Propietat:Escrita

Aquesta és una propietat del tipus Text.

Pàgines que fan servir la propietat "Escrita"

Es mostren 25 pàgines que fan servir aquesta propietat.

(anteriors 25) (següents 25)

A
Activitat 2 sobre El mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo, pels DePoble +	3a activitat viquilletra critica a: Mecanoscrit del segon origen de l’autor Manuel de Pedrolo Grup: TETEQUATRE La idea és bona, però faltaria una mica més d’il•luminació i il•lusió. Podríeu fer veure que parlàveu pel xat o per veu, faltarien més detalls i coses que podríeu afegir. També trobo a faltar la durada del vídeo, que és massa curta. M’agrada que tingueu la iniciativa de fer una activitat així, en un joc (Minecraft) que és de supervivència. Jo hauria afegit més coses que passen al llibre com: ensenyar una ciutat destruïda, que es pot construir fàcilment i amb una altra persona, que es posi el personatge com si fos un alien i el mateu, com passa al llibre... Per a mi, la idea és bona però falta millorar algunes coses i posar més detalls. Valoració feta per: DePoble  +
Activitat 2 sobre El secret de la mare de l'autor J.L. Witterick, pels Els romàntics +	CARTA PER A BRONEK DE DAWID Estimat Bronek, Tinc una notícia que donar-te. No vull que això t'afecte ni que et faça mal ja que ara tu ets l'únic que pot mantindre la nostra família, però cal que ho sàpigues. El treball al qual vaig vindre no era el que ens pensàvem: tot era una farsa, una farsa que em costarà la vida. Ara mateix em trobe en un camió ple de desditxats que van a patir el mateix futur que jo, ja no tenim esperança. Fa uns minuts he escoltat un dels militars rebent ordres del general. Tinc por, Bronek. Han dit que faltaven pocs minuts per a arribar al camp de concentració. No m'ha costat més de dos segons adonar-me que anava a morir. El que en principi semblava una bona oportunitat de treball, on molta gent va caure, resulta que va a finalitzar amb l'afusellament de tots nosaltres. No em queda molt de temps ni d'espai en aquest mocador on t'escric les meues últimes paraules. Tu ets l'únic que pots protegir la família i evitar que tinguen un final tan tràgic com el meu, però no t'oblides de cuidar de tu mateix també, igual que de la meua dona. Aquest es el meu últim desig abans de morir. T' estime moltíssim, germà, comunica-li això a la meua dona i dis-li que l'estime. Us protegiré des d'on estiga, mai us oblideu d'això. El teu germà Dawid  +
Activitat 2 sobre El secret de la mare de l'autor J.L. Witterick, pels Helado Oscuro +	Quan Franciska era petita, vivia en una casa xicoteta de Alemanya amb els seus pares, que s’anomenaven Damián i Helena, aquests eren jueus i, fa uns 15 anys, havien emigrat a Alemanya per raons de treball. El seu pare s’havia especialitzat en la cuida d’animals i treballava en una granja de un empresari molt important en Alemanya. El treball allí era molt dur i moltes vegades els alemanys s’aprofitaven de la seua situació econòmica, fins al punt de explotació màxima de tots els treballadors. El pare aguantava aquesta situació ja que, el seu, era el únic sou que entrava a casa. La mare, com que era dona, no podia treballar i per tant es dedicava a ensenyar-li a la seua filla a escriure; el seu pare (l’avi de Franciszka), va ser professor i li va donar uns estudis, que encara que no eren de gran nivell, li van servir, a Helena, per a tindre un nivell d’educació de subsistència. La seua mare, també li va ensenyar a fer les tasques de casa. Helena era coneguda al poble, per la seua bellesa i la seua simpatia. En resum, tothom la volia, ja que era un exemple a seguir per a totes les xiquetes del poble. Tenien una veïna, molt amiga de la família, anomenada Lluïsa que vivia sola, ja que era viuda, era la millor amiga de Helena i sempre la ajudava en tot. Un matí de Desembre, Damián arribava tard al treball i amb les preses va oblidar l’esmorzar. Quan Helena es va adonar d’això, va decidir anar a portar-li’l, li va dir a Franziska que no li obrira la porta a ningú, que tornaria de seguida, i dit això, va marxar cap a la granja. Quan Helena va arribar, va preguntar pel seu marit. Tots els homes que passaven a prop d’ella la miraven i li tiraven flors; això a ella l’incomodava. Anava acompanyada per dos homes, un dels quals era el cap de l’empresa, qui no havia apartat la mirada d’ella. Quan Damián la va vore es va estranyar, però quan es va apropar i va vore que portava l’esmorzar, a la mà, ho va entendre. Va notar les mirades que el seu cap llançava a la seua dona i no li va fer gens de gracia. Quan Helena va donar-li l’entrepà, al seu marit, el cap va intentar seduir-la per a anar-se a un lloc mes privat, i així, “establir una conversa” amb ella. Damián, que ja sabia per on anava la cosa, va interrompre la seua conversa i va manar-li, a la seua dona, que tornara a casa. Helena va excusar-se del lloc, el cap la va mirar i, seguidament, va advertir a Damián, dient-li que anava a sofrir les conseqüències, tant ell, com la seua dona. Finalment, Helena va tornar a casa i li va dir a Franziska que tenien que buscar un lloc on refugiar-se del cap de son pare, però que no s’alarmara, que nomes era per seguretat. Varen anar a casa de Lluïsa, amb tan mala sort, que aquesta no hi era dins. Van estar un parell d’hores buscant i preguntant, pel barri, si les podien hostatjar, però els veïns (encara que s’estimaven moltíssim a la Franciszka, i als seus pares), coneixen el perill que tenia el cap; ell era realment important, a la par que perillós. Helena, va tornar a casa de la mà de la seua filla, que encara no entenia molt bé la gravetat de la situació. M’entres tant, a l’altra part d’aquesta història, un dels nostres protagonistes, Damián, acabava d’eixir de treballar. En el camí de tornada a casa, es veu sorprès per uns hòmens corpulents (els quals, no va tardar a relacionar amb el seu cap i l’advertència que li havia fet hores abans, en front de la seua dona). Van estar una estona barallant, però aquestos li guanyaven, al Damián, en nombre i, encara que el pobre treballador tenia força, ja tenia una certa edat. Li varen ferir amb una navalla i es va quedar al sòl, agonitzant, mentres perdia sang, com si de les cascades del Niàgara es tractara. A casa de la família, Helena va ver que, el seu marit, tardava molt en arribar a casa, aleshores va eixir a buscar-lo, a tan mala hora, que el va trobar dessagnat a pocs quilometres de