Propietat:Escrita

Aquesta és una propietat del tipus Text.

Pàgines que fan servir la propietat "Escrita"

Es mostren 25 pàgines que fan servir aquesta propietat.

(anteriors 25) (següents 25)

A
Activitat sobre El secret del meu turbant de l'autora Nadia Ghulam, pels TURBANTUM +	Creus que el món s’enfonsa quan apareix un gra a la teva cara? Espavila, el món no és com t’imagines. Descobreix-ho amb aquesta gran història.  +
Activitat sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Ambpala +	Hola Tetxú, Sóc en Carlos, com va tot? Espero que bé, feia temps que no en sé res de tu. Espero que tot et vagi bé en la vida, encara estàs amb aquella noia? Espero que siguis molt feliç amb ella, ja saps que pel meu poble hi tens lloc sempre, així que haver si t’animes i bens algun cop a passar el cap de setmana. Jo últimament estic força enfeinat, estudiant per les proves del carnet de cotxe i a l’hora estic inscrit en un curs d’informàtica, però suposo que uns dies de descans no m’aniran malament. Hola Tetxú. M’ha alegrat molt rebre la teva carta, feia temps que no parlàvem i tampoc en sabia res de tu, sí, encara estic amb la Ainoha i la veritat és que me l’estimo molt. D’aquí tres setmanes, si tot surt bé,suposo que ja tindé el carnet de conduir i et podré venir a fer una visita, ara tinc una pràctica així que no tinc molt temps per parlar, aquesta nit intento trucar-te.  +
Activitat sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Blocats +	Quan el Carlos estava davant del pare del Textu apuntant-lo amb una pistola, el Tetxu arriba corrents i es plantà davant del revòlver. Li diu el que sent i el que pensa, per molt que hagi comès crims segueix sent el seu pare i ara que l'ha trobat no vol tornar-lo a perdre i que encara que el matés res canviaria, el seu pare no tornaria i hauria de viure amb la càrrega d’haver matat una persona, es convertiria en el que tant odia. Al final el Carlos acabà abaixant la pistola, escoltà i comprengué a en Textu i li dgué que millor no es tornin a veure més, perquè seria massa complicat i estrany i penedit desapareix. El Textu estava una mica confós i un pèl estranyat pel que acabava de passar, però també estava feliç perquè havia aconseguit recuperar al seu pare i això col·lapsava tots els pensaments negatius. Per a bona notícia del Textu la idea que tenia del seu pare va canviar en un instant, li va fer entendre que no li agradava la seva feina, que ho feia per obligació però està molt penedit i havia decidit amagar-se lluny, lluny de la seva família perquè està avergonyit dels seus actes, creu que els hi ha fallat, que no se’ls mereix, però ara tot ha canviat, ell, la seva profeció i ara que té una altra oportunitat vol tornar a estar amb ells. I així tots dos altre cop units com qualsevol pare i fill, tal i com tants cops el Tetxu havia desitjat tornen cap a casa. A l’ arribar a casa, l'última porta a la felicitat que ja semblava que estava entreoberta, de cop es va tancar amb un estrepitós impacte. Es van trobar amb un panorama estrany, finestres trencades, tot damunt, davall, res estava al seu lloc. Assustats, Textu i el seu pare van buscar la seva mare, però no la van trobar, no hi era, tota l’alegria que en Textu havia acumulat aquell dia s’havia esfumat. Ara han de començar una nova aventura que segurament el Textu no es mereix però ja té molt clar que mai podrà ser un nen normal.  +
Activitat sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Bojoslletres +	Ei, sóc en Carlos... Si no recordes no passa res, ha passat molt de temps des de l’últim dia que vaig acomiadar-me de tu a l'estació si no em recordes... com va tot per allà? Suposo que segueixes com sempre, cervesa cap aquí, cervesa cap allà, tiu com et va? Em vaig penedir molt per el que va passar al País Basc... Ara ja sóc a casa i estic sol, no tinc a ningú, només era per dir-te si algun dia d'aquests podria passar-me per allà, que os vull veure, i fer una borratxera d'aquelles com en el passat... Òndia, casi se m’oblida!... no et vaig respondre a la pregunta que em vas fer quan el tren va engegar, si, m'agraden i molt, sóc un gran fan... aquí a a Barcelona, d’aquí poc, faran un concert d’ells, vols venir? També pot venir la Ainoha, hi ha llits de sobres. També tinc un nou gos, es diu Ryder, ah, i el que no volia acceptar… un amic meu, en Xavier es va donar un cop contra la taula i es va quedar inconscient i ara esta en coma... no ho se si es recuperara, jo tinc l'esperança de què si, però cada dia que passa en tinc de noves esperances, era com un germà per mi… bé et baix deixen perquè no tinc temps... Ah, i gràcies, esperaré la teva resposta amb il·lusió. PD: ep! Que allò més important que m'ha passat en aquest temps no t'ho he explicat! Vaig conèixer a una noia, ja te la presentaré, també li agraden ''Led Zeppelin''. Gràcies paiu, adéu.  +
Activitat sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Chuck norris +	Tetxu(Oriol): Hola nois, gràcies per asistir a la meva festa! Ens ho passarem molt bé!. He estat preparant un bon sopar i he reservat algunes pel•lícules al video club. Carlos(Àlex): De res home, gràcies a tu per convidar-nos a sopar! Jordi(Kevin): No hi ha res com un sopar amb amics i a més gratis! (Riuen tots) Tetxu(Oriol): Vinga nois anem a sopar que el menjar s’arrofreda Carlos(Àlex): Tu tan atent com sempre eh, Tetxu Jordi(Kevin): Esclar, esta fet un homenet responsable. Encara que en té cada una… Tetxu(Oriol): Doncs tindrieu que veure com s’ha quedat la cuina després de fer el sopar. (Tornen a riure tots) Carlos(Àlex): Vinga va que jo ja tinc gana, ja continuarem parlant mentre sopem. Jordi(Kevin): Anem que jo amb la panxa buida no sóc persona. Tetxu(Oriol): Morts de gana… - Després de sopar- Jordi(Kevin): He de marxar ho sento Tetxu dema tinc un examen. Ja parlarem, cuida’t. Tetxu(Oriol): T’entenc no passa res. Demà ja parlarem, que vagi bé l’examen. Carlos(Alex): Sí, jo també hauria d’anar tirant cap a casa que sino hem castigaran…  +
Activitat sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels El locotron +	Treball en grup: Redactar una carta informal a un personatge, on es parli del seu tarannà, de les relacions que estableix amb altres personatges i on també s’opini sobre les seves accions al llibre. Extensió màxima: 800 mots Llibre triat. “El temps de l’oblit” Personatge triat: Tetxu Membres del grup: Gaspar Miralbés, Eduard Baró i Sergi Piqué Hola Tetxu, Tu no em coneixes. Fa un temps vaig llegir la teva història i des del primer moment em va captivar i per això he decidit d’escriure aquests mots. Em vaig sentir atret pel teu caràcter quasi des del primer capítol. Em va impressionar molt la teva història, la manera amb què vas haver d’afrontar els fets de la teva infantesa, fer-se gran en un poble del País Basc i ser fill d’un militant etarra conformen un caràcter especial, tot i que vas viure a l’ombra del teu pare, l’amor de la Izaskun, incondicional, com només una mare pot oferir va ajudar-te a créixer. Quan vivim situacions difícils, de vegades les guardem a dins, ben dins nostre; no volem compartir el dolor amb ningú, i menys amb la gent que estimem això fa que tinguem pocs amics però de debò, sembla com si tinguéssim secrets que només volem saber nosaltres, penso que això també et passa a tu i al llegir els diferents capítols es va confirmant això. L’amor que sents per la teva mare i sobretot per l’Ainoha, la teva xicota, marquen la teva adolescència i aquest gran sentiment vers la música d’un grup com el de Led Zeppelin, un grup de rock dur que tocava tot tipus de gèneres, com el blues, el rock and roll, el soul, la música celta, el folki, també han influït en la teva personalitat; de fet és curiós com la música forma part de les nostres vides . Entenc el que devies sentir en trobar a Carlos, un noi que va arribar al poble un dia i et va explicar que havia vingut buscant a un avi seu que no sabia si era mort o encara seguia viu, i així vas conèixer un altre noi a qui li agradava Led Zeppelin, la música uneix i marca una manera de viure i de pensar. Això passa en tots els temps i en moltes circumstàncies, sobre tot quan es troben dos adolescents. A mi també em passa, em trobo a gust amb amics a qui els agrada la mateixa música que a mi, però tornem a allò que t’estava dient. Durant molt temps vas estar esperant al teu pare per fer-li mil i una preguntes, pot ser et volies venjar del dolor que va produir ell en la teva mare o en tu mateix, però al final, quan la teva relació amb el Carlos et va fer replantejar tantes coses, tu només vas poder perdonar. En aquesta part del llibre vaig admirar el teu coratge i la capacitat de posar-te en el lloc de Carlos. Però...