Propietat:Escrita

Aquesta és una propietat del tipus Text.

Pàgines que fan servir la propietat "Escrita"

Es mostren 25 pàgines que fan servir aquesta propietat.

(anteriors 25) (següents 25)

A
Activitat sobre Camps de Maduixes de l, pels Aperezv +	Estimada Lluciana, Esperem que llegeixis aquesta carta tan aviat com puguis, perque això voldrá dir que ja estàs desperta. Estas passant per un greu moment a la teva vida, lluitar contra la mort, volem que sàpigues que nosaltres estem al teu costat per a tot allò que necessitis. Només has de pensar que això es una altra i simple partida d'escacs de les que sempre en surts guanyant tu. El teu xicot està molt espantat, però tu tranquil·la que ja l'estem calmant i ajudant en tot el que ell necessiti. Ell mateix ens va dir que la setmana que ve anirem tots junts a buscar a aquell noi que et va vendre les problemàtiques pastilletes per enxampar-lo i portar-lo a la policia. A més volem que sàpigues que tots estem molt bé, que no et preocupis per nosaltres, perquè normalment en aquests casos els que pateixen són els de fora, però ho estem portant bastant bé. Trobem molt a faltar el teu somriure, els teus ulls, la teva il·lusió de guanyar una partida d'escacs... En resum, et trobem molt a faltar. Esperem que quan estiguis llegint aquesta carta ja estiguis perfecta i alegre a casa teva o amb els teus amics, és a dir amb nosaltres. T'estimen, Els teus millors amics!  +
Activitat sobre Camps de Maduixes de l, pels FLAMENCS D'URÀ +	La Lluciana, la Cinta, el Màxim i el Santi surten el divendres a la nit de festa. Prenen unes pastilles que el Raül, un noi que dedica la seva vida a anar de marxa i a drogar-se constantment, els ofereix. La Lluciana es comença a marejar enmig de l'aglomeració de joves i li agafen nàusees fins que cau blanca com un paper al terra. Ràpidament, els seus amics la porten cap a urgències on allà, els metges truquen als pares de la Lluciana, els quals hi acudeixen a corre-cuita. La Lluciana es troba en estat crític i els metges no saben què donar-li, ja que no tenen ni idea de quin tipus de droga ha pres. La Lluciana, la Cinta, el Màxim avisen del que ha passat a la Loreto, una gran amiga de la protagonista, i a l'Eloi, l'amic sentimental de la Lluciana, el qual havia decidit no sortir aquella nit perquè havia d'estudiar. Al cap d'unes hores d'estar a la sala d'espera marxen cap a casa. Cap dels tres no pot dormir, així que queden tots (inclòs l'Eloi) a casa de la Cinta i parlen sobre la nit passada i les possibles solucions al problema. L'Eloi es desviu per trobar pistes sobre el Raül i el camell que els va vendre les pastilles amb mitja lluna dibuixada. Primerament, decideix buscar el Räul, però no és a casa seva (ho troba normal, aquest noi es passa els caps de setmana de farra i només fa que drogar-se i beure), així que posa rumb a un dels after-hours més famosos de la ciutat, suposant que el trobarà allà. Per molt que el busca no el troba, però li ve un flaix i se'n recorda de l'Anna i el Quico, dos sonats com el Raül que el poden ajudar a trobar-lo. Va a casa d'aquests joves i els pregunta si tenen cap pastilla com la que va prendre la Lluciana, a la qual cosa responen que no; seguidament els pregunta on pot trobar el Raül i li responen que a una festa privada que fan a una fàbrica abandonada. Entre la gran multitud de gent l'aconsegueix trobar i no el mata de miracle. En Raül li diu que aquesta nit (la nit de dissabte) serà a la discoteca Popes. Paral·lelament, en Vicenç Espinós, un agent de policia, investiga el cas i també li segueix la pista al camell. Arriba la nit de dissabte, el moment d'anar a buscar el camell. Els nois entren a la discoteca, però tot i l'esforç que posen a avisar-lo no l'aconsegueixen veure. Un dels joves el distingeix sortint dels lavabos i, sense pensar-s'ho dos vegades, avisa els altres i emprenen una llarga persecució. El camell surt disparat de la discoteca amb els nois darrere a punt d'enxampar-lo quan, de sobte, en Vicenç Espinós i un altre agent que són dins un cotxe de paisà veuen els nois (que ja coneixien perquè prèviament els havia interrogat) i s'uneixen a la persecució. El camell cau i s'obre el cap, queda estès a terra mort. La pastilla que portava a la mà (l'única cosa que podia salvar la Lluciana ja que els metges no sabien contra què havien de lluitar) cau en una claveguera. Els nois i els policies, abatuts i decebuts, es lamenten no haver pogut aconseguir la pastilla. Per sort, la Cinta havia trobat una d'aquelles pastilles al terra, la qual havia caigut al camell durant la persecució. Finalment, la Lluciana es desperta. Paral·lelament a la trama principal, la Loreto pateix bulímia i ho passa realment malament.  +
Activitat sobre Camps de Maduixes de l, pels MMVgamers +	Hola encantats de haver vist el vostre treball. Ens a semblat molt interessant i emotiu, perquè ens ajuda a pensar en la societat que estem vivint i el que no tenim que fer, o el que tenim que moderar i no caure en les temptacions sense deixar-se guiar per altres persones, ja que hem vist com han acabat algunes persones. Es un tema molt greu en el que s'ha de tractar i es necessita molta ajuda. Fins un altre!!!!  +
Activitat sobre Camps de Maduixes de l, pels Recitadors de maduixes +	EL PERSONATGE MÉS BUSCAT “SÓC LA NORMA”-El triangle amorós Hola nois! sóc la Norma, segur que em coneixeu per ser la germana de la Lluciana, la “perfectíssima” Lluciana. Tothom l’estima, bé, és clar, s’ho mereix; treu bones notes, és bona jugant als escacs, és guapíssima… Inclús té el nòvio perfecte, l’Eloi, m’agrada tant l’Eloi... Pot haver-hi alguna cosa pitjor que estar enamorada del nòvio de la teva germana? Ara sí que he posat la pota, estic en un compromís. Per posar-vos en situació us diré que l’Eloi i jo ens coneixem des que ell sortia de la mà amb la Lluciana, i, tot i que més d’una vegada hem creuat certes miradetes això no sembla haver foradat la capa del seu cor, ara formada per l’amor de la Luci, la meva germana. És estrany escriure-ho així de clar, però si voleu saber realment qui sóc, això forma part de mi. Avui és divendres. Acabo de sortir del col·legi; enguany estic fent quart de secundària. Bé, no em vull desviar del tema, el divendres és un dia on tothom surt de festa, a fer gresca. Tots menys jo. Els pares diuen que no tinc l' edat, sempre el mateix sermó. En canvi, la Luci s'ho passa d'allò més bé cada nit de divendres, és clar, ella té divuit anys... Em sembla una injúria, és molt injust, trobo que he demostrat suficient als pares com de responsable sóc i m'amoïna veure com ells no se n'aperceben. El millor que puc fer ara és deixar de pensar en la xerinola dels divendres per la nit. De fet he d'estudiar, tinc examen de Matemàtiques el pròxim dilluns. Ara que ho penso, seria una bona excusa per quedar amb l'Eloi, ell em podria ajudar a estudiar. Dit i fet, ara només cal telefonar-lo. Entre vacil·lacions penso "el telefono o no el telefono?" L'Eloi quasi mai surt els divendres per la nit, és molt aplicat en els seus estudis i l'erudit de la seva classe, segurament serà un enginyer professional... Avui la meva germana sortirà com cada divendres (amb tanta marxa, algun dia d'aquests li succeirà alguna cosa), això vol dir que ell serà sol a casa seva. 5 minuts més tard... Ja està, fet. Just l'acabo de telefonar. Semblava content (no més que jo, però). Passades dues llargues hores més seré allà amb ell, a casa seva, asseguda vora d'ell, vora el seu aroma, i estudiant matemàtiques, o intentant-ho. Ja friso per ser-hi. Ara que hi penso... Què és el que m'ha dit al final del diàleg?... Ah sí... que estava preocupat per ella, per la Lluciana. M'ha dit que l'inquieta pensar que aquest vespre ella sortirà amb la seva colla i amb un tal Raül, un xaval no gaire idoni. Es preocupa massa l'Eloi, en canvi ella mai parla d'ell, no estan fets l'un per l'altre. He de parlar amb la Luci, ella pensa que l'Eloi és com el meu tiet, si ho sapigués...En fi, L'Eloi està massa enamorat de la Luci, té la seva relació molt capficada, tant com un cargol enrroscat a la paret. Realment no hi tinc res a fer i aquest tema fa que vacil·li massa. No li donaré més voltes, sóc una nena, només tinc 15 anys, em queden mil i una experiències per viure encara, sóc intel·ligent, atractiva i tinc uns clotets molt divertits, sóc responsable, adoro ballar, cantar (la veritat és que ho faig força bé), tinc massa qualitats com per enssorar-me amb no res, no fa el pes amoïnar-se per certes ximpleries, ho deixaré de banda (poc a poc) i qui sap, tal vegada aparegui algun ballarí o cantant que em fagi el pes.  +
Activitat sobre Camps de maduixes de Jordi Sierra i Fabra, pels IRA-2 +	'''ENTREVISTA A L’ELOI''' Entrevistadora: ''Bon dia, avui us presentarem a l’Eloi en directe. Bon dia Eloi.'' Eloi: Bon dia. Entrevistadora: ''Bé Eloi, t’enrecordes quan la Lluciana estava en coma?'' Eloi: Sí i prefereria no recordar-ho. Entrevistadora: ''Com et vas sentir quan la Lluciana estava en aquest estat?'' Eloi: Em vaig sentir molt impotent. Entrevistadora: ''Què penses de les drogues?'' Eloi: Personalment, les odio. I ara, després de tot això de Lluciana, encara les odio més. Entrevistadora: ''Que pensaves abans de l’accident?'' Eloi: Pensava que la Lluciana havia anat a divertir-se amb els amics, a mi em van proposar anar-hi però estava massa ocupat pel control de dilluns. Això sí, no pensava que anessin a prendre alguna droga. Entrevistadora: ''Ara, què en penses?'' Eloi: Ara penso que s’hauria de repensar abans d’anar a la discoteca i si ho fes que evites l’impuls dels amics per prendre una cosa que ara no vol. Entrevistadora: ''Com definiries a la Lluciana?'' Eloi: La Lluciana és una noia molt impulsiva, sensible i intel·ligent. Entrevistadora: ''Com la vas conèixer?'' Eloi: La vaig conèixer a un campionat d’escacs de l’institut, vaig sentir el rumor de que una noia havia guanyat i volia comprovar-ho per curiositat. Pensava que seria una noia poc sociable i de mal veure però era la Llucana. Des de aquell moment em vaig enamorar. Entrevistadora: ''Com et vas quedar al saber que la Lluciana es va prendre una pastilla d’eva?'' Eloi: Em vaig quedar impactat i em va afectar molt. Entrevistadora: ''Com va la relació amb els teus amics?'' Eloi: Va bé, però clar, al saber que varen ser ells els qui li van donar la pastilla no vaig poder aguantar… Això si ja em fet paus i la Loreto s’està recuperant de la bulímia. A més, la Cinta i en Santi ara són més inseparables. Entrevistadora: ''Què penses del traficant?'' Eloi: El traficant? El traficant és un c****! Perdó m’exaltat, és que quan penso que va ser ell qui va donar la pastilla. Però ell no és el problema, ell només és un de la cadena. Per desgracia va morir, quasi mata a la Lluciana però tampoc li haig de desitjar la mort. Una cosa de que ens diferència és el fet de que em preocupo per la gent i no voldria deixar ningú en perill de mort. Entrevistadora: ''Quin impuls et va donar forces per poder seguir a un traficant?'' Eloi: L’únic que volia era poder aconseguir la droga que va prendre la Lluciana per poder ajudar-la. Entrevistadora: ''Et va semblar difícil perseguir el traficant?'' Eloi: Sí molt. No és fàcil passar-se la meitat del dia corren per poder trobar informació sobre el traficant. Entrevistadora: ''I per últim, un avís important per l’Eloi.'' Eloi: Per molt que t’agradi divertir-te i anar de festa cada dia hi haurà un moment que hauràs de parar. No es pot prendre alcohol excessivament ni tampoc prendre’s una droga per continuar la festa. Si no pots més para. Seria recomanable també evitar el contacte amb gent estranya i encara més si et volen vendre alguna cosa. Entrevistadora: ''Doncs molt bé, fins aquí ha arribat l’entrevista. Gràcies per participar i que et vagi molt bé.'' Eloi: Igualment.  +
