar el Carles, però ja era massa tard, havia mort dessagnat. Jo i la meua mare vam fugir i aconseguírem arribar a França. Allí les coses tampoc ens van anar gaire bé; ens portaren a un camp d’internament que a penes estava a 35 km de Portbou, Argelès-sur-Mer. Passat el temps i coneixedora de tot el que va passar en eixos anys, et puc dir que en realitat era un camp de concentració. Aquest campament estava ubicat a la platja, feia molt de fred, estàvem a la intempèrie i no teníem amb què abrigar-nos, a penes ens donaven de menjar, ni tampoc aigua potable i per suposat no podíem anar a enlloc, estàvem vigilats com si fórem delinqüents. Molta gent va morir desnodrida, de fred, de malaltia... també ma mare. Uns dies després una associació de mestres progressistes entrà al campament per endur-se a tots els xiquets unes hores al dia. Ens donaren un poc de menjar, roba i una mica de humanitat de la que tan mancats estàvem. Una d’eixes dones que era vídua i sense fills em va agafar molta estima i em va adoptar. I així m’he criat a França. Ara sóc feliç però no oblide el meu passat. Ma mare sempre està al meu cor, tal com tu i Vicent. Quan va acabar la dictadura vaig tornar a Burjassot a buscar-vos. Un vellet em va dir que de tu no en sabia res però que Vicent vivia a València, que treballava a Las Provincias. Vaig intentar veure’l però va ser força difícil, mai estava al seu despatx. Al final li vaig deixar la meua adreça i em va escriure. Hem mantingut correspondència durant molts anys. De tu sabíem ben poc, només que paraves per l’estranger. Vicent m’ha escrit per dir-me que t’ha vist, que ha mort ta mare i que vius a París. Quina pena més gran! Tants anys sense vore’ns i tan prop com hem estat. M’agradaria que tu, Vicent i jo ens vérem algun dia per a rememorar els vells temps, eixos temps de quan érem infants. Harmonia  +
Activitat sobre Quan deixàvem de ser infants de l'autora Gemma Pasqual i Escrivà, pels Els xipirons +	Recordant el passat. Som del periòdic setmanal de Burjassot i aquest document és una entrevista que hem fet a l’Harmonia, una actriu de teatre i amiga de la infantesa de Vicent Andrés Estellés. Hui anem a entrevistar a l’Harmonia, una de les millors actrius de teatre a la companyia “El Poal”, que després de 30 anys fora d’Espanya i desapareguda del seu poble, ha tornat a aquest pel soterrament del seu amic Vicent Andrés Estellés, i quin millor lloc per a l’entrevista que en l’estable on va fer la seva funció de teatre i on va viure experiències noves que a continuació ens contarà. - Bona vesprada Harmonia, després de 30 anys has tornat al teu poble i ací a l’estable, com pots veure esta un poc canviat , però és perquè el varen reformar farà uns 15 anys... Com et sents després de tants anys altra vegada ací? Hem de dir que de part de tota la direcció del periòdic sentim molt la mort del teu amic Vicent Andrés Estellés. - Hola, bona vesprada, l’última vegada que vaig estar recorde perfectament com va ser, però no em porta molts bons records..però he de dir-vos que gràcies a d’això la meva vida a canviat per complet. Referint-me al meu amic Vicent m’agradaria haver parlat amb ell o haver-lo vist per ultima vegada, no vaig tindre ocasió de poder acomiadar-me d’ell. - Bé, Harmonia, a molta gent ens agradaria saber que has estat fent durant aquests 30 anys, on et vas dirigir quan vàreu sortir d’aquest poble..durant aquest temps a tots ens ha tingut molt intrigats. - Doncs Carles, ma mare i jo anàrem a França on estava la família de Carles i ell va pensar que seria el millor per a donar a conèixer la nostra companyia de teatre, per sort, així va ser. Ara a França som molt coneguts, les actuacions les fem en Francès però les nostres obres estan basades en històries d’aquest poble, que van fer riure i plorar tothom. - I Harmonia, aquesta qüestió no se si hauria de fer-te-la a tu, però... ens agradaria saber si ta mare va aconseguir finalment ser feliç. - Al principi tot va ser molt estrany, Carles ens ajudava a parlar francès, a ma mare li va costar una mica més que a mi aprendre aquest idioma i mentre ella estudiava, en Carles s’encarregava de tota la casa. Cada volta que jo mirava ma mare i li veia eixa brillantor d’ulls em vaig assabentar que tot havia canviat, ella era feliç. - Ara, Harmonia, anem a viatjar uns 40 anys al passat, ens agradaria saber com era la teua infantesa a Burjassot, o alguna anècdota que et va passar, moments amb Vicent... - Miguel, Vicent i jo sempre jugàvem a actuar, Vicent era un gran escriptor des de ben menut, un dia vam llegir una de les seves obres i ens va agradar tantíssim que la vàrem representar ja que pensàvem que aquella obra era digna de representar. Per a desil·lusió nostra, Vicent es negava, però vam aconseguir fer un tracte, Miguel i jo actuarem mentre Vicent narraria la seva obra. Gràcies per aquesta entrevista Harmonia, ens ha agradat molt tornar a veure’t i saber que tot et va bé des de l’última vegada que ens vàrem veure. Fins a la pròxima, esperem que siga prompte. I hem de dir-te que aquest periòdic estarà sempre disponible per a tu i els teus. Periodistes : Yaiza Guerra, Martina González i Maria San Antonio.  +

(anteriors 25) (següents 25)