l’eixida de la granja. Els homes del cap, que es trobaven parlant tan normal, darrere de un camió (com si no acabaren de carregar-se a un home, innocent, fa una estona) i quan van vore a la dona del Damián, van anar a per ella, tapant-li la boca amb un trep amb cloroform. Helena va lluitar per fugir, però no o va aconseguir. Els homes varen telefonar al seu cap, m’entres que Helena estava inconscient al sòl. Quan el cap va arribar, va fer el que havia volgut fer des d’aquest matí, quan va vore per primera vegada a Helena. Quan va acabar, es va desfer del seu cos. Franciszka estava nerviosa i plorava, tenia un llaç a la gola... i no sabia bé la raó. Era tard i els seus pares no tornaven a casa. Al dia següent, Lluïsa va anar a casa de Helena a tomar cafè, com tots els Diumenges. Era tradició a sa casa, feia ja deu anys. Quan va trobar a Franciszka, sola, es va estranyar molt i se la va portar a sa casa. Aquell mateix matí, als diaris de la localitat, no es parlava d’altra cosa que no fora l’assassinat de la parella. Lluïsa va decidir adoptar a la xiqueta, i la va criar com si fora la seua neboda. Van passar el anys i Franciszka es va fer major i, ja una anciana Lluïsa, va decidir casar-la. Franciszka va tindre dos fills, un baró i una xiqueta preciosa, els quals, van rebre, en herència, els noms dels seus avis. Damián i Helena.  +
Activitat 2 sobre El secret de la mare de l'autor J.L. Witterick, pels Jenncar +	... Estàvem aterrorizades la meua filla i jo, pensant que teníem dos famílíes jueves i un soldat alemany en una petita casa de dos dormitoris. Els alemanys confiaven en nosaltres, solien vindre a la nostra casa una vegada per setmana a sopar. Ja quedava molt poc per a que finalitzara la guerra, l'últim día els alemanys vingueren a la nostra casa per a sopar, quan la meua filla i jo estaven més nervioses que mai perquè volíem acabar amb aquests tres anys de malsons. Havíem preparat una sopa gegant per sopar(i així també guardar sopar a les famílies que teníem a casa). La meua filla va parar taula, mentres jo estava a la porta dient als alemanys que passaren a sopar. Jo estava servint el sopar a cadascú dels membres que hi havia a la taula. Vàrem acabar feliços i contents perquè ja era l'última vegada que anaven a estar ocupant eixa casa per sopar i estaven molt agraïts per la nostra voluntat i ajuda. Quan ja estaven recollint, un dels alemanys em va dir que volía veure els porcs que tenía, jo no sabia què dir, jo crec que la meua cara em va delatar perquè estava molt nerviosa, però clar jo no podia dir que no... Va passar l'alemany a veure els porcs, quan estava girat per anar-se'n va escoltar un dels xiquets que estava amagat, plorant. El meu cor va parar de bategar, l'alemany va córrer per esbrinar què estava passant, i és quan va descobrir que hi havia una família amagada, i va cridar els companys. Em varen preguntar els alemanys que si tenía més gent amagada i que si no ho deía em matarien, aleshores vaig haver de dir-los la veritat, que tenía més famílies amagades. Finalment, varen matar tota la gent que tenia amagada a la meua casa i la meua filla. A mi em digueren que em portarien a la presó per sempre. En aquest moment jo no sabia què fer, jo també volia que em mataren, m'anava a quedar sense filla, sense la meua xiqueta, això era el que més estimava de la meua vida. Em traslladaren a una presó d'Alemanya a passar tota la meua vida ací, on compte els dies que encara em toca viure, quan jo a sols volia ajudar tota la gent que per desgràcia era assassinada, però sobretot sent pena per la meua xiquet,a a qui estimava tant i encara recorde asseguda sota la pomera...  +
Activitat 2 sobre El secret de la mare de l'autor J.L. Witterick, pels Jodadi +	Va ser una família molt meticulosa. En el que la mare (Francisca) d' origen polonesa és una dona decidida que es mou pel cor i que fa lo que creu que ès correcte. Era una dona molt firme i dura, fonamental per Helena en tots el sentits amable i optimista ;,va ser forta en el seu trasllat a Alemanya junt amb el seu marit (el pare d'Helena) d'origen ucraïnes va ser molt estricte en tota la seua vida amb la seua filla. Ambos treballaven dur per la dona servint en una casa de rics i el pare en un taller  +
Activitat 2 sobre El secret de la mare de l'autor J.L. Witterick, pels Kiojav +	El llibre ens mostra la diferència entre la societat antiga, i la societat en la qual vivim actualment, és a dir, mostra que en aquells temps es preocupaven bàsicament de coses nessesàries i totalment importants, i a la societat actual ens preocupem per coses, que si les compare amb les del llibre són tonteries. També et mostra la importància de tindre una bona relació amb la teua família, en el llibre t'ho demostra amb la protagonista, per a ella, la relació amb sa mare és molt important. El llibre ens demostra també l'importància de ser una bona persona, com per exemple la mare, que dóna una llar a unes quantes persones jueves en plena època d'holocaust, posant en perill la seva vida en realitzar un acte il·legal per al pensament nazi.  +
Activitat 2 sobre El secret de la mare de l'autor J.L. Witterick, pels Petazetes +	... Estàvem aterroritzades la meua filla i jo, pensant que teníem dues famílíes jueues i un soldat alemany en una petita casa de dos dormitoris. Com que els alemanys confiaven en nosaltres, perquè de vegades venien a sopar, vam preparar un gran sopar per a alimentar als alemanys i a tota la família. Nosaltres estaven molt nervioses per la seua presència. Quan vam acabar de posar el sopar als alemanys ens vam quedar tranquil·les perquí sabiem que era de les ultimes vegades, per no dir l'ultima, que serviem sopar als alemanys. Un soldat alemany em va preguntar si li podia ensenyar la cuina, i jo no podia dir que no, aixi que li la vaig ensenyar, però de sobte un xiquet que hi havia amagat va fer un soroll i el soldat alemany ens va enxampar, peòo per a protegir la famçilia jueva que hi havia, el vaig assassinar. Després, per a que no ens detinueren, vaig assasinar els altres dos soldats alemanys i el meu marit. Em va costar moltissim, però tot per salvar la meua família i la família amagada. Justament després d'aquest succés, vam fugirdel país tan ràpid com vam poder per escapar dels alemanys i de tota la violència que hi havia.  +