Activitat sobre Camps de maduixes de Jordi Sierra i Fabra, pels Iogurt de Maduixes +	Diumenge 4 19 hores 29 minuts Li feia molt mal el cap i no podia moure el cos, la Lluciana s’havia despertat però alguna cosa no anava bé, les alarmes es van disparar, el seu cor anava massa ràpid, estava espantada. De sobte un metge va entrar a la sala corrents, va revisar els aparells i va punxar a la Lluciana. Va tornar a dormir. La família de la Lluciana seguia en xoc, s’havien alegrat molt quan l’havien vist obrir els ulls però ells també sabien que quelcom no anava bé, no s’havia pogut aixecar,tot i que ho intentava amb totes les seves forces. Els seus ulls amb les pupil·les dilatades i plens de llàgrimes els miraven demanat auxili. Ara ella tornava a estar adormida, quan el metge es va apropar. Era un home gran, de pell negre, amb moltes arrugues i taques a la cara, cosa que feia que sembles molt més gran del que ja era, els seus ulls estaven plens de preocupació. Va apropar-se als pares de la Lluciana. -A la seva filla li ha donat un atac d’ansietat al sortir del coma pel que sembla un metge haurà de vigilar-la durant la nit - Si, era de nit. Portaven dins de l’hospital uns tres dies, però a ells els hi havia semblat un segle. Dilluns 5 11 hores 6 minuts La Lluciana es va despertar, estava marejada i ho veia tot borrós, va intentar aixecar-se del llit, però va vomitar. Com podia haver vomitat si a ella li semblava que no hagués menjat res solid en dies,pensava, però els seus record deien el contrari. La nit anterior havia anat de festa amb els seus amics habituals, s’ho estaven passant molt bé, però aquella nit havia sigut diferent, havia begut massa estava molt marejada, recordava que li havien ofert alguna cosa i havia dit que no, va començar-ho a veure-ho tot negre i ara estava en un hospital. Per la finestra el sol estava a dalt de tot al cel i els rajos de llums s’escolaven per les persianes grises d’una gran finestra amb vistes a la ciutat. Encara era poc conscient d’on era quan un home jove amb bata blanca va entrar per la porta, el seu rostre era blanc com la neu i els seus cabells rossos li queien sobre el front, fàcilment podria haver passat per un reconegut actor de cinema o un cantant d’alguna banda pop. En veure-la desperta va somriure, ella no sabia perquè, però també ho va fer. -Bon dia sóc el doctor Xavier, com et trobes Lluciana? -Una mica marejada - Va respondre ella - On estic?, on són els meus pares? com he arribat aquí? - Tenia moltes més preguntes però aquestes van ser les úniques que va poder dir sense haver de tornar a vomitar. -Ets a l’Hospital del Mar, els teus pares portaven aquí tres dies, fa unes hores han marxat a casa per dutxar-se i menjar alguna cosa, és dilluns i la teva germana ha de estar de camí a casa - Tant feia que que estava allà al hospital?!!, per ella havien passat uns minuts com a molt algunes hores,però ja eren a dilluns. La primera idea que se li va passar pel cap va ser l’ examen de l’Eloi, d’aquell examen dependria el seu futur sobre si seria professor o no. El doctor va seguir parlant.- El cas es que segons ens han explicat els teus amics vas prendre una pastilla, una droga i vas caure en coma.- Ella? Una pastilla? Potser els seus amics haurien pres la pastilla però ella no, mai de la vida, tot i que anés molt borratxa. -Jo no vaig prendre cap pastilla - Va respondre tot intentant aixecar-se, però alguna cosa no anava bé. Sentia com tot el cos li feia mal menys les cames, es a dir, no les sentia, era com si no en tingues. Va començar a notar una suor freda, el sol que s’escolava per la finestra ja no li donava escalfor, es va treure les mantes del llit de sobte i va començar a cridar, no podia moure’s. El metge va cridar pel comunicador que portava a sobre que el cap de la planta vingues urgentment a la seva habitació. Es va plantar davant d’ella i la va aguantar amb força. Però estava molt nerviosa, atemorida i finalment va caure al terra. Tot seguit va arribar el cap de planta i entre ell i el Xavier la van aixecar i la van col·locar al llit. Ella estava plorant, li tremolava el cos sencer, no podia ser, es repetia una i una altra vegada dins el seu cap, ella no. Quan es va relaxar va poder escoltar de que estaven parlant els dos doctors. -Xavier com pot ser! - Cridava el cap de la planta un senyor de pell negre i que semblava que s’estigues a punt de jubilar-se.- Havíem revisat que tot estigués correcte, tot i després de l’atac d’ahir creia que aquesta noia podia seguir fent vida normal. Però dec haver comes algun error. En aquesta mateixa planta ahir va arribar un xicot de la seva mateixa edat, tenia una gran sobredosis de drogues i va morir just abans del seu atac. -Segur que no es culpa seva. - Va dir el Xavier mentres mirava a la Lluciana com si encara fos més fràgil que abans, com que si s’atrevia a tocar-la faria que es trenques com una bola de cristall. Es deu haver donat un cop durant el atac d’ansietat i al anestesiar-la se li han paralitzat els músculs. Creguim, es posara bé. - Tot i que ell sabia que no seria possible. -Vaig a cridar a la seva família han de saber que s’ha despertat i que…- En aquell moment es va parar, una infermera de cabells castanys i una mica grassoneta va entrar per la porta. Tots els de la sala se la miraven estranyats, portava entre el braç un diari enrotllat. A la portada hi havia un títol molt impactant al costat de les típiques noticies sobre la corrupció i el resultat d’un partit de futbol: Ballant amb la Mort, la imatge principal i que ressaltava amb totes les demés era la de una noia jove, a la camilla d’un hospital tota ella connectada per tubs i endollada a unes quantes maquines de les quals depenia la seva vida. La primera reacció dels metges va ser de sorpresa, els números de la habitació de la jove eren els mateixos que els de la habitació de la Lluciana. Es a dir era ella. La cara se li va desfigurar, una sensació d’angoixa li va recórrer tot el cos, per uns instants va oblidar-se de les seves cames i va adonar-se que tan sols feia unes hores ella havia estat en aquella situació entre la vida i la mort, indefensa sense poder fer res només esperar a que el destí decidís. El Xavier va començar a llegir el article.- La seva veu ja no era tan melodiosa com ella recordava ni era tan atractiu.- El article deia que ella havia pres una pastilla d’Eva quan estava de festa amb uns amics i que actualment es trobava en coma. Ara entenia el títol de la portada “Ballant amb la Mort”. Al acabar de llegir-lo ella va dir: -Això no es cert és tot una invenció! - va cridar desesperada i amb llàgrimes al ulls.- Jo no he pres mai cap pastilla! Es cert que me'n van oferir però no n’he pres mai! - Si en aquells moments els seus ànims s’haguessin pogut mesurar, ella els tindria sota zero. No parava de plorar, tenia els llavis plens de saliva i li queien els mocs. Mai més podria aixecar-se i caminar, córrer, la seva vida mai seria igual i tot per un acte del qual ella tenia la consciencia de que no havia fet, prendre una pastilla. Tots els metges la miraven amb cara de vergonya, creien que era una mentidera, tots menys el Xavier, la seva mirada era de preocupació i de consol, però tot i això no serviria de res. El doctor de pell negre i la metgessa van marxar, a la sala només quedaven ella i el Xavier, qui l’estava vigilant, quan ell va obrir els llavis. -Jo et crec. - va dir en veu baixa i atemorida - Crec que tu no vas prendre la pastilla. Fa uns anys, la comarca de Barcelona va tenir un cas en el qual un adult va ser drogat i va morir, mesos després de la seva mort es va demostrar que l’havien drogat i que ell no s’havia suïcidat com tothom creia, sinó que l’havien assassinat. -Es cert que vaig estar de festa i que havia begut molt, però no vaig prendre cap droga, ho juro. Els meus amics estaven allà amb mi, tots menys el meu novio, que tenia exàmens, tot i això, sé que jo no en vaig prendre. -De veritat que m’ho crec Lluciana, per no saps com demostrar-ho. -Ell tenia raó, potser ella sí que havia pres la pastilla, potser sí que havia sigut tant estúpida de deixar-se portar per l’alcohol i els seus amics i havia pres la puta pastilla, i per la seva culpa ara no podria tornar a moure les cames. Dilluns 5 13 hores 32 minuts La Lluciana es va adormir. Tot i que portava tres dies seguits dormint, va aconseguir aclucar l’ull. De sobte es trobava a casa seva, marxava de casa quan va sonar el telefon, òbviament la seva germana no va tenir la intenció d’anar-lo ha agafar i tot i que portava tacons va sortir corrents a agafar-lo però al despenjar el telefon no va contestar ningú, es devien haver equivocat. Va sortir de casa, era tard tot i això encara feia sol. Havia començat l’estiu i era el primer dia que portava màniga curta i uns “shorts” massa ajustats. Es dirigia cap a l’entrada del metro però va aparèixer al portal de casa l’Eloi, ell li estava donant un petó, quan ella va voler entrar a casa seva, ell no li va permetre, deia que ho tenia tot escampat, típic en l’Eloi, quan marxava va notar una cosa que la va estranyar, el llum de casa l’Eloi era apagat com si no estigués a casa tot i que ell havia pujat. Es va fer fosc. De cop era de festa en una discoteca “cutre” dels barris del raval de Barcelona, els seus amics havien comprat una pastilla i li oferien, ella no parava de dir-los que no. Estava a punt de mirar el seu telefon mòbil quan de sobte... Es va despertar, aquesta vegada eren els seus pares els que estaven a l’habitació. Tenien els ulls envermellits i les cares vermelles, com si haguessin estat plorant. La seva mare es va adonar de que ella havia obert els ulls. Va aixecar-se d’un bot de la cadira, es va apropar a ella i li va donar mil petons al front , després son pare va fer el mateix. -Com et trobes? - Va preguntar la mare -Bé, però…- Va escatar a plorar. Ella no era així, ella s’enfrontava a la vida com si estigués en una partida d’escacs, potser havia de sacrificar algunes peces però sempre acabaria guanyant. Ara es trobava indefensa, i en la única cosa que podia pensar era en com seria el primer dia d’escola. Els metges de l’hospital li havien dit que havia de passar un cop per setmana a reabilitació i que li farien probes cada mes. Ara ella hauria d’acostumar-se a la seva companya, segurament de per vida, la cadira de rodes. Els dies següents va estar fent repòs a l’hospital, van passar-la a visitar l’Eloi i els seus amics, tots estaven molt contents de que per fi hagués sortit del coma. La Loreto ja no havia tornat a vomitar i era sorprenent que en una setmana hagués canviat tant el seu aspecte, se la veia més bonica, més colorida, amb més força. Per altra banda els pares dels seus amics els havien castigat a tots de per vida i no podrien tornar a sortir de festa. Però aquest no era l’únic problema el dia que la Lluciana havia despertat, el pacient que havia mort de sobredosis a l’habitació del costat era el Raül. La Lluciana no el coneixia gaire el Raül, l’havia vist una o dues vegades en algunes festes, però se li va esquinçar el cor. A aquell noi ja l’havien advertit del risc de prendre les drogues que consumia, però no n’havia fet cas. L’Eloi, al contrari si que el coneixia bastant, eren amics des de petits, tot i que no semblava gaire afectat, és probable que sigues perquè era íntim amic del traficant que havia donat les pastilles als seus amics. Dilluns 12 10 hores 56 minuts El primer dia de classe va ser estrany, tothom se la mirava pels passadissos, no la saludaven i el professors no paraven de fer preguntes. Estava farta no suportaria més tanta pressió. Va anar al lavabo, el lloc on solia anar a plorar quan era a casa. Diuen que els lavabos de les noies son molt més nets que els dels nois, però en aquells moments ella pensava que no. Els lavabos de l’escola mai li havien agradat, eren bruts i feien olor a pixum, però de vegades no hi havia més remei que entrar-hi. Era sobre la tassa del vàter quan es va obrir la porta i va escoltar a dues noies entrar. -Tia, aquest cap de setmana la liarem parda- va dir una de les noies, Aquesta portava unes bambes Nike de color rosa, la típica roba d’una “choni”. Era curiós, la escola estava plena de gent com ella. -M’han dit que hi ha un nou venedor de xocolata, i que és molt barata, la festa no s’acabara mai! - va contestar l’altre, que portava unes botes amb unes plataformes de 4 centímetres. -Ja ho he escoltat, però té molt poques unitats i s’han de reservar, però per sort nostre un dels de quart el coneix. -I com ho farem per que ens la reservi? -Diuen que el podem trobar a…- La campana per tornar a classe va sonar, les dues noies van marxar a corre-cuita del lavabo. -Anirem demà per la tarda. Es que avui no puc tia... - es va poder escoltar una vegada havien creuat la porta. Van passar uns minuts, es va quedar pensant al lavabo, després de tot el que havia passat encar hi havia gent que es seguia jugant la vida i gastant els diners en drogues que els podien arribar a matar.Va sortir del lavabo. Se li feia complicat pujar i baixar de la cadira de rodes, portava els pantalons mal posats i la seva samarreta de tirants descol·locada, encara necessitava molta pràctica. Les classes van ser tranquil·les aquell dia, menys per l’Eloi. Van entregar-l’hi l’examen i el tenia suspès. -Òbviament culpa meva - va pensar la Lluciana, si no hagués sigut tant estúpida ara no estaria en aquesta situació, l’Eloi no estaria suspès, els seus amics no estarien castigats i ella no aniria en cadira de rodes. Es va enfadar. Dilluns 12 17 hores 19 minuts Quan va arribar a casa aquella tarda es va tancar a la seva habitació i va intentar acabar els deures que tenia pendents de les dues setmanes anteriors, però va ser complicat, no s’enrecordava de res, no estava concentrada hi havia alguna cosa que no li deixava pensar amb claredat. Potser algú hauria d’avisar a aquelles noies del lavabo ,o hauria de demanar perdó a l’Eloi. Dilluns 12 23 hores 43 minuts Per la nit la Lluciana va tornar a tenir el mateix somni que la setmana anterior, amb la diferència de que ningú la va despertar, i per això va poder continuar el seu somni, es trobava amb els seus amics de festa, ells li oferien una pastilla i ella no parava de dir que no, quan va sonar el mòbil, el va agafar, era l’Eloi. -Lluciana ja he estudiat, on sou? m’apunto a la festa.