és tan difícil d'arribar a ser "bonament un mateix"! Arribar a expressar-se com un voldria...crec que al final del llibre tu ho aconsegueixes. Tu li dius al Carlos, “ni tan sols sé què sento. Odi, compassió, ansietat, ràbia, desconcert,...” i així et confies al teu “amic” Carlos el moment en què vas a veure al teu pare, i així ets “tu mateix”. Quina decepció devies sentir al saber qui era realment en Carlos!, però quina gran capacitat de comprensió vas demostrar acceptant que els dos éreu fills d’unes circumstàncies, dos “cors solitaris” i que no éreu vosaltres mateixos, sinó les circumstàncies les que us havien portat a extrems com el que es va produir davant del teu pare. Em va agradar com es va produir el final de la novel•la, tot el que deies em semblava carregat de raó i de mesura i per això mateix hi estic d'acord, penso que saber posar-se en la pell de l’altre és la millor demostració d’amistat i quan en un moment vas començar a treure els sentiments tant de temps amagats, van sorgir sense més i tu vas plorar per tots els anys de silenci, demostrant que la sensibilitat forma part de les persones i de vegades no hem d’amagar allò que sentim. Crec de debò, que cada un ha de procurar ser bonament ell mateix i no pas anar pel món disfressat d'una altra cosa, per això m’ha agradat el final del llibre i la teva reacció al dir adéu a Carlos, deixant una porta oberta a l’amistat, tot i que després d’un temps. El temps és important per tornar la tranquil•litat i per oblidar ferides. Bé, Tetxu, espero que aquesta carta t’arribi i et porti aquest sentiment d’admiració que et volia trametre en escriure-la. Salutacions cordials d’un admirador, Lleida, 6 de febrer de 2012-02-08  +
Activitat sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Els lectors del temps +	'''1ª activitat''' Bon dia, ens podríes dit el teu nom? I l’edat? - Sí, Carles i tinc divuit anys, apunt de fer els dinou Amb quin motiu vas acabar al país basc? - Vaig anar en busca del meu avi, bé no només per aquella raó, més ben dit amb un motiu prou important per a mi. Buscar al que va matar al meu difunt pare, realment vaig tenir mala sort en que el pare de Textu fos, l’assassí. Com és la teva relació amb en Tetxu després de tot? - Bé, parlem de tant en tant, no ens és molt agradable parlar del tema, però ho fem d’altres moltes coses, parlem de quedar per veure’ns, no se com reaccionarem els dos, confio en que bé. Ja fa un any gairebé. Em podries fer una petita descripció de tu mateix? - Bé, ara m’has posat en un petit compromís però bé, ho intentaré. Em considero un noi amable, carinyós, bastant tímid però amb un punt de sensible i comprensiu, els meus amics et dirien que sóc un bon noi, així que alguna cosa de bona n’he de tenir! Ens podries descriure la situació per la qual vas passar? - Bueno com ja he comentat avans, vaig anar en busca del assessí del meu pare, que resultà ser el pare d’en Tetxu. I bé , l’unica cosa que em falta per explicar són tots els sentiments que vaig passar. Vaig passar moment plens d’odi, altres com al començament, no sabia com començar, per on buscar, que fer.... Finalment, només va ser posar-m’hi i fer-ho. Ara mateix no sé com definir la situació, sincerament.  +
Activitat sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Elsmortadels +	Hola Tetxu , Com estàs? Espero que bé, com ha anat tots aquest dies pel poble amb la teva novia per l’estiu? Que tens casi 19 anys, ja ets gran ja pots venir amb mi a veure un concert de Led Zeppelin que tinc unes entrades per a posicions VIP, m’han costat molts diners. Espero que els diners estiguin ben invertits i suposo que m’acompanyaràs en aquest gran concert on ens ho passarem d’allò més bé. El teu pare encara es terrorista? Ja saps el que penso d’això, crec que hauria de deixar aquests grups perquè no val la pena, es juga molt la vida i la seva salut, a més al poble ja saben aquest fet, crec que ningú li sembla bé que participi en aquets grups tant radicals i tan irrespectuosos amb la gent. T’he de dir una cosa molt important, el teu pare va ser l’assassí del pare del Carlos, suposo que ja ho sabràs, s’hi necessites alguna cosa, si vols ajuda envia’m una carta, es més m’agradaria parla mes sovint amb tu, per saber la teva vida i fer el possible perquè sigui millor, faré el possible per ajudar-te. Tens molta sort de tenir una novia tant especial que t’ajudés en els teus pitjors moments, quan ningú et volia ajudar, ella t’escoltava, i feia el possible perquè estiguessis content, pel poble et miraven malament per culpa del teu pare perquè s’havien que era terrorista i com ja he dit, a ningú li agrada això. Respecte a les teves actituds del teu pare, com ell ja sap no es bo per ningú que existeixin aquests grups de radicals. Sé que mai estaràs trist, es més vull que estiguis constantment content i amb la il•lusió sempre per davant . Hola Carlos, Espero que tot et vagi be, suposo que serà molt dur per a tu haver vist de petit com assassinaven al teu estimat pare, amb els teus propis ulls. Ja ho has superat, crec que sinó ho has fet, ho tindries de començar a plantejar-ho. Se que sol vols ser amic del Tetxu, per esbrinar com va ser la mort del teu pare, i que el va assassinar, per això et dic que segueixis en aquest objectiu, perquè en algun moment ho esbrinaràs i et sorprendrà el que va passar. Et demano que no li guardis rancor a en Tetxu que ell no en te cap de culpa del que pogués succeir amb el teu pare i el seu, i que sàpigues que t’acompanyo en el sentiment. La venjança no és el camí, no tens que voler fer sofrir a en Tetxu ja que ell no te ninguna culpa de que pogués succeir, per això et recomano que no ho fiquis en marxa perquè pot sortir malament. Adeu Carlos que et vaigi be .  +