Activitat 2 sobre El secret de la mare de l, pels Medellín +	'''EL SECRET DE LA MARE''' -Resum: És una novel·la basada en una història real. Una mare i la seva filla arrisquen les seves vides per donar aixopluc a dues famílies jueves i a un soldat alemany ,tot a esquenes dels altres sense que s'adonaren en una petita casa de dues habitacions a Sokal, Polònia, durant la invasió nazi. -Opinions: Javier Mengíbar Galvez: El llibre m'ha agradat molt perquè conta un tema que m'agrada molt , tambè m'he quedat sorprés per la forma de contar el llibre perquè ès com si estigueres dins del la historia . És un llibre que recomane llegi-rlo per a qui li agradne les històries on etpugues imaginar que estás dins de la historia. Jaume Garcia Peñarubia: El llibre m´ha agradat perquè els personatges i la història són molt reals i perquè està molt ben narrat Marcos Vico Hueso: El llibre està bé i m´ha agradat perquè m´agrada molt la història i aquest llibre tracta de la segona guerra mundial un dels temes que mes m´agrada Pablo De La Cruz López: El llibre m'agrada perquè està basat en una història real i és como si tu estigueres dins de la història , recomane llegir el llibre per a les persones que els agraden les històries sobre la guerra.  +
Activitat 2 sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Ambpala +	En Tetxu era un nen que passava molts moments amb el seu pare, tots amb grans records que mai podran ser esborrats de la ment d’en tetxu, com tots aquells instants al cinema, d’excursió els diumenges o dels vespres mirant el futbol. Per ells, haver-se de separar seria molt dolorós, i encara més a causa d’un atemptat. En Tetxu mai podrà perdonar el culpable d’aquells fets ni trobar-hi una explicació raonable; tot i així sabrà com tirar endavant i entendre que en la vida hi ha moments com aquests i s’han de superar. Després de la mort, en Tetxu va quedar molt tocat anímicament, perquè sabia que mai ningú podria tornar-li al seu pare ni arribar-lo a substituir, ja que ell formava part de tota la seva vida. Passat els anys va anar aprenent i a viure sense l’amor del seu pare, a trobar noves persones que el puguin fer sentir emocions plenes i recordar aquells moments. Va conèixer una noia amb la qual sorgir un gran amor i van formar una família. La idea del Tetxu era donar-li i ensenyar-li al seu fill tot el que el seu pare va fer per ell i intentar fer d’avi al mateix temps. Va aconseguir establir una relació amb el seu difunt pare sabent que ja no el tornaria a veure mai més però a través del seu fill podria sentir que estaven tots junts. És un llibre que ens ensenya la importància a estimar totes les persones importants per a nosaltres sense haver de penedir-nos algun dia, i d’aprofitar cada moment amb ells per ser feliços, com en Tetxu, que encara que va ser un cop molt dur per ell es va quedar amb el consol de d’haver demostrat l’amor pel seu pare i no voler tornar enrere en cap moment.  +
Activitat 2 sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Blocats +	Textu primer de tot vull dir-te que ho sento, vull que sàpigues que això no té res a veure amb tu i que m’ha costat molt fer-ho, ets un bon nen, aquesta amistat que hem creat en tant poc temps ha sigut màgica. Vaig arribar enrabiat, no podia veure res, tan sols pensava a trobar la persona que em va apartar del meu pare i tu em vas ensenyar a anar cap al camí correcte, que no s’ha acabat el món, que em podia recuperar i fins i tot m’ho vaig arribar a creure. Però quan el vaig veure no em vaig poder contenir, em va retornar tot l’odi que tenia emmagatzemat, tot l’odi que ja pensava perdut. Em vas tranquil•litzar al pitjor moment que he passat, em vas fer entrar en raó, però no era suficient, necessitava fer que sentis el que em va fer sentir, ho necessitava per mi, per tants anys patint. Després de tant investigar, ara que li podia fer pagar no em podia quedar de braços creuats. Volia que sentis el que és perdre una de les persones que més t’estimes. Sé que em diràs que m’he convertit en ell, que estic fent el mateix, però no és veritat, jo només li estic fent veure tot el que vaig passar per culpa seva, li estic fent el que ell em va fer. Però tu, tu no t’ho mereixes, has acabat pel mig i no vull que hagis de sentir tot el que jo vaig sentir, però no tinc més remei, tan sols et vull dir que el temps que he estat al teu costat m’ha ajudat molt, però no podries haver fet res per evitar-ho. Però et demanaré una ultima cosa, no vull que acabis com jo, segueix els teus propis consells. “Ho sento”.  +
Activitat 2 sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Catalunyaindependent +	ENTREVISTA A TETXU Hola nens, nenes, senyors i senyores, avui estem aquí amb Tetxu on parlarem amb ell i li preguntarem algunes coses sobre el seu increïble llibre, el temps de l’oblit! Doncs amb això començarem: -Benvingut Tetxu espero que passis una gran nit amb nosaltres i gràcies per venir aquí, amb nosaltres, ja que ets una persona molt sol•licitada. No es així?- Diu el presentador -Doncs sí, la veritat és que cada dia m’envien 3 o 4 missatges perquè faci pel•lícules, revistes o que surti en un reportatge, però ja has vist que he triat la teva, perquè és la millor. -Parem ja de complits que ens desviem del tema. Començarem, preguntant sobre el llibre en que ets un dels protagonistes, el temps de l’oblit. -D’acord, la veritat és que aquest llibre em porta molt bons records- Respon Tetxu -A sí? Perquè t’aporta molt bons records? -Més que res perquè allà vaig conèixer el meu millor amic, en Carlos i vaig poder finalment sortir amb la meva novia. -Parlarem d’Ainoha si no t’importa, ja que crec que ha tots ens va quedar un tema per resoldre, vas poder conèixer als pares de l’Ainoha i et van acceptar? -Doncs la veritat és que fins ara no he pogut parlar amb ells, però el dimarts he quedats amb els pares de l’Ainoha i ella per poder-nos conèixer, la veritat és que estic una mica nerviós, espero que m’acceptin. -Oh d’acord, que tinguis bona sort, de veritat t’ho dic- Respon el presentador -Gràcies -Una altra pregunta que com a mínim vull saber: Fareu un altre llibre sobre el temps de l’oblit? És que amb el bon argument que hi havia en el primer, si hi hagués un segon ens encantaria, ja que sabríem el final de tú i en Carlos. -Dons la veritat és que no ho sé, això depén del escriptor, pregunteu-li a Jordi Sierra, ell us ho dirà Doncs amb això acabem tot, gràcies Tetxu, ha sigut tot un plaer estar amb tu però això ja s’ha acabat! Espero que us heu divertit i que tots haguéssiu agafat apunt sobre el que ha dit Tetxu!, així que amb això ens anem senyors, Adéu i que passin una bona tarda!  +