- La seva veu sonava ronca, com si hagués estat plorant o cridant. -Estàs bé? -Si, si estic una mica refredat - refredat a principis d’estiu, el seu novio mentia molt malament. Va riure per sota el nas. -D’acord ens veiem al Pandora’s - L’Eloi va tancar el mòbil de cop. No era normal en ell aquest comportament, sempre es despedia amb uns petons. Dimarts 13 6 hores 2 minuts La Lluciana es va despertar, encara era d’hora, el sol ja estava sortint, devien ser les 6, no tenia ni idea de que feia desperta aquella hora. Va intentar aixecar-se del llit i va caure, es va fer mal, havia picat amb el cap al terra i s’havia mossegat una miqueta el llavi, sort que no havia sigut res greu ni havia fet gran enrenou, els seus pares ja estaven prou preocupats per ella com per que encara possés més llenya al foc. A dures penes va poder tornar al llit, va estar pensant en l’Eloi i aquell somni tant estrany, l’Eloi era a casa quan ella va prendre la pastilla, els seus amics no l’havien vist i van cridar-lo per dir-li que… La porta es va obrir i va entrar la seva germana Norma. Portava el pijama mig descol·locat. Ella si que havia sentit el cop, els últims dies no havia pogut dormir amb tranquil·litat, tenia bosses als ulls i estava tot el dia despistada. -Bon dia - va dir endormiscada - he sentit un soroll i he vingut corrents, estàs bé? -Si tranquil·la, he caigut del llit, de vegades no recordo que… - La seva mirada de tristesa es va dirigir a les seves cames. -He tingut un mal son, no puc dormir. -Vine amb mi. La Norma va entrar dins el llit amb la Lluciana, feia molt que no es trobaven així les dos juntes, des de que la Lluciana havia conegut l’Eloi, la seva germana ja no parlava tant amb ella, per alguna raó i tot i que era una mica estúpid, la Lluciana sospitava que a la Norma li agradava l’Eloi. Se li va escapar el riure, la Norma la va mirar estranyada i van riure juntes. Dimarts 13 17 hores 16 minuts Aquell dia l’escola va anar millor tot i que l’Eloi seguia estrany, la evitava, ja no li deia que la estimava i ella no tenia clar perquè. A la tarda a la sortida de l’escola es va quedar parlant amb la Loreto . Feia dies que no tenien temps per parlar a soles les dos juntes, la Loreto ja no feia tant mala cara, se la veia més feliç, més carinyosa fins i tot. -Loreto veus aquelles dues. - Va dir la Lluciana en veu baixa. -Si, que “chonis” les dues si us plau. - Va dir la Loreto però en veu alta com si no se'n adonés de que anava el tema. -Vols baixar el to de veu! Ahir les vaig escoltar d’amagat al lavabo i deien que anaven a comprar drogues a un noi de quart. -Em sorprèn que segueixin així sabent el que va passar. -Hauríem de dir-lis alguna cosa. La Loreto es va aixecar i va començar a moure a la Lluciana. Tot i que encara era com un fideu, tenia prou força com per portar-la, tot i que no corrents. Les dues noies van marxar a tota velocitat, les van començar a perseguir. No paraven de cridar que s’aturessin però cada vegada caminaven més ràpid. Fins que es van parar a un carreró. La Loreto i la Lluciana es van apropar amb molt de compte, i van poder observar que al carreró hi havia un noi, alt amb una caputxa negre. Les dues noies es van apropar amb por al noi, que s’arrepenjava a una paret plena de “graffitis” on es podien llegir diversos insults i on hi havien dibuixades xeringues de droga. La Lluciana i la Loreto estaven massa lluny per poder escoltar la conversa que mantenien les dues noies amb el noi misteriós. Una va deixar uns quants bitllets a les mans del noi, en aquell moment un cotxe de la policia va passar per davant d’aquell carrer estret i fosc i es va parar en sec. El noi de la caputxa va començar a córrer cap a la direcció on estaven amagades espiant la Lluciana i la Loreto. El que va passar després va succeir molt ràpid, el noi de la caputxa va girar el carrer i va xocar amb la cadira de la Lluciana, la Loreto el va intentar agafar però tot i que el seu aspecte físic havia millorat durant les últimes setmanes no tenia prou forces com per agafar a un noi que era el doble de corpulent que ella. El noi va escapar, la policia el seguia, però els havia tret molt avantatge. -Estàs be? - Va preguntar la Loreto am el cor encara a cent i esbufegant.- Quasi em tira al terra! -Tranquil·la estic bé, només li ha fet un cop a la cadira, llàstima era nova. On són les dues noies? -Han fugit corrents al veure el cotxe de la policia. -Qui era aquell noi? - Va preguntar la Lluciana, quan de sobte va veure una cartera de pell fosca. Semblava cara, tot i que estava molt deteriorada segurament per el pas dels anys. Havia caigut en un bassal d’aigua bruta. La Lluciana va estirar el braç i va agafar la cartera, que pesava més del que s’hauria imaginat. La va ensenyar a la Loreto. -Que és això? No ho agafis amb les mans tia, ves a saber on ha estat. -Em sembla que li ha caigut al noi de la caputxa. -Què hi ha? La Lluciana va obrir la cartera.A dins hi havien algunes cigarretes i dues pastilles guardades en una bossa. També hi destacaven una full de publicitat del Bar Restaurant La Perla, un bar que estava de camí a casa de l’Eloi, i un carnet de la biblioteca de l’escola, en aquest no hi havia cap foto ni nom, només un codi de barres. Havien de saber qui era el noi encaputxat, el traficant de l’escola. Dimecres 14 7 hores 36 minuts La Lluciana es va despertar de cop, havia tornat a somiar el mateix, estava farta ja d’aquell estúpid somni, no podia parar de recordar-li l’error que havia comès, i que tota la culpa era d’ella, que si estava en aquella situació era perquè havia pres una puta pastilla. Va aconseguir aixecar-se del llit i va seure a la seva cadira, estava esgotada. La nit anterior no havia pogut parar de donar voltes al llit pensant qui era el noi encaputxat. Tenia por de que aquell noi portes drogues a l’escola i que a algú li pogués passar el mateix que va patir ella. Havia parat de posar-se pantalons ajustats, eren massa complicats de posar i molt incòmodes si havia d’estar tot el dia asseguda. Dimecres 14 9 hores 25 minuts Quan va arribar a l’escola no se sabia res de l’Eloi, no havia enviat cap SMS ni havia trucat a l’escola per avisar de que estava malalt. A l’hora del pati la Lluciana i la Loreto es van trobar, les seves mirades es van creuar, en uns instants descobririen l’ identitat del noi encaputxat. Van entrar a la biblioteca i van passar el codi de barres on s’asseia la bibliotecària. Va ser tant fàcil com dir-li que havien trobat el carnet i volien saber de qui era per tornar-li. Però la sorpresa va ser inquietant, el carnet era el de l’Eloi. A la Lluciana se li van ennuvolar els pensaments, va començar a plorar i se li va encongir el cor en un puny. La persona que més estimava en el món, que s’havia encarregat de buscar al camell que havia proporcionat la droga als seus amics aquella nit, per salvar a la Lluciana. Mai s’ho hagués imaginat. La Loreto estava igual d’espantada, no sabia si consolar a la Lluciana o plorar ella també. Dimecres 14 16 hores 18 minuts Eren les quatre de la tarda, la Lluciana estava desesperada, encara no li cabia al cap la idea de que el seu novio, l’Eloi, fos el traficant que estava venent droga a l’escola, però del que tenia més por era de que estigués relacionat d’alguna manera amb el coma d’en Raül o el fet que ella mateixa hagués estat en coma. Va trucar-lo durant tota la tarda i no va haver resposta fins que va ser tard. Dimecres 14 20 hores 43 minuts El telèfon va sonar, era l’Eloi. La seva veu sonava ronca com en el somni que havia tingut la Lluciana. -Hola, que ets la Lluciana? - Va preguntar amb la veu com si s’estigués ofegant. - He vist les teves perdudes i SMS. Estic una mica refredat i tinc la veu ronca, per això no he anat al cole. -Estava preocupada, com que no has trucat a ningú…- Ella només tenia un fil de veu que se li anava trencant cada vegada de deia una paraula. -Et trobes bé tu? Et noto una mica inquieta. T’ha passat res?. - Aquest cop la veu de l’Eloi era com quan li parlava a cau d’orella i li deia coses que li feien venir calfreds a tot el cos. En aquell moment per el cap de la Lluciana van passar mil i una preguntes. Li dic la veritat? , ho hauríem de parlar cara a cara? , i si em vol fer mal? , i si estic equivocada, s’enfadarà? si li deia la veritat i la idea de la Lluciana no era correcte, es trauria un pes de sobre. De lo contrari segurament la seva vida ja no seria la mateixa, no podria tornar a confiar en algú mai més, si de veritat l’Eloi era el traficant… No podia preguntar-s’ho més, va decidir. -He trobat una cartera negre de pell, hi havia un carnet teu. - Estava espantada, la veu li tremolava, quasi es va ofegar mentres deia la frase. Es va fer un silenci incomode a la trucada. -On l’has trobat! - Va cridar l’Eloi, estava furiós. -Això vol dir que és teva? - No podia arribar a creure’s que el seu novio era el traficant de l’escola. -A hores d’ara ja sabràs que sóc el traficant de l’escola. - La Lluciana tenia por. -Tu vens droga a l’escola, diguem perquè! - Va cridar tant fort que fins i tot els veïns ho devien haver escoltat, no hi havien parets suficientment gruixudes com perquè no es poguessin escoltar els seus plors mentre l’Eloi li explicava el perquè. -El meu tiet és el cap de la màfia, estan situats al bar La Perla. Mentres tu estaves en coma jo estava perseguint a en Poli, un camell estúpid per matar-lo i recuperar el carregament d’Eva que tenia planejat emportar-se de la ciutat. Per desgracia meva aquell canalla va morir i les píldores van caure a la claveguera i ara el meu tiet em fa treballar venent drogues a l’escola. La Lluciana va començar a marcar el número de la policia al telefon fixe de casa, de mentres l’Eloi seguia explicant. - Cap dels nostres amics se’n havia adonat, només el Raül, estava massa enganxat a aquella merda. La nit anterior a que et despertessis, tot i que ja tenia una pastilla, em va demanar que li portes més, però no portava diners a sobre. Em va amenaçar dient que si no li donava trucaria a la policia, i li’n vaig donar, però una dosis més de la necessària i va morir de sobredosis curiosament a l’habitació del teu costat. La policia va contestar. -Carrer Murilló, numero 183, numero quart segona. Drogues. - Van ser les úniques paraules que li van sortir dels llavis. No podia més. -La nit que tu vas caure en coma jo estava buscant aquell canalla del Poli, per això va regalar la droga al Santi, tot i que ell us va dir que l’havia comprat. Us va donar les defectuoses. Lluciana, estàs així per culpa meva… - L’Eloi va esclatar a riure. - Jo he matat al Raül i per culpa meva ara estàs en cadira de rodes, però com saps la meva historia hauré de matar-te. - De fons van començar a sonar sirenes, la policia s’apropava a tota velocitat a l’edifici on vivia l’Eloi.- Mala puta!!, has trucat a la policia!, maleïda siguis!. - La Lluciana es va armar de valor. -Ara pagaràs per el que m’has fet i per el que li vas fer al Raül, moriràs a la presó i no podràs tornar a veure la llum del sol. - Estava enfadada, furiosa, va fer un cop de peu a la paret, les cames li havien reaccionat. Es va quedar sorpresa. Nomes escoltava respirar fort a l’Eloi. -Ahhhhh!!! - El crit de l’Eloi va ser de desesperació. Després va sonar un tret i es va tallar la línea. Carla Gil / Joana Riera / Marc Garcia/ Jun Jin  +
Activitat sobre Camps de maduixes de Jordi Sierra i Fabra, pels J.udith K. +	Mirà una altra vegada l’última anàlisi de la Lluciana buscant-hi alguna cosa nova, algun petit detall que se li hagués passat per alt, però no semblava que n’hi hagués cap. El seu cervell anava de pressa, aprofitant cada minut, cada segon. Potser no li’n quedaven gaires a la Lluciana. Si la vida de la noia fugia, també ho faria la dels seus pares. Tenia molt present la impotència que havia sentit quan el doctor Pons li havia demanat que busqués en aquelles anàlisis alguna cosa que marqués la diferència en el destí de la Lluciana. “Necesitem un miracle, Lluís” va dir, i a ell li havien tremolat les cames. Qui era ell per fer miracles? Només una rata de laboratori, com deien els seus amics. Volia centrar-se en la feina, però no podia deixar de pensar que algun dels seus amics també prenia pastilles, potser les mateixes que havia pres la Lluciana. Potser algun dia la vida d’un d’ells també estaria a les seves mans. Recordava la seva joventut, la universitat, les nits en vetlla estudiant… i a la Bruna, alegre i divertida, capaç de treure les millors notes als exàmens més terribles. Tot d’ella li agradava, però se’n va anar. Massa jove. Massa ràpid. Massa èxtasi. De sobte, el móbil sonà i els seus ulls van reaccionar. Quant de temps portava immers en els seus pensaments? Era massa tard per salvar la Lluciana? Per salvar-se ell mateix dels camps de maduixes?  +
Activitat sobre Camps de maduixes de Jordi Sierra i Fabra, pels Maduixots +	Estimada Lluciana, Gràcies a tu el meu ser ha tingut un mal fugisser. Jo era com una gota d’aigua immersa en l’oceà, l’aigua en fregava i la meva composició variava. El meu afany era semblar-me a aquells que estan de moda, perquè creia que allò era el que vertaderament importa. Podia semblar una cosa sense gaire significat, però tot ésser humà busca ser integrat. En el meu interior sentia un neguit que em destrossava, per tot el món em sentia rebutjada. M’endinsava cada cop més, la llum s’atenuava, ja no era jo mateix. En aquell llavors era algú superficial, fet que provocà que el meu recipient tingués aquell estat fatal. Tot em dolia, el meu subconscient em rebotava al cap, tot per la ignorància envers la societat. Em creia amb plena, amb plena llibertat; malgrat tot, aquesta no fou la realitat. El resplendor que s’allunyava, es féu invisible per ma mirada, era un mariner desorientat que per la penombra va ser eclipsat. Era al mig, al mig d’un mar immens, on les coses no surten com pretens. Era l’objecte d’una ment endimoniada, que obeïa un destí del qual ell em precisava. Per sort, vaig tenir el teu conhort; que em donà un fort impuls al cor. Aquella gota que s’enfonsava, ja era fora altra vegada. Si no hagués estat per la teva insistència, hauria perdut el meu instin de subsistència. I si no t’haguessis aixeca’t, la teva absència m’hagués arrossegat. A través d’aquesta carta et mostro el meu agraïment, ja que aquella ment que trontollava, ha trobat per fi una pau sagrada. Et recordaré sempre T’estimo LORETO  +