Activitat sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Happybirds +	Benvolgut Carles; Mitjançant la lectura del temps de l’oblit te’m pogut conèixer i hem vist la teva reacció davant els aspectes que vam marcar la teva infància, i malgrat la ràbia que tenies dins vas ser capaç, gràcies a una verdadera amistat de reconduir els sentiments de venjança, passar pàgina i mirar endavant. Vas perdonar la vida a un assassí, vas fer amistat amb el seu fill, i així, sense adonar-te’n vas començar una nova vida. Sento admiració per la teva actitud, penso que no tothom té el poder de saber perdonar una cosa tant greu, que arriba directament al cor i que queda marcat de per vida; mai s’oblida. Per tu ha estat una vida difícil, viure sense la figura paterna, pel que hem llegit has estat criat per la teva mare, potser heu passat més moments tristos que no alegres, però l’important és que heu estat units i us heu ajudat quan ho heu necessitat. L’amistat amb en Tetxu t’ha ajudat a fer front amb el problema que portaves dins des de fa tant temps. Pensem que la teva vida és un exemple i un aprenentatge per totes aquelles persones i tots aquells éssers estimats que han mort en accions terroristes. Has demostrat que fins hi tot la pèrdua més sentida es pot arribar a perdonar. Perdonar és l’acte més valent que pot fer un ésser humà. Atentament: Ares, Maria, Ariadna, Judit i Paula.  +
Activitat sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Homilíes enganyoses +	En Carles és de la mateixa edat que en Tetxu, era alt, bastant fornit i musculós. Els cabells eren llargs, li arribaven a les espatlles. Tenia el ulls foscos, celles rectes, llavis carnosos, mandíbula rodona. En Carles és tímid, tallat, però és molt bon tio. El pare del Carles era molt especial per a ell. Sempre havia estat al seu costat, explicant-li coses, contes, històries. Li ensenyava a llegir, a comptar. Carles va anar a parar en aquell poble ja que havia de buscar al seu avi. Però realment no havia anat al poble a buscar al seu avi, sinó que fa anys enrere havia trobat una carta que el seu pare li escrivia a una noia, dient-li com estava ell, com estava creixen. Carles per totes les cartes que havia estat llegint va descobrir que tenia un familiar en aquell poble, segurament seria la seva mare, ja que en les cartes s’hi podia deduir. Aquella noia era jove, esvelta i ulls clars, uns cabells llargs i llisos. El pare d’en Carles li enviava fotos seves i ella li tornava fotos d’ella. Li deia que estava molt bé, contenta però que tenia ganes de conèixer el seu fill Carles. Quan va veure aquella ultima carta, no va dubtar en fer les maletes i anar a buscar a la seva veritable mare. Tenia moltes preguntes a fer-li ja que tot això li venia de sorpresa, així que no s’ho va pensar dos cops i va marxar a l’aventura. Va posar l’excusa que havia de anar a trobar-se amb el seu avi perquè com que el poble era petit i tothom sabia de tothom, no volia que si la seva mare s’entercava de que estava allà, fugis com ho havia fet fa molt anys enrere, volia trobar-se amb ella i coneix-se-la  +
Activitat sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Les Llufes +	Me’n penedeixo molt de no haver-lo matat, ja que en aquell moment em va guanyar; en Tetxu va aconseguir persuadir-me i fer-me declinar al seu plaer. En aquell instant vaig pensar que el correcte era perdonar, ja que va ser un error, però cada cop que penso en els anys perduts, malgastats… En fi, enyorats… El que m’agradaria ara és tornar enrere i estar amb el meu pare, però com sé que és una “missió impossible”, he decidit efectuar el meu pla i venjar-me d’Imanol Larreaga Turzaiz! Un any després, sense haver tornat a comentar el tema, va sortir una conversa sobre política mentre escoltàvem Led Zeppelin. Imanol va defensar les tasques d’ETA, per tant, vaig concloure que no s’havia penedit dels seus actes, com s’ha de viure amb gent tan dolenta al món? Així que, he decidit efectuar la meva venjança i lliurar el món d’una de les seves càrregues. Sé que sona malvat, però Déu també efectuà sacrificis dels terribles. Avui dia 3 de novembre he decidit ser valent i fer-me feliç, però no vull perdre un amic com en Tetxu, per tant el pla és complicat. Només aixecar-me he anat cap a la cuina i he preparat un esmorzar molt nutritiu per fer el meu viatge fins al nord d’Espanya, on ara estan en Tetxu i el seu pare. Li vaig enviar una carta a en Tetxu per reunir-nos tots tres al camp, a prop de Lizartza, i així recordar vells temps, tots dos hi van accedir amb molta il•lusió. Ben esmorzat em vaig preparar la motxilla, hi vaig ficar: suc de taronja, galetes, un arma i fotos del meu pare mort a l’estació i de la meva infància amb ell. Mai havia preparat una motxilla així, veure-la em feia sentir que tot això no era real, que no m’estava atrevint. Em vaig pessigar i em vaig fer molt mal, així que un somni ben bé no era. *** Ja havíem pujat amb el taxi de muntanya al nostre alberg. Era bastant bonic, era un alberg molt rural, on la decoració simulava l’interior d’una casa d’obrers del segle XIX. Un cop deixades les maletes vam decidir anar a fer una volta pel bosquet del cantó, però vam arribar a l’altra punta de la vall. Decidírem començar a dinar ja que eren les dues i la panxa ens feia sorolls. No sé si era la gana o l’olor del menjar, però se’m queia la bava. Hi havia tres entrepans, dues bosses de patates, una truita a la francesa, una bona amanida de pasta i dos ampolles plenes de Coca-Cola. - Mmmm... Que bo! – Va dir en Tetxu. - Ho has fet tu, Imanol? – Vaig preguntar. - Doncs és clar!, t’agrada? - Vaig assentir amb el cap. – Per tu i en Tetxu m’esforço el que calgui, però la resta del món... – i va riure subtilment. Aquell comentari em va fer sentir moltes coses. En part em feia feliç que digués que l’importava, però, era realment així? I amb això de la resta del món què vol dir? Segurament es referia a la gent que considerava inferior, com el meu pare. Justament acabar de dinar, a en Tetxu li va agafar mal de panxa i havia d’anar al lavabo, així que vam tornar corrent a l’alberg. Mentre caminàvem estàvem molt callats, cosa que em va anar molt bé, ja que vaig poder crear un pla alternatiu molt més eficaç i ràpid que el que havia preparat prèviament. No sé d’on va sorgir la idea, però era semblant a una bogeria. Si tot anava tal i com ho havia planejat, n’ Imanol moriria com un personatge d’una història dramàtica, com l’Adela al final de la Casa de Bernarda Alba. Quan ja podia atalaiar l’alberg des de la llunyania em sentia com un perfecte afaitapagesos. A poc a poc ens anàvem apropant al nostre allotjament i com menys temps ens faltava per arribar-hi més mal em feia la panxa. Qui hagués pensat que un noi com jo, acabés sent un assassí? Aquesta paraula, assassí, des de ben petit em provocava angoixa, i pensar que en poques hores jo en seria un... *** Quan vam arribar en Tetxu se’n va anar directament al lavabo, mentre el seu pare buscava els prismàtics per observar les copes dels arbres buscant els ocells més estranys i colorits de la muntanya, i altres criatures insòlites. Aquell era al meu momenthavia d’ actuar immediatament, sinó se m’escaparia l’oportunitat i no podria efectuar la venjança. Al cap d’uns deu minuts, l’Imanol va trobar els seus prismàtics al fons de la bossa negra d’esport que duia per les sabates. I va dir-nos que ens esperava per fora mentre donava un tom. ALESHORES! Aleshores podia començar el pla! Vaig sentir com en Tetxu estirava de la cadena, el cor m’estava a punt de sortir del pit! Les meves pulsacions eren més ràpides que el curs d’un riu al començar la primavera, quan es desglaça i pot córrer lliurement. Havia d’actuar amb rapidesa, sense vacil•lar. Així que vaig agafar la cadira vella que hi havia al costat de l’escriptori rústic que decorava una cantonada de l’habitació, i vaig trencar el pany de la porta del lavabo a cops de cadira amb tota la força i ràbia que tenia. Sabia que en Tetxu era fort, i que sense problema seria capaç d’obrir la porta si la forçava, així que vaig agafar l’escriptori rústic i el vaig ficar davant de la porta, ja que sabia que s’obria cap a fora. Després de fer tot això em vaig quedar més tranquil ja que sabia que em donaria prou temps per agafar la pistola de la motxilla, baixar corrents i executar l’Imanol. La escala, que tenia poc menys de cinquanta esglaons, se’m feia excessivament llarga i cada cop més estreta, em sentia per primer cop, claustrofòbic... Vaig arribar a baix i el primer cop d’aire que em va acariciar la pell de la cara com una suau moixaina em va fer sentir com el rei de la llibertat. Mentre donava la volta a l’alberg, buscant l’Imanol, pensava que estaria fent el Tetxu en aquell mateix moment. Segurament no desconfiava de mi, la meva coartada era perfecta. *** Ara ja puc atalaiar l’Imanol des d’on sóc, no tinc temps per tornar enrere, preparo la pistola mentre penso en Stairway to heaven de Led Zeppelin i camino amb decisió cap a la perdició. - Ei hola noi! Pensava que estaves a l’habitació amb en Tetxu.