Activitat 2 sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Chefomatic2000 +	CARTA INFORMAL A TETXU : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : Hola col•lega, Som el Pau, el Ramon i l’Oriol. Que seguiu essent amics amb el Carlos? Crec que vas fer bé d’anar al rescat, perquè si no fos per tu el teu pare estaria mort, tot i que no sabies si estava viu. Vas ser molt valent en anar a salvar el teu pare, va ser una actuació de gran coratge. Sembles un noi espavilat, perquè et saps buscar bones xiquetes, com et va amb l’Ainoa? Espero que els seus pares us hagin deixat estar junts perquè és una relació que prometia molt ja que se us veia molt units. Espero que amb el grup us vagi bé, sonàveu molt bé i estàveu molt, molt units . Espero que algun dia vingueu a tocar per aquí Lleida. No hauries de beure tanta cervesa, pot ser dolenta al llarg de la teva vida i crear-te addició. Un dels efectes secundaris es tenir marejos, com et va passar quan vas anar a Bilbao al concert d’ U2. Hem escoltat Led Zèppelin i sonen bastant bé, potser igual que vosaltres. Ens agradaria que passéssiu a visitar-nos algun cop i així us podríem escoltar i conèixer-vos en persona a tu i a l’Ainoa . Admiro els teus actes ja que si ho hagués de fer jo, crec que no podria fer-ho. Nosaltres som tres nois de Lleida, tenim entre 14 i 15 anys i també ens agrada molt la música. Anem al col•legi Lestonnac, traiem diferents notes des de 5 fins a 10, les noies han sigut un èxit en la nostra vida, tot i que companys nostres no poden dir el mateix. Fins aviat, Tetxu : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : : :  +
Activitat 2 sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Chikens +	Entrevista a un personatge: Entrevistarem, per grups, un personatge usant recursos diversos (imatges, àudio, vídeo). Produir un document en el format que es consideri adient que desenvolupi una entrevista a un personatge de la novel•la escollida. L’entrevista ha d’estar enfocada a: conèixer la psicologia/identitat del personatge; donar sentit a com es comporta i actua; aprofundir en la seva història i context social en el marc de la novel•la. Entrevistador- Bona nit senyor Carlos. Carlos- Bona nit. Entrevistador- Sap per què està avui aquí? Carlos- Sí. Entrevistador- Benvolguts espectadors avui el senyor Carlos ens explicarà la seva vivència personal. Entrevistador- Carlos per què vas anar a la presó i què et va impulsar a entrar-hi? Carlos- El meu passat va ser incert, un militant d’ETA va matar el meu pare per error quan jo tan sols era un nen. Entrevistador- I com et vas sentir com van ser les primeres reaccions? Carlos- Va ser un moment dur, a l’inici em vaig trasbalsar però la ira es va acumular en mi i el meu objectiu a la vida es va convertir a fer pagar l’assassinat del meu pare a l’assassí sense escrúpols que ho va fer. Entrevistador- Això et semblava just i ètic? Carlos- No hi pensava amb el just, simplement no pensava, deixava que la ira em conduís. Entrevistador- I en cap moment va creure que malbaratava seva vida? Carlos- No, perquè la ira m’havia encegat. Vostè no sap el que és estar una nit pensant en la cara encaputxada matant el teu pare a sang freda la sensació d’impotència que es sent. Entrevistador- Ja ho crec però que no ho entenc, però el procés fins trobar l’assassí va ser molt llarg com el va afrontar? Carlos- Tenia el cap molt fred i no necessitava a ningú. Al meu cap traginava tranquil•lament un pla magistral tot pensat i calculat. Entrevistador- Senyores i senyors fins aquì el programa d’avui, esperem que el programa us hagi agradat i fins la setmana que ve. Carlos- Adéu, si voleu sabeu més de mí la meva pagina web és wwww.carlos@inventada.mol. Entrevistador- El pròxim dia el camió monstre més gran del mon. Carlos- Adéu. Entrevistador- Adéu.  +
Activitat 2 sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Els lectors del temps +	'''2ª activitat''' En Carlos és un noi que des de ben petit ha passat per moltes coses. El noi es veia molt influenciat pel seu pare, un home el qual les aficions eren viatjar amb la seva harley davidson, escoltar música rock i passar temps amb els seus amics . Però, el Carlos, des de la seva adolescència sospita que el seu pare li amagava alguna cosa. Carlos, des de ben petit, era un noi solitari, amb els amics comptats, quan tenia una mica de temps lliure es quedava a casa i contemplava la gran col·lecció de discs de rock del seu pare, des dels seus principis fins l’actualitat, podria passar-se hores miran aquestes caràtules velles plenes de pols i escoltant les seves cançons. Però tot va empitjorar quan l’Àngel(pare d’en Carlos) se’n va anar un matí, sense avisar, com qui no vol la cosa, i no va tornar aparèixer més. Carlos dubtava de la desaparició de son pare, creia que potser seria una persona amb grans misteris que encara havia de resoldre, o bé, que tenia una amant. Carlos sempre es quedava dormit escoltant com la seva mare li deia a l’Àngel que passava massa temps fora de casa, sense donar explicacions a ningú, i aquests fets li feien pensar, a en Carlos que els seus pares no tenien una relació com totes les demés. El dia que l’Àngel va desaparèixer, en Carlos va assumir les responsabilitats de la casa, de sa mare, va de haver de madurar molt aviat, quan tenia justament 13 anys, una època en que qualsevol adolescent necessita tenir una figura paterna al seu costat, per aquest motiu en Carlos va començar a tenir odi, ressentiment, malenconia cap al seu pare. Quan en Carlos ja va ser conscient de tot el que estava passant, va començar a buscar respostes, el perquè de la reacció del seu pare, però per molt que buscava, mai trobava una solució satisfactòria. La mare d’en Carlos va morir als 50 anys, a causa de una forta malaltia, per aquell moment Carlos tenia 18 anys, va ser dur per ell, però ho va superar. Als tres mesos de la defunció, en Carlos va desistir, i no va esperar més, va buscar informació sobre les seves arrels, sobre els seus avantpassats. Un dia va entrar a una petita botiga que havia vist a la plaça del poble, i va pregunta’ls-hi si algun cop havien vist els seus avis, o algun familiar a part dels seus pares. Una dependenta, la Berta, que treballava allà des de feia anys, el va informar detalladament; Un dia fosc de pluja, va entrar