Activitat sobre Camps de maduixes de Jordi Sierra i Fabra, pels Pirates de la literatura +	ENTREVISTA: Alba: Bona tarda, estem aquí amb el famós personatge del llibre Camps de Maduixes, l'Eloi. Sergi: Hola, molt bona tarda. Alba: Comencem amb l'entrevista. Sergi: D'acord. Alba: Ens agradaria saber quines sensacions va tenir quan la Lluciana estava en coma. Sergi: Primer de tot dir que això li pot passar a tothom i que és una molt mala experiència. Alba: I respecte la decisió d'ella a prendre la pastilla? Sergi: Doncs, bàsicament jo no podia estar allà en aquell moment i crec que la gent no l'hauria d'haver influenciat. Va estar molt malament, però ja ho haurà après per la pròxima vegada. Alba: I creus que haguessis pogut fer algo per impedir-ho? Sergi: Jo ja li vaig dir, la vaig avisar molts cops i qu eper molt que la gent digui que ho facis no et pots deixar influenciar. Alba: I, parlant de la Lluciana, com la vas conéixer? Sergi: Doncs la vaig conéixer a un bar però, desde el moment que la vaig veure vaig saber que seria la meva parella per tota la vida. Alba: Què intens no? Sergi: La veritat és que sí, però quan veus a una persona així tan especial et dones compte desde el principi. Alba: I ella també va sentir el mateix? Sergi: No ho sé, ella diu que al principi no però finalment sí. Alba: Es va enamorar. I com la descriurie's? Sergi: Una noia molt llesta, carismàtica i sincerament molt bona persona. Alba: Creus que teniu gustos similars o diferents? Sergi: És una pregunta bastant rebuscada però depèn, com tothom tenim gustos i aficions bastant iguals però algunes totalment oposades Alba: Molt bé, gràcies. Sergi: Derres.  +
Activitat sobre Camps de maduixes de Jordi Sierra i Fabra, pels Somnis i llums +	Estimada, Lluciana, No sé si ha estat en veure’m la mirada irresolta dels ulls contra el mirall aquest matí, trobar-me la imatge a la finestra de l’autobús o el fet de ser una altra vegada allà, en aquella freda saleta d’espera. I en el fons, sé que no era la dels meus malsons. Almenys no exactament la mateixa. No en tinc clara la procedència, però he evocat la teva imatge. La de la meva germana de fa tres anys en una llitera d’hospital, quan la pau i la tranquil·litat regnava a dins seu. Al voltant, els conscients, sentíem un silenci que semblava gairebé tangible, com si es pogués mesurar i guardar en una ampolleta de vidre. Creixia en forma d’ona transparent fins a produir-nos a tots una sensació d’impotència insuportable. Però, l’esperança per la seva part, semblava mantenir-se constant. I de cop i volta érem allà, les dues, totes soles. Em prenies la mà que jo havia deixa’t descansar sobre la teva, però sense cap mena de moviment. Ho feies de manera que jo ho pogués sentir. Em deies que volies confessar-me alguna cosa important. Em xiuxiuejaves que la vida era meva i em cantaves una mena de cançó, dolça, feies sons d’ocells amb la teva veu i jo m’imaginava les bandades d’aus que vèiem passar sobre el pujol de petites, quan somniàvem que volàvem junt seu. Però de sobte, la cançó es tornava profundament trista. Em confessaves que ja no volies seguir lluitant, que no tenies forces i ara calia que jo en gaudís per les dues. Aleshores, m’ha vingut al cap que res d’això no tenia gaire sentit. Jo mateixa m’he dit que ha estat pel fet que estic acostumada a viure en una realitat a l’espera d’una catàstrofe que m’ha portat aquest estrany record. Cal que m’expliqui, doncs, d’alguna manera també em dec a mi mateixa una explicació. Fa ja tres anys, i potser és això el que m’angoixa tant, que he viscut amb por d’arribar als divuit anys. A l’edat que tenies tu quan malauradament tot va prendre un rumb diferent a conseqüència del teu estat de coma. I, la veritat és que tot va tornar a la normalitat passat un temps, però no sense deixar-ne seqüeles. Diuen que si la por s’instal·la al cor, t’acompanya de la mà, que per un temps es torna el teu propi núvol de tristor. En canvi, al meu voltant, veig com tothom ha refet la seva vida. Tu has vençut totes les teves pors, no puc arribar a imaginar com veus el món ara. Comparteixes instants amb l’Eloi des de fa ja tres anys, tot i que no de la mateixa manera com ho feies abans. I amb la teva amiga, la Loreto, que va vèncer la bulímia. Però en canvi jo he estat buida. De vegades arribava a pensar que ja no sabia qui era. I suposo que és per això que t’escric, germana. Perquè he trobat el moment de dir-te que no tinc més ganes de lluitar contra la meva voluntat. Sempre m’he preguntat si tot aquest temps he estat la teva ombra, la teva successió. Jo vaig créixer a través teu, aprenent de tu el camí que havia de triar. Però ara sento una nova força que em planteja un nou dilema. Seguir un camí fàcil per mitjà teu ja no em sembla correcte, però, a la vegada, buscar el meu propi camí requereix que doni més de mi mateixa del que encara conec. I, com tu, no sempre tinc ganes de lluitar. De vegades em perdo. I, com tu, però diferent a tu, trio lluitar i com ja et deus imaginar, necessitaré del teu ajut en aquesta partida. Perquè en veure els ocells volar vèiem mons diferents i en canvi compartíem el mateix desig de volar. ''Sabíem que la nostra realitat canviaria del tot, era el futur que ens esperava. Però, potser, això volia dir que la vida ens faria més fortes. I tan sols potser, podríem viure amb la satisfacció d’haver-li guanyat la partida d’escacs al nostre millor rival.'' La incertesa que m’he vist aquest matí reflectida als ulls, vol ser confiança. Des del més profund de mi mateixa, Norma Salas  +
Activitat sobre Camps de maduixes de l'autor Jordi Sierra i Fabra, pels AAA030517 +	SINOPSI El nostre booktràiler serà emocionant. Barrejarà l’acció i el drama. Començarà amb la nit de la discoteca, seguirà amb la reacció de l’Eloi en conèixer la notícia, continuarà amb la persecució del camell i hi afegirem alguna escena relacionada amb la partida d’escacs. TAGLINE La vida és com una partida d’escacs: pots jugar bé, però un sol moviment te la pot fer perdre.  +
Activitat sobre Camps de maduixes de l'autor Jordi Sierra i Fabra, pels Cercadors de maduixes +	'''<big>PRESENTADOR</big>''': Estem avui aquí per parlar de l’ experiència personal de l’ Eloi, dels sentiments que li va provocar, i dels pensaments que van volar pel seu cap quan la seva estimada Lluciana va patir els efectes de la droga Eva, i a més per saber una miqueta més d’ aquest noi tan determinat a salvar-la. Donem la benvinguda a la nostra intel·ligentíssima entrevistadora, la Blanca, i a l’entrevistat, l’ Eloi, tot un personatge! '''<big>ENTREVISTADOR</big>''': Bon dia Eloi! '''<big>ELOI</big>''' ; Bones! '''<big>ENTREVISTADOR</big>''': Anem al gra...Preparat per la llarga llista de preguntes que hauràs de fer front durant el programa d’ avui? El públic de Viquilletra està desitjant coneixe’t més a fons! '''<big>ELOI</big>:''' : Es clar! So-m'hi i endavant! '''<big>ENTREVISTADOR</big>''': Molt bé, doncs. Per començar, una pregunteta senzilla: Quins són els teus interessos acadèmics? Tenim entès que ets un noi molt treballador. '''<big>ELOI</big>:''' : Si, em preocupa el meu futur, i sempre he estat un noi prou centrat en els estudis. De fet, quan la meva novia i els meus amics van sortir de festa, jo vaig quedar-me a casa tota la nit estudiant per a un examen, amb el senyor cafè i la senyoreta coca-cola com a única companyia. '''<big>ENTREVISTADOR</big>''': Quina mala sort! Creus que d’ haver estat tu, res dolent hagués passat? '''<big>ELOI</big>''' :No ho puc saber. No hagués deixat a la Lluciana prendre’s cap mena de pastilla, o pot ser l’ hagués pres jo també només pel fet d’ acompanyar-la…Qui sap. Al principi em vaig fustigar molt pensant en això. Mil maleïts “ I si..?” volaven pel meu cap posant a prova la meva salut mental. Ara prefereixo pensar en el que ha passat com una lliçó a tots aquests adolescents que prenen pastilles amb l`objectiu d’ aguantar tota una nit donant bots. Aquesta vegada el pal se l`ha emportat la Lluciana, però la víctima podria haver estat qualsevol. '''<big>ENTREVISTADOR</big>'''que prenen pastilles, ha hagut de ser precisament la Lluciana, una noia prou responsable… '''<big>ELOI</big>''': En aquell moment estava furiós, amb els meus amics per ser tan imprudents, amb mi mateix per no haver estat al seu costat per evitar-ho i amb la Lluciana, per trobar-se en mig del camí entre la vida i la mort...tota la situació era fastiguejant. Allà es trobava la persona que més estimo al món, immovil, amb agulles i tubs entrant i sortint d’ ella. Mai oblidaré aquella imatge. Em va travessar la ment, i va arribar al cor arrasant amb tot al seu pas.. '''<big>ENTREVISTADOR</big>''': Així com ara ho expliques, sones del tot desesperat, però no et vas deixar véncer per l’ angoixa, oi que no? '''<big>ELOI</big>''': Tot i que sentia el meu petit món trontollar als meus peus, al veure l’ amor de la meva vida en aquelles condicions, la necessitat d’ ajudar-la, de fer alguna cosa, per poc que fos, va apartar la por per donar pas a una determinació flagrant. '''<big>ENTREVISTADOR</big>''': Sembla que aquells dies vas experimentar sentiments molt intensos... '''<big>ELOI</big>''': Ja ho pots ben dir! Aquells dies figuraran per sempre més en la meva llista de dies que calen oblidar quant abans millor. '''<big>ENTREVISTADOR</big>''': Entenc Eloi, però aquesta historia té un desenllaç feliç no? '''<big>ELOI</big>''': Si, al final tot va sortir bé. Ara la Lluciana està completament recuperada i es podria dir que estem en el punt àlgid de la nostra relació. '''<big>ENTREVISTADOR</big>'''havíeu discutit i no puc evitar preguntar-me a que es devia la discussió.. '''<big>ELOI</big>''': Deu ser coses de periodistes, sé un que té el mateix problema amb els “cotilleos”. No ben bé, responent a la teva pregunta, l’últim cop que vaig veure la Lluciana abans d’ anar-se de festa, vam tenir una conversa que em va deixar força abatut. Era la por de lligar-se a algú el que parlava per la Lluciana. Es diuen tantes coses del primer amor: que si comença d`hora però s’ espatlla de seguida, que és millor viure primer...Els nois simples com jo no ens mengem massa el cap amb aquestes coses. Estimava i estimo a la Lluciana, i era l’ únic que m’ importava. Ara ella tampoc es deixa vèncer per les pors i les inseguretats. Ens limitem a disfrutar i viure el moment. '''<big>ENTREVISTADOR</big>''': Bona manera de pensar, si senyor, carpe diem! Què ens pots dir de les conseqüències que ha tingut aquesta experiència en vosaltres dos? '''<big>ELOI</big>''': La por a perdre-la em va marcar profundament; i també a ella, es clar, veure com la vida se li escapava entre els dits, saber que un moviment en fals podia significar la diferència entre la vida i la mort...Ara valora coses que abans no. Suposo que aquestes experiències donen molt a pensar. L`important és que estem bé i ens estimem. '''<big>ENTREVISTADOR</big>''': Digues que si! Ara que ja ens has parlat d’ aquests sentiments tenebrosos que et van envair durant aquells dies, i sobre com ho porteu actualment, anem una mica més enrere, al dia que vas conèixer la Lluciana. Quina impressió et va causar? '''<big>ELOI</big>''': Doncs mira, va ser tot el contrari al que esperava. Jo estava a casa d’ un amic, un una mica boig, quan vaig escoltar que deien que vindria “la Karpov”... '''<big>ENTREVISTADOR</big>''': La Karpov? '''<big>ELOI</big>''': Si, la deien així perquè havia guanyat un campionat escolar d’escacs. Esperava a una noia amb ulleres, poc agraciada(lletja)...i el meu masclisme es va veure sorprès amb algo totalment diferent. Inclús abans de saber que era ella, ja m`havia enamorat. Des del moment en que va entrar a la casa se’ m va parar el cor al pit. Cinc minuts després ja estàvem parlant. Una setmana després li donava el primer petó… '''<big>ENTREVISTADOR</big>''': Sembla que va ser amor a primera vista! Penses estar per sempre més amb la Lluciana? '''<big>ELOI</big>''': Si, estic segur, no podré estimar mai ningú com l’ estimo a ella. El meu pare em va parlar una vegada de l’ amor de la seva vida, la seva primera novia. Mai la va oblidar, i tot i que va ser molt feliç amb la meva mare, encara pensava en ella, perquè havia estat el més important de la seva adolescència. Mon pare tenia tota la raó. Per aquest motiu m’havia declarat a la Lluciana. Ja érem noviis, però jo volia compromís total, per començar a fer plans...I ara, el meu somni s’ha tornat realitat, per molt cursi que soni... '''<big>ENTREVISTADOR</big>''': Què bonic Eloi. Això és passió! Enamoraràs totes les noies de Viquilletra amb aquestes paraules tan emotives… I fins aquí el programa d’ avui! '''<big>ELOI</big>''' I '''<big>ENTREVISTADOR</big>''': Adéu i fins aviat!  +