- Aquestes paraules eren ben amistoses, però de ben segur que serien gairebé les últimes que diria.- Què et passa que no dius res? - Potser et penses que ja no me’n recordo, però ja s’ha acabat el meu temps de l’oblit. Ara et toca a tu patir.- Dic mentre trec la pistola de la motxilla i mantinc la mirada fixa en ell. - Què està passant?, Carlos... - Ei! Carlos, papa! No us imagineu el que m’ha passat! Estava al lavabo quan de cop i volt...a... – En Tetxu, no sé com ha arribat, no estava previst.... - Corre Tetxu fill! - Carlos... Què fas?! Estic indecís, mai m’he sentit així abans en la meva vida, el cap em dóna voltes, tinc ganes de vomitar. A qui disparo? A en Tetxu? A l’Imanol?... A mi?... Em suen les mans, he de tenir sang freda.... PUM!  +
Activitat sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Les poupou +	Un cop acabat l’estiu, en Carles es va plantejar un milió de preguntes de difícil resposta. Tot el que havia mogut la seva vida ha quedat enrere, sense el final que ell esperava. Per què? La idea que l’havia envoltat a principis d’estiu, el fet de venjar-se de la mort del seu pare, començava a fer-se més dèbil, a perdre importància, a quedar en un tercer pla. L’amistat que havia crescut entre els dos amics era cada cop més inevitable, pel que feia a en Carlos, i els interessos que l’havien mogut fins aleshores, havien marxat deixant lloc a una relació vertadera. En Carlos se’n va adonar que matant l’assassí que va acabar amb la vida dels seu pare, no arreglaria pas res. Els dos nois havien viscut sense la figura paterna, així que ambdós coneixien de primera mà les dificultats que això suposa. És per aquest motiu que en Carlos va abordar l’objectiu d’acabar amb la vida d’un ex-etarra ja que d’aquesta manera obligava al pobre Tetxu, el qual no tenia culpa de res, a patir i sofrir tant com ell ho va fer, fins i tot encara més que vivint sense conèixer qui era realment el seu pare. El lleidatà està segur que el temps de l’oblit serà del tot profitós en tots els sentits. Serà de bona ajuda a l’hora de fer viatjar la seva ment, retrobant-se amb els seus propis pensaments, fins al moment que tot va començar i fer balança de tot allò, bo i dolent, que l’ha ajudat a créixer, incloent-hi, per suposat, la seva amistat amb en Tetxu. Potser la manca de pare que han patit els dos amics, pot ser una bona coincidència per començar una amistat eterna. Una amistat que no els hi permetria, en cap moment, girar els ulls al passat i començar novament un tiroteig de bales oblidades que no farien res més que obrir les ferides ja curades.  +
Activitat sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Lesmilqkdes +	Aquí comença la història d’en Tetxu, un noi que va néixer al País Basc. Al cap d’ un temps el pare del Tetxu va ser detingut per la policia, aquell dia va ser molt dur per el seu fill ja que es va assabentar que el seu pare era etarra. Aquella veritat li va provocar una depressió que ell no sabia com afrontar-la ni com superar-la. Va passar cinc anys molt durs i amb molt sofriment, fins que al final se’n va sortir i va arribar a veure lo bonica que pot arribar a ser la vida. En Tetxu no tenia molts amics, però tot i així va començar a sortir i a relacionar-se fins que un mes desprès va conèixer a l’Ainhoa, a partir d’aquell moment la seva vida va canviar, sabia que estava enamorat; va ser valent i li va demanar per sortir, no es coneixien molt però el Tetxu estava convençut que lo que sentia per ella era molt potent , a partir d’aquell moment va ser la seva novia. Va passar un temps en que era feliç, fins que la societat es va assabentar de que el seu pare havia sigut de l’ETA, en aquell moment el van començar a marginar. La gent ja no el convidava, no podia sortir fora de casa, però el que més li va afectar va ser que els pares de l’Ainhoa no aprovaven la seva relació. En Tetxu va passar temps intentant convèncer als pares de l’Ainhoa perquè els deixessin estar junts, però no ho van aprovar. Després d’aquesta reacció va recaure en una profunda depressió en la qual es pensava que no en sortiria mai, però gràcies a l’Ainhoa va poder superar-la, ella s’escapava cada nit per veure’l i poder estar junts. Tot el dolent ja ho havia superat, estava feliç. Un dia com qualsevol va entrar a un bar i en aquell moment va veure un noi assegut en una taula; es van conèixer i es van fer amics, aquell noi es deia Carlos. Va veure que li agradava el mateix grup de música que a ell (Led Zeppelin), i aviat es van fer amics. Aquí va començar una llarga història d’amistat amb aquest noi. Carlos li va explicar que provenia de Lleida, i que venia a buscar els seus “orígens” (avantpassats), que estaven prop del poble d’en Tetxu. Tetxu es va oferir a ajudar-lo, però en Carlos li va rebutjar el seu oferiment. Dies després en Tetxu va presentar a en Carlos tots els seus amics i coneguts; li va caure especialment bé a la seva mare i a la seva novia, Ainhoa. Totes dues van veure a en Carlos com a una persona que podria ajudar a Tetxu a tenir una vida normal, cosa que no havia pogut fer des de l’incident que havia protagonitzat el seu pare amb la ETA. Carlos va resultar ser un gran aficionat als instruments musicals, i va unir-se al grup de música d’en Tetxu. Van tenir alguns incidents desafortunats, però tot i així es va integrar ràpidament al grup. Un dia, van anar a Bilbao a un concert a l’estadi de futbol de San Mamés, on tot i anar de bona fe, van tenir problemes amb els assistents al concert. Carlos va emborratxar-se, i Tetxu el va ajudar a tornar al poble. Carlos li va estar molt agraït per aquest gest d’amistat, que no havia rebut des de feia molt de temps, i no va poder articular paraula. En tornar, però, Tetxu va assabentar-se de que el seu pare encara era viu, i vivia molt prop d’allà, al País Basc francès. Va decidir anar-hi, i va passar una llarga estona parlant amb ell. Li va explicar com li havia anat des de l’últim moment en que s’havien parlat, i Tetxu li va explicar, entre altres coses, la seva amistat amb en Carlos. En tornar, Tetxu va explicar a Carlos l’existència del seu pare, i Carlos es va sorprendre molt, i va fer una cara que va estranyar a en Tetxu. I, dies més tard, quan en Tetxu va anar a la posada on s’allotjava en Carlos va veure que no hi era, que havia marxat. Va entrar a la seva habitació per a veure si li podia deixar una nota, i va veure tot de papers de diari penjats a les parets. Va veure també el DNI d’en Carlos, però que era diferent al que li havia vist abans. Va deduir la veritat: en Carlos no era de Lleida, sinó que era de Madrid. Era el fill de l’home que el seu pare va matar feia ja tants anys! I ara clamava venjança contra l’assassí del seu pare! Tetxu va anar tan ràpid com va poder cap a casa del seu pare, i en arribar va veure a Carlos apuntant-lo amb una pistola, preparat per matar. Va aconseguir dissuadir-lo de que no ho fes, i dies més tard Carlos va marxar amb tren cap a Madrid. Tot i així, l’amistat entre ells dos, i els fets que l’havien fet possible, no s’oblidarien mai.  +