a la botiga una dona vella, la qual preguntava per la casa del l’Àngel, un home fort i robust, i que portava una moto de gran potència allà on fos, es feia dir Caterina, i repetia constantment que venia d’un petit poble on feia molt de fred. Carlos en escoltar això es va posar nerviós, havia trobat una petita part del gran puzle que li quedava per resoldre, de la emoció, cridant i excitat, va demanar a la Berta que fes el possible perquè li vingués a la memòria qualsevol paraula, qualsevol detall, quelcom. La pobre dona gran ja no va poder fer res per ell i va marxar. Tothom es preguntava on aniria en Carlos tot sol, però ell no creia que anava sol, ell sabia perfectament que l’acompanyaven la valentia i la motivació en acabar tots els mals de cap i escriure-li respostes a les preguntes que diàriament no li deixaven dormir. Carlos es trobava en una situació desesperant, havien passat ja 4 mesos i no l’acompanyava la seva mare, no tenia ningú.. Va estar pensant què podia fer, com podia descobrir tot aquell misteri que portava la seva família. Desde que aquella la Berta li va dir totes aquelles coses de son àvia, no hi havia cap dia ni cap nit que en Carlos no pensés en anar a l’aventura, a buscar quelcom, perquè qui no arrisca no guanya, i si no hagués sortit a buscar-ho estem ben segurs que no hagués trobat res. Només necessitava alguna pista, volia saber perquè el seu pare havia desaparegut quan ell tant el necessitava. Però el que més impotència li donava, era fer-se les preguntes que es feia diàriament: Estarà viu? Se’n recordarà de mi? Em va estimar alguna vegada? En Carlos, no podia viure amb totes aquestes respostes sense resoldre. Es va llevar un dia, es va preparar la motxilla, un entrepà, roba i tot el necessari per anar-se’n lluny i se’n va anar. On anava? Ni ell ho sabia... Carlos, va pensar que si buscava als seus avis, podria saber moltes coses del seu pare: el seu passat, com va conèixer la seva mare, qué feia de jove... No sabia per on començar, no sabia res dels seus avis. La seva mare sempre li havia dit que vivien al País Basc, però, com podria arribar-hi? I si ho aconseguís, realment trobaria als seus avis? Va anar a la plaça, fins la botiga que tant li havia ajudat, i va esperar fins que obrís, finalment, el va trobar malparat al terra, fart d’esperar, però en veure-la va donar un bot d’alegria i va preguntar-li la manera de poder anar al País Basc. Ella entre somriures i pensaments sorprenents per la gran valentia que tenia en Carlos, li va dir que un dels productes que venia ella era el Xacolí, el vi originari del País Basc, i que el repartidor el podia apropar, tot i que havia d’esperar dues setmanes, perquè ja havia repòs els productes aquella mateixa setmana i que mentre esperés, podia ajudar-la a portar les caixes del magatzem a l’aparador i a ajudar a les portar les bosses a la gent gran. En Carlos ho va acceptar de braços oberts, i va treballar amb la Berta. Passat dues setmanes i amb molt d’esforç va aconseguir marxar al País Basc, amb el transportista de la Berta. Li va dir que el deixaria al poble més cèntric que hi ha, i així va ser. Pensatiu i desorientat va parar a un bar a descansar i allà va conèixer a un noi com ell, es deia Tetxu, a primera vista va saber que ells tindrien moltes coses en comú, i van crear una amistat, que portarà molt de parlar. Carlos es trobava en una situació desesperant, havien passat ja 3 mesos de la mort de la seva mare i es sentia sol, no tenia a ningú. Va estar pensant qué podia fer, com podia descobrir tot aquell misteri que portava la seva família. Desde que aquella dependenta li va donar tota aquella informació, no hi havia ni una nit que en Carlos no penses en anar a buscar alguna cosa, alguna pista, volia saber perquè el seu pare havia desaparegut quan ell tant ho necessitava. Però el que més impotència li donava,era fer-se les preguntes que es feia diàriament: Estarà viu? Se’n recordarà de mi? Em va estimar alguna vegada? En Carlos, no podia viure amb totes aquestes respostes sense resoldre. Es va llevar un dia, es va preparar la motxilla, un entrepà, roba i tot lo necessari per anar-se’n lluny i se’n va anar. On anava? Ni ell ho sabia... Carlos, va pensar que si buscava als seus avis, podria saber moltes coses del seu pare: el seu passat, com va conèixer a la seva mare, que feia de jove... No sabia per on començar, no sabia res dels seus avis. La seva mare sempre li havia dit que vivien al País Basc, però, com podria arribar-hi? I si ho aconseguís, realment trobaria als seus avis?  +
Activitat 2 sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Els orcos +	Hola Carlos som en Pol Guàrdia, l’Albert Giné, el Pol Ossmann i el Kilian. Ens ha semblat interessant escriure’t per la teva actuació en el llibre el temps de l’oblit, i et volíem comentar sobre la teva passió per la música, sobre la teva forta amistat i indestructible amb en Tetxu, a part de la meravellosa noia que va conèixer, l’Ainhoa, que va ser capaç de tornar a fer somriure Tetxu després de la tragèdia que va patir quan era petit. Primer de tot et volíem parlar sobre la música que t’agrada, perquè, a nosaltres també ens agrada la música de Led Zèppelin ! Quina casualitat oi ? Ens podríem arribar a conèixer ! També et volíem comentar sobre la forta i, alhora delicada relació d’amistat amb en Tetxu. Com vau poder connectar tan bé en tant poc temps ? Quina va ser la cosa o aspecte que et va cridar l’atenció de Tetxu ? Són preguntes que ens agradaria conèixer sobre tu ! ( A més a mes, ens has semblat molt simpàtic i tenim moltes coses en comú sobre la música ) Ah ! També ens agradaria conèixer l’Ainhoa ! La veiem com una persona magnífica i molt respectuosa amb tots els aspectes: en l’amistat, en la comprensió de tots els problemes ... Doncs aquí acaba la nostra carta ! Doncs res que ens agradaria conèixer-te o quedar amb tu per poder-nos conèixer molt millor! Crec que ens podríem caure bé ! Doncs tant de bo ens puguem veure! Adéu Carlos ! Adéééu !  +