Activitat sobre Camps de maduixes de l'autor Jordi Sierra i Fabra, pels Els 5 fantàstics +	Sinopsi La Luciana és una adolescent, jugadora d'escacs i bona estudiant. Una nit com qualsevol altre decideix sortir amb es seus amic a una discoteca de la zona i, pressionada, decideix prendre una pastilla que la fa entrar en coma. Des d'enllà, els seus amics intentaran descubrir cosas mentre la Luciana juga una partida amb la vida i la mort. Un mal moviment, i escac i mat. Eslògan Una partida amb la vida i la mort, un mal moviment i escac i mat.  +
Activitat sobre Camps de maduixes de l'autor Jordi Sierra i Fabra, pels Iogurt de Maduixes +	Diumenge 4 19 hores 29 minuts Li feia molt mal el cap i no podia moure el cos, la Lluciana s’havia despertat però alguna cosa no anava bé, les alarmes es van disparar, el seu cor anava massa ràpid, estava espantada. De sobte un metge va entrar a la sala corrents, va revisar els aparells i va punxar a la Lluciana. Va tornar a dormir. La família de la Lluciana seguia en xoc, s’havien alegrat molt quan l’havien vist obrir els ulls però ells també sabien que quelcom no anava bé, no s’havia pogut aixecar,tot i que ho intentava amb totes les seves forces. Els seus ulls amb les pupil·les dilatades i plens de llàgrimes els miraven demanat auxili. Ara ella tornava a estar adormida, quan el metge es va apropar. Era un home gran, de pell negre, amb moltes arrugues i taques a la cara, cosa que feia que sembles molt més gran del que ja era, els seus ulls estaven plens de preocupació. Va apropar-se als pares de la Lluciana. -A la seva filla li ha donat un atac d’ansietat al sortir del coma pel que sembla un metge haurà de vigilar-la durant la nit - Si, era de nit. Portaven dins de l’hospital uns tres dies, però a ells els hi havia semblat un segle. Dilluns 5 11 hores 6 minuts La Lluciana es va despertar, estava marejada i ho veia tot borrós, va intentar aixecar-se del llit, però va vomitar. Com podia haver vomitat si a ella li semblava que no hagués menjat res solid en dies,pensava, però els seus record deien el contrari. La nit anterior havia anat de festa amb els seus amics habituals, s’ho estaven passant molt bé, però aquella nit havia sigut diferent, havia begut massa estava molt marejada, recordava que li havien ofert alguna cosa i havia dit que no, va començar-ho a veure-ho tot negre i ara estava en un hospital. Per la finestra el sol estava a dalt de tot al cel i els rajos de llums s’escolaven per les persianes grises d’una gran finestra amb vistes a la ciutat. Encara era poc conscient d’on era quan un home jove amb bata blanca va entrar per la porta, el seu rostre era blanc com la neu i els seus cabells rossos li queien sobre el front, fàcilment podria haver passat per un reconegut actor de cinema o un cantant d’alguna banda pop. En veure-la desperta va somriure, ella no sabia perquè, però també ho va fer. -Bon dia sóc el doctor Xavier, com et trobes Lluciana? -Una mica marejada - Va respondre ella - On estic?, on són els meus pares? com he arribat aquí? - Tenia moltes més preguntes però aquestes van ser les úniques que va poder dir sense haver de tornar a vomitar. -Ets a l’Hospital del Mar, els teus pares portaven aquí tres dies, fa unes hores han marxat a casa per dutxar-se i menjar alguna cosa, és dilluns i la teva germana ha de estar de camí a casa - Tant feia que que estava allà al hospital?!!, per ella havien passat uns minuts com a molt algunes hores,però ja eren a dilluns. La primera idea que se li va passar pel cap va ser l’ examen de l’Eloi, d’aquell examen dependria el seu futur sobre si seria professor o no. El doctor va seguir parlant.- El cas es que segons ens han explicat els teus amics vas prendre una pastilla, una droga i vas caure en coma.- Ella? Una pastilla? Potser els seus amics haurien pres la pastilla però ella no, mai de la vida, tot i que anés molt borratxa. -Jo no vaig prendre cap pastilla - Va respondre tot intentant aixecar-se, però alguna cosa no anava bé. Sentia com tot el cos li feia mal menys les cames, es a dir, no les sentia, era com si no en tingues. Va començar a notar una suor freda, el sol que s’escolava per la finestra ja no li donava escalfor, es va treure les mantes del llit de sobte i va començar a cridar, no podia moure’s. El metge va cridar pel comunicador que portava a sobre que el cap de la planta vingues urgentment a la seva habitació. Es va plantar davant d’ella i la va aguantar amb força. Però estava molt nerviosa, atemorida i finalment va caure al terra. Tot seguit va arribar el cap de planta i entre ell i el Xavier la van aixecar i la van col·locar al llit. Ella estava plorant, li tremolava el cos sencer, no podia ser, es repetia una i una altra vegada dins el seu cap, ella no. Quan es va relaxar va poder escoltar de que estaven parlant els dos doctors. -Xavier com pot ser! - Cridava el cap de la planta un senyor de pell negre i que semblava que s’estigues a punt de jubilar-se.- Havíem revisat que tot estigués correcte, tot i després de l’atac d’ahir creia que aquesta noia podia seguir fent vida normal. Però dec haver comes algun error. En aquesta mateixa planta ahir va arribar un xicot de la seva mateixa edat, tenia una gran sobredosis de drogues i va morir just abans del seu atac. -Segur que no es culpa seva. - Va dir el Xavier mentres mirava a la Lluciana com si encara fos més fràgil que abans, com que si s’atrevia a tocar-la faria que es trenques com una bola de cristall. Es deu haver donat un cop durant el atac d’ansietat i al anestesiar-la se li han paralitzat els músculs. Creguim, es posara bé. - Tot i que ell sabia que no seria possible. -Vaig a cridar a la seva família han de saber que s’ha despertat i que…- En aquell moment es va parar, una infermera de cabells castanys i una mica grassoneta va entrar per la porta. Tots els de la sala se la miraven estranyats, portava entre el braç un diari enrotllat. A la portada hi havia un títol molt impactant al costat de les típiques noticies sobre la corrupció i el resultat d’un partit de futbol: Ballant amb la Mort, la imatge principal i que ressaltava amb totes les demés era la de una noia jove, a la camilla d’un hospital tota ella connectada per tubs i endollada a unes quantes maquines de les quals depenia la seva vida. La primera reacció dels metges va ser de sorpresa, els números de la habitació de la jove eren els mateixos que els de la habitació de la Lluciana. Es a dir era ella. La cara se li va desfigurar, una sensació d’angoixa li va recórrer tot el cos, per uns instants va oblidar-se de les seves cames i va adonar-se que tan sols feia unes hores ella havia estat en aquella situació entre la vida i la mort, indefensa sense poder fer res només esperar a que el destí decidís. El Xavier va començar a llegir el article.- La seva veu ja no era tan melodiosa com ella recordava ni era tan atractiu.- El article deia que ella havia pres una pastilla d’Eva quan estava de festa amb uns amics i que actualment es trobava en coma. Ara entenia el títol de la portada “Ballant amb la Mort”. Al acabar de llegir-lo ella va dir: -Això no es cert és tot una invenció! - va cridar desesperada i amb llàgrimes al ulls.- Jo no he pres mai cap pastilla! Es cert que me'n van oferir però no n’he pres mai! - Si en aquells moments els seus ànims s’haguessin pogut mesurar, ella els tindria sota zero. No parava de plorar, tenia els llavis plens de saliva i li queien els mocs. Mai més podria aixecar-se i caminar, córrer, la seva vida mai seria igual i tot per un acte del qual ella tenia la consciencia de que no havia fet, prendre una pastilla. Tots els metges la miraven amb cara de vergonya, creien que era una mentidera, tots menys el Xavier, la seva mirada era de preocupació i de consol, però tot i això no serviria de res. El doctor de pell negre i la metgessa van marxar, a la sala només quedaven ella i el Xavier, qui l’estava vigilant, quan ell va obrir els llavis. -Jo et crec. - va dir en veu baixa i atemorida - Crec que tu no vas prendre la pastilla. Fa uns anys, la comarca de Barcelona va tenir un cas en el qual un adult va ser drogat i va morir, mesos després de la seva mort es va demostrar que l’havien drogat i que ell no s’havia suïcidat com tothom creia, sinó que l’havien assassinat. -Es cert que vaig estar de festa i que havia begut molt, però no vaig prendre cap droga, ho juro. Els meus amics estaven allà amb mi, tots menys el meu novio, que tenia exàmens, tot i això, sé que jo no en vaig prendre. -De veritat que m’ho crec Lluciana, per no saps com demostrar-ho. -Ell tenia raó, potser ella sí que havia pres la pastilla, potser sí que havia sigut tant estúpida de deixar-se portar per l’alcohol i els seus amics i havia pres la puta pastilla, i per la seva culpa ara no podria tornar a moure les cames. Dilluns 5 13 hores 32 minuts La Lluciana es va adormir. Tot i que portava tres dies seguits en coma, va aconseguir aclucar l’ull. De sobte es trobava a casa seva, marxava de casa quan va sonar el telefon, òbviament la seva germana no va tenir la intenció d’anar-lo ha agafar i tot i que portava tacons va sortir corrents a agafar-lo però al despenjar el telefon no va contestar ningú, es devien haver equivocat. Va sortir de casa, era tard tot i això encara feia sol. Havia començat l’estiu i era el primer dia que portava màniga curta i uns “shorts” massa ajustats. Es dirigia cap a l’entrada del metro però va aparèixer al portal de casa l’Eloi, ell li estava donant un petó, quan ella va voler entrar a casa seva, ell no li va permetre, deia que ho tenia tot escampat, típic en l’Eloi, quan marxava va notar una cosa que la va estranyar, el llum de casa l’Eloi era apagat com si no estigués a casa tot i que ell havia pujat. Es va fer fosc. De cop era de festa en una discoteca “cutre” dels barris del raval de Barcelona, els seus amics havien comprat una pastilla i li oferien, ella no parava de dir-los que no. Estava a punt de mirar el seu telefon mòbil quan de sobte... Es va despertar, aquesta vegada eren els seus pares els que estaven a l’habitació. Tenien els ulls envermellits i les cares vermelles, com si haguessin estat plorant. La seva mare es va adonar de que ella havia obert els ulls. Va aixecar-se d’un bot de la cadira, es va apropar a ella i li va donar mil petons al front , després son pare va fer el mateix. -Com et trobes? - Va preguntar la mare -Bé, però…- Va escatar a plorar. Ella no era així, ella s’enfrontava a la vida com si estigués en una partida d’escacs, potser havia de sacrificar algunes peces però sempre acabaria guanyant. Ara es trobava indefensa, i en la única cosa que podia pensar era en com seria el primer dia d’escola. Els metges de l’hospital li havien dit que havia de passar un cop per setmana a reabilitació i que li farien probes cada mes. Ara ella hauria d’acostumar-se a la seva companya, segurament de per vida, la cadira de rodes. Els dies següents va estar fent repòs a l’hospital, van passar-la a visitar l’Eloi i els seus amics, tots estaven molt contents de que per fi hagués sortit del coma. La Loreto ja no havia tornat a vomitar i era sorprenent que en una setmana hagués canviat tant el seu aspecte, se la veia més bonica, més colorida, amb més força. Per altra banda els pares dels seus amics els havien castigat a tots de per vida i no podrien tornar a sortir de festa. Però aquest no era l’únic problema el dia que la Lluciana havia despertat, el pacient que havia mort de sobredosis a l’habitació del costat era el Raül. La Lluciana no el coneixia gaire el Raül, l’havia vist una o dues vegades en algunes festes, però se li va esquinçar el cor. A aquell noi ja l’havien advertit del risc de prendre les drogues que consumia, però no n’havia fet cas. L’Eloi, al contrari si que el coneixia bastant, eren amics des de petits, tot i que no semblava gaire afectat, és probable que sigues perquè era íntim amic del traficant que havia donat les pastilles als seus amics. Dilluns 12 10 hores 56 minuts El primer dia de classe va ser estrany, tothom se la mirava pels passadissos, no la saludaven i el professors no paraven de fer preguntes. Estava farta no suportaria més tanta pressió. Va anar al lavabo, el lloc on solia anar a plorar quan era a casa. Diuen que els lavabos de les noies son molt més nets que els dels nois, però en aquells moments ella pensava que no. Els lavabos de l’escola mai li havien agradat, eren bruts i feien olor a pixum, però de vegades no hi havia més remei que entrar-hi. Era sobre la tassa del vàter quan es va obrir la porta i va escoltar a dues noies entrar. -Tia, aquest cap de setmana la liarem parda- va dir una de les noies, Aquesta portava unes bambes Nike de color rosa, la típica roba d’una “choni”. Era curiós, la escola estava plena de gent com ella. -M’han dit que hi ha un nou venedor de xocolata, i que és molt barata, la festa no s’acabara mai! - va contestar l’altre, que portava unes botes amb unes plataformes de 4 centímetres. -Ja ho he escoltat, però té molt poques unitats i s’han de reservar, però per sort nostre un dels de quart el coneix. -I com ho farem per que ens la reservi? -Diuen que el podem trobar a…- La campana per tornar a classe va sonar, les dues noies van marxar a corre-cuita del lavabo. -Anirem demà per la tarda. Es que avui no puc tia... - es va poder escoltar una vegada havien creuat la porta. Van passar uns minuts, es va quedar pensant al lavabo, després de tot el que havia passat encar hi havia gent que es seguia jugant la vida i gastant els diners en drogues que els podien arribar a matar.Va sortir del lavabo. Se li feia complicat pujar i baixar de la cadira de rodes, portava els pantalons mal posats i la seva samarreta de tirants descol·locada, encara necessitava molta pràctica. Les classes van ser tranquil·les aquell dia, menys per l’Eloi. Van entregar-l’hi l’examen i el tenia suspès. -Òbviament culpa meva - va pensar la Lluciana, si no hagués sigut tant estúpida ara no estaria en aquesta situació, l’Eloi no estaria suspès, els seus amics no estarien castigats i ella no aniria en cadira de rodes. Es va enfadar. Dilluns 12 17 hores 19 minuts Quan va arribar a casa aquella tarda es va tancar a la seva habitació i va intentar acabar els deures que tenia pendents de les dues setmanes anteriors, però va ser complicat, no s’enrecordava de res, no estava concentrada hi havia alguna cosa que no li deixava pensar amb claredat. Potser algú hauria d’avisar a aquelles noies del lavabo ,o hauria de demanar perdó a l’Eloi. Dilluns 12 23 hores 43 minuts Per la nit la Lluciana va tornar a tenir el mateix somni que la setmana anterior, amb la diferència de que ningú la va despertar, i per això va poder continuar el seu somni, es trobava amb els seus amics de festa, ells li oferien una pastilla i ella no parava de dir que no, quan va sonar el mòbil, el va agafar, era l’Eloi. -Lluciana ja he estudiat, on sou? m’apunto a la festa.