Propietat:Escrita

Aquesta és una propietat del tipus Text.

Pàgines que fan servir la propietat "Escrita"

Es mostren 25 pàgines que fan servir aquesta propietat.

(anteriors 25) (següents 25)

A
Activitat sobre Cicatrius de 1714 de l'autor Andreu Martín, pels Els Bananes +	'''LA VIDA OCULTA D’EN BERNAT''' Narrador: Bernat. Amb només 11 anys, tornant a casa després de jugar a la gallineta cega, em va tocar posar-me el mocador als ulls, com em van donar moltes voltes em vaig marejar i vaig caure per les escales de la plaça. Al principi, només notava com unes punxades a la cama, i vaig continuar caminant, però quan vaig arribar a casa, en pujar les escales em vaig marejar del dolor. La meva mare i la Vicenta van venir ràpidament a ajudar-me, entre el dolor de la cama i el cop de cap que m’havia donat en caure al terra, no podia ni caminar. Em van portar al llit, i van avisar en Pere, el metge de la família que feia poc s’havia instal•lat al barri del Born. Al posar-me un drap mullat amb aigua freda al cap, vaig sentir un calfred , després em va recolzar la cama en una cadira alta. Teníem molta sort de ser uns dels pocs privilegiats que hi havia al nostre barri, ja que hi han molts pocs metges. Dues hores després, em vaig despertar d’una bona migdiada,en aixecar-me, veia molt borrós, i vaig haver de tornar-me a estirar. A la nit, el meu pare va venir a veure com estava i li vaig dir que estava molt cansat i marejat. Després de sopar, li vaig demanar al meu pare que m’expliqués un conte. El pare, que no era un gran rondallaire, però en canvi, sempre tenia alguna història per explicar, una memòria d’elefant i feia que t’endinsessis perfectament al conte, començà: ''Hi havia una vegada, un nen de 12 anys que vivia al centre de Barcelona. Com cada matí, sortia a comprar el que li manava la seva mare. Un dia quan anava per un carrer on hi havia molt poca gent, de sobte va sentir un crit molt agut. Una noia estava cridant i plorant alhora, el nen es va espantar moltíssim, i en veure un home amb una pistola apuntant la noia, es va amagar darrere d’una porta. El nen no sabia què fer, si ajudar la noia o sortir corrents. Va optar per continuar amagat darrere aquella porta i, si la situació es complicava, sortiria corrents a avisar a algú - Socors! Socors! Ajuda! Que algú m’ajudi!- Cridava la noia.'' El meu pare, em va dir que ja era hora d’anar-se’n a dormir, i que a l’endemà continuaria aquesta història que tenia un final inesperat i molt emocionant. Al cap d’una estona em vaig adormir pensant que el noi de la història era un covard, jo hagués sortit corrents, per a ajudar la noia. Quan em vaig despertar, al voltant de les 8 del matí, la Vicenta em va portar l’esmorzar al llit, encara no tenia les suficients forces per aixecar-me. Em feia molta ràbia no poder anar al mercat, portava setmanes esperant anar a l’adrogueria del Born. Volia tornar a sentir aquelles olors i fragàncies tan diverses, i tastar la xocolata desfeta tan bona que fan! Els meus pares van anar-hi una estona, així que em vaig quedar amb la Vicenta. M’avorria molt, així que li vaig demanar de jugar a algun joc de cartes. Vam decidir jugar a les dames, ja que era boníssim en aquest joc d’estratègia. Vaig guanyar jo. En aquell moment em va venir a la memòria la tarda que vaig seguir al meu pare i al seu amic Pere, quan anaven als triquets. Me’n recordo de l’olor a alcohol que feia el pare, de la intensa calor, del seu riure provocat,segurament, pel vi que li van servir. Vaig trobar-me molt millor després de les mongetes que em va fer la Vicenta. Vaig decidir anar a fer un petit vol, a prendre l’aire. Necessitava caminar una mica. En passar per el carreró ample i trist de sota casa en Pere, vaig imaginar-me que jo era aquell nen del conte del pare, així que vaig amagar-me sota un banc. Vaig utilitzar un pal com espasa i un tros de fusta que hi havia al terra com escut. Sort que ningú em veia disparant imaginàriament, m’ho estava passant molt bé. Em sentia com si fos un dels soldats de la Coronela, el pare em va explicar que Rafael Casanova, va ser el coronel d’aquesta força armada no professional, formada per menestrals i artistes. Es va fer fosc i em començava a tornar a fer mal la cama de tant saltar i amagar-me per la plaça, així que vaig decidir tornar a casa, els pares estarien preocupats ja que feia bastant de temps que era a fora. El pare em va preguntar si volia seguir amb la història del dia anterior, i li vaig dir que en tenia moltíssimes ganes. Era molt emocionant escoltar el pare!!! En ficar-me al llit, el pare continuà: ''El nen, espantat, va decidir ajudar aquella noia. Es coneixia els carrers del seu poble pam a pam, així que va anar per darrere del carreró on hi havia l’home amb la pistola i la noia. Anava corrents, i va veure un gran pal al terra, el va agafar per poder defensar-se. Quan va arribar, va trobar la noia estesa al terra, amb sang a la galta. No s’havia que fer, estava molt nerviós... La noia estava morta? Ho anava a comprovar quan de sobte es va sentir un soroll per darrere. Era l’home de la pistola. El nen, va saber reaccionar immediatament i va agafar aquell pal tan gran que s’havia trobat abans i li va donar un cop al cap. La noia en sentir l’home cridant es va despertar i li va donar les gràcies a aquell nen i va marxar corrents, estava molt espantada. El nen, espantat també, va decidir anar-se’n corrents, no volia continuar en aquell carreró terrorífic.'' Era tan emocionant! La meva vida era molt avorrida comparada amb la d’aquest nen, volia que em passés alguna cosa que fos menys tranquil·la... En pare em va donar un petó al front i va marxar a la seva habitació a dormir, jo vaig estar una estona amb una espelma pensant com seria d’ emocionant tenir alguna aventura, salvar a algú, agafar el dolent! Vaig decidir que al dia següent, si ja no em feia mal la cama tornaria a sortir a jugar a espies amb en Joan i en Miquel. Jo faria de espia i ells de dolents. Una estona després vaig quedar-me ben adormit. Quan em vaig llevar, feia un sol esplèndid, sentia des del meu llit els ocells cantant, i a la Vicenta que també cantussejava mentre fregava la cuina. El dolor de la cama havia desaparegut, potser per les ganes que tenia de sortir al carrer. Em vaig rentar la cara i vaig esmorzar amb els pares, estaven molt contents de que se m’hagués passat el dolor tan ràpidament. Cap a les deu del matí ja era amb els amics jugant a espies, jo era sota el banc, amb el meu pal i el meu tros de fusta, em sentia realment bé, vaig imaginar-me que de gran seria un espia professional. Poc m’imaginava que aviat, la meva il·lusió seria una realitat!  +
Activitat sobre Ciutats de paper de l'autor John Green, pels M2julire +	En el seu últim any d'institut, Quenti no ha aprovat ni en popularitat ni en assumptes del cor ... Però tot canvia quan la seva veïna, la llegendària, inabastable i enigmàtica Margo Roth Spiegelman, es presenta a la meitat de la nit per proposar-li que li acompanyi en un pla de venjança inaudit. Després d'una intensa nit que revifa el vincle d'una infància compartida i sembla segellar una nova destinació per a tots dos, Margo desapareix deixant rere seu un estrany setge de pistes.  +