Activitat 2 sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Happybirds +	Benvolgut Carles, Mitjançant la lectura del temps de l’oblit te’m pogut conèixer i hem vist la teva reacció davant els aspectes que vam marcar la teva infància, i malgrat la ràbia que tenies dins vas ser capaç, gràcies a una verdadera amistat de reconduir els sentiments de venjança, passar pàgina i mirar endavant. Vas perdonar la vida a un assassí, vas fer amistat amb el seu fill, i així, sense adonar-te’n vas començar una nova vida. Sento admiració per la teva actitud, penso que no tothom té el poder de saber perdonar una cosa tant greu, que arriba directament al cor i que queda marcat de per vida; mai s’oblida. Per tu ha estat una vida difícil, viure sense la figura paterna, pel que hem llegit has estat criat per la teva mare, potser heu passat més moments tristos que no alegres, però l’important és que heu estat units i us heu ajudat quan ho heu necessitat. L’amistat amb en Tetxu t’ha ajudat a fer front amb el problema que portaves dins des de fa tant temps. Pensem que la teva vida és un exemple i un aprenentatge per totes aquelles persones i tots aquells éssers estimats que han mort en accions terroristes. Has demostrat que fins hi tot la pèrdua més sentida es pot arribar a perdonar. Perdonar és l’acte més valent que pot fer un ésser humà. Atentament: Ares, Maria, Ariadna, Judit i Paula.  +
Activitat 2 sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Homilíes enganyoses +	Tetxu t’escric perquè t’he d’explicar la causa principal per la qual nosaltres ens vam conèixer. En un principi el meu objectiu era trobar la meva veritable mare, però involuntàriament vaig topar amb tu, ens vam fer molt amics. Vaig arribar a aquest poble a causa de unes cartes escrites del meu pare que li escrivia a una noia, i des de llavors vaig saber que la meva mare era en aquest poble i també em vaig assabentar de coses que prefereixo no recordar però que suposo que ja sabràs al que em refereixo. Venjar-me per tot el que va passar anys abans creia que era l’única i millor solució per tot el mal que he patit al llarg d’aquests últims deu anys sense una figura paterna, a la qual poder-te recolzar en els temps dolents que he passat, la soledat que he sentit en el meu interior, i poder superar els reptes del dia a dia. Crec que tu hagueres pensat de fer el mateix, la venjança és el nom que ens sona més a prop quan es tracten temes com aquest que no són gens ni mica fàcils ni agradables. En aquest temps que hem estat vivint junts gràcies a la tant bona amistat que hem agafat fins a dia d’avui casi com germans, hem estat en bons i mals moments els dos junts. I aquesta ha estat la causa per la qual he vist absurda la venjança. En un principi, la meva frustració era el que em demanava, pensava que si em venjava matant-te seria el millor però estic segur que ara mateix mataria per tu, si algú et fes mal ni que fos la meitat del mal que he passat jo, el mal que el teu pare m’ha fet passar. Només dir-te que a partir d’ara la amistat que hem creat es troben a poques persones, i jo he tingut la sort d’haver-te conegut a tu i haver passat aquest temps amb tu, amb el teu caràcter has aconseguit que tot vagi millor. Gràcies per tot. Carles.  +
Activitat 2 sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Les dolentotes +	Estimat Carlos, Aparentment, t’has mostrat en tot moment molt amable i tímid però també molt sensible i comprensiu, les teves accions ho han demostrat. Has servit de gran ajut per en Tetxu, ja que venies d’un poble força llunyà. En un principi venies a buscar al teu avi, però després hem descobert que hi havia una altra raó que era l'única vertadera; trobar al qui va matar el teu pare i venjar-te. Hem vist la bona persona que hi ha en el teu l’interior ja que tot i que el pare d’en Tetxu fos qui va matar al teu, has decidit definitivament no tornar-te i això ha demostrat molt per part teva, ja que hem pogut veure que les bones amistats ho superen tot, fins i tot fets d’aquest tipus i magnitud. Tu, Carlos, vas decidir fer la teva vida i en Tetxu la seva, com és normal. Tot i així no ser rancorós diu molt de tu després de tot. Et considerem una persona admirable i un noi com cal, que a pesar del que va passar has evitat cometre un error innecessari i has reconduït la teva actitud de manera molt madura. Esperem que tot et vagi molt bé d’ara en endavant i que tinguis molta sort, Una forta abraçada, Andrea, Rosa i Irene  +
Activitat 2 sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Lesmilqkdes +	Quan va veure aquella ultima carta, no va dubtar en fer les maletes i anar a buscar a la seva veritable mare. Tenia moltes preguntes a fer-li ja que tot això li venia de sorpresa, així que no s’ho va pensar dos cops i va marxar a l’aventura. Va posar l’excusa que havia de anar a trobar-se amb el seu avi perquè com que el poble era petit i tothom sabia de tothom, no volia que si la seva mare s’entercava de que estava allà, fugis com ho havia fet fa molt anys enrere, volia trobar-se amb ella i coneix-se-la. La seva mare tenia ganes de conèixer al seu fill en Carles. En Carles desprès de veure la seva última carta no va dubtar més i va agafar les maletes i va decidir anar al poble a conèixer a la seva mare ja que es volia trobar amb ella, parlar i explicar-li moltes coses ja que ell també va pensar que la seva mare li havia d’explicar tot el que va passar o perquè va marxar cap al poble.  +
Activitat 2 sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Llibres, camins i dies +	<big>''' LA VIDA OCULTA D’EN CARLOS'''</big> El Textu se’n va amb l’Ainoha al seu poble, mentre que el Carlos se’n va a França. Allà viu durant dos anys i va aprèn el idioma del país, troba treball de cambrer en un restaurant de luxe, i el més important, coneix a l’Emma. L’Emma és la persona que va fer canviar la vida del Carlos, el seu odi va desaparèixer, el seu rancor també, va començar a ser més obert i més amigable, però sobretot, va superar la mort del seu pare. Ella té més o menys la mateixa edat d’en Carlos, és maca i molt atrevida. És coneguda per ser la noia més intel•ligent del institut, aquella que sempre treu deus, els seus pares són rics i té molts nois al darrere, és a dir, “donya perfecta”, l’enveja de tot el món. Ella busca algú diferent, que li desperti els sentits i que li faci sentir única. Una nit de dissabte, mentre el Carlos estava treballant en el restaurant, i després d’haver-la vist unes quantes vegades, ja que era una clienta habitual, ella li deixa el seu número de telèfon en el compte sense que ningú se n’adoni. I així és, ningú se n’adona excepte ell. Quan arriba a casa, encara que són les tres de la matinada, es llança al telèfon sense pensar-s’ho i truca. Efectivament, el telèfon és de l’Emma i ella encara està desperta esperant la seva