- La seva veu sonava ronca, com si hagués estat plorant o cridant. -Estàs bé? -Si, si estic una mica refredat - refredat a principis d’estiu, el seu novio mentia molt malament. Va riure per sota el nas. -D’acord ens veiem al Pandora’s - L’Eloi va tancar el mòbil de cop. No era normal en ell aquest comportament, sempre es despedia amb uns petons. Dimarts 13 6 hores 2 minuts La Lluciana es va despertar, encara era d’hora, el sol ja estava sortint, devien ser les 6, no tenia ni idea de que feia desperta aquella hora. Va intentar aixecar-se del llit i va caure, es va fer mal, havia picat amb el cap al terra i s’havia mossegat una miqueta el llavi, sort que no havia sigut res greu ni havia fet gran enrenou, els seus pares ja estaven prou preocupats per ella com per que encara possés més llenya al foc. A dures penes va poder tornar al llit, va estar pensant en l’Eloi i aquell somni tant estrany, l’Eloi era a casa quan ella va prendre la pastilla, els seus amics no l’havien vist i van cridar-lo per dir-li que… La porta es va obrir i va entrar la seva germana Norma. Portava el pijama mig descol·locat. Ella si que havia sentit el cop, els últims dies no havia pogut dormir amb tranquil·litat, tenia bosses als ulls i estava tot el dia despistada. -Bon dia - va dir endormiscada - he sentit un soroll i he vingut corrents, estàs bé? -Si tranquil·la, he caigut del llit, de vegades no recordo que… - La seva mirada de tristesa es va dirigir a les seves cames. -He tingut un mal son, no puc dormir. -Vine amb mi. La Norma va entrar dins el llit amb la Lluciana, feia molt que no es trobaven així les dos juntes, des de que la Lluciana havia conegut l’Eloi, la seva germana ja no parlava tant amb ella, per alguna raó i tot i que era una mica estúpid, la Lluciana sospitava que a la Norma li agradava l’Eloi. Se li va escapar el riure, la Norma la va mirar estranyada i van riure juntes. Dimarts 13 17 hores 16 minuts Aquell dia l’escola va anar millor tot i que l’Eloi seguia estrany, la evitava, ja no li deia que la estimava i ella no tenia clar perquè. A la tarda a la sortida de l’escola es va quedar parlant amb la Loreto . Feia dies que no tenien temps per parlar a soles les dos juntes, la Loreto ja no feia tant mala cara, se la veia més feliç, més carinyosa fins i tot. -Loreto veus aquelles dues. - Va dir la Lluciana en veu baixa. -Si, que “chonis” les dues si us plau. - Va dir la Loreto però en veu alta com si no se'n adonés de que anava el tema. -Vols baixar el to de veu! Ahir les vaig escoltar d’amagat al lavabo i deien que anaven a comprar drogues a un noi de quart. -Em sorprèn que segueixin així sabent el que va passar. -Hauríem de dir-lis alguna cosa. La Loreto es va aixecar i va començar a moure a la Lluciana. Tot i que encara era com un fideu, tenia prou força com per portar-la, tot i que no corrents. Les dues noies van marxar a tota velocitat, les van començar a perseguir. No paraven de cridar que s’aturessin però cada vegada caminaven més ràpid. Fins que es van parar a un carreró. La Loreto i la Lluciana es van apropar amb molt de compte, i van poder observar que al carreró hi havia un noi, alt amb una caputxa negre. Les dues noies es van apropar amb por al noi, que s’arrepenjava a una paret plena de “graffitis” on es podien llegir diversos insults i on hi havien dibuixades xeringues de droga. La Lluciana i la Loreto estaven massa lluny per poder escoltar la conversa que mantenien les dues noies amb el noi misteriós. Una va deixar uns quants bitllets a les mans del noi, en aquell moment un cotxe de la policia va passar per davant d’aquell carrer estret i fosc i es va parar en sec. El noi de la caputxa va començar a córrer cap a la direcció on estaven amagades espiant la Lluciana i la Loreto. El que va passar després va succeir molt ràpid, el noi de la caputxa va girar el carrer i va xocar amb la cadira de la Lluciana, la Loreto el va intentar agafar però tot i que el seu aspecte físic havia millorat durant les últimes setmanes no tenia prou forces com per agafar a un noi que era el doble de corpulent que ella. El noi va escapar, la policia el seguia, però els havia tret molt avantatge. -Estàs be? - Va preguntar la Loreto am el cor encara a cent i esbufegant.- Quasi em tira al terra! -Tranquil·la estic bé, només li ha fet un cop a la cadira, llàstima era nova. On són les dues noies? -Han fugit corrents al veure el cotxe de la policia. -Qui era aquell noi? - Va preguntar la Lluciana, quan de sobte va veure una cartera de pell fosca. Semblava cara, tot i que estava molt deteriorada segurament per el pas dels anys. Havia caigut en un bassal d’aigua bruta. La Lluciana va estirar el braç i va agafar la cartera, que pesava més del que s’hauria imaginat. La va ensenyar a la Loreto. -Que és això? No ho agafis amb les mans tia, ves a saber on ha estat. -Em sembla que li ha caigut al noi de la caputxa. -Què hi ha? La Lluciana va obrir la cartera.A dins hi havien algunes cigarretes i dues pastilles guardades en una bossa. També hi destacaven una full de publicitat del Bar Restaurant La Perla, un bar que estava de camí a casa de l’Eloi, i un carnet de la biblioteca de l’escola, en aquest no hi havia cap foto ni nom, només un codi de barres. Havien de saber qui era el noi encaputxat, el traficant de l’escola. Dimecres 14 7 hores 36 minuts La Lluciana es va despertar de cop, havia tornat a somiar el mateix, estava farta ja d’aquell estúpid somni, no podia parar de recordar-li l’error que havia comès, i que tota la culpa era d’ella, que si estava en aquella situació era perquè havia pres una puta pastilla. Va aconseguir aixecar-se del llit i va seure a la seva cadira, estava esgotada. La nit anterior no havia pogut parar de donar voltes al llit pensant qui era el noi encaputxat. Tenia por de que aquell noi portes drogues a l’escola i que a algú li pogués passar el mateix que va patir ella. Havia parat de posar-se pantalons ajustats, eren massa complicats de posar i molt incòmodes si havia d’estar tot el dia asseguda. Dimecres 14 9 hores 25 minuts Quan va arribar a l’escola no se sabia res de l’Eloi, no havia enviat cap SMS ni havia trucat a l’escola per avisar de que estava malalt. A l’hora del pati la Lluciana i la Loreto es van trobar, les seves mirades es van creuar, en uns instants descobririen l’ identitat del noi encaputxat. Van entrar a la biblioteca i van passar el codi de barres on s’asseia la bibliotecària. Va ser tant fàcil com dir-li que havien trobat el carnet i volien saber de qui era per tornar-li. Però la sorpresa va ser inquietant, el carnet era el de l’Eloi. A la Lluciana se li van ennuvolar els pensaments, va començar a plorar i se li va encongir el cor en un puny. La persona que més estimava en el món, que s’havia encarregat de buscar al camell que havia proporcionat la droga als seus amics aquella nit, per salvar a la Lluciana. Mai s’ho hagués imaginat. La Loreto estava igual d’espantada, no sabia si consolar a la Lluciana o plorar ella també. Dimecres 14 16 hores 18 minuts Eren les quatre de la tarda, la Lluciana estava desesperada, encara no li cabia al cap la idea de que el seu novio, l’Eloi, fos el traficant que estava venent droga a l’escola, però del que tenia més por era de que estigués relacionat d’alguna manera amb el coma d’en Raül o el fet que ella mateixa hagués estat en coma. Va trucar-lo durant tota la tarda i però no va respondre fins que va ser tard. Dimecres 14 20 hores 43 minuts El telèfon va sonar, era l’Eloi. La seva veu sonava ronca com en el somni que havia tingut la Lluciana. -Hola, que ets la Lluciana? - Va preguntar amb la veu com si s’estigués ofegant. - He vist les teves perdudes i SMS. Estic una mica refredat i tinc la veu ronca, per això no he anat al cole. -Estava preocupada, com que no has trucat a ningú…- Ella només tenia un fil de veu que se li anava trencant cada vegada que deia una paraula. -Et trobes bé tu? Et noto una mica inquieta. T’ha passat res?. - Aquest cop la veu de l’Eloi era com quan li parlava a cau d’orella i li deia coses que li feien venir calfreds a tot el cos. En aquell moment per el cap de la Lluciana van passar mil i una preguntes. Li dic la veritat? , ho hauríem de parlar cara a cara? , i si em vol fer mal? , i si estic equivocada, s’enfadarà? si li deia la veritat i la idea de la Lluciana no era correcte, es trauria un pes de sobre. De lo contrari segurament la seva vida ja no seria la mateixa, no podria tornar a confiar en algú mai més, si de veritat l’Eloi era el traficant… No podia preguntar-s’ho més, va decidir. -He trobat una cartera negre de pell, hi havia un carnet teu. - Estava espantada, la veu li tremolava, quasi es va ofegar mentres deia la frase. Es va fer un silenci incomode a la trucada. -On l’has trobat! - Va cridar l’Eloi, estava furiós. -Això vol dir que és teva? - No podia arribar a creure’s que el seu novio era el traficant de l’escola. -A hores d’ara ja sabràs que sóc el traficant de l’escola. - La Lluciana tenia por. -Tu vens droga a l’escola, diguem perquè! - Va cridar tant fort que fins i tot els veïns ho devien haver escoltat, no hi havien parets suficientment gruixudes com perquè no es poguessin escoltar els seus plors mentre l’Eloi li explicava el perquè. -El meu tiet és el cap de la màfia, estan situats al bar La Perla. Mentres tu estaves en coma jo estava perseguint a en Poli, un camell estúpid per matar-lo i recuperar el carregament d’Eva que tenia planejat emportar-se de la ciutat. Per desgracia meva aquell canalla va morir i les píldores van caure a la claveguera i ara el meu tiet em fa treballar venent drogues a l’escola. La Lluciana va començar a marcar el número de la policia al telefon fixe de casa, de mentres l’Eloi seguia explicant. - Cap dels nostres amics se’n havia adonat, només el Raül, estava massa enganxat a aquella merda. La nit anterior a que et despertessis, tot i que ja tenia una pastilla, em va demanar que li portes més, però no portava diners a sobre. Em va amenaçar dient que si no li donava trucaria a la policia, i li’n vaig donar, però una dosis més de la necessària i va morir de sobredosis curiosament a l’habitació del teu costat. La policia va contestar. -Carrer Murilló, numero 183, numero quart segona. Drogues. - Van ser les úniques paraules que li van sortir dels llavis. No podia més. -La nit que tu vas caure en coma jo estava buscant aquell canalla del Poli, per això va regalar la droga al Santi, tot i que ell us va dir que l’havia comprat. Us va donar les defectuoses. Lluciana, estàs així per culpa meva… - L’Eloi va esclatar a riure. - Jo he matat al Raül i per culpa meva ara estàs en cadira de rodes, però com saps la meva historia hauré de matar-te. - De fons van començar a sonar sirenes, la policia s’apropava a tota velocitat a l’edifici on vivia l’Eloi.- Mala puta!!, has trucat a la policia!, maleïda siguis!. - La Lluciana es va armar de valor. -Ara pagaràs per el que m’has fet i per el que li vas fer al Raül, moriràs a la presó i no podràs tornar a veure la llum del sol. - Estava enfadada, furiosa, va fer un cop de peu a la paret, les cames li havien reaccionat. Es va quedar sorpresa. Nomes escoltava respirar fort a l’Eloi. -Ahhhhh!!! - El crit de l’Eloi va ser de desesperació. Després va sonar un tret i es va tallar la línea. Carla Gil / Joana Riera / Marc Garcia/ Jun Jin  +