Activitat sobre Com un record d'infantesa de l'autor Feliu Ventura, pels Les pinkie-winkie +	Quan vam arribar a Xile, ens vam trobar amb una manifestació, protagonitzada pels familiars dels desapareguts, que estaven enutjats perquè l'Estat no havia fet res per trobar-los. Vaig demanar un poc d'atenció, es vaig presentar-los a Violeta i vaig contar-los l'història dels seus pares.També vaig dir que volia i que podia ajudar-los. En aquell moment, va aparèixer un grup protestant amb armes i van dir que: o pensàvem com ells o ens mataven. La majoria de la gent, per causa de la por, van acceptar, però jo no, i per aixó, obriren foc contra mi. De sobte, va aparèixer Violeta i es va posar davant meu i va rebre un dispar en la panxa. Al poc de temps d'aixó, Violeta va morir en els meus braços. Vaig plorar molt i vaig jurar-li venjança.  +
Activitat sobre Connexions de Elizabeth Stewart, pels Les Sylvies +	Carta a la Sylvie. Hola Sylvie, Sóc el teu pare Patrice. T’escric des del cel, sé que la teva mare no està gaire bé. No et rendeixis, tu ets la que has de tirar cap endavant la família. Sense tu els teus germans i la teva mare estarien perduts. No tinguis pressa en venir amb mi, encara et queden moltes coses per fer abans de venir al cel, sóc pacient ja ho saps. T’esperaré el temps que calgui. No vull que estiguis trista per la meva mort, són coses que passen; tot i això m’agradaria estar amb vosaltres. Ara estic al cel i hauria de ser feliç, però vosaltres sou al campament Nyarugusu, que no és un lloc del tot segur. Vull que sàpigues que estic d’acord amb la teva idea de marxar al Canada; és més, estic molt orgullós que hagis acceptat la idea de la Marie. Aquesta dona només vol el teu bé. Estic preocupat especialment per l’Olivier, perquè està deixant la seva família de banda. Sé que creu que és pel bé de la família, però no és així, el veig una mica perdut. No deixis que als teus germans els passi el mateix. No et preocupis per la teva cicatriu, segueixes sent tan maca com sempre. No t’amoïnis per la foto que et va fer la Marie, surts especialment bonica. Em sap greu no haver estat allà per protegir la meva família i haver evitat que et passi allò a la cara. Jo no volia provocar la depressió de la teva mare. Vigileu especialment amb el Kayembe, és un home amb unes idees molt dolentes al cap, en Kayembe només sap solucionar les coses per la força. Segueix resistint o aquest home acabarà fent el que li vingui de gust amb tu. Jo sé que tens les idees clares i saps perfectament que és un home perillós. No t’hi acostis massa. Sé que t’agradaria ser metge, sigues pacient, pots arribar a on vulguis si t’esforces al màxim. L’ofici de metge és una ofici molt honest, difícil i de molt sacrifici. M’agradaria que acabessis complint el teu somni. Des del cel, el teu pare que t’estima molt, et desitja molta sort en el teu futur. Espero que la família superi aquest obstacle. Us estimo. Patrice.  +
Activitat sobre Connexions de Elizabeth Stewart, pels Xarxes +	Hola Fiona, Sóc en Ryan he volgut escriure’t aquesta carta perquè aquest estiu les coses s'han embolicat molt. Vull que sàpigues que jo no vaig ser el de la foto (el que la va penjar al Friendjam). Jo mai ho faria això i menys amb una noia amb qui estic sortint. T'ho he volgut dir pel mòbil però he vist que no s’havia enviat, això m'ha fet pensar que potser l’havies perdut. La Lacey em va explicar que sí que l’havies perdut, jo li vaig dir que si et podia dir que jo no havia estat el de la foto, que al contrari estava enfadat perquè no permetria que ningú pengés una foto íntima de la meva novia, però ella es va enfadar, no m'ho podia creure. Jo era el que estava intentat que ningú et digués res i, a més, volia esbrinar qui era el que l’havia penjat i totes les culpes eren per mi sense que jo hagués fet res. Vull que sàpigues que jo mai he deixat d’estimar-te. Al contrari, el dia de la festa em vaig adonar que t’estimava molt. Sé que vaig ser una mica fred, sense parlar-te com faig sempre , però era perquè quan vas borratxo és millor que no parlis per si t'entren ganes de vomitar i de mes, per això no et vaig donar conversa com sempre. Vaig ser un ximple demanant-te aquesta horrible foto que a fet canviar la nostra relació que ara és nul·la. Ho sento si en algun moment te fet mal o has pensat que jo he pogut fer-te’n perquè jo seria incapaç. Vull demanar-te perdó i també demanar-te que em creguis encara que sigui difícil de fer-ho. Vull que tot torni a ser com abans Fee. Sento que tot això hagi acabat tan mal, perquè jo no volia que acabés. Sento molt el mal que t'he causat. Encara que no decideixis creure'm, que et vagi bé. Fee. Adéu t'estimo.  +
Activitat sobre Connexions de l'Elizabeth Stewart, pels Connectades.a.les.lletres +	ENTREVISTA A LA SYLVIE PRESENTACIÓ DEL PERSONATGE: La Sylvie és una noia de l’Àfrica, concretament de la República del Congo. Viu amb la seva mare i amb els seus tres germans. És una noia treballadora i té molt caràcter, encara que té un bon fons. Està traumatitzada a causa de l’atac dels Mai-Mai: la violació, les ferides…; i està molt dolguda per la mort del seu pare. Sempre relaciona el seu mal comportament amb la por dels Mai-Mai. La seva mare critica tot el que fa, els seus germans ja no li fan cas. Té una vida complicada per això hem decidit fer-li una entrevista ja que ens mostrarà els sentiments i pensaments més interns. L’entrevista es fa a través d’un programa d’ordinador, l’Skype, retransmès a la televisió en directe, atenent a les preguntes del públic. T: Hola Sylvie, som la Carla, l’Alma i la Irene. Ara et farem unes preguntes per la televisió canadenca. D’acord, comencem. T: Per què t’encarregues de fer les coses a casa? Per què no ta mare? S: Ma mare està tan traumatitzada per la mort del Papa que encara no té força per continuar endavant. Algú ha de fer aquestes tasques, i ho faig jo, ja que en Pascal i la Lucie no tenen edat i l’Olivier mai és a casa. T: Què penses de la reducció de la quantitat d’aliments per família? S: Amb prou feines ens en sortíem amb el menjar d’abans, si ens els redueixen no sé com passarem les dues setmanes que ha de durar. A sobre, està prohibit caçar i conrear… T: Què estaves fent quan us van atacar i què va passar? S: Estava jugant amb el meu germà a casa, vam sentir el soroll d’unes rodes frenant de cop i es va aixecar una fumerada de sorra. Seguidament van entrar els soldats a casa fent molt soroll, molt bruscament, apartant-ho tot sense miraments. Crec… Crec que el primer que va entrar a la cabana era un dels generals, perquè manava a tots els altres i l’obeïen de seguida. El suposat general, em va veure el collaret que em va regalar el Papa. Em resistia. No podia perdre allò, no volia donar-l’hi… Aquest, li va manar unes ordres… Molt desagradables… I traumatitzants… Em van ferir la cara i… Podríem passar a la següent pregunta si us plau? T: Què penses quan cures els ferits, és a dir, els refugiats de guerra? Quins sentiments experimentes sabent que els culpables de les ferides han estat els Mai-Mai? S: Em sap molt de greu i sempre me’n recordo del Papa i del que em van fer a mi. Em posa trista veure els ferits i em fa pensar en tota la gent que necessita ajuda i no té recursos, però me n’alegro perquè els podem ajudar. Malauradament, moltes vegades no disposem de medicaments ni de material necessari per ajudar-los. T: Per què i quan vas decidir anar a treballar a l’hospital ajudant a la gent? S: Perquè quan em van ferir la cara i em van violar, vaig anar immediatament a aquell hospital. Em va curar la metgessa Marie i a partir d’aquell moment vaig decidir que jo també hauria d’ajudar. Com que ella em va ajudar tant, vaig pensar que hi havia més gent com jo o pitjor, per tant volia ajudar. T: Què en creus del viatge a Canadà? Què has fet per arribar a Canadà? Si la guerra acabés, tornaries al Congo? S: La Marie em va proposar d’anar-me’n, ja que jo tenia oportunitats de treure’m una carrera mèdica universitària i perquè ho passava molt malament en aquell terror de poble. Em fa por abandonar la meva llar però en el fons sé que allà estaré millor. També he demanat al govern de Canadà que no només viatgi jo, sinó que vagi tota la meva família, em costaria molt marxar sense ells, es podria dir que no marxaria, directament. T: Moltes gràcies per respondre l’entrevista i per la teva sinceritat. Ha estat tot un plaer parlar d’això amb tu i has estat molt valenta dient tot el que sents. S: Per a mi també ha estat un plaer, no ha estat fàcil, però parlar d’això m’ajuda. Espero que aquesta entrevista conscienciï el món del que hem arribat a patir i el que encara ens queda. Ajudeu-nos.  +