Activitat sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Lestofly +	ENTREVISTA A EN CARLOS: En Carlos, un noi de 18 anys, es va aventurar a venjar la mort del seu pare en un petit poble del País Basc. Allà coneix a Tetxu, el fill de l’assassí del seu estimat pare. Al principi era una amistat creada per interès però, amb el temps aquesta es fa més forta i ni tan sols les anteriors vides dels seus pares i els errors que aquests van cometre, aconseguiran separar-los. (Veu en off: El tren Bilbao - Lleida Pirineus està arribant a l’andana) Fa poques hores s’acaba d’acomiadar del seu gran amic Tetxu i ha agafat un tren directe cap a Lleida, la seva ciutat natal. D’aquí a uns pocs minuts estarà amb nosaltres dedicant-nos part del seu valuós temps per a respondre a unes quantes preguntes. P: Bon dia Carlos! R: (sospir) Bon dia.. P: Òndia, se’t veu molt cansat! Com ha anat el trajecte? R: Bé doncs bastant dur i esgotador. En tot el viatge no he pogut parar de pensar en l’acomiadament entre en Tetxu i jo..haestat..estrany, la veritat. P: Així doncs, t’ha resultat difícil deixar tantes coses enrere? R: Doncs sí, la veritat. Al principi tan sols era una estratègia per superar la mort del meu pare mitjançant la venjança però a l’hora de la veritat tot ha estat molt més complicat. He viscut una gran barreja d’emocions i sentiments en molt poc temps i això m’ha permès conèixer gent que realment val la pena i que m’ha fet comprendre que no t’has de centrar en la venjança i s’ha de seguir endavant. P: Què et va portar a voler-te venjar d’aquesta manera? Em vaig deixar emportar pels meus impulsos i suposo que per estar en pau amb mimateix havia de venjar tot el mal que em van fer i la única solució, la única manera que em va venir a la ment en el primer moment era venjar i fer pagar amb la mateixa moneda a tots aquells etarres responsables de la mort del meu pare, especialment al pare d’en Tetxu, el seu assassí. P: Quina sensació provoca el sentir la paraula ETA? R: Bé doncs, com ja pot suposar, aquesta paraula ha estat molt present en la meva vida, especialment durant tota la meva infància i, la veritatés que em provoca molts sentiments contradictoris, per una part em recorda a la tragèdia que va viure la meva família i per tant una profunda tristor, d’altra banda aquesta paraula sempre ha format part de la meva vida i no la puc rebutjar, m’ha format com a persona i em recorda també a un dels meus millors amics, a una bonica etapa de la meva vida que vaig poder viure amb ell. P: Una curiositat: perquè buscaves venjar-te de la seva mort deu anys després i no abans? R: Fàcil, per la majoria d’edat. Sonarà estrany, però igual que qualsevol altra persona espera amb il•lusió els divuit anys per tal de tenir un cotxe, jo els esperava tan sols per poder venjar la mort del meu pare, a la meva manera i que ni res ni ningú m’ho pogués impedir. P: Abans de marxar t’has quedat amb les ganes d’acabar de venjar la mort del teu pare? R: No, és més, he après que l’important d’aquest viatge al cap i a la fi, ha estat descobrir la veritat sobre la història i que, darrere de tot això, seguraments’amaguen sentiments i altres emocions desconegudes que ningú podria arribar a sentir. P: Si poguessis tirar enrere canviaries alguna cosa? R: La mort del meu pare, sens dubte. Pensi que en tota família, la figura del pare és fonamental i jo vaig haver de viure i patir tota la meva vida fins al dia d’avui sense aquest. Tornaria enrere tan sols per evitar aquell instant, canviar el transcurs del passat i haver viscut una vida sense ràbia al cos ni pensaments que duien en lloc. P: Vols dir que erets conscient del que hagués pogut passar si en lloc d’abaixar la pistola haguessis premut el gatell? R: No, segurament que no n’era de conscient però, pensava que valdria la pena patir les conseqüències i, encara que pot semblar una tonteria, estava convençut de que, si ho feia, trobaria la pau i la tranquil•litat que feia tant de temps que buscava com un desesperat. P: Aleshores, n’estàs orgullós del que has fet o no? R: I és clar que si! Ara que ho miro i ho penso tot en fred i ben relaxat, n’estic més que orgullós! No em puc arribar a imaginar lo molt que s’hauria complicat la cosa i la serietat que hauria tingut l’assumpte si hagués venjat la mort del meu pare segons el pla establert en la meva ment. Hauria estat horrorós i m’hauria convertit en una mala persona venjativa i rancorosa, persona que no he volgut ni espero ser mai de la vida. P: Bé, i la darrera pregunta: quina lliçó o quina conclusió n’has extret de tota aquesta història en conjunt? R: Com ja he dit, torno a repetir que, la venjança, no és un bon mètode per tal de trobar la tranquil•litat i la pau interior en un mateix, és més, tan sols et pot portar conflictes molt perjudicials que no et convenen de cap de les maneres. També penso que els valors i la força de l’amistat i l’amor, poden d’alguna manera reemplaçar i alleugerar tot el mal que has patit, poden fer-te obrir els ulls, omplir aquell buit que tens al cor i impulsar-te a aconseguir nous reptes i a tornar a començar un nou camí. Bé doncs, és tot fins aquí! Moltes gràcies per la seva assistència a l’entrevista i li desitjo el millor d’ara en endavant Carlos. Gràcies i igualment! Arreveure i fins una altra!  +
Activitat sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Llibres, camins i dies +	Anònim, 3 de Juny del 2001 Sisplau, no llencis aquesta carta sense haver-la llegit abans. Suposo que a mida que vagis llegint la carta sabràs qui soc. Volia enviar-te aquesta carta perquè sento que t’ho devia. Segurament penses que soc inhumà, que tinc la sang freda, però el cert és que tinc sentiments i no et pots ni imaginar el que em penedeixo del que vaig fer, cosa que no em perdonaré en la vida... i demanar-te perdó és una cosa que volia haver fet des del mateix moment en que vaig cometre aquell atemptat. Carlos, et vull explicar com va passar tot, i sé, que no mereixo ni la vida, i molt menys, dirigir-te la paraula. Jo vaig entrar a l’ETA quan el meu fill tenia cinc anys. Aleshores érem una família feliç i molt unida. Jo tenia uns amics que formaven part de la banda terrorista, així que rere pensar-ho i pensar-ho, al final em van convèncer i hi vaig entrar. En aquell moment pensava que l’ETA tenia uns bons objectius, que es podien aconseguir amb la força de tots el membres i, que jo...que jo seria capaç de suportar-ho tot i fer-me impassible davant dels sentiments. Un dia, després de tres anys des del meu integrament, em van assignar una cas...el cas “DOGO”. Jo vaig acceptar, era la meva primera missió ¿saps? Aquesta consistia en assassinar un home del que no en vull ni parlar. Llavors va ser quan, la mateixa hora, el mateix rostre, la mateixa situació...va aparèixer el teu pare...Ja saps el que va passar després. Va ser una equivocació. El teu pare només era un pobre funcionari innocent, amb una família meravellosa i... La meva vida no té sentit. He destrossat la meva família, la teva, la de moltíssimes persones que cada dia veuen les notícies i se’ls hi trenca el cor amb la duresa de les situacions. Després d’haver viscut el que he viscut no entenc com persones que realitzen aquests tipus de danys poden seguir vivint. Jo ja m’hagués suïcidat, però mereixo viure amb això, i si vaig tindre el coratge per fer el que vaig fer, haig de tindre valor per passar pel que estic passant. Reconec el dany i sofriment que van causar en persones com tu les accions dutes a terme durant la nostra militància en ETA. És per això que vull dir-te que quan estiguis llegint aquesta carta jo ja m’hauré entregat a la policia i hauré delatat els meus companys, perquè vull que s’acabi això, vull que s’acabi tot això! Si em suïcidés directament la meva ànima no quedaria en pau i em sentiria com un covard. Espero que les meves declaracions serveixin d’ajuda a la policia per acabar amb el terrorisme a Espanya. De veritat, Carlos, no espero que em perdonis ni que em comprenguis, perquè sé que és impossible... Ho sento de veritat, Carlos...  +