Activitat sobre Camps de maduixes de l'autor Jordi Sierra i Fabra, pels La Maduixa del Laberint +	FINAL ALTERNATIU L’Eloi anava en busca de l’eva quan va sorprendre al camell, qui va fugir en veure’l. -Atura’t mosca! -va dir l’Eloi. Però el Mosca no es va aturar. Com pot enxampar-lo?, pensa l’Eloi i en aquell moment el camell ensopega amb una dona que passejava per allà. Les pastilles cauen a terra i l’Eloi només aconseguir atrapar-ne una en l’aire. Al instant, truca a la policia i els mossos d’esquadra arriben. Immediatament, l’Eloi truca al Santi i la Loreto per explicar-los la bona notícia i tots es troben a l’hospital. A l’ascensor, es troben els amics. -No m’ho puc creure, tot tornarà a ser com abans -diu l’Eloi. -Per fi aquest mal son s’ha acabat.-diu en Santi. -Ja veus! -va dir la Loreto sospirant. La porta de l’ascensor s’obre quan un rebombori de soroll atordeix les seves oïdes. -Quin és aquest soroll? Que ha passat? -diuen tots a l’uníson. Les infermeres es dirigeixen a l’habitació de la Lluciana. Als seus caps pensen “Que es tot això?”. En aquell moment veuen la família de la Lluciana amb els ulls plorosos. El doctor Ponts arriba a la sala d’espera on els familiars aguarden impacients. -La Lluciana ha tingut una parada cardíaca, em fer tot el que em pogut per salvar-la.-diu el doctor. -No pot ser! Vull veure a la meva filla! -exclama entre plors. -Els acompanyo en el sentiment -diu el doctor abaixant el cap. El pare reconforta a la mare mentre xiscla entre plors. Al mateix moment que l’Eloi descarrega la seva ràbia contra una paret a la vegada que crida. Un mes més tard al telenotícies -Última hora: els últims estudis medicinals de la universitat de Barcelona revelen la cura contra la consumició de l’eva, una nova droga de laboratori amb una mitja lluna dibuixada. El nostre reporter Marià Zapata, qui ha seguit molt d'a prop el cas de la Lluciana Salas. Aquesta noia de divuit anys va prendre aquesta pastilla una nit que va sortir de festa amb els amics. La droga va ser tan forta que el seu cos no va poder aguantar. El seu cas ha obert un debat sobre la consumició de drogues entre els joves. Isabel Forcadell des dels informatius Tv3. Y ara us deixo amb el meu company, Joan Serlavós. Alhora, la família i els amics de la Lluciana, miren les noticies mentres comenten. -Quina sort que per fi, aquesta cura hagi sigut trobada! -diu l’Eloi. -Si, i tan de bo ninguna família hagi de patir pel seu fill com ho em fet nosaltres. -El narcotraficant conegut com el Mosca va ser detingut per la policia fa un mes. S’enfrontarà a una pena de deu anys de presó per tràfic de drogues i homicidi involuntari. Joan Serlavós de les noticies del vespre, i ara us deixo amb el temps.  +
Activitat sobre Camps de maduixes de l'autor Jordi Sierra i Fabra, pels Les maduixeres d'en Jordi +	== == LLUCIANA SALAS VÍCTIMA D’ENGANY La Lluciana Salas ha estat víctima d'una droga de disseny, l’Eva. Aquests dies, aquestes drogues es posen de moda cada vegada més per la facilitat d'obtenció, venda i dificultat de detenció per vendre-les, ja que encara no s’ha identificat si són drogues com a tal o no. Al ser elaborades en laboratoris i no procedir de cap element natural, no se sap encara com catalogar-les. Hem tingut el plaer d’entrevistar a la Lluciana Salas, qui després de ser enganyada, va consumir una d’aquestes drogues i va caure en un coma que la va portar a les portes de la mort. Gràcies a Déu, la Lluciana va aconseguir recuperar-se ==. == Entrevistador: Bona tarda, Lluciana. Un plaer estar aquí amb tu i gràcies per decidir acompanyar-me, és tot un privilegi estar amb una persona que ha patit tant, i ens pugui explicar fets sobre això. Lluciana: El plaer és meu, no hi ha cap inconvenient. Sempre que pugui advertir als joves sobre el perill que suposa tot aquest tema. E: Tu, Lluciana, ets una noia molt jove. Quants anys tens? L: Ara tinc 17 però estic a punt de fer els 18, no sé si per sort o desgràcia (riuen innocentment) E: Bé Lluciana, el que he pogut llegir sobre el teu cas, és que tracta sobre les drogues de disseny. Tu sabies exactament el que eren i l’efecte que produïen sobre un mateix? L: La veritat és que n’havia sentit parlar, però no sabia res de res. Va ser al moment que em van dir que eren. No recordo molt però el noi que me les va oferir em va dir que no eren més que caramels i em sentiria super bé. Amb l’enrenou de l’ambient tampoc vaig escoltar molt el que em deien. Et diuen que si et prens això, seràs el rei de la festa. Al principi t’ho pots passar “bé”, però després t’entra un moment de depressió i fins i tot et pot passar el que em va passar a mi. E: Cal pensar, que el que et va passar a tu (quedar-te en coma) encara és lleu comparat amb què arriba a passar a altres persones. Com per exemple, que arriben a morir. L: Sí, ''bueno'', encara es pot dir que vaig tenir “sort”.(remarca la paraula sort) E: Els teus amics no van fer res per impedir-ho, perquè ells tampoc coneixien que eren aquestes substàncies, no? L: Home, tan informada estava jo com ells, així que ells no en sabien molt. Un d’ells, per si les mosques no diré noms, ja era habitual que en prengués, però en ell no va fer el mateix efecte que jo. Estava més acostumat, potser? Els metges encara investiguen i crec que tot varia en funció el cos i aquestes coses… A: Entenc… Podries dir-nos alguna sensació que recordis en prendre-ho? L: Realment, no recordo gran cosa, però si et dic la veritat allò que va dir el noi de ‘’estaràs al paradís‘’ i tot estarà super bé i ''guai'', era veritat. Recordo com una relaxació increïble per uns instants,després em va agafar ''algo'' i ‘’plof’’ em sentia fatal i no recordo res més. E: Alguna última cosa a dir als joves, sobre aquest tema? L: Emmm… doncs… que no es deixin enganyar i que aquestes substàncies són perjudicials sempre. Recordeu que algunes influències són dolentes, molt molt dolentes. E: Doncs moltes gràcies Lluciana, molt agraït que ens hagis acompanyat, i gràcies per dedicar-nos aquest temps. L: De res home!  +
Activitat sobre Camps de maduixes de l'autor Jordi Sierra i Fabra, pels Maduixes M3G +	'''Entrevistadora:''' Bon dia, benvinguts al programa de televisió de Maduixes M3G. Al programa d’avui tindrem una visita molt especial, l’Eloi, el noi del moment. En breus moments el tindrem aquí. Mireu ja és aquí. Bon dia Eloi! '''Eloi:''' Bon dia '''Entrevistadora:''' Benvingut als estudis del nostre programa. Passi vostè al nostre plató de televisió. Seguis a la cadira en breus moments començarem… Benvinguts al nostre programa de televisió. Bon dia Eloi, com estàs? '''Eloi:''' Bé anem fent. '''Entrevistadora:''' Ara començarem la nostra entrevista!! Com vas conèixer la Lluciana? '''Eloi:''' Doncs, des de petits anàvem junts a l’escola i jo sempre vaig sentir-me atret per ella perquè era una noia que m’agradava molt i un dia vaig decidir donar el pas i vam començar a sortir. '''Entrevistadora:''' És una noia molt important per tu? '''Eloi:''' Sí, és clar! '''Entrevistadora:''' Què estaves fent quan la Lluciana i els teus amics estaven de festa? '''Eloi:''' Jo estava estudiant perquè tenia un examen molt important el dia següent i m’estava jugant la nota del trimestre. '''Entrevistadora:''' Vas sentir impotència al no estar a la festa? '''Eloi:''' Si, vaig sentir molta impotència, perquè si amb fico amb la situació jo no li hagués deixat prendre aquella pastilla ja que li a arruïnat un temps de vida. '''Entrevistadora:''' Sí haguessis estat aquella nit hagués estat tot diferent? '''Eloi:''' Evidentment, no s’hagués pres aquella pastilla i no hagués estat en coma això. '''Entrevistadora:''' Com et vas sentir quan et van dir que la Lluciana estava en coma? '''Eloi:''' Amb vaig sentir destrossat, vaig començar a plorar com si hagués perdut una persona molt important, perquè en aquells moments es com si l’hagués perdut. Vaig anar a veure-la al cap de cinc minuts, em vaig plantar allà, vaig anar a veure els seus pares i amb van dir que tot se arreglaria. '''Entrevistadora:''' Què senties quan la vas anar a veure a l’hospital? '''Eloi:''' Sentia alegria, perquè cada cop els metges em deien que anava a millor. Però també tristesa a la vegada, ja que al cap d’unes hores una persona en coma pot morir, això no es sap mai. '''Entrevistadora:''' Què li diries al Camell que li va donar la pastilla a la Lluciana? '''Eloi:''' Amb poques paraules i sense faltar el respecte a ningú que se estalvi ja que esta posant les vides de moltes persones. '''Entrevistadora:''' Quina va ser la teva reacció al descobrir que la Lluciana havia despertat? '''Eloi:''' Doncs primer de tot vaig plorar de alegria, perquè vaig veure una vida nova feta realitat. Desprès, vaig anar a l’hospital. Primer de tot vaig donar les gràcies als metges, vaig veure als seus pares i vaig anar a veure-la. '''Entrevistadora:''' Què va ser el primer que li vas dir? '''Eloi:''' Quan la vaig veure, el primer que li vaig dir que l’estimava i que la estimaria per sempre. '''Entrevistadora:''' I l’última pregunta per acabar l’entrevista, si t’hagués de descriure en una paraula quina seria? '''Eloi:''' Jo crec que per descriure’m en una paraula seria molt difícil. Però sóc un noi amb les idees clares i sobretot molts cops actuo sense pensar. Això a vegades pot ser bo o d’altres dolent. '''Entrevistadora:''' Fins aquí la nostra entrevista. Moltes gràcies per haver vingut, Eloi. '''Eloi:''' De res, ha estat un plaer.  +
Activitat sobre Camps de maduixes de l'autor Jordi Sierra i Fabra, pels Manelm +	Hola, Eloi, T'escric aqquesta carta, perquè he sabut la teva història i després d'haver-te conegut a tu i a tots els teus amics, vull felicitar-te perquè crec que has estat molt valent, tot i que al principi et vas enfadar molt amb tots, de seguida vas pensar que era millor fer alguna cosa que continuar enfadat i esperar que les coses es solucionessin soles. T'admiro per la teva perseverança d'ajudar la Lluciana a recuperar-se, per tot el que has fet per ella i per la teva iniciativa sense ajuda de cap persona. Crec que per la teva joventut, ets una persona sensata, ja que aquella nit que la Lluciana va pendre la pastilla, tu no hi eres perquè havies d'estudiar, perquè dilluns tenies exàmens. I jo també crec que, si tu haguessis a la discoteca aquella nit, ni la Lluciana, ni tu ni cap dels altres amics, no haguesin pres les drogues, ja que la Cinta i la Lluciana no n'estaven segures i amb la teva opinió molt possiblement no l'haguessin pres. Per això, e que m'agrada de tu és que tens una personalitat forta i no et deixes influir per una opinió general. No m'agradaria acomiadar-me sense dir-te que estaria content de tenir un amic com tu. Abraçades, Manel Martos  +
Activitat sobre Camps de maduixes de l'autor Jordi Sierra i Fabra, pels Nosacla +	SINOPSI Lluciana, una noia de 18 anys, està en coma. Tot va començar un divendres a la nit quan la colla d’amics va quedar per anar a una festa. A la festa, uns amics van tenir la brillant idea d’anar a comprar unes pastilles a un camell que hi havia a la discoteca. Després d’una estona, quan tots s’havien pres les pastilles, Lluciana comença a trobar-se malament i es desmaia. Truquen immediatament a una ambulància. A l’hospital, els metges expliquen als joves que la seva amiga ha entrat en coma. TAGLINE Una pastilla, una desgràcia.  +
Activitat sobre Camps de maduixes de l'autor Jordi Sierra i Fabra, pels Pirates de la literatura +	Encara no em faig a la idea de que precisament t'hagi passat això a tu. Sé que te'n sortiràs, que podràs llegir aquesta carta que t'escric, ets una noia forta i te'n sortiràs, ho sé. Em convenço a mi mateix de que no te'n aniràs ja que si te'n vas no podré seguir la meva vida sense tu. Et prometo estar sempre amb tu i cuidar-te. No t'imagines quant et trobo a faltar. Ets imprescindible ja ho saps, ets el meu primer amor i l'únic. No hi ha hagut ni un sol dia que no hagi pensat amb tu, no sé com t'ho fas però dia rere dia em passa el teu record pel cap. Sento un remordiment immens per dins, em culpo per tot el que ha passat i no ho puc evitar. Hagués pogut estar allà amb tu, evitar aquesta desgràcia i poder haver disfrutat amb tu aquella última nit. Tinc por, por de no tornar-te a veure, de no poder admirar mai més aquell somriure ni aquella olor. El perfum que recordava cada matí al despertar-me i el que m'arribava cada dia al veure't. Saps que sempre et portaré a dins i mai t'oblidaré. Espero i desitjo que puguis llegir aquesta carta amb tota la meva ànima, no tinc més desig. No només t'escric això per tot el que t'estimo i t'aprecio, sinó perquè tampoc sé si et tornaré a veure, intento no pensar-hi però al final és inevitable. He vist la cara de preocupació de tots els que t'estimen i et protegeixen, els teus pares, la teva germana, les teves amigues i jo. Estem tots preocupats per tu, encara que sé que si estiguessis aquí amb nosaltres ens diries que ho deixéssim córrer. Tinc tantes ganes d'abraçar-te i de dir-te tot el que sento i tot el que he passat sense tu... No em puc treure la teva imatge estirada al llit de l'hospital sabent que estàs en coma. Penja d'un fil si despertar o morir. Tinc por, molta por. Però és gràcies a tot el que sento per tu el que em fa seguir endavant i tenir esperança. La fe de que tot sortirà bé. Ja saps tot el que signifiques per a mi i et prometo que en sortiràs d'aquesta, és només una mala experiència, un mal record. Ets inigualable Lluciana. T'estimo. Eloi.  +