trucada. A partir d’aquell moment podem dir que les seves ànimes es van fusionar, sabien que eren ells i ningú més. L’Emma i el Carlos anaven quedant quan podien i s’anaven coneixent cada vegada més, i cada vegada més, tenien una addicció més gran l’un per l’altre. El Carlos es va submergir en un món de felicitat immensa i va deixar-ho tot de banda per centrar-se en una sola cosa, ella. Estava enamorat. Però la història no s’acaba aquí, ens oblidem del que n’és del Tetxu i l’Ainoha. Doncs bé, resulta que l’Emma és una cosina segona de l’Ainoha, amb la qual manté una bona relació i molt de contacte. Abans que l’Emma pogués conèixer el Carlos ella ja tenia una intriga especial per aquest noi que tan malament ho havia passat i seguia endavant sense cap recolzament, i coneixia gairebé tota la seva vida, en canvi, en el moment que el coneix, no sap que és aquell Carlos del que tant li parlava la seva cosina. Amb el pas del temps, no gaire, aquesta se n’adona de que es ELL. El Carlos i el Textu, des del moment que es van separar en l’estació de tren, van viure un llarg temps sense cap tipus de contacte, el temps de l’oblit. El Carlos, quan va marxar a França, es va canviar de número de telèfon, no va donar la seva direcció i no va deixar cap tipus d’evidència, simplement va marxar, segurament aïllar-se de la seva vida passada. L’Emma sembla que fa una mena de miracle amb el Carlos, és com si sentís el que ell sent, patís el que ell pateix, es preocupés del que ell es preocupa, com si els dos cossos s’unissin en una sola ànima. Ells ho comparteixen tot, alhora, ella ho porta d’una manera positiva, així que ell també. L’Ainoha i l’Emma segueixen en contacte i ara és ella qui li explica coses del Carlos, això sí, sempre amb el seu consentiment. Al temps que ell es va rehabilitant, un dia decideix que està preparat per parlar amb en Tetxu, el seu millor amic durant tota la seva trista vida. ''Al cap de vuit anys, l’Emma i el Carlos es van a viure junts a Roma, conjuntament, amb el Tetxu i l’Ainoha. Allà viuen feliços, i s’endinsen en una vida d’amor, entre les dues parelles, i d’amistat, entre el Tetxu i el Carlos i l’Ainoha i l’Emma.'' '''FI'''  +
Activitat 2 sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Panderetes +	'''Exercici 4 - Fem una altra versió''' Quan en Tetxu arriba a casa, es troba el Carlos apuntant al seu pare amb una pistola. Tetxu en aquell moment no sap per què i no ho entén. Ell comença a tranquil•litzar al Carlos però nota que cada vegada està més enrabiat. En aquest moment Carlos li explica per què l’està apuntant. Quan en Tetxu ja està situat no sap com tranquil•litzar-lo, i és impossible sabent això. Al cap d’una bona estona, mentre l’està apuntant en Tetxu ja no aguanta més, creu que si no fa ara el possible perquè no el dispari, ho farà. Ja porten mitja hora de nervis tancats al menjador, i el pare d’en Tetxu està molt nerviós i ja no sap què fer. Al final hi ha un silenci de 5 segons, i se sent algú pel darrere, en realitat no hi ha ningú, però el Carlos es dóna un ensurt, i Tetxu li agafa la pistola. A partir d’aquell moment tot es tranquil•litza, però Carlos se’n va dient... “Algun dia et pillaré...”. Tetxu i el seu pare, quan Carlos ja no hi era, van estar durant una estona callats, i en Tetxu enfadat amb ell per haver matat el pare de Carlos. En Tetxu en aquell moment li diu al seu pare que per què la hagut de matar el pare del Carlos, que Carlos era un bon amic i per culpa d’això el pot arribar a perdre. Després en Tetxu li diu al seu pare que parli amb el Carlos i que li digui alguna cosa perquè el perdonés, que li digui que va ser una equivocació, ni que en realitat va ser una mort esperada per molta gent. Al final va acabar tot bé ja que el pare de Tetxu li va explicar al Carlos que no el va matar volent. Va ser un incident, el pare del Carlos es va ficar davant d’un enemic i quan va disparar el va matar. A partir d’aquí tot va tornar a la normalitat sense pensar en el passat.  +
Activitat 2 sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Passa pàgina! +	<big>LA VIDA CONTINUA</big> Diuen que els veritables amics, aquelles persones que sempre t’acompanyen, tot i estar ben lluny de tu, sempre estan al teu costat.Això era el que esperançava en Tetxu, l’Ainhoa i en Carlos, qui havien de continuar amb les seves vides. Després d’haver realitzat el viatge tan esperat per en Tetxu, per indagar en el passat relacionat amb el seu pare, i així acabar descobrint la realitat sobre la mort d’aquest en mans d’ETA, el jove decideix tornar a la seva ciutat natal, Lleida. Allí, reflexiona sobre tot allò succeït en el últims dies, sense oblidar ni en un sol instant els seus sentiments envers les noves amistats trobades. Després d’un llarg mes d’estança en la seva població, en Tetxu decideix que la seva vida ja no pot seguir com fins aleshores, que amb tot el que havia succeït, les coses no es podien quedar com estaven, tenia noves preocupacions que l’impedien conciliar el son i havia de trobar la manera de solucionar-ho. Així que un matí el noi es dirigeix cap a l’estació, amb tot el necessari i d’aquesta manera no haver de tornar a casa, deixa les claus d’aquesta a un vell conegut i li diu que la llogui, que la vengui o que s’hi quedi a viure, que amb ell ja no li fa falta. Estava decidit, la seva vida ja no estava lligada a Lleida sinó al País Basc, on havia trobat totes les respostes a les preguntes que s’havia fet des de la tràgica mort del seu pare, i on habitava la persona de la qual estava perdudament enamorat, l’Ainhoa. El vagó era pràcticament buit, només hi havia un parell d’homes ben plantats amb uns maletins, que devien anar i tornar el mateix dia per assumptes de feina, és clar, era un dimecres a primera hora. Enmig del llarg trajecte va anar a menjar alguna cosa al vagó cafeteria ja que la gana no el deixava tranquil, i en obrir la porta per entrar-hi, es va trobar una cara que li resultava familiar, un home d’avançada edat, amb vestiment propi de muntanya, i envoltat d’altres persones més joves que ell, tots asseguts en una taula i dibuixant en una mena de plànol del qual en Tetxu no podia apreciar gran cosa, ja que cada cop que hi desviava la mirada, els misteriosos viatgers feien petits gestos que semblaven anar dirigits cap a ell. En Tetxu va triar l’opció que semblava més encertada, concentrar-se en el seu entrepà de pernil i oblidar el que possiblement