Activitat sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Omegalosfueltes +	La vida oculta d’ell o d’ella… Encara me’n recordo quan tot era perfecte o m’ho semblava. Que innocent era... sembla mentida com d’un any a l’altre les coses canvien tant, madures molt ràpid i te n’adones que el món en el qual vius és tot una gran mentida. Era petit encara que suficientment madur per notar que alguna cosa no rutllava del tot bé. Trobava a faltar el pare, puix que sempre estava fora i quan ell tornava jo ja dormia. Recordo veure la mare amoïnada, jo em preocupava, però tant el pare com ella me n’amagaven les causes. El dia del meu aniversari vam anar tots tres d’excursió per la muntanya. Era un dels millors dies, tothom estava content i no hi havia males cares. La tranquil•litat ens envoltava fins que van arribar, va ser tot molt ràpid i inesperat. Del cotxe que va parar davant nostre en van baixar dos guàrdies armats i amb els objectius ben clars, anaven a pel meu pare. Jo no entenia res, mirava les expressions de tant ell com la mare, intentant deduir el significat d’aquell assalt, però no aconseguia extreure’n una resposta. Vaig començar a pensar i mil i una imatges se’m passaren pel cap en un mateix instant, però la possibilitat de que el meu pare fos un etarra no estava entre elles. Gairebé no sabia el que aquesta paraula volia dir, i menys, el que significava ser un membre d’aquest grup. Per mi era un mot pràcticament desconegut. Em va semblar que aquells dos homes robustos feien el gest d’agafar-lo pel braç, a continuació van venir les esposes i d’un cop sec el van espentejar contra el cotxe. Vaig mirar a la mare i una por barrejada amb impotència es va apoderar de mi, quelcom fos, va tardar uns dies en anar-se’n i en ocasions, aquesta sensació encara em torna. Izaskum va començar a cridar, desesperadament, com si aquesta fos la seva única arma per defensar-se i no tingués més remei a utilitzar-la. Ens vam creuar les mirades, per a res m’imaginava que aquella seria l’última vegada que ho faríem, però un cop va entrar al cotxe finalment resignat a resistir-s’hi, vaig tenir el pressentiment de que fos el que fos que el futur m’augurava, seria lluny d’ell. Els dies passaven i seguia sense veure al pare, somiava que algun dia trucaria a la porta i apareixeria, però aquest dia semblava no arribar mai, el sentiment de desesperació m’anava consumint molt poc a poc. La meva mare ho va anar superant,encara que la tristor romania en els seus ulls des del dia que se’l van emportar. Ella intentava esquivar el tema; no parlar-ne,com si així tot fos més fàcil d’oblidar, és per això que quan em va dir que havíem de parlar em vaig quedar de pedra. No sabia que esperar-me, vaig resar per que fos una bona notícia. L’havien trucat de la presó, comunicant-li que el seu marit n’havia tocat el dos. Ja feia unes hores que havien donat l’ordre de busca i captura, gairebé totes les comissaries n’estaven assabentades i la premsa no va tardar en posar-s’hi pel mig, a la pobra mare només li faltava això. L’arribada de dos homes robustos no ens va sorprendre gaire, puix que intuíem les seves intencions. I no, no sabíem on era el pare, o almenys això és el què em va fer creure Izaskum durant anys. Els policies semblaven molt neguitosos per trobar el parany on s’amagava el meu pare. Tots em veien com el fill d’un fugitiu, però per mi, ell era un desaparegut que havia tingut sort. Encara que al cap d’un temps, tot el que deia la gent es va anar introduint lentament en la meva ment, i si ells tenien raó? En aquell instant, me’n vaig adonar que no coneixia al meu pare, què estaria disposat a fer a canvi de poder i de diners? Era un egoista, si, això és el que era i el que la meva mare sempre m’havia dit: ens havia deixat sols i això mai li perdonaria. Amb el temps, he anat creixent, la vida m’ha ensenyat que un s’ha d’espavilar. Mai facis cas del que els altres et diguin o pensin, solsamènt guia’t pel teu cor, aquesta és l’única manera de trobar-se amb un mateix.  +
Activitat sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Our rules +	Estimat Carlos, M’he assabentat del que va passar fa uns anys amb el teu pare. Realment ha de ser molt dur i molt complicat haver de seguir endavant sense una figura paterna al teu costat. No em puc imaginar com poden ser els teus sentiments, ni com pots superar els reptes de cada dia sense l’ajut d’una persona com la d’un pare; aquell que t’assegura protecció, aquell que et fa sentir estimat. Ha de ser una situació molt complicada, molt frustrant saber qui és l’home que va matar al teu pare, però no poder fer res al respecte. Realment de vegades aquesta és la millor solució abans de crear un conflicte, del qual en pots sortit mal parat. El pitjor de tot és que tu, sent un nen com ho eres aleshores; vas haver de presenciar aquella terrible escena. Vas haver de seguir endavant tot sol, i això no és gens fàcil. Te’n vas sortir força bé, tot i que els records sempre romandran en la teva memòria. Tots tenim aquella sensació que ens queda desprès d’haver perdut a algú estimat. Li podríem dir de moltes maneres, però he arribat a la conclusió de que la millor manera de anomenar-la seria venjança, el pitjor que pot persistir en un ésser humà, aquella percepció de voler tornar aquelles escenes que han omplert el teu cor de foscor a la persona que les ha creat. Però realment creus que l’únic camí és la venjança? Hi ha opcions, diferents sortides,en les quals no has de recorre a la violència. Ja sabem que el primer en el que pensa una persona és en venjar-se, perquè aquesta és la solució més fàcil, però no tot el món fa cap en una sola sortida. El temps ens ajuda a escollir el camí correcte i per tant ens ajuda a oblidar, solament depèn d’un mateix. A més a més, que se’n treu de bo? Per molt que ho desitgis el teu pare ja no tornarà; si arribes a cometre aquestes accions t’estaràs convertint en la persona que tant refuses. D’altra banda, que és per tu un amic? Per mi és aquella persona que està en els bons moments i sobretot en els dolents, aquella a la que expliques el teus íntims secrets,un amic, un germà. Realment els verdaders amics els podem contar amb els dits de la mà, perquè qualsevol persona pot formar part d’una etapa de la teva vida ,però molts marxen, inclús alguns es queden un temps, però només aquell que es veritable i sincer es queda fins la fi. Els amics de veritat, solament omplen els dits d’una simple mà i moltes vegades en sobren. Crec que en Tetxu per ha tu no ho és, ja que l’has enredat, amb l’únic objectiu de saber on es trobava el seu pare, no és just, ell no s’ho mereix, confia en tu com si fossis un germà, crec que mai s’imaginaria el que t’impulsa a ser el seu amic . Veritablement penso que el millor seria perdre de vista a en Textu i el seu pare, perquè cada vegada que veus aquella persona que t’ha fet mal t’entra aquell sentiment de ràbia que t’impulsa a revelar-te contra ell, i els teus propis actes finalment són els que et farà arrepentir-ten del que pots arribar ha fer. Jo ja t’he intentat ajudar; espero que els meus consells t’hagin aportat alguna cosa positiva. Amb això no vull insinuar que la meva opinió sigui la millor, però si la correcta. Has de seguir endavant amb valentia i esforç; aquesta és una de les maneres que t’ajuden a crèixer com a persona. Espero que tinguis una vida plena d’alegria, perquè ja et toca, una abraçada ben forta i molts ànims, De la teva amiga, Our Rules.  +