Activitat sobre Connexions de l'autora Elizabeth Stewart, pels 3 en línia +	Estimada Sylvie, He vist la teva foto a les xarxes socials, a una pàgina web que tracta el tema dels refugiats. Em volia posar en contacte amb tu, per fer un treball de la universitat que tracta dels refugiats, ja que pot ser un tema molt interessant a desenvolupar en aquests moments. El treball parla dels refugiats i del mal que produeix l’extracció de coltan a l’Àfrica. M’has semblat perfecte per a dur a terme el meu treball, ja que vaig veure la teva foto a aquella pàgina web . Em vas transmetre tristesa i força interès i em vas fer adonar sobre el que està patint la gent com tu. Em vaig posar en contacte amb l’Alain i em va dir que et demanaria permís per poder fer el treball, però com que no he rebut resposta t’envio aquesta carta. L’Alain em va dir que amb aquesta web si recaptàveu suficient diners podries anar-te’n al Canadà amb la teva família, i així acabar els teus estudis. Per a fer aquest treball hauríem de quedar per a fer-te una entrevista perquè ens parlis de la teva vida quotidiana i del teu dia a dia.Conec una amiga que es diu Fiona que també està interessada en el que et succeeix al teu dia a dia, cada dia em pregunta per tu. També ens interessaria que vinguessin els teus germans petits, ja que ens donarien un altre punt de vista més infantil del que passa al teu país. I estaríem molt agraïts si la teva mare pogués venir amb tu, encara que entendria que no volgués venir. Pel que fa al teu germà, també estaria molt bé que vingués, ja que ens donaria molta informació sobre com es viu com a soldat a una milícia com la del Kayembe.Tot això ho sé gràcies a l’Alain que m’ho va dir en el seu moment. Una abraçada, i records de part de l’Alain. Erika  +
Activitat sobre Connexions de l'autora Elizabeth Stewart, pels Albrupau +	Carta a la Sylvie Estimada filla, Si estàs llegint això, vol dir que sóc mort. Espero que estigueu bé i que passi el que passi siguis forta i no et deixis coaccionar per ningú ni per res ja que has de fer el que a tu et vingui de gust. Sempre que el Pascal i l’ Oliver estiguin d’acord. No us oblideu que treballeu per aquí treballeu tingueu temps lliure tu i els vostres germans per a fer les vostres aficions i passar bones estones allà on estigueu. Ja sigui que estigueu en un país ric i còmode de viure, o inclús a un campament de refugiats. M’agradaria que us tornéssiu a retrobar amb la mare. El Pascal i l’Oliver els has d’advertir que es portin bé i encara que siguin els teus germans no et poden molestar. Ja deus conèixer el Kayembé ja que just abans d’escriure aquesta carta ell em va dir que volia sortir amb tu però, a mi em sembla que és una mala influència, per a tu i els teus germans ja que és dolent. Intenta no comprar Mòbils ja que per culpa seva ho vam passar molt malament a la guerra i no em bé de gust que els que encara viuen allà tornin a tenir una guerra, per culpa dels mòbils, això es clar no us compreu un mòbil si no és molt important comprar-lo. Quan no estigueu d’acord per fer un pas important heu de decidir-ho de forma democràtica o sigui que qui tingui dos vots que guanya. Recordeu: no us separeu ni us baralleu mai perquè sempe s’ha de tenir en compte que la família sempre és mes forta si està unida. No sé amb quines condicions esteu però a la mínima oportunitat que tingueu aprofiteu i marxeu. La vostra mare no està morta ja que vaig veure que es va poder salvar igual que vosaltres. Del vostre estimat pare. Patrice, República Democàtica del Congo, 11 de febrer de 2017.  +
Activitat sobre Connexions de l'autora Elizabeth Stewart, pels Amu124 medinas 03 +	Distingit senyor Chen, Sóc una orgullosa treballadora de Shenzhen, anomenada Laiping, i li escric per comentar-li certs aspectes de la fàbrica sobre alguns treballadors i vigilants: M’agradaria parlar-li sobre un treballador, anomenat Bohai, que treballa al meu costat en el torn de nit. Li volia explicar que no em sembla correcte que quan acabem el torn em canviï les plaques mal fetes d’ell per les meves, que estan bé. D’altra banda, m’amenaça amb que el seu oncle és un polític reconegut i que pot fer que la meva família ho passi molt malament. Per culpa seva em van posar un càstig que consistia a copiar uns quants proverbis del vostre llibre Proverbis de l’Steve Chen, que, per cert, estaven molt bé i em van donar moltes ganes de continuar treballant de valent; escriure’ls en aquella sala tan relaxant em va agradar molt. Un altre tema del qual m’agradaria parlar és de l’horari per treballar. Jo crec, que no hauria de ser de 12h, perquè és massa, penso que estaria bé que fos de 10h. També voldria que quan hi hagi un canvi de torn, del del dia al de la nit, no feu treballar durant 24h seguides als treballadors. Aprofitant que parlo del treball, li comentaré certs aspectes sobre un supervisor, el senyor Wu. No m’agrada que imposi tant a l’hora de treballar. La meva idea és que vigili la feina, però amb ganes, entusiasme i motivant els treballadors, que no gaires vegades estan contents. Un altre tema del qual vull parlar és sobre la gran germana, la vigilant de la meva habitació, que s’anomena Choilai. L’altre dia em va fer sortir de la dutxa quan just acabava d’entrar. No em sembla bona idea això de tenir una vigilant a l’habitació. Per últim, m’agradaria fer una cosa que necessito per ajudar el meu pare, que ha patit dos atacs de cor. Li suplico que m’enviï el primer pagament al més aviat possible per pagar l’operació del meu pare. Cordialment, Shenzhen, 28 de gener de 2015 Laiping  +