Activitat sobre Camps de maduixes de l, pels J.udith K. +	Mirà una altra vegada l’última anàlisi de la Lluciana, buscant alguna cosa nova, algun petit detall que se’ls hagués passat per alt. Però no semblava que n’hi hagués cap. El seu cervell anava de pressa, aprofitant cada minut, cada segon. Potser no li’n quedaven gaires a la Lluciana. Si la vida de la noia fugia, també ho faria la dels seus pares. Tenia molt present la impotència que havia sentit quan el doctor Pons li havia demanat que busqués en aquelles anàlisi alguna cosa que marqués la diferència en el destí de la Lluciana. “Necesitem un miracle Lluís” va dir, i a ell li havien tremolat les cames. Qui era ell per fer miracles? Només una rata de laboratori, com deien els seus amics. Volia centrar-se en la feina, però no podia deixar de pensar que algun dels seus amics també prenia pastilles, potser les mateixes que havia pres la Lluciana. Potser algun dia la vida d’un d’ells també estaria a les seves mans. Recordava la seva joventut, la universitat, les nits en vetlla estudiant… i a la Bruna, alegre i divertida, capaç de treure les millors notes als exàmens més terribles. Tot d’ella li agradava, però se’n va anar. Massa jove. Massa ràpid. Massa èxtasi. De sobte,un móbil soná y els seus ulls van reaccionar. Quant de temps portava immers en els seus pensaments? Era massa tard per salvar la Lluciana? Per salvar-se a ell mateix dels camps de maduixes?  +
Activitat sobre Camps de maduixes de l, pels Lbabot +	''Camps de maduixes'' és una bona reflexió sobre la necessitat d'elements extres per passar-ho bé. A causa de l'èxtasi la Luci espera sortir del coma en el llit d'un hospital mentre els seus amics faran mans i mànigues per aconseguir ajudar-la, per tant, també és un cant a l'amistat, a l'amistat incondicional, la que no té por de jugar-s'ho tot per a algú a qui realment estimes. Però hi ha altres temes a la novel·la que val la pena tenir en compte amb els alumnes, perquè la Luci mou molta gent i molts sentiments.  +
Activitat sobre Camps de maduixes de l, pels Tocats de l'Oller +	'''Entrevistador:''' Molt bona nit, avui tenim amb vostès el Sr.Castro, un dels capdirigents de la droga a tota Espanya. Gràcies per estar avui aquí amb nosaltres, Sr. Castro. '''Àlex Castro''' (a contrallum): Bona nit. '''Entrevistador:''' No esperem més i comencem amb la entrevista. Primer de tot, com va començar en aquest món? '''Àlex Castro:''' Vaig començar quan tenia la edat de 18 anys, és a dir, va ser quan vaig començar a vendre aquest tipus de substàncies sobre tot al meu barri de Puerto Rico, que és d’on jo sóc originari. '''Entrevistador:''' Hem deixa sorprès, no sabia que vostè fos d’allà. Des de que era un “camell”, si així és com és diu, havia pensat en que arribaria a ser el gran narcotraficant que és avui en dia? '''Àlex Castro:''' Jo no diria que sóc un dels més grans, però si la veritat és que sí, sempre ho havia pensat. '''Entrevistador:''' I si no són molesties, quan va donar el pas de ser un manat a manar vostè, vull dir quan es va esdevenir el narcotraficant que és? '''Àlex Castro:''' Vaig començar quan vaig guanyar la loteria i vaig decidir invertir dos dels sis milions d'euros que hem van tocar en crear el meu imperi. '''Entrevistador:''' Abans de tot això vostè consumia aquest tipus de substàncies? '''Àlex Castro:''' Sí, la veritat és que sí, però amb molt poca freqüència. '''Entrevistador:''' Però sap tot el que comporta tot això o no n'és conscient? '''Àlex Castro:''' Si que sóc conscient però penso que no provoca cap problema a més, mai n'he tingut ni he conegut cap cas. '''Entrevistador:''' Sap que fa res, qüestió d’unes setmanes, una noia després de prendre, segons la policia, una de les seves pastilles, va estar durant un temps hospitalitzada a causa d’un coma? '''Àlex Castro:''' No, aquesta informació no és real, no donaré explicacions ja que la veritat és que cada dia són hospitalitzats dotzenes de joves per prendre drogues, però en cap moment s’ha dit que eren meves. '''Entrevistador:''' Deixem tot això de banda per un moment, quan arriba vostè a guanyar en un dia? '''Àlex Castro:''' En un dia realment no ho sé. Però a la setmana puc arribar als 50 mil euros tranquilament. '''Entrevistador:''' A vostè, quant li costa fer una pastilla? '''Àlex Castro:''' Una pastilla no arriba a més de 50 cèntims. '''Entrevistador:''' Llavors les pèrdues són mínimes. Tot i que s’expecula que vostè també exporta a l’estranger, no? Com li afecta això? '''Àlex Castro:''' Les pèrdues són mínimes tot i que hi ha situacions en les quals perdem diners al no poder passar les pastilles en algunes fronteres. Cada any perdem una gran quantitat de pastilles però no comporten cap gran pèrdua a les meves butxaques. '''Entrevistador:''' I amb tot el que guanya que fa? Perquè a l’any vostè guanya uns...16 milions i mig d’euros, no? '''Àlex Castro:''' Sí, efectivament a l’any aproximadament guanyo uns 16 milions i mig d’euros en pastilles aquí a Espanya i els inverteixo sobretot en les meves propietats i en alguns suborns. '''Entrevistador:''' Suposo que el lloc de fabricació no serà possible que ens el faciliti, no? '''Àlex Castro:''' No puc dir on és fabriquen exactament però les pastilles és poden fabricar a qualsevol lloc. '''Entrevistador:''' Ho suposava però el nombre de persones que treballen per vostè si que seria facilitable? '''Àlex Castro:''' Per el meu Imperi treballen uns 2 mil treballadors entre camells, fabricants i transportistes. '''Entrevistador:''' S’autodenomina imperi, quin terreny arriba a controlar? '''Àlex Castro:''' Podriem dir que tota Àmerica llatina, el sud d’Europa i part de Àsia. '''Entrevistador:''' És vostè el nou Pablo Escobar? '''Àlex Castro:''' Jo no diría això, Pablo és un nom llegendari entre nosaltres. '''Entrevistador:''' Per acabar i per saber una mica més de la vostra vida, en quin estat civil es troba? Té família? '''Àlex Castro:''' Sí que en tinc, tinc un fill que actualment viu a Madrid amb la seva mare, la meva esposa així que podriem dir que estic casat l’únic problema és que no ens veiem gaire sovint. '''Entrevistador:''' Doncs moltes gràcies per aquesta oportunitat. '''Àlex Castro:''' De res! Només m’agradaria que vigiléssiu a qui li doneu la informació. '''Entrevistador:''' Fins aquí l’entrevista, ens veiem la setmana vinent aquí a Enxampats. Bona nit a tothom!  +
Activitat sobre Carta a Aloma, pels MMD +	Benvolguda Aloma, T'escrivim aquesta carta per parlar-te de l'amor. Potser no serem ningú per explicar, criticar o aconsellar sobre això, però llegint el teu llibre es veu la senzilla ment de les noies, que a vegades és massa simple per adonar-se de com és la realitat. De vegades, l'amor pot semblar massa rebuscat i complicat o un enigma sense resposta, però el que de veritat no saps és que fins ara només l’havies sobrevalorat. Has estat tot aquest temps exagerant els teus sentiments i la teva desgràcia sense cap mirament. Amb aquesta carta volem fer-te veure que l'amor és un sentiment que pots controlar i és possible d'evitar. Amb en Robert has descobert el que és sentir que algú juga amb tu i només t’utilitza per al que l’interessa. Has de ser pessimista i buscar la part negativa de les coses, no pots deixar-te emportar per la cara positiva, i no pensis que tot sortirà bé, perquè és mentida. Potser creus que ets massa gran per trobar l'amor de la teva vida, que totes les noies de la teva edat ja comencen a casar-se i tu a aquest pas no ho faràs mai. Per això jo de tu em començaria a preocupar, perquè l'amor no arriba en qualsevol moment i tothom sap del cert que hi ha persones que mai l’arribaran a trobar, com podries ser tu. Si t'angoixa que en Robert sigui més gran que tu, per això encara t'has d'atemorir més, perquè l'amor té edat. Amb això et volem dir que en Robert era l’amor de la teva vida i que ara l’has perdut per sempre. Volem mostrar-te que és lògic que et posis gelosa, perquè tens molts motius. Està clar que pots tenir enveja de Coral o d'alguna altra noia, i ja s’ha vist que Robert no et prefereix a tu. Subestima’t, perquè encara que t’ho proposis no el podràs aconseguir a la primera de canvi. Aloma, tu no ets una noia diferent a la resta, no ets especial i és per això que Robert mai s'ha fixat en tu. El millor és que perdis la confiança en tenir-lo, i et desesperis perquè els teus plans no estan sortint com tu vols. Volem dir-te que no t’has d’estimar tant i potser podries començar a comparar-te una mica més amb altres noies per ser millor i més acceptada. No et volem induir a fer res que no vulguis, únicament volem fer-te veure el nostre punt de vista. Sabem que no és el mateix llegir-ho que estar-ho vivint en primera persona. Personalment, pensem que Robert és la persona especial que tu estàs buscant i que l’has perdut. De fet, ell ha estat l’únic en prestar-te una mica d’atenció al llarg de la teva vida. A mesura que el temps passa, t'adones que aquelles persones que et fan estar malament no valen la pena, però que potser estàs destinada o a estar amb elles o a quedar-te sola per sempre. Suposo que tots hem d'aprendre aquesta lliçó, a saber triar i a conformar-nos amb el que ens toca. Amb això, el que et volem dir és que encara que creguis que et pot fer feliç, no vagis amb ell perquè ja el coneixes i ell no et vol. Esperem que els nostres consells t'hagin servit per un futur. Escrit des de l'anonimat.  +
Activitat sobre Carta a un personatge. Bernat Metge, pels Edtdantescos +	Estimat Bernat, Em comuniquen que heu caigut pres i que esteu experimentant una terrible situació, en veure-us privat de la vostre llibertat i lluny de la vostre família i amics. Aquesta noticia m’ha trasbalsat molt i em pregunto com estareu, si esteu patint, si ja us donen de menjar, si ja descanseu a les nits. Us conec prou bé i em consta que aquesta situació us farà rondar el cap. Tothom que us conec sap perfectament que aquestes acusacions que pesen sobre vostè són falses. Tothom sap que heu sigut un bon secretari pel nostre Rei Juan i que mai faríeu cap acte de traïció contra ell. Així que heu de estar tranquil, segur que tot es soluciona i podeu sortir ben aviat. M’ha arribat una carta vostre explicant-me un somni que heu tingut i m’ha deixat ben capficat. En ella em dieu que heu vist i parlat amb el Rei Juan I. Com es això possible? Sabeu perfectament que el Rei és mort i enterrat. Es que la presó us ha fet perdre el cap per complert? Sou conscient de que això era només un simple somni? Els morts no s’apareixen a la gent i menys encara parlen. El nostre benvolgut i estimat Rei estarà al cel vetllant per tots nosaltres, perquè se li ha de aparèixer a un pobre mortal? perquè aquest aconsegueixi una mica de “felicitat”? com vostè em diu. Es absurd, estimat amic. Us considero una persona molt intel·ligent, així que no acabo de entendre aquest canvi vostre, vostè mai no heu cregut en la immortalitat del ànima humana. Així que només em queda, amic meu, una resposta, la privacitat de llibertat i el pes de les falses acusacions us està fent parar boig. De veritat creieu que el fet de pensar que el ànima és eterna us farà més feliç la vostra etapa a la terra? Perdoneu, però no ho entenc. A més em dieu que heu estat discutint amb del Rei d’aquesta qüestió, fins que us ha aconseguit convèncer. Com es pot discutir amb un mort, per la amor de Déu! Espero i desitjo que aquesta bogeria només me la hageu explicat a mi, sinó la gent començarà a parlar més del conte de vostè i en la vostre situació no us convé. També m’expliqueu que heu parlat amb Orfeu i Tirèsies, dos personatges mitològics. Això m’ha deixat una mica més tranquil, la veritat, per que això demostra que estàveu dormint, que era només un somni i que això és el que heu de pensar i assumir. Era només un somni amic. Em comenteu que Orfeu us ha explicat com és de terrible l’infern, amic meu, això si que espanta. Si em permeteu fer una mica de broma sobre tota aquesta situació, a partir d’ara mateix intentaré ser millor persona per no haver-hi d’anar un cop la meva vida s’esgoti. I sobre la vostre conversa amb Tirèsies, que haig de dir jo. Opino con vostè, no hi ha res més bonic i gran al món que les dones. Elles són la part més important de la humanitat, elles són les nostres mares, les nostres amades filles i esposes. Les persones que ens estimen i ens cuiden dia rere dia, les que ens fan costat als moments durs de la nostre existència. Si no que us preguntin a vostè, la vostra dona pateix cada dia la vostre situació i està fent tot el possible perquè tot s’aclareixi tan aviat con es pugui i que vostè torni a casa amb la seva família. Com es pot dir que una dona és una “bruixa infernal”!, per la amor de Déu! Això és imperdonable. Molt ben fet amic, a les dones se las ha de defensar sempre! I qui és aquest vident que es creu que pot criticar a la nostre estimada Reina Maria de Luna. Això és imperdonable! Entenc que la vostre situació us està portant a fer-vos preguntes sobre la existència del home a la terra, del perquè de tot. De la importància de les relacions humanes, de la importància d’adquirir coneixements i sabiduria i no tantes riqueses que no ens en podrem emportar a cap lloc un cop ens arribi la mort. Però amic, els somnis són només això, somnis. La vostre imaginació us està fent viatjar al passat per poder respondre les vostres preguntes, i per intentar interpretar, corregir i entendre el vostre present. Entenc que vulgui negar el valor del bens materials per que l’allunyen del coneixement, que és lo important. Ara mateix només em queda desitjar-vos bona sort. Que torneu ben aviat amb la gent que us estima, la vostre família i els vostres amics, entre el quals em sento orgullós de incloure’m. I de tota aquesta experiència que esteu vivint i del vostres estranys somnis, ja em parlarem més tranquil·lament quan sortiu i estigueu entre nosaltres. Una forta abraçada.  +

(anteriors 25) (següents 25)