Activitat sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Pensar, sentir i escriure. +	'''L’ESPERADA ARRIBADA''' Només se sentia el soroll del gas sortint del domo de vapor que anunciava que era l’hora de marxar. La locomotora començà a funcionar i en Tetxu no parava de pensar en la calamitat que acabaven de cometre ell i el seu amic. Estaven deixant enrere, allí, damunt de la grisa i freda catifa el cos trist, penedit i sol d’un assassí. En Tetxu sabia que havia fet el correcte però tot i així estava descol•locat ja que aquell pobre home era el seu pare. En aquell moment, en Carlos que era coneixedor dels pensaments del seu amic, li va dirigir una mirada de complicitat. Amb aquell gest li volia demostrar el seu suport i la seva estima. Encara que semblés relaxat, a en Carlos no li parava de venir la imatge en la qual premia el gallet d’aquella pistola carregada prèviament amb pólvora i que només li permetia fer un tret amb el qual no podia fallar, acabant així amb la vida de l’home que els havia fet tan mal a tots dos. Es trobaven en el ple apogeu de la Primera Guerra Mundial i ells amb només divuit anys formaven part del regiment militar espanyol, per això en el fons estaven tranquils perquè sabien que aquest fet passaria molt més desapercebut en aquests temps. Haver viscut un experiència així els fa fer adults, forts i emprenedors; tenien por però l’esperança d’un nou començar els feia tirar endavant. El trajecte va ser silenciós i només s’observaven les dones prenent el te i ventant-se mentre els homes comentaven que el front encara continuava estabilitzat. Sonà la botzina i al mirar per la finestra s’observaven les cares de felicitat de tots aquells familiars que veiem esperançats com els seus fills, marits, germans, amics..., arribaven sans i estalvis d’aquest combat que dia a dia anava apagant les il·lusions i els somnis de molta gent. I allí, enmig d’una multitud aclaparadora brillaven les cares de la mare i l’Ainoha que vestien les seves millors gales per venir-los a rebre.Dos anys abans, el Tetxu havia marxat amb companyia d’en Carlos quedant-se les dues dones soles davant d’una temorosa guerra. Desconeixien realment la causa que els va portar a unir-se a l’exèrcit i no sabien quan seria el retorn, per això cada dissabte esperaven l’arribada del tren amb el desig que anessin com a passatgers. Al baixar del tren, els dos amics es van agafar de la mà simbolitzant la lluita i la força emprada durant tot aquest temps. Des de l’andana, la mare va observar que aquells dos nois de vint anys ja no eren uns nens innocents sinó que s’havien convertit en homes de valors que havien lluitat i matat per uns principis. Per fi, aquell home que deu anys abans havia marxat de casa amb preocupacions i remordiments a l’esquena, havia pagat el seu pecat i això els feia està en pau. En Tetxu va abraçar-se amb una carinyosa i vella mare que plorava desconsolada davant l’alegria de veure que el seu fill estava a casa. L’Ainoha estava al cantó contemplant la bonica estampa; ella era una preciosa i culta dona que durant tot aquest temps havia estat esperant l’arribada del seu únic amor. Els dos es van submergir en un tendre i esperat petó que feia pensar que la seva unió no acabaria mai. Al girar-se, el Tetxu no va veure el Carlos, el va començar a buscar però l’intent va ser fallit. Llavors va entendre que l’agafada de mans al baixar del tren no era un “Ja som a casa” sinó un adéu. A partir d’aquell moment començava el temps de l’oblit, qui sabia quan acabaria...  +
Activitat sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels SIAM98 +	Diari del Carlos Avui he conegut un noi que es deia Tetxu, una mica tímid i amant de la música que a mi m’agrada i també fa la seva música pròpia amb el seu grup. El vaig conèixer en un bar mentre em prenia una cervesa i vam començar a parlar i parlar fins que vam adonar-nos que els dos en sabíem molt l’un de l’altre i així vam acabar sent amics. A l’acabar el dia cada un va anar a casa seva. Uns dies després em va presentar la seva nòvia, i tots dos vam anar al seu assaig. A l’arribar al lloc on assajaven van començar a tocar mentre nosaltres els escoltàvem i també parlàvem més o menys el mateix que dies enrere vam parlar amb el Tetxu. Dies després la nòvia del Tetxu va preguntar-me que si li passava alguna cosa a en Tetxu, perquè la seva actitud no era normal. Jo no en sabia res. En Tetxu i Jo ens vam trobar per parlar sobre el que havia passat aquells dies i em va invitar a un concert. El dia del concert va haver-hi una baralla perquè a la gent del públic no li agrada el seu estil de música. Dies després del concert la nòvia del Tetxu, Ainhoa em va vindre a buscar per preguntar-me sobre la relació d’amistat que tenia amb en Tetxu. En aquell moment jo no podia parlar. El dia següent jo i en Tetxu vam quedar per parlar. Uns dies després en Tetxu li va demanar a la seva mare l’adreça de casa del seu pare, per així visitar-lo. Quan la va aconseguir ràpidament va cap allà on indicava l’adreça i quan va entrar a casa em va trobar a mi apuntant el seu pare amb una pistola, vam parar i li vaig explicar tot el que va passar uns anys enrere, i ho va entendre, no vaig matar el seu pare, però me’n vaig anar al lloc d’on vaig vindre i no ens vam veure més.  +
Activitat sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Thehenry's16 +	Quan l’Ainoa es va haver de separar del Tetxu, perquè la seva mare no volia que seguís amb ell, la mare li va guardar encara més rancor al Tetxu perquè ell li seguia perseguint les pessigolles i la seva mare no volia que la seva filla prengués mal. Quan el Tetxu anava molt ràpid amb la moto, per anar a casa del seu pare, que el Carlos estava present per matar-lo, el pare del Tetxu era un etarra i va matar al pare del Carlos i ell mateix ho va presenciar per això el Carlos el volia matar, mentre el Tetxu anava amb moto la mare de l’Ainoa li va punxar la roda del darrera amb un tret de pistola. La moto es va desequilibrar i en Tetxu es va caure i es va fer un trau a la cama esquerra. En Tetxu, malferit va quedar estès al terra i la mare de l’Ainoa preocupada per ell va trucar una ambulància per poder salvar-li la vida. En aquell moment Carles estava cara a cara amb el pare del Tetxu, l’assassí del seu pare. Es notava per el seu aspecte que estava nerviós, inquiet. S’estaven mirant fixament als ulls. El pare del Tetxu quasi plorant va demanar-li perdó a en Carlos. Segons després en Carlos va disparar-li a sang freda a en pare del Tetxu provocant-li una ferida mortal. Minuts després es va morir estès al sofà de casa seva. Mesos després en Tetxu per venjar al seu pare va assassinar a en Carlos. Quan es va assegurar que estava mort es va suïcidar per no passar el resta dels seus dies en la presó. Aquest va ser el trist final d’en Carles i en Tetxu. FI  +
Activitat sobre El violí d'Auschwitz de l'autora Maria Àngels Anglada, pels BlackJeans +	'''Diàleg''' -Recordes com tocaves el violí quan no estàvem aquí empresonats? -Recordo mentre el tocava a la golfes la majoria de dies plujosos. Totes aquelles vegades la soletat era la meva única companyia. I ara que estic envoltat de gent, l’enyoro. Una petita llàgrima s’obria pas per les seves parpelles, però abans que el seu amic se n'adonés, va canviar de tema. - Creus que sortirem d’aquí algun dia? -El destí ens demana força quan ja estem esgotats. Després es va crear un silenci que, tant al Bronislaw com a en Daniel, els va semblar etern. Cap dels dos no sabia si serien capaços de suportar el pes que aquestes paraules portaven. Els dos eren ocells sense un cel on volar, tan tristos que, amb els pas del temps, es van oblidar de com fer-ho. Eren tan diferents, però tan iguals a l’hora: amb somnis que només havien estat destruïts pel soroll que feia el fusell en morir un company. Cap dels dos tenia res més que dir, o si? Potser tenien tantes coses a dir-se que ells mateixos s’adonaven que no era el moment. Trobaven a faltar l’olor de la gespa, que els primers dies de primavera quan estava encara un mica molla per la rosada, feia d’escenari per grans concerts de gala. Un pensament de l’Eva va passar pel cap d’en Daniel deixant un buit al pit que el va deixar sense respiració durant uns segons. -La trobo a faltar molt Bronislaw -va dir en Daniel mentre finalment la llàgrima que abans s’obria pas, queia per les seves galtes. -Quan sortim d’aquí passaràs tot el temps amb ella, no pateixis. En Daniel no desitjava res més que aquestes paraules fossin veritat. -M’enrecordo d’ella, dels seus llargs cabells castanys, de la forma com somreia mentre jugava amb la Regina. Sí, la recordo perfectament: la Regina escoltant encuriosida les històries de l’Eva que oscil·laven entre la realitat i la completa ficció. Recordo els ulls verds de l’Eva que encara avui, en les nits més fosques, em fan sentir com si encara fos a casa. Com si tot això només fos un malson que desapareixeria en aixecar-me. Sé que mai no veuré la meva neboda créixer, casar-se ni tenir fills. Mai no la veure plorar, ni estaré allà per consolar el seu dol. A vegades penso que seria millor morir que no pas viure així En Daniel ja no tenia ganes de seguir resistint. Ja no, tot i que en aquell infern tampoc no hi havia gaire cosa per sentir res més que tristesa.  +
Activitat sobre El violí d'Auschwitz de l'autora Maria Àngels Anglada, pels Literats +	Esperem que us agradi. Aquesta activitat pretén complementar la que prèviament havien penjat el grup Carquinyolis. Gràcies per la activitat inicial!!!  +
Activitat sobre Elles també maten de l, pels WikiRetards +	Un reflex a la mirada Un home camina sol per la nit fosca, per un carreró estret. Veu una noia molt bonica espera a la parada autobús, s’assenta al seu costat a la banqueta. -Creus en l’amor a primera vista o he de tornar a passar. La noia riu, posar-se vermella: - Jo crec que has de tornar a passar. Els dos rigueren; -em dic Ibraïm. -Encantada, em dic Ariadna. -Ariadna a on vas aquestes hores de la nit? -Tornava a casa, he estat amb uns amics. -Vens d’una festa? No aniràs beguda? Rigué, - he begut una mica, però controlo. -Segur que no necessites cap ajuda? Si vols t’acompanyo a casa. La noia es va sorprendre de la directa de aquest estrany. -No gràcies, puc anar tota sola. En aquell mateix moment passà l’autobús, - que tinguis una bona nit Ibraïm. -No no si ara hi pujo. Els dos nois pujaren a l’autobús, la noia semblava inquieta, l’home no parava de mirar-la i somriure. L’Ariadna/ va arribar a la seva parada i baixar ràpidament. L’home curosament també baixar, la va seguir carrer amunt fins arribara la seva casa. Quan ella obrir la porta saltar-li al damunt i tombar-la: -Però que coll* fots? Això és l’últim que recordà l’Ariadna. Ara estava lligada al seu llit mentres l’estrany de l’autobús la violava i li pegava, de sobte prengué consciència cridà que parés. L’home seguia empenyent-la pel darrere. De sobte va veure que l’home agafà una llampara i golpejar-la al cap. L’home va sortir del llit i es va vestir. En aquell mateix moment la Ariadna encara estava viva i respirant mentres tenia la llampara damunt del cap mentres gotejava la sang del seu cap. L’home va agafar un ganivet de la seva motxilla i va tallar la senyoreta en petits troços de carn, en va agafar uns quants de la cuixa, on hi havia més greix i se la va menjar crua. El que va sobrar ho va deixar en unes bosses de brossa que va posar en el jardí de darrere on després més tard les recolliria. Aquest era l’extrany “hobbie” de l’Ibraïm, com a la llegenda del cor menjat, es recorreix a el canibalisme per castigar una ànima, però la diferència amb aquesta es que aquí es per castigar a la seva pròpia ànima. Ibraïm vivia a Síria quan un dia uns fanàtics del dictador van entrar a casa seva i van matar tota la seva família quan ell només tenia 9 anys. Des d’aquell moment Ibraïm o va ser el mateix. El van enviar a un internat de França on va estar fins els 18 anys planejant la seva venjança a aquest Món i al seu deu. Des de que va sortir de l’internat a anat voltant pel món, venjant-se amb tota pobre persona que es trobi al seu camí i que trobi que pot tenir alguna cosa a veure amb el que li va passar a la seva família, o simplement que sigui molt maca. Com el que li ha passat a aquesta noia, que estava en el lloc equivocat amb el pirat equivocat. Així és la vida d’Ibraïm.  +
Activitat sobre Els Jocs de la Fam de l'autora Suzanne Collins, pels Pepa02 +	Tagline: Una fletxa ardent és l'inici de la revolució. Sinopsi: La Katniss tenia una vida tranquil·la, tot i que bastant dura, sobretot des de la mort del seu pare. Actualment vivia amb la seva germana Prim i la seva mare. No obstant, tots els seus plans de futur canviaran sobtadament quan amb tan sols setze anys, participarà en un combat a mort contra vint-i- tres joves més. Cada any, i per commemorar i recordar la derrota dels pobles que es van rebel·lar contra el Capitoli, un noi i una noi d’entre dotze i divuits anys, són escollits per participar en els Jocs de la Fam. Ella i en Peeta, els dos representants del districte més pobre de Panem, estan disposats a guanyar. I tot i que al principi tot sembla anar en contra seva, sabran com trobar una solució. L’amor sempre guanya.  +
Activitat sobre Els Jocs de la Fam de l'autora Suzanne Collins, pels Vigilant en un cap +	SINOPSI DEL LLIBRE: És una història sobre una població pobra després de les guerres. Panem, el lloc on transcorre la història, està dividit en 12 districtes. I ningú pot sortir del districte al qual pertany. Capitoli, qui té tot el poder de Panem, organitza un programa televisiu per humiliar a la població, en el qual cada any dos representants de cada districte han de lluitar entre ells fins que només quedi un supervivent. La germana petita de la Katniss és triada per jugar, llavors, Katniss s'ofereix voluntària i per salvar la seva germana, ocupa el seu lloc. Katniss és el personatge principal, orfe de pare i adolescent de només 16 anys. En els jocs, la noia ha de desmostrar la seva força però no és fàcil per a ella ja que enmig de la història hi ha també amor entre ella i Peeta. Al final, com la regla dels jocs és que només un pot sobreviure, Katniss i Peeta decideixen suïcidar-se però no ho fan i acaben guanyant els jocs tots dos. TAGLINE: Que la sort sempre estigui del teu costat  +

(anteriors 25) (següents 25)