Activitat sobre Connexions de l'autora Elizabeth Stewart, pels Connectades.a.les.lletres +	ENTREVISTA A LA SYLVIE PRESENTACIÓ DEL PERSONATGE: '''La Sylvie és una noia de l’Àfrica, concretament de la República del Congo. Viu amb la seva mare i amb els seus tres germans. És una noia treballadora i té molt caràcter, encara que té un bon fons. Està traumatitzada a causa de l’atac dels Mai-Mai: la violació, les ferides…; i està molt dolguda per la mort del seu pare. Sempre relaciona el seu mal comportament amb la por dels Mai-Mai. La seva mare critica tot el que fa, els seus germans ja no li fan cas. Té una vida complicada per això hem decidit fer-li una entrevista ja que ens mostrarà els sentiments i pensaments més interns. L’entrevista es fa a través d’un programa d’ordinador, l’Skype, retransmès a la televisió en directe, atenent a les preguntes del públic. ''' T: Hola Sylvie, som la Carla, l’Alma i la Irene. Ara et farem unes preguntes per la televisió canadenca. '''S: D’acord, comencem. ''' T: Per què t’encarregues de fer les coses a casa? Per què no ta mare? '''S: Ma mare està tan traumatitzada per la mort del Papa que encara no té força per continuar endavant. Algú ha de fer aquestes tasques, i ho faig jo, ja que en Pascal i la Lucie no tenen edat i l’Olivier mai és a casa. ''' T: Què penses de la reducció de la quantitat d’aliments per família? '''S: Amb prou feines ens en sortíem amb el menjar d’abans, si ens els redueixen no sé com passarem les dues setmanes que ha de durar. A sobre, està prohibit caçar i conrear…''' T: Què estaves fent quan us van atacar i què va passar? '''S: Estava jugant amb el meu germà a casa, vam sentir el soroll d’unes rodes frenant de cop i es va aixecar una fumerada de sorra. Seguidament van entrar els soldats a casa fent molt soroll, molt bruscament, apartant-ho tot sense miraments. Crec… Crec que el primer que va entrar a la cabana era un dels generals, perquè manava a tots els altres i l’obeïen de seguida. El suposat general, em va veure el collaret que em va regalar el Papa. Em resistia. No podia perdre allò, no volia donar-l’hi… Aquest, li va manar unes ordres… Molt desagradables… I traumatitzants… Em van ferir la cara i… Podríem passar a la següent pregunta si us plau?''' T: Què penses quan cures els ferits, és a dir, els refugiats de guerra? Quins sentiments experimentes sabent que els culpables de les ferides han estat els Mai-Mai? '''S: Em sap molt de greu i sempre me’n recordo del Papa i del que em van fer a mi. Em posa trista veure els ferits i em fa pensar en tota la gent que necessita ajuda i no té recursos, però me n’alegro perquè els podem ajudar. Malauradament, moltes vegades no disposem de medicaments ni de material necessari per ajudar-los. ''' T: Per què i quan vas decidir anar a treballar a l’hospital ajudant a la gent? '''S: Perquè quan em van ferir la cara i em van violar, vaig anar immediatament a aquell hospital. Em va curar la metgessa Marie i a partir d’aquell moment vaig decidir que jo també hauria d’ajudar. Com que ella em va ajudar tant, vaig pensar que hi havia més gent com jo o pitjor, per tant volia ajudar. ''' T: Què en creus del viatge a Canadà? Què has fet per arribar a Canadà? Si la guerra acabés, tornaries al Congo? '''S: La Marie em va proposar d’anar-me’n, ja que jo tenia oportunitats de treure’m una carrera mèdica universitària i perquè ho passava molt malament en aquell terror de poble. Em fa por abandonar la meva llar però en el fons sé que allà estaré millor. També he demanat al govern de Canadà que no només viatgi jo, sinó que vagi tota la meva família, em costaria molt marxar sense ells, es podria dir que no marxaria, directament.''' T: Moltes gràcies per respondre l’entrevista i per la teva sinceritat. Ha estat tot un plaer parlar d’això amb tu i has estat molt valenta dient tot el que sents. '''S: Per a mi també ha estat un plaer, no ha estat fàcil, però parlar d’això m’ajuda. Espero que aquesta entrevista conscienciï el món del que hem arribat a patir i el que encara ens queda. Ajudeu-nos. '''  +
Activitat sobre Connexions de l'autora Elizabeth Stewart, pels Connections +	'''La vida oculta de la Sylvie''' La Sylvie i els seus germans eren a Dar es Salaam, a l’ambaixada canadenca esperant el recapte de firmes per poder emigrar al Canadà. A les 10 hores del 12 de juliol estaven en un vol que els va porta a una vida millor on van poder oblidar totes les misèries que havien passat per sobreviure. Durant el vol la Sylvie va recordar com la van prometre amb un home tan fastigós com poderós. Després d’allò es va prometre que mai més deixaria que decidissin per ella o l’obliguessin a fer qualsevol cosa. Després de tan recordar moments desgraciats es va adormir plàcidament pensant en el seu futur. La família es va despertar pel soroll de l’avió aterrant a Ottawa ,on van ser rebudes per una quantitat de gent anormalment gran que havia col·laborat perquè poguessin arribar al Canadà. Només posar un peu a l’aeroport la gentada va embogir. la família, i tots es van van abraçar molt fort espantats per el soroll. L’Alain els va portar a un pis provisional on instal·lar-se. La Sylvie, l’Oliver, el Pascal i la Lucy no començaven les classes dintre d’una setmana. Al dia següent, en Pascal, l’Oliver i la Lucy, estaven passant-se una pilota petita de tennis, quan va arribar l’Alain amb un ordinador portàtil. Li va dir a la mare que s'assegués al seu costat a la taula de la cuina, que havien de fer una cosa molt important perquè es pogués integrar a la societat del Canadà. L’Alain li va explicar a la Sylvie i a la seva mare què era un currículum i per què s’utilitza, i van començar a fer-ne un per a la mare. Quan van acabar, ell se'n va anar a casa seva a imprimir uns quants, perquè ella pogués anant entregant currículums a les empreses per si els interessava. Després d’un mes, els nens ja havien començat l’escola, i a la mare li van trucar d’una empresa perquè fos la dona de la neteja, ja que no podia optar a una feina molt millor perquè no tenia estudis de cap tipus.  +
Activitat sobre Connexions de l'autora Elizabeth Stewart, pels DJ Conections +	Granollers, 6 de febrer de 2014 Estimada Sylvie, Hem llegit la teva forta i dura situació i ens agradaria dir-te que mai haviem vist cap noia tan jove i forta en les nostres vides. És difícil mantenir una família sola i sense pare. Tu sola estàs cuidant aquesta família i prou bé que ho fas. En canvi, no deixis que en Pascal i l’Oliver passin tant temps amb en Kayembe. Podria ser una mala influència per a ells. En el tema de la mare, intenta ajudar-la que oblidi el vostre pare. En el camp de refugiats és difícil sobreviure, però intenta que el poble que està formant-se s’agrupi i deixi a part tots els conflictes que provoca la recerca i l’extracció del coltan. Agreïm el treball que ha fet la Marie perquè puguis anar al Canadà. Continua amb els teus estudis que ho fas prou bé,continua estudiant que després el teu futur serà molt millor.A part l’Oliver és un preadolecent que vol salvar-se de l’or blau, ell marxa de Tanzània per fer encàrrecs als perdonavides que volen enriquir-se més amb el mercat de l’or blau (coltan). La teva mare pobra l’has d’ajudar tot el possible des de que els guerillers van assesinar al teu pare, ella està molt malament i l’haurias de aixecar els ànims, perquè si ella esta millor, podría cuidar més dels teus germans i així tu podries marxar més tranquila al Canadá Bueno ens despedim, esperem que tot et vaigi bé, una abraçada dels teus amics Pol i Lluís.  +