estaven tramant aquella gent. En acabar el seu àpat, el jove va pagar, es va aixecar del tamboret tan incòmode en el qual s’havia assegut, però una mà el va fer tornar a seure. Què havia passat? En Tetxu tot atemorit es va tornar a asseure , no entenia res del que passava. L’home que vestia la roba de muntanya s’hi va asseure,també, al seu costat i li va dir que tots aquells dibuixos que en Tetxu havia vist no els podia explicar a ningú. En Tetxu reconeixia que no havia vist cap dibuix però l’home insistia amb el que deia. Després d’una estona sense parlar-se, tots dos es van dirigir a una cabina del tren totalment insonoritzada, on van estar conversant una bona estona. L’home li va explicar a en Tetxu que indirectament havia entrat a formar part d’ETA, ja que havia vist el contingut d’aquells escrits. En Tetxu no volia formar-hi part però segons aquell home, una vegada veus els dibuixos ja no et pots tirar enrere. Ell es presenta dient-li el seu nom, Patxi. Aquest li explica el significat d’aquells fulls i perquè es dirigeixen al País Basc, en Tetxu no entenia res, estava cada vegada més desconcertat fins que en Patxi li va comentar que realitzaran un atemptat en menys de 48h. En arribar a terra de nou, en Txetxu creu que hauria de denunciar a la policia, no pot deixar en pensar en aquest atemptat. Però per altra banda pensa que és una bona forma de venjar-se de la mort del seu pare, vol saber realment qui el va matar. Després d'una llarga estona d'emocions i sentiments a flor de pell,li diu que si, que vol formar part de la banda. Ràpidament en Patxi li diu el que ha de fer, ell serà el peça principal d'aquell acte, ell posarà la bomba en un lloc estratègic. Tetxu camina lentament i atemorit fins que arriba amb el seu company, que només a primera vista li produeixen males vibracions. El seu company li va contar a en Tetxu tots els atemptats que havien fet. Aquest mentre va estar mantenint una conversa, va anomenar una persona que encaixava amb el perfil del seu pare. En Tetxu el volia matar, però és veia incapacitat per a fer tal acte. Com a bona persona que era i legal, va decidir contar-ho tot a la policia, encara que ell anés també a presó. 9 mesos més tard... Tots és trobaven empressonats en aquells llocs tristos i tancats, mantenint l'esperança de poder tornar a veure la llum del Sol i ,sobretot, poder tornar a veure a l'Ainhoa, ja que no podia deixar d'estar enamorat d'ella. Els seus sentiments eren tan forts com el desig de sortir d'allí.... Alexandra Domingo, Mireia Moix, Carlota Huguet, Beatriz Vinué i Carla Rufaste Col.legi lestonnac-Lleida.  +
Activitat 2 sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Pensar, sentir i escriure. +	LA CONTINUACIÓ Seria un bon punt de partida. En Carlos es va asseure al lloc que li pertocava. Encara tenia la rialla present a la seva faç, però a poc a poc es va anar apagant. Recordava tot allò viscut amb el seu amic, tots aquells moments de complicitat, unió i recolzament; i estava trist, perquè sabia que el temps de l’oblit seria dur i llarg. Mirava per la finestra i contemplava com la vegetació del paisatge passava igual que el temps, ràpid i sense aturar-se. Cada cop s’anava apropant més a la Terra Ferma i s’imaginava com seria obrir la porta de casa i no trobar aquella càlida abraçada d’una mare. Es trobava sol i sense un futur clar. Va endinsar-se en els seus pensaments i de cop i volta, va sentir un rumor que el parlava. A l’ incorporar-se va veure que al seu cantó hi havia un home d’uns 80 anys: cabell blanc, amb ulleres, ben arreglat i amb una mirada penetrant que l’estava observant. -Perdoni, estava en un altre món. Què em deia? –li va dir en Carlos. -Sembles atemorit. Va tot bé? –va repetir l’home. En noi es va quedar parat. Tant es notava que en aquell moment es trobava desconcertat? -Estic bé, gràcies per preguntar –va mentir amablement. Els dos es van passar tota l’estona xerrant. En Carlos li va explicar tota la història que carregava damunt de les seves espatlles i l’home l’escoltava embadalit. Veia un jove valent, fort i emprenedor, i amb la saviesa de vuit dècades li feia veure que distància no és sinònim d’oblit. Totalment tranquil, a gust i amb companyia, en Carlos va divisar la Seu Vella, allí, a dalt del turó. Aquesta continuava sent el cor de la ciutat que ell estimava i on trobava el benestar quan posava el seu cap damunt de la cuixa de la seva padrina, que sempre immòbil i asseguda a la cadira, cosia i li acaronava la cara amb estima. Al girar-se va veure que el seu company ja no hi era i va adonar-se que després d’una bona estona xerrant no sabia com es deia. Per què havia marxat sense dir res? Havia sigut real o més aviat era com un àngel que havia estat allí en un moment de necessitat? A tot el vagó va ressonar la frase: “Propera estació, Lleida Pirineus”. En Carlos va anar cap a la porta de sortida i al baixar del tren va respirar tranquil. Va somriure; aquella ciutat, aquella gent, aquell aire; era a casa. Tenia esperança i això el feia tirar endavant. Una nova vida l’esperava.  +
Activitat 2 sobre El temps de l'oblit de l'autor Jordi Sierra, pels Yogur +	<big>La nova vida de en Carlos ''Diguem-ho!'' Ja era tard, el Carlos ja estava al tren i ja es movia, possiblement no veuria mai més en Textu. Si es parava a pensar, tot havia estat molt confús. S'havien conegut fa relativament poc, quasi per accident, per un grup, només per Led Zeppelin, si a qualsevol dels dos no els hi hagués agradat, segurament una altra desgràcia hauria passat, en Textu hagués acabant sofrint tant com ell, sabent que el seu pare... Per un noi de la seva edat que el seu pare havia estat assassinat per ell. Sí, potser hauria set just, però just pel vell Carlos que ara estava mort, ara no volia saber res de la venjança, els dos van ser molt feliços. Després de tot, això era un temps amarg, de males notícies i fets, un temps per l'oblit. Ara li calia començar de zero ''Adéu gran amic...'' No podia evitar-ho però ser trist... Adéu al seu millor i amic únic, per desgràcia, ja no es veien les muntanyes, ja havia passat mitja hora, el poble ja no es veia i es començava a divisar la ciutat, amb ella, un nou començament. </big>  +
Activitat 2 sobre Els nois de l'autor Toni Sala, pels Daniel Reial +	És un llibre on la mort de dos germans afectarà de manera diferent a quatre persones relacionades amb la novel·la.  +

(anteriors 25) (següents 25)