Activitat sobre Connexions de l'autora Elizabeth Stewart, pels Digitalitzades +	Estimat Ryan, Hola, Ryan, Ha passat molt de temps des del dia que va canviar tot. Com deus recordar era un divendres al vespre, després de la festa. Els dos anàvem borratxos i vam dir coses que potser no hauríem d’haver dit. Encara que no t’ho creguis, jo t’estimava, i tu et vas intentar aprofitar de mi. Potser no eres conscient del que feies però em vas fer sentir com si no valgués res. En arribar a casa jo estava destrossada, no entenia massa res. Llavors vaig rebre un missatge teu, aquell missatge, poc esperat aquella nit. Confosa, no vaig saber reaccionar. Em vas pressionar i vaig acabar cedint. Ara tot això ja no importa, ja és passat, però un passat que ha estat el principi de tots els meus problemes. Potser a tu t’és indiferent. Estic quasi segura. Per què vas fer-ho? Per què la vas penjar? Et senties superior, volies ser més popular, per motiu de venjança o només volies riure una estona? Doncs ho has aconseguit. Has aconseguit que em cansi, que em senti humiliada, que vulgui acabar ja amb la meva vida… Potser penses que només t’escric perquè et disculpis, però les disculpes, ara, no em serveixen de res. Possiblement va ser culpa meva, no per passar-te la foto, tots cometem errors, sinó pel simple fet d’haver acceptat sortir amb tu. Vols que em senti així? Et penses que te’n sortiràs amb la teva? Perfecte, aquí em demostres el que senties per mi. Doncs saps què? No tinc res més a dir-te. El que facis a partir d’ara és cosa teva. Si vols tornar a fer-ho, amb mi o alguna altra, prova-ho, però tot serà diferent. Segueix jugant a aquest joc, que a la pròxima guanyaré jo. Tranquil, això no quedarà així. Fiona  +
Activitat sobre Connexions de l'autora Elizabeth Stewart, pels Lamprt2002 +	Divendres, 24 de febrer del 2017 Benvinguda Sylvie, Em dic Fiona, visc al Canadà i tinc catorze anys. L’altre dia em vaig assabentar de la teva història; era a la piscina de casa meva, amb la meva família, quan vaig veure la meva germana petita, la Katie, amb l’ordinador, dibuixant la teva cara. Li vaig preguntar qui era sorprenent-me molt en veure’t, vaig veure que dibuixava la cara que havia vist a preferits de l’ordinador de la meva madrastra. No em va voler explicar què era aquella pàgina web. Més tard, vaig anar a casa de la meva mare, vaig entrar a l’habitació i em vaig posar a investigar sobre la teva història. Seguidament, va entrar la meva mare, li vaig preguntar si sabia quelcom d’aquest tema, em va dir que hi havia col•laborat donant una mica de diners. Jo no em vaig donar per satisfeta, volia saber més sobre tu, conèixer la teva història, la teva situació, la teva família. Vaig seguir refrescant la pàgina web dia a dia, intentava veure si podia coneixe’t, ajudar-te, però veia que no, no podia fer-hi res. Cada vegada que miro la pàgina web se’m gela el cor en veure’t a tu, la teva família, les condicions en què viviu per culpa de la maleïda guerra, causada pels nostres interessos, pels nostres capricis innecessaris. Volem tenir-ho tot: mòbils, tauletes, ordinadors… I no ens adonem dels problemes que pot causar, hem creat una guerra que dura bastants anys, hem explotat gent del teu país i no només t’ha afectat a tu sinó a molts països asiàtics que treballen moltes hores en condicions infrahumanes per després rebre un sou que no compensa ni la meitat de la feina . He rumiat molts dies en què puc fer per ajudar-te a venir a tu i als teus aquí amb mi. I per això he començat a treballar en un bar, que no m’agrada gaire, però quan penso que mes a mes puc estalviar diners per poder portar-vos, se’m passa tot. A partir d’ara donaré tots els diners que tingui estalviats. A més a més a l’escola, faré que nens com jo s’adonin de la teva situació i hi col•laborin. Un cop vingueu podreu anar a l’institut i a l’escola on podreu preparar-vos pel futur, on tu podràs ser tot el que et proposis. Una abraçada molt forta. Espero veure’t aviat! Fiona.  +
Activitat sobre Connexions de l'autora Elizabeth Stewart, pels Zona3 +	Estimada Marie, Ara que ja m’he instal·lat al Canadà, tinc una mica de temps per escriure’t. Volia dir-te que estic molt agraïda per tot el que vas fer per ajudar-me a venir aquí al Canadà. Gràcies a tu i a l’Alain. La meva petita casa és a Montreal i cada dia vaig caminant a l’escola, que és a uns cinc minuts. Allà he après moltes més coses que aprenia a Nyarugusu i puc menjar molts més aliments. La Mama està molt contenta perquè podem anar al mercat cada dissabte, en el qual aconsegueix productes frescos, oli i aigua. En Pascal està molt content perquè, a Montreal hi ha un bon equip de futbol, va anar a fer unes proves i va entrar en el equip!! Estic molt orgullosa d’ell, se’l veu molt content, i jo també ho estic. La Lucie va a l’escola i està molt contenta de tots els amics i amigues. Cada dia ve amb molts dibuixos i deures, però a ella li encanta. Li agrada tant que un dia va venir plorant perquè no li van posar deures, i li vaig haver de posar uns quants exercicis de matemàtiques. L’Olivier i jo anem millorant la nostra relació, tot i que encara, no és que sigui molt bona del tot. La Mama ens deixa sols a casa amb la intenció de que parlem i solucionem els problemes, però l’Olivier no accedeix a parlar amb mi. Tot i així, estic molt contenta perquè de mica en mica s’està fent un home amb dos dits de front. Com has vist, he après molt durant aquest temps, tant a l’escola com al carrer. I ara ja estic més a prop de realitzar el meu somni de convertir-me en doctora. I vull dir-te que moltes gràcies, ja que sense tu, no hauria sigut possible. Mil gràcies Marie, sempre me’n recordaré de tu. PD: M’agradaria que em vinguessis a visitar algun dia. Amb molta il·lusió i amor, la teva estimada Sylvie!  +
Activitat sobre Connexions de l, pels Connexió³ +	'''La vida oculta de la Fiona''' ''7 de setembre,'' Estimat diari, Avui ha sigut el meu primer dia d’institut. Ha anat bastant bé, he conegut moltes persones noves i una d’elles es diu Ryan. És un noi molt maco i simpàtic. A ell li agrada mirar els partits de softbol però juga a futbol. Els pares m’han comprat un telèfon mòbil ja que ara vaig i torno de l’institut a casa sola i es preocupen molt per mi i volen saber on sóc a cada moment. Quan m’han donat el mòbil, la primera aplicació que m’he instal·lat ha sigut el Friendjam perquè tothom la té i volia saber per què servia. Quan han acabat les classes he marxat cap a casa amb en Ryan. Mentre caminàvem ens hem anat fent preguntes fins que hem arribat a casa i ens hem acomiadat. ''2 de febrer,'' Estimat diari, Avui m’he llevat amb el peu esquerre. Tot ha anat malament. Primer, m’he despertat i m’he posat la nova dessuadora; fins aquí tot bé. Però quan estava esmorzant, m’ha caigut el suc de taronja per sobre i m’he tacat. Quina ràbia! Li havia dit a la Lacey que es moriria d’enveja en veure-la però l’únic que ha vist ha sigut el jersei de color mostassa que em va fer l’àvia (l’única peça de roba que no estava a la rentadora). Almenys quan he arribat a classe tot s’ha solucionat en veure el Ryan. Estic superenamorada! Ell serà el pare dels meus fills, ho sé. El dia m’ha passat volant. Excepte la classe d’espanyol, perquè el senyor Doucouto sempre fa que l’hora sigui eterna: exercicis, exercicis i més exercicis! El mal dia ha continuat fins i tot quan he tornat a casa. He mirat el Friendjam i he perdut cinc seguidors. Però tot no acabava aquí… Quan he arribat a casa, sorprenentment, no hi havia crits. Des de les festes que els pares estan canviats. Al principi he pensat que estava sola però no. A la taula del menjador estaven asseguts els pares, amb un senyor gran amb corbata entre ells. La mare, molt tranquil·la, m’ha dit que era un advocat, l’advocat que portaria el seu divorci. En aquest moment el món m’ha caigut a sobre. Estava trista, enfadada i molt nerviosa. No m’ho podia creure: però els pares s’estimen, oi? Després de l’hora més avorrida de la meva vida, he arribat a la conclusió que d’ara en endavant, hauré d’anar de casa en casa com si fos una pilota de futbol. Ai, futbol, fins i tot una desgràcia com el divorci dels meus pares em recorda el meu Ryan! Finalment, després d’intentar assumir que els pares es divorciaran, he anat al llit i, abans de dormir, he xafardejat una mica el Friendjam del Ryan. ''20 de juny,'' Estimat diari, Queden dos dies per acabar l’institut. Ja fa uns mesos que els meus pares es van separar i ho porto bastant bé. El meu pare porta uns dies veient-se amb una tal Joanne. Aquesta dona té pinta de ser una bruixa destrossa famílies; no em cau gens bé! Avui he vist la Lacey a l’institut. Ella és la meva millor amiga. Amb ella m’agrada parlar de les meves coses i els meus problemes, ja que m’ajuda i intenta solucionar-los. La conec des de fa temps i sé que puc confiar en ella. Durant l’hora del pati, hem estat parlant de la Sarah Stone. Es veu que era una noia que va enviar una foto seva provocativa i va acabar circulant per la xarxa. Però el més sorprenent és que al cap de dues setmanes, al no poder suportar la pressió, es va suïcidar. A les notícies han dit que no era la primera noia que li passava això, segons han dit ja hi han hagut 5 morts d’adolescents en aquest mes. Flipant... En marxar, he vist en Ryan. He estat xerrant amb ell durant el camí cap a casa (bé, cap a casa de la mare) i quan hem arribat al portal, m’ho ha demanat. M’ha dit que d’aquí pocs mesos, en Jeff, un amic seu, farà una gran festa d’aniversari a casa seva. El més sorprenent ha estat que m’ha dit que vol que anem a la festa no només com amics! Quan ens hem acomiadat, m’ha fet un petonàs a la galta i quan ha marxat, he pujat ràpidament les escales per escriure això. Es pot ser més feliç?  +
Activitat sobre Connexions de l, pels Els Ottawas +	CARTA A LA SYLVIE Hola Sylvie, Quan estiguis llegint aquesta carta, jo ja no seré amb vosaltres. L’hauràs trobat a la meva antiga aula de classe on jo treballava. Sóc en Patrice, el teu pare. T’escric aquesta carta, més que res, per ajudar-te en les difícils situacions en què et deus trobar ara mateix. Massa patiments per ta mare i els petitons. Des d’aquí, et vull comunicar que en aquests moments tu has de ser el cap de família, cuidar i vigilar els nostres. I no et preocupis pel futur; passi el que passi, mentre estiguis unida amb la teva família, tot sortirà bé. En aquests moments em trobo a l’escola i acabo de sentir unes fortes explosions al carrer. Tinc por. Potser són caçadors d’elefants, però acabo de veure que són els militars. Abans que vinguin a buscar-me, et vull donar uns consells de vida. Ja saps que la vida al Congo és molt dura, probablement ara us portaran a un camp de refugiats. Allà les coses no seran igual, hauràs d’anar a buscar el menjar, a rentar la roba a un lloc específic i també hi haurà una persona que intentarà fer-vos la vida molt difícil: aquesta persona es diu Kayembe. Aquest home és el líder militar de les persones que estan explotant les nostres terres. Per intentar sobreviure en les millors condicions possibles, hauràs de trobar un feina estable, et recomano treballar amb els serveis mèdics del camp. Allà hi ha una senyora canadenca que va venir a la meva classe a fer una xerrada. És molt bona i et pot ajudar. Bé Sylvie, m’acomiado de tu ja que els militars estan a punt d’arribar a l’aula de classe on estic en aquests moments. Recorda, cuida de la família i compte amb l’Olivier, no deixis que es descarrili cap a l’exèrcit del Kayembe. No dic adéu perquè tinc l’esperança de tornar-nos a veure! T’estimo filleta meva.  +
Activitat sobre Connexions de l, pels Shenzhen +	'''<big><big><big>Entrevista a la Laiping i la Min</big></big></big>''' '''Hola, bon dia, em dic Marta i avui us faré una entrevista sobre la fàbrica Khotan (nom de l’empresa). Ara som amb la Laiping i la Min, unes treballadores de la fàbrica de la ciutat de Shenzhen. Els treballadors es queixen de les males condicions que té la fàbrica i de l’explotació de l’amo, a tots els treballadors. Ara parlarem sobre aquest tema.''' '''-Hola bon dia, noies! Com esteu?''' Bé, una mica tristes pel mal tracte que estem rebent del nostre cap. I desil·lusionades perquè sabem que tindrem que abandonar el nostre treball. '''-Com es diu l’amo de la fàbrica? A què es dedica la fàbrica? I en què treballeu vosaltres?.''' Es diu Sr.Chen, i la fàbrica és dedica a fabricar telèfons mobils. Nosaltres treballem soldant condensadors a les plaques de circuit . '''-El Sr.Chen va parlar amb vostès de les condicions laborals?.''' No, només ens ham dit que els treballadors teníem que ser responsables i fidels a ell. '''- Com us heu adonat que us estaven explotan a la feina? Per què?.''' Perquè cada vegada treballem més i més, i no podien descansar, estavem amb les males condicions, i només ens deian “vinga noies treballeu”. '''- Digueu-me per què treballeu en la fàbrica sabent que hi ha moltes feines possibles?.''' Perquè en el meu poble no hi havia massa feina, i el meu desig era treballar en aquesta fàbrica, llavors vaig falsificar el meu certificat de naixement per poder treballar, encara no tenia l’edad per poder fer-ho. '''- Com us sentiu treballant a la fàbrica amb tantes hores de feina?.''' Malament perquè no dormint gens, i ens passen tot el dia en el treball sense descansar. Estem fartes de aquest treball. '''- Heu denunciat al Sr.Chen, per la mala sanitat? Expliqueu per què.''' No, perquè si el denunciaven es descobriria que he falsificat el meu certificat de naixement, i no volia que això se sabés. I perquè tenien por que ens fessin malament. '''- Us agrada treballar molt i cobrar poc? Explica perquè.''' No, perquè seria un treball dur i no tindrien recompensa, perquè cobrar poc i treballar molt a ningú li agrada. '''- Quantes persones treballen actualment a la fàbrica? I quants treballaven abans de les males condicions?.''' No ho sabem, però abans hi havia molta gent treballant i ara n’hi ha poca, es nota molt la diferència entre abans i ara. La majoria van decidir marxar, avui en dia queda un 15% de treballadors amb nosaltres. Els que segueixen treballant en la fàbrica es perquè necessiten urgentment els diners per poder viatjar i retornar al seu país, o per poder donar de menja a la seva família. '''-Què opinàveu abans del Sr.Chen? I ara opineu igual?.''' Abans pensàvem que era un home ferm, que era responsable, amable, i sobretot educat, però no era així,de fet es tot el contrari del que ens pensàvem '''-Després d'aquesta entrevista que fareu, respecte a la fàbrica? Hi seguireu treballant?.''' No , perquè no ho suporten més , ja no volem que ens tractin malament, anirem a buscar una altre feina, con sigui però no tornarem més a viure aquesta situació. '''Noias ha estat un gust parlar amb vosaltres. Gràcies per venir a parlar amb nosaltres d’aquesta situació. Espero que mai més us pasi això, que us vagi molt bé i que trobeu treball ràpid. Us desitjo tot el millor.'''  +
Activitat sobre Contes per a un món millor de l, pels Poker queenz +	<big>'''LA INJUSTÍCIA ACABA EN ACORD'''</big> Fa molts segles, en un poblet de Catalunya, un pobre pagès conreava unes terres que no eren seves. [[Fitxer:pagès.png||center|500px]] Un dia, el noble propietari el va anar a veure i el va amenaçar de fer-lo marxar dels seus dominis, si no li donava tot el benefici de la collita. A més, va atemorir el pobre pagès, dient-li que li enviaria els seus temibles soldats. [[Fitxer:noble.png||center|500px]] El pagès, que volia evitar aquesta desgràcia per a ell i per a la seva família, va proposar un pacte al noble: [[Fitxer:acord.png||center|500px]] El senyor trauria benefici de la collita, venent-la al mercat, i ell, el pagès, podria quedar-se amb allò que necessités per viure i mantenir la seva família. [[Fitxer:pacte.png|center|500px]] <big>'''AIXÍ ES VA DEMOSTRAR QUE LES PARAULES PODEN EVITAR LES BARALLES''' </big>  +
Activitat sobre Coses que no podrem evitar de l'autora Verónica Sánchez Orpella, pels Cèlia-Marina +	"Coses que no podem evitar" de Verónica Sánchez Orpella ens parla de l'esperit aventurer i les ganes de descobrir el món ens han dut a aquesta elecció. El protagonista abandona la seva zona de confort per endinsar-se en una aventura.Es tracta d'un llibre inspirat en la pel·lícula "Into the wild".  +
Activitat sobre Coses que no podrem evitar de l'autora Verónica Sánchez Orpella, pels Maria Marina +	''Coses que no podrem evitar'' es basa en un adolescent de 17 anys que viu a Barcelona. És un noi brillant, guapo, bon estudiant... A més a més les noies l’adoren, la seva mare, la seva germana i les noies, a excepció de l’Ariadna la noia que li agrada. Ens presenten el protagonista com un noi que no se sent còmode amb la seva rutina, que necessita allunyar-se d’allò què el rodeja. Aleshores el seu pare el truca des de Londres i li diu: “Tinc una proposta per a tu: Deixa l’escola. Pots perdre un any de classe però guanyaràs un any de vida. Anirem a fer un viatge que ens portarà a Rússia, Mongòlia, la Xina, Tibet i Nepal. Que hi dius?”. Ell accepta i des d’aquest instant ell emprèn un viatge on aprendrà sobre la vida, sobre qui és, sobre que vol fer i cap a on vol anar. Ens fa entendre que viatjar, no es simplement pujar a un avió i fer fotografies boniques, sinó trobar el teu propi camí.  +
Activitat sobre Coses que no podrem evitar de l'autora Verónica Sánchez Orpella., pels Laura i Paula +	``Amor, arrelat al món sense por´´ Els primers vídeos, són una mostra dels aspectes cabdals de la vida del protagonista, entre d'altres. No obstant això, abans de nomenar l’Ariadna, presentem les altres dones de la seva vida, ​​ja que a ella la coneix més tard i a part, mostrem Barcelona. Aquest és el lloc principal i important de la novel·la. Un cop introduïm a la jove Ari, mostrem una de les seves primeres converses amb ella que diu molt d'ell. En aquesta, abans de nomenar la seva gran por, el seu pare li truca per introduir la seva proposta. Igual que al llibre, la gràcia de no nomenar la seva primera por és perquè durant el transcurs de la seva lectura es descobrirà i, serà un fet molt important. Un cop vam mostrar els llocs, pels quals viatjarà el protagonista juntament amb el seu pare, colorits i cridaners, ja que al principi representa un viatge molt utòpic, interpretem els seus pensaments amb certs vídeos, perquè d'aquesta manera sigui molt més visual. Són vídeos molt concisos, però adquireixen molt bé l'essència dels seus pensaments. Un d'ells, en el qual es pot veure un home amb un cartell que diu ''Per què no puc estimar sense amagar-me?'', revela un aspecte important però no és del tot explícit. Aquest simbolitza l'homosexualitat de l’Ari, raó per la qual en aquest moment el jove diu que la vida ja no té sentit. El criteri que hem utilitzat per escollir la música de fons ha estat perquè l’Ari li recomana al protagonista abans d’ endinçar-se en el seu viatge. A l'hora de gravar la nostra veu, podem dir que utilitzem dos tipus de to diferents. Al principi, el to de veu és més explicatiu, com si narréssim la història. En canvi, al final utilitzem un to pensatiu, indecís, referint-nos als pensaments del protagonista. Algunes de les frases sí que són extretes del llibre, però d’altres son reflexions que hem extret. Les frases escollides, són les que per nosaltres, d’alguna manera ja narren la història, és a dir, són claus per poder comprendre la novel·la.  +
Activitat sobre Criatures d'ultratomba d'Autors Diversos, pels Arrosalforn +	El sol ja no hi era, i els vurdalaks eixien del seu cau, ja pensaven en la seua pròxima víctima. Tenien set de sang. Capitanejats per Gortxa, el més antic dels vampirs i que s’havia convertit en el seu cap, es dirigien cap a Domeus, Hongria. No buscaven a qualsevol, eren massa delicats; xiques joves, sobretots verges, eren el seu objectiu més apreciat. Per fi arribaren, es van sorprendre, no hi havia ningú al poble, estava desert. On estarien els habitants?, es van preguntar. De sobte van veure llums, en un edifici un tant estrany, a l’acostar-se la pregunta va ser resposta, tots estaven en l’església. No era la primera vegada que un grup de vurdalaks buscava les seues preses en aquest poble. La família de Gortxa no va tardar a rodejar l’església, ja que no podien entrar, això suposava cremar-se vius, i per tant la seua fi. Dins l’església tothom estava alterat. Els xiquets atemorits reflectien la por dels adults, les dones ploraven i els homes intentaven demostrar la seua vàlua, cosa que al seu interior no hi tenia res a veure. El sacerdot intentava calmar els sentiments comuns, la por. Ho feia suplicant al seu únic Déu, perquè tots pogueren almenys gaudir del seu diví paradís, el jardí del qual la Bíblia parlava. Els vampirs des de fora demanaven, cada volta més nerviosos, l’ofrena de part del poble d’una víctima de sang innocent, que els satisfaria almenys per una nit. Els habitants estaven més i més nerviosos, no volien perdre un habitant del seu poblat, eren com una petita família. Per altra banda ningú no volia arriscar-se, llavors decidiren sacrificar la vida d’una orfe, muda des de la seua existència, perquè no suposara una gran pèrdua. La xiqueta, enganyada per tots, pensava que es dirigia a l’encontre de la seua mare, a qui mai havia conegut. Quan els vurdalaks la van veure aparèixer fora de l’església la set va mostrar-se en tota la seua esplendor, la xica es va desmaiar i finalment van deixar de sonar les seues pulsacions, ja que aquesta xiqueta patia una forta malaltia. Aquest cadàver va deixar de tindre importància per a la família de Gortxa. Gortxa va espentar el cos inert de la pobre muda contra la porta de l’església, i la va trencar. El poblat va emmudir, no sabien què fer. Els vurdalaks eren cada volta més a prop, volien una altra víctima. Aviat algunes de les persones del poblat van decidir fer una estratagema, posaren aigua beneita en el coll d’un xiquet i li van dir que no li passaria res, ja que estava protegit per Déu. Els vampirs van veure eixir el xiquet de l‘església, i quan anaven a abalançar-se a ell, Gortxa va advertir que s’aturaren, alguna cosa passava, no era normal que els ho deixaren tan fàcil. El seu nét, com que era el més jove de tot el grup, no va poder resistir la seua set i no va tindre la capacitat d’endurar la temptació. Al lliscar les seues puntegudes dents pel coll del xiquet va morir al moment per causa de l’aigua beneita. El xiquet, que pareixia lliure i viu, també va morir, la sang li corria per tot el coll i prompte va fer un toll de sang al voltant del cos que no es feia indiferent a ningú. Els vampirs van embogir, no podien permetre que morira un dels seus. El poblat veia com els vampirs intentaven trencar les vidrieres del temple sagrat, però no podien, la força de Déu no ho va voler. El sacerdot parlà en Gortxa, volia saber què buscaven. Gortxa va respondre que ara volien encara més, ja que la pèrdua del seu nét, el va ficar furiós. El tracte seria el següent: lliurar les deu joves més belles i també verges que posseïen. Gortxa ho tenia ben planejat, perquè el poblat només posseïa nou joves. El sacerdot, confús, sense saber com actuar bé respecte a la situació i el mal humor que en aquell moment recorria per Gortxa, li va oferir les nou i un xiquet. A Gortxa li va parèixer bé, però el poblat es negava a oferir les seues úniques 9 joves, ja que es quedarien sense descendència. El sacerdot els va convèncer que això seria el millor per al poble, perquè així se salvaria la resta i finalment els habitants van cedir. Però les joves es negaven. Els vampirs s’impacientaven, tenien molta set. El sol cada volta hi era més prop. Van tornar al seu cau. La desgràcia es va apoderar d’un comerciant, que va passar prop de l’església. Els vurdalaks es van abalançar sobre ell i el cos va caure inert en pocs minuts, la sang s’apoderava d’ells i rejovenia cada volta més els vampirs de la família de Gortxa. Van tornar al seu cau. Gortxa va preparar una venjança amb els seus dos fills mentre els habitants del poble ja tornaven a les seues cases, estimant que l'amenaça dels vurdalaks havia passat. Llavors Gortxa i els seus fills van aprofitar-s'hi per a llevar la vida i la sang a tots els primogènits del poblat.<br /> <br />  +
Activitat sobre Criatures d'ultratomba d'Autors Diversos, pels Els Blanquerna +	CONTINUACIÓ DE LA VIDA DE BERTHA KURTEL (Relat 3) Quant a la llegenda que els vampirs moren definitivament quan els claven una estaca al cor, Bertha Kurtel va demostrar que aqueixa profecia no és certa. Quatre anys després, Bertha va reaparèixer a Heidelberg on tot va succeir. El 4 de febrer de 1847, va tornar a atacar una noia mentre aquesta dormia, la casa era deserta, Clàudia només estava acompanyada del seu nóvio. -Qui ets i què fas ací? Clàudia! - va cridar Pere amb por. -La teua xica està totalment dormida, no pot escoltar-te - va contestar la vampiressa. -Què li has fet mala bèstia? - va continuar el xic amb desesperació. A continuació el va agafar i el va lligar a una cadira i va ficar-li una llima a la boca amb la finalitat que no poguera dir res. -De seguida estic amb tu - va dir la vampiressa amb un somriure malèvol. Va anar al llit on estava Clàudia i va passar la mà per damunt dels seus ulls i de sobte es va despertar, però no va tenir temps de dir paraula perquè de seguida, davall l'atenta mirada de Pere, Bertha va mossegar-la amb el seus dents afilats a una banda del coll mentre al xic que continuava lligat se li omplien els ulls de llàgrimes en veure com moria la persona que ell amava. A continuació va deixar el xic a soles amb el cadàver. Bertha va desaparèixer i el xic va morir d’asfíxia i de pena. Es diu que ara la vampiressa amb el nom de Bertha Kurtel va deambulant pels carrers de València. No et descuides, pot estar darrere teu quan menys t’ho esperes.  +
Activitat sobre Criatures d'ultratomba d'Autors Diversos, pels Els Cerimoniosos +	LA FAMÍLIA DEL VURDALAK En l’any 1815 es van reunir a Viena uns amics, que ja feia temps que no es veien. Es van ajuntar per a parlar del que els havia passat durant tots aquells anys. Una nit, cada un havia contat alguna cosa menys el marqués d’Urfé, però va aprofitar un moment de silenci i va prendre la paraula. URFÉ: Les seues histories, sens dubte són sorprenents, però al meu parer els falta quelcom essencial, l’autenticitat. Però no conec més que una aventura d’aqueix gènere, és tan estranya, tan horrible que és capaç de ferir d’espant l’esperit del més incrèdul. Vaig ser-ne testimoni i actor, i, encara no m’agrada recordar-la. Aquesta vegada els la contaré amb molt de gust. L’any 1759 jo estava enamorat de la bella duquessa de Gramont, i vaig sol·licitar una missió diplomàtica prop de Moldàvia, durant les negociacions amb el gabinet de Versalles. La missió em va ser concedida. El dia abans de la meua partença em vaig presentar a casa de la duquessa. DUQUESSA: (amb veu d’emoció) D’Urfé, comet vostè una bogeria. Però el conec i sé molt bé que mai es retracta quan ja ha pres una decisió. Així que tan sols li demane una cosa: que accepte aquesta creu com a prova de la meua amistat, i porte-la posada fins que torne. (Urfé li besa la mà). URFÉ: Un dia vaig arribar a un poble. Vaig trobar els habitants de la casa on anava a hostatjar-me submergits en una consternació inusual. Un home d’uns trenta anys, alt i imponent, se’m va acostar i em va agafar la mà PIERRE: Passe, passe, foraster; no es moleste per la nostra tristesa, quan sàpiga la causa ens entendrà. Un dia mon pare Gortxa se’n va anar a perseguir el maleït Alibkek, un bandoler turc que aterria el país, però abans va dir que l’esperàrem durant deu dies, i si no haguera tornat al desè, fera dir una missa d’ànimes, perquè ja seria mort, però si tornava que no el deixàrem entrar ací de cap de les maneres si estimàvem la nostra vida, i que li travessàrem una estaca d’àlber al cor. URFÉ: Després de parlar amb Pierre, vaig vore la seva germana Sdenka, i en aquell mateix moment em vaig enamorar d’ella, ja que era igual que la duquessa. A mig dia va aparèixer el Gortxa per uns dels camins del bosc. GEORGE: Pierre prepara l’estaca per si de cas fa falta. I tu Sdenka prepara l’habitació per al foraster i el pare. GORTXA: (amb veu d’insomni) No vull res de benvingudes, me'n vaig a dormir. PIERRE: Vaig a guardar l’estaca, si fa falta l’agafe. GORTXA: (a mitja nit, amb set de sang va agafar al xiquet petit i se’l va emportar). PIERRE: (amb desconfiança, els va seguir) GORTXA: (es para en el parc i xupla la sang al xiquet). PETIT: Pareeeee!!! PIERRE: (comença a córrer) Nooo!!! (quan arriba ja era tard, havia mort. Aleshores es posa al seu costat plorant). GORTXA: (com que l’havia vist el seu fill i no volia que ningú sabera el que era, també li va xuplar la sang fins matar-lo) SDENKA: Urfé, saps a on està Pierre i el seu fill? URFÉ: No, que ha ocorregut? SDENKA: (amb veu de frustració) Han desaparegut. Això ha sigut cosa del Gortxa, és un vampir, ajuda’m a buscar l’estaca i anem a acabar amb tota aquesta història. URFÉ: D’acord. Quan ja anaven a clavar-li l’estaca al Gortxa va aparèixer el George per la porta principal. GEORGE: (fatigat) He trobat el cos del Pierre i del petit al parc, sense dubte, ha sigut un vampir. GORTXA: (aprofita la conversa per a escapar). SDENKA: Perfecte, hem perdut l’única oportunitat per a acabar amb el vampir Gortxa. A la nit Urfé entra en l’habitació de la Sdenka. URFÉ: Sdenka, et vull molt, però demà al matí he de continuar la meua missió, i no sé quan tornaré. SDENKA: Jo també et vull molt, i perquè no t’oblides de mi iperquè tornes prompte et done aquest penjoll. URFÉ: No m’ho llevaré mai. Fins prompte. Al dia següent Urfé se’n va anar, i va tornar als tres mesos preparat per a demanar-li matrimoni. Va entrar a la casa i va dir: URFÉ: Hola, hi ha algú? Com que no contestava ningú va entrar a l’habitació de la Sdenka, i va vore a les finestres el Gortxa. URFÉ: (Va deixar caure l’anell de matrimoni al sòl i va eixir corrent d’eixa casa maleïda) Tota la familia el va perseguir, inclòs Sdenka. URFÉ: (Va arribar a un convent a on estaven tots els refugiats i va tancar la porta eprquè no l’atraparen, seguidament es lleva el penjoll que li havia donat i ho va tirar a terra plorant, i va dir: Jo no vull tindre un record de tu, Sdenka, tan horrorós. FI  +

(anteriors